Un cert Pla

Indefectiblement…, Josep Pla és un dels autors de qui més es parla a casa nostra. Fa temps que és així, amb polèmiques pel mig o sense polèmiques entorn de la biografia de l’empordanenc. Els al·legats antiplanians han perdut vigoria i els addictes a tot el que dugui la signatura de Pla parlen més, escriuen més, piulen més i publiquen més que mai. Gairebé cada any surten llibres relacionats amb l’escriptor o reedicions d’obres seves, i del debat sobre el paper de Pla durant els anys foscos que va viure el país un debat que sempre serà vigent i podrà donar fruits, més o menys esclaridors de l’epoca i del personatge— n’ha quedat cada cop més preservada la immensa obra que va produir.

Això de preservar l’obra de la biografia, els catalans sabem fer-ho amb autors d’altres literatures; és per això que gaudim d’una obra mestra com Viatge al fons de la nit, de Céline, un autor cabdal del segle XX que a França hi ha qui encara es mira amb recel. Això mateix passa amb Lucien Rebatet, autor d’una història de la música canònica i d’una novel·la grandiosa, Les deux étendards, intel·lectual refinadíssim i sensible que, tanmateix, va sucumbir a la temptació de l’antisemitisme i el feixisme. Avui a França el seu nom encara provoca arrufades de nas i ganyotes de fàstic. Però com escrivia!

No són els únics personatges que ens poden semblar execrables i que han produït obres genials. Rodin era un maltractador declarat; Musil, un envejós malaltís. I Pla…, Pla no era re de gaire bo, el maquillin com vulguin les biografies i els records pintorescos dels qui el van conèixer o n’han resseguit les passes. L’excel·lent llibre de Cristina Badosa Biografia del solitari —si us plau, llegiu-lo, no recorregueu a les còpies, als qui han plagiat aquest text i se n’han apropiat certes descobertes— ens dona pistes sobre aspectes nous que fan menys abominable el personatge, però sense que ens sigui presentat com una bellíssima persona, com a voltes se’ns vol fer creure.

Com sempre, el millor és anar directament als textos que ens va deixar, a la immensa obra que el situa com una figura majúscula de la literatura catalana. Ara bé, com passa amb qualsevol altre autor, cal llegir Pla críticament. Els 47 volums de l’obra completa estan plens de moments culminants, de pàgines genials, on Pla desplega totes les virtuts d’un estil inimitable. Pla de vegades és bo, de vegades és molt bo, i de tant en tant és un geni.

Però la seva obra, exagerada, és excessiva i està farcida de pàgines que no ens haurien d’haver arribat mai tal com s’han publicat. Quan en una mateixa pàgina apareix fins a set vegades l’adverbi indefectiblement, alguna cosa ens ha de fer veure que ningú no va revisar mai aquell fragment, que allò no passava d’esborrany. Pla cal triar-lo, garbellar-lo. Per això és lloable, i imprescindible, la tasca d’individualitzar les obres més destacables i fer-les accessibles per mitjà d’edicions crítiques, acurades, que les separin de l’obra completa, aquest oceà ingent de lletra on tot es barreja: les pàgines més reexides amb d’altres on Pla no es mostra sinó com una mera còpia dolenta d’ell mateix.

També caldrà acabar de treure a la llum algunes obres esparses que no van formar mai part de l’obra completa. Un d’aquests llibres és el volum Relacions, publicat l’any 1927. En aquesta època, Pla era ja un bon coneixedor de Joyce, i alguns estudiosos veuen l’ombra de Dublinesos damunt d’aquest llibre. Relacions, un dels pocs intents de Pla de fer veritable ficció, està format per un seguit de relats en què ens són presentats tot un seguit de personatges. En el pròleg que encapçala el llibre, Pla afirma que Relacions és «una obra destinada a presentar sense malícia unes quantes de les amistats que he fet anant pel món. És clar: això és una manera encara de presentar-se un mateix. Però és una manera acceptable, probablement, perquè és dissimulada.»

I, efectivament, Pla es presenta a si mateix, despullat, sense filtres, com veurem. Pels textos els coneixereu, va dir aquell… I és pels textos que penetrem en el veritable Pla, el Pla que fa amables i entranyables figures com Céline o Rebatet. Perquè si algun cosa és present a Relacions és aquesta malícia que diu que no hi ha. Els personatges que desfilen davant dels nostres ulls apareixen ridiculitzats, vulgaritzats, escarnits. Tots? Tots, però sempre hi ha en Pla un acarnissament afegit quan parla de segons qui. I, sí, amb aquest qui em refereixo a les dones.

Algú deu pensar que un comentari així només pot ser fruit d’una lectura anacrònica, descontextualitzada; que en els temps de Pla les coses eren com eren. Sí, és cert, com també és cert que algunes grans pel·lícules de l’era daurada de Hollywood se’ns fan avui difícils de pair pel masclisme, el racisme i altres -ismes que traspuen. Diria que això amb les obres mestres no passa mai.

Tot això ho dic arran d’una pàgina i mitja que conté Relacions, una pàgina que ens parla del moment en què va ser escrita, però que sobretot ens parla de Pla, d’aquesta figura sovint més odiada o admirada que no pas llegida. No hi afegiré cap comentari. Llegiu, doncs:

Maria Teresa anava pels disset anys i tenia a la cara aquell tel de romanticisme i de vaguetat que l’albúmina dóna de vegades a certes persones jovençanes. Aquells dies, el granet insidiós amb els lleugers insomnis que havia sofert li havien acabat de donar un aire ideal. Es trobava en aquell moment d’imprecisió de la primera metamòrfosi femenina i estava deliciosa. Tenia a les formes un aeri borrissol gairebé imperceptible i un punt de deixadesa lànguida. La seva gràcia lleugerament desencaixada per una mica d’excentricitat inconscient i de precipitació involuntària, encantava. Quan immòbil us mirava amb una concentració vaga tenia, en el cos, un plec antic d’una fabulosa elegància. Era alta, plena, de perfil incert, tenia la carn emmelada, lleugerament trèmula, d’una blancor tèbia i rosada, tivant i apretada. Els seus cabells eren d’un ros obscur, els ulls d’un blau-gris una mica enfarfegats, les faccions eren fines i sovint tenia la boca mullada. La feien anar, encara, vestida de criatura, però les formes es movien, sota la roba estreta, com un ocell agafat que vol bellugar les ales. Imaginar-li els genolls i les cuixes era una cosa inoblidable. Jo no em cansava de considerar amb filosòfic deteniment la venustat d’aquelles formes joves, que instruïen i elevaven.

Era la senyoreta ideal i la seva estupidesa era incommensurable. No sabia fer absolutament res, no tenia cap idea clara ni cap sentiment d’una certa profunditat. El col·legi de monges li havia donat aquella mica d’enveja, d’avarícia, de vanitat i de malícia que necessitava una noia per casar-se d’una manera honorable. La seva falta d’imaginació i de fantasia, de delicadesa i d’emoció, espantaven. Tenia aquell gust ordinari fet de pretensions i de reserves, d’hàbits encastats i de minsos clixés que hom judica necessaris per demostrar l’honradesa i l’honorabilitat. Tenia disset anys i semblava que en tenia quaranta. En el fons no li agradava res i tota la seva vitalitat l’emprava per fer la llepafils educada. Tenia una facilitat sorprenent per ofegar les poques coses agradables que li presentaven i per fer impossible la vida de la gent que la rodejava. Ventura que la gent del seu voltant no tenia cap mena de vida i no aspirava més que a una menuda quietud amarga. Vaig pensar diverses vegades amb tristesa que Maria Teresa no servia per res més que per ésser violada. Era bonica però! La seva vida purament vegetativa i animal li acabava d’arrodonir el cos adorable.

(Relacions, Edicions Diana, Barcelona, 1927, pàg. 72-74)

Anuncis