Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

El camp literari de Jordi Mas

Jordi Mas, recitant des del Rocar de Santa Coloma de Farners

En un article recent publicat a El País, Jordi Llovet parlava del camp literari de Carles Riba, és a dir, del cúmul de circumstàncies i personatges que a mitjan segle XX van coincidir entorn de Riba i van donar com a fruit un gran nombre d’obres literàries d’una qualitat inqüestionable —tant del mateix Riba com d’altres autors. Llovet, que escriu l’article arran de la publicació del llibre de Carles-Jordi Guardiola Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4, 2017), destaca que aquest conreu extraordinari d’obres literàries es produeix en una època difícil des del punt de vista històric i polític, marcat per la guerra i els exilis, i contraposa aquella situació —aquell moment tan fèrtil literàriament— amb l’actual, sense especificar en què consisteix aquesta contraposició. No cal, esclar. Jordi Llovet, antic crític, traductor, assagista i professor de literatura reconvertit en criticaire de caverneta, fa temps que ha deixat ben clar que gairebé res del que es publica ara no li interessa i que el clima independentista que es viu a Catalunya ho contamina i ho podreix tot, de manera que és difícil que en aquesta època eixorca surti res de bo.

De fet, Llovet ha repetit sovint que la literatura universal no ha donat res de gaire interessant des de la Segona Guerra Mundial. Com a antic deixeble seu, un aprèn a relativitzar aquesta mena d’afirmacions d’una persona que en un moment havia demostrat ser capaç de parlar amb criteri i que a partir d’un altre moment s’ha vist amb cor de dir qualsevol cosa. No ens creiem que Llovet hagi llegit poques obres escrites després de la Segona Guerra Mundial, i en tot cas esperem que hagi fet algunes excepcions; altrament, no hauria tingut l’ocasió de gaudir d’obres com Vida i destí, de Vassili Grossman, Incerta glòria, el 2666 de Bolaño o pràcticament tot Vinyoli, per dir només alguns exemples.

I si parlem d’aquests temps que vivim, dominats per la demoníaca dialèctica independentista que segons Llovet no permet l’aparició d’obres de cap vàlua, ens temem que el vell professor, cegat pels seus prejudicis, no ha pogut degustar encara l’obra poètica d’un altre professor, en aquest cas de llengua i literatura japoneses: Jordi Mas.

Qui és Jordi Mas? Què es perd Jordi Llovet? Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972), a banda de treballar com a professor a la UAB, és traductor del japonès i escriptor. Ha publicat nombroses traduccions i també uns quants volums d’obra pròpia. El seu coneixement profund de la poesia japonesa clàssica li forneix bona part del to que traspua la seva poesia; l’altra part la hi forneixen la pau i la calma que es respira a les raconades més perdudes de la seva Conca de Barberà natal, el paisatge de la qual arriba a descriure amb una precisió i una subtilesa nipones.

És molt probable que Jordi Llovet no conegui Jordi Mas tot i que acaba de rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció —és a dir, el premi de traducció— per la seva versió de Tres veus lligades a Minase, un poema japonès del 1488, i tot i que abans, el 2014, havia guanyat el premi Octubre de poesia pel llibre Febrer (Edicions 3i4, 2015), un recull de poemes que ha passat massa desapercebut per dues raons molt concretes: la primera és que Jordi Mas no forma part de cap grup, cenacle o escamot poètic que pugui fer-li d’altaveu, sinó que va per lliure; la segona, tan dolorosa com incomprensible, és que l’editorial que va publicar Febrer no va fer cap campanya mínimament decent per difondre el llibre, a pesar d’haver rebut el premi Octubre —fet que no constava en cap faixa, enlloc—, i amb prou feines el va arribar a distribuir. Hi ha coses que no s’entenen, com la política erràtica de certes editorials que decideixen publicar llibres per deixar-los morir en un magatzem.

Febrer (Edicions 3i4, 2015)

I és una llàstima, perquè Febrer és un recull d’una poesia finíssima i, alhora, corpulenta. Inclou 42 poemes en prosa al mig dels quals hi ha incrustat un haiku. El llibre descriu un passeig per un lloc i per un temps, la recerca d’una certa consciència i de l’oblit, el trepig per un món físic i per un món pensat. En algunes d’aquestes composicions hi ressona Riba, justament, que com tants altres poetes catalans —però no com un més— va sentir-se atret per les possibilitats que oferien les estrofes clàssiques japoneses. Jordi Mas excel·leix a l’hora d’aprofitar aquestes possibilitats; hi excel·leix perquè és un bon poeta, i també perquè sap extreure el suc al coneixement que té de la poesia japonesa, i ho demostra amb la solidesa amb què aquests haikus queden encastats dins les proses poètiques, a manera de pedra preciosa dins de cada joia.

L’any passat Jordi Mas va publicar un nou volum de poesia: El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016). Aquí l’autor colomí exhibeix una poesia encara més destil·lada, més depurada, sincrètica. Es tracta d’un recull de 63 haikus completat amb tres proses que clouen el llibre. El domini que Jordi Mas té de l’haiku és tan gran que aquí es permet de jugar-hi, de redefinir-ne els límits, i ho fa a voltes distribuint cada paraula i cada vers sobre la pàgina en blanc per reforçar el sentit de cada mot, la impressió que causa cada significat.

El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016)

Llovet parlava del camp literari de Riba. Jo m’atreviria a dir, per raons diferents, que existeix un camp literari de Jordi Mas. Perquè la seva poesia té tanta entitat que ens permet parlar d’un camp literari propi: pels temes que apareixen en els seus poemes, pel to que presideix cada vers, per la manera com sonen les paraules i, fins i tot, per la manera com aquestes es distribueixen i es combinen per donar sentit i forma a cada composició, per suggerir-ne lectures i interpretacions. També podem parlar de camp literari en un sentit més literal: aquests versos parlen del camp, del paisatge; l’escriuen, en són una mena de topografia lírica. Camp literari, doncs, com a sinònim de paisatge escrit.

Hi ha tot un corrent en la poesia actual —i en la poesia de sempre, esclar— que té predilecció pels versos sensuals, per l’erotisme; poetes que consideren que «la poesia és sexe oral» i que trien per als seus llibres títols com Voldria que el meu cos es fongués amb el teu.

Jordi Mas conrea una altra poesia. Un simple passeig, la descripció d’un paisatge, la contemplació del que ens envolta, ens poden proporcionar unes dosis de bellesa molt fina i, de retruc, un tast de saviesa. De vegades no cal més.

(Article publicat a Núvol el 31 de maig de 2017.)