Ginzburg contra Pavese

Sagitari és una de les novel·les breus que va escriure l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. Va sortir publicada el 1957 i ara l’hem llegida en la versió al català que en va fer Marina Laboreo per a Edicions de la Ela Geminada (2018). Sagitari és, també, una obra que exemplifica molt bé una manera d’entendre la narrativa, d’entendre-la i de materialitzar-la en un text. Ens expliquem tot seguit: compte, venen revolts.

La novel·la narra un període concret de la vida d’un grup familiar encapçalat per la mare, una dona inquieta que va quedar vídua anys enrere i que no es conforma amb la vida que duu al petit poble on viu. Per això decideix comprar una casa a la ciutat i traslladar-s’hi amb una de les filles, el gendre, la serventa i alguna parenta més. En aquesta ciutat ja hi viuen una altra filla, que és estudiant i aspirant a escriptora —i que és justament la narradora que ens explica tota la història—, i un parell de germanes que regenten una botiga de porcellanes. Ben aviat coneixerem les vicissituds per què passen la mare i la resta de personatges que van apareixent a escena al llarg d’uns quants mesos. Ginzburg se centra a descriure les relacions que s’estableixen entre uns i altres, alhora que perfila un retrat de l’època: la Itàlia de la postguerra.

I ara comencen els revolts. Aquest llibre és un bon exemple d’un cert tipus de literatura —de bona literatura, cal dir— que només pot haver escrit una dona. Ginzburg parla d’un lloc, d’una època, d’uns fets; el context queda molt ben dibuixat amb un traç fi, sense necessitat de gaires pinzellades, i en aquest context veiem moure’s uns personatges que actuen a partir de com són, del que pensen, del que consideren que és important. Aquí no hi ha teoritzacions, no hi ha excursos; Ginzburg va directa al gra. Hi ha homes que també escriuen així; ho fa Cesare Pavese, per exemple, però en el seu cas sempre queda al descobert que qui escriu és un home que té moltes dificultats per relacionar-se amb les dones.

En l’obra de Ginzburg també hi veiem la petjada de la tradició, però d’aquesta tradició l’autora n’extreu el que vol aprofitar-ne d’una manera molt diferent de com ho faria un home. I és lògic que sigui així, ben mirat. És lògic que allò que escriuen moltes escriptores no pretengui inserir-se en aquesta mateixa tradició literària: és a dir, que les seves obres la reprenguin i continuïn, com una manera d’assegurar que puguin formar part del cànon universal al costat dels grans clàssics. Perquè potser moltes escriptores, tot i conèixer perfectament aquests clàssics, no se senten gaire interpel·lades per aquesta tradició, no tenen ganes de formar-ne part perquè hi veuen una història de domini masculí que les ha marginades i ocultades durant segles, que els ha impedit formar part de cap cànon. En aquest cas, semblarà lògic que avui, tot i coneixe’l com a lectores, en prescindeixin com a escriptores, segurament de forma natural, inconscient, no pas premeditada, simplement perquè no els interessen els mateixos temes ni la mateixa manera de tractar-los, perquè no tenen cap intenció de seguir el camí que han trobat fressat, sinó que volen obrir el seu propi, de camí. 

Cap a l’any 1000, al Japó, una dona va escriure una obra monumental com el relat de Genji, una gesta que llavors no semblava estar a l’abast de cap home. Murasaki Shikibu va poder escriure aquest llibre en una època de calma relativa en què la cultura va trobar una escletxa de llum que li permetés florir i les dones van jugar un paper en la vida social i cultural del vell país nipó. Aviat vindrien altres temps: els samurais obtindrien el poder, els guerrers dominarien el país amb la força i la violència, i les dones es veurien obligades a recloure’s a les cases i a cedir tot el terreny. Tal com ha passat a Occident. Tal com ha passat durant bona part de la història de la humanitat, sovint amb l’ajut i l’excusa de la religió.

Però és possible que tot sigui molt més senzill: simplement, a moltes escriptores potser no els diu res això de mirar enrere i seguir certes pautes, cenyir-se no se sap gaire a quins rituals. Els amoïna el present, estan preocupades per les circumstàncies que marquen i condicionen tot el que passa al món. L’ara és dur, complex i, doncs, prou interessant; demana prou atenció i prou capacitat d’observació per malgastar forces i esforços mirant cap a una altra banda o bastint segons quines teories. No tenen temps per fer passejades, una activitat que han cultivat molt els homes —el flâneur és per definició un home. Ah, les passejades! No busqueu una dona que escrigui com Sebald. Sebald, amb tota la seva sensibilitat, només podia ser un home. O és que us imagineu una dona recorrent a peu tota sola, durant setmanes, la costa est d’Anglaterra o qualsevol altre racó del planeta? Quines altres preocupacions no tindria, oi? I us imagineu una dona entretenint-se a parlar de la forma d’una fortalesa, del gruix de les parets, dels canvis ens els sistemes de defensa d’una ciutat. Esclar, sempre hi ha excepcions, sempre hi ha extrems que es toquen, zones grises on conflueixen maneres de fer, de ser, de pensar. Però les excepcions no faran res més que confirmat visions, estils, intencions diferents.

Un home teoritzarà en una novel·la sobre el concepte de Mitteleuropa. Una dona, en canvi, preferirà anar per feina i explicar què passava en aquesta Mitteleuropa; ho veiem fer a una escriptora com Marisa Madieri: quan escriu no s’entreté a donar voltes entorn de cap concepte, no s’hi recrea, sinó que va directa a les històries de les persones que han nascut i viscut en un espai i un temps concrets, ens n’explica les vicissituds, omple aquell espai amb vides, circumstàncies, fets, amb les sensacions experimentades i els sentiments de les persones de qui ens parla. Per això, el resultat d’aquesta diferent manera de relacionar-se amb la tradició, d’aquesta actitud que implica centrar-se en el present, són obres on predominen els sentiments, on s’analitzen els comportaments humans, les relacions; obres en què es busquen les causes d’allò que passa als protagonistes, s’hi temptegen aclariments, s’hi revelen conseqüències. Obres més directes. Així escrivien Simone de Beauvoir o Marguerite Duras, així escrivia Katherine Mansfield. Així escriu Natalia Ginzburg.

Tot això, esclar, són intuïcions, idees que demanarien més reflexió, més extensió, exemples…, en definitiva, l’espai que concediria un llarg assaig. Aquí ens limitem a apuntar-les sense pretendre tenir cap mena de raó, però sabent que de tant en tant formen part d’algunes converses, d’alguns debats de sobretaula.

Tampoc pretenem en cap moment afirmar que uns escriguin millor o pitjor que els altres —aquesta mena de judicis no tenen cap mena de sentit. I generalitzem, ho sabem. Però no passa res per afirmar que, en general, homes i dones escriuen de forma diferent. I com que avui qui més llegeix i més escriu són les dones, és innegable que seran elles les que fressaran el camí, les que de fet ja l’estan fressant des de fa anys amb la seva visió de la literatura —i de la vida—, amb les seves tries, amb els seus propis interessos, amb la manera que tenen de viure i viure la sexualitat, amb les preocupacions que les encalcen i els temes que les inciten a escriure. Ginzburg o Pavese, Madieri o Sebald: camins diferents per on transita la bona literatura.

Temps d’espera

Hi ha obres que es resisteixen a mostrar-se, que es mantenen a l’ombra, com si volguessin passar desapercebudes. Obres i autors, de fet. Un no sap si es parapeten rere una modèstia injustificada o si, senzillament, han sofert algun cop de mala sort. El cas és que, quan un lector encuriosit les descobreix, aquestes obres esdevenen una sorpresa en tota regla. Dino Buzzati (1906-1972) és un d’aquests autors de nom poc conegut, molt menys que no pas noms com Cesare Pavese, Alberto Moravia o Elsa Morante, figures amb les quals va compartir època. I potser tampoc no ens dirà gaire res un títol com El desert dels Tàrtars, novel·la publicada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, i que ara hem llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Edicions 62, 2016).

El desert dels Tàrtars ens explica la senzillíssima història de Giovanni Drago, un jove tinent que té com a primera destinació la fortalesa Bastiani, un reducte situat en terra de frontera, perdut entre muntanyes i aïllat del món, sense cap valor estratègic, des d’on uns quants soldats vigilen que pel desert inhòspit que tenen al davant no arribi cap exèrcit enemic. Mai, de fet, no s’ha produït cap invasió, o, si més no, no se’n té el record. L’esperança, però, dels qui estan destinats en aquella fortalesa és descobrir un bon dia que pel desert s’acosta un exèrcit enemic i que, per tant, la seva presència en aquell reducte pren per fi tot el sentit. Mentre això no passa, Drago, com altres soldats més veterans han fet abans que ell, haurà de vèncer les ganes prematures de marxar d’aquell enclavament isolat i absurd i aprendre a viure esperant el que potser s’esdevindrà més endavant, un dia qualsevol. Però el que s’acaba esdevenint és l’arribada d’aquella que mai no falta a la cita.

Abans he parlat de modèstia. La novel·la de Buzzati és modesta en tots els sentits: ho és per les dimensions; ho és per la trama, prima, simplíssima, sense històries ni fils paral·lels, sense gaires personatges; ho és per la forma, una narració lineal de concepció clàssica. En efecte, es tracta d’una obra sense complicacions formals, fàcil de llegir, que a penes oculta gaire la capa de sota, la que condensa la interpretació dels fets que se’ns expliquen, el sentit de la peripècia del protagonista i la resta de personatges que l’envolten. Tot hi és prou diàfan; i, tanmateix, el lector es veu arrossegat a una lectura continuada, gairebé ininterrompuda, impel·lit per l’interès que el relat aconsegueix suscitar. Aquesta és la clau que fa gran aquesta novel·la: que amb una història mínima, amb pocs fets i pocs personatges i pràcticament una sola localització, amb un gran estalvi de recursos, des d’una simplicitat atorditora, aconsegueixi no tal sols captar l’interès del lector, sinó embolcallar-lo en un estat d’ànim molt concret i dur-lo a reflexionar sobre temes tan universals com el sentit de la vida, l’inexorable pas del temps, les il·lusions de joventut…

Tampoc podem oblidar que aquest llibre va aparèixer en un moment molt concret de la història d’Itàlia, quan Mussolini es debatia entre la política de la no-bel·ligerància o la possibilitat de donar suport a Hitler davant dels èxits que aquest estava obtenint en els primers mesos de guerra. Ja sabem què va triar finalment, el líder feixista italià, i les conseqüències de la seva tria. Amb El desert dels Tàrtars queda ben clar que Buzzati era partidari de seguir la via antibel·licista, però diria que no és possible forçar la interpretació de l’obra per anar més enllà.

Se sol dir que aquesta és una de les novel·les més importants del segle XX; aquest és una mena d’epítet que acompanya el títol en moltes ressenyes i comentaris, un epítet que no necessita ni li fa cap favor. És indiscutiblement una molt bona novel·la, i amb això ja en fa prou. Ho demostra el fet que, com sol passar en aquests casos, l’obra, llegida avui, sembla escrita per als nostres temps de pandèmia i reclusió. Els soldats de la fortalesa Bastiani són homes confinats que esperen alguna cosa, joves amb un futur prometedor que pensen que han de jugar un paper en el món, que han de protagonitzar alguna gesta heroica. Però els temps no són propicis per als heroismes i l’únic que els envaeix és un buit vital mentre comproven que el temps passa inexorablement, que les il·usions es marfonen, que res del que s’havia d’acomplir acaba d’arribar mai.

Ara en Giovanni Drogo dorm dins del tercer reducte. Somia i somriu. És una de les últimes vegades que se li apareixen a la nit imatges dolces d’un món totalment feliç. Déu nos en guard que es pogués veure ell mateix com serà un dia allà on la ruta s’acaba, dret a la vora d’aquell mar de plom, sota un cel gris i uniforme, i al seu voltant ni una casa, ni un home, ni un arbre, ni tan sols un bri d’herba, tot així, des d’un temps immemorial. (Pàg.64)

Buit és el paisatge que s’entén davant de la fortalesa; buits són els crepuscles que se succeeixen, els hiverns que venen i se’n van sense que res mai no canviï. Tot plegat fa d’aquesta una obra melancòlica, l’eco de la qual ressona en una novel·la com La ribera de les Sirtes, que Julien Gracq va publicar el 1951, o fins i tot en Un balcon en forêt, del mateix autor. Tot i tenir un plantejament divers, en totes aquesta obres s’hi parla de confinament, d’enemics a l’aguait per bé que improbables, d’un temps d’espera que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Però no és cert, esclar, el temps d’espera sempre troba un final.

Mentrestant, vivim, llegim.

Entre dones soles

Hi ha autors als quals un sempre acaba tornant. Thomas Bernhard n’és un; Cesare Pavese n’és un altre. Tots dos representats de la literatura d’aquesta Mitteleuropa que tants grans escriptors ens ha donat. Sí, és cert, en el cas de Pavese parlem d’una Mitteleuropa en sentit ampli, que s’estendria més enllà dels Alps, fins a la vall Padana, fronterera amb Suïssa i Àustria.

I és en una de les grans capitals d’aquest nord d’Itàlia, Torí, que està situada l’acció d’Entre dones soles (traducció de Francesc Vallverdú, Edicions Proa, 1980), publicada l’any 1949, un any abans que Pavese se suïcidés en un hotel de la mateix ciutat. El suïcidi és justament una de les idees que recorre aquesta novel·la breu, de construcció senzilla i eficaç, sobretot per la manera com Pavese la planteja i per l’estil que li dona forma, basat en l’economia màxima de paraules i recursos.

L’obra, narrada en primera persona, ens explica el retorn de Clelia al seu Torí natal a fi de fer-se càrrec dels treballs per obrir una botiga de moda. Clelia és una modista que de ben jove va marxar a Roma, on va aconseguir fer-se una posició. Sense parella i sense fills, pot disposar de la seva vida sense haver d’estar pendent de lligams que no estiguin relacionats amb la seva feina. Arran del retorn a Torí, en plena postguerra, entra en contacte amb un cercle de joves de casa bona, desvagats, avorrits, que no tenen cap necessitat de treballar però que senten el fastig d’haver de viure i no saber què fer amb les seves vides. Entre aquests personatges destaquen les dones, com l’aristocràtica Momina o la jove Rosetta, que a l’inici del llibre coneixem just quan ha intentat suïcidar-se.

Pavese va mantenir sempre una relació difícil amb les dones; de fet, va mantenir una relació difícil amb la vida, i les dones formaven part de la seva vida, solitària a contracor. Per això en parla tant, per això són tan protagonistes dels seus relats, com a Entre dones soles. Clelia és un personatge ferm, molt ben caracteritzat, que ens presenta una certa alta societat torinesa cap a la qual el lector no sent cap compassió. És fàcil arribar a pensar que rere la imatge que Pavese ofereix d’aquesta classe social hi ha alguna espurna de recança, la idea que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Però la classe menestral o obrera tampoc no hi surt gaire ben parada.

Per als qui pensen que la vida és una lluita constant per calmar el desencís, per mantenir l’ànim en la línia de flotació, aquest llibre és un mirall no excessivament cru, tacat de neorealisme, a més d’una dosi de bona literatura. Entre dones soles no és la millor novel·la de Pavese, honor reservat a La lluna i les fogueres, però és un molt bon exemple d’escriptura concebuda com un procés de depuració, d’eliminació de tot el que és sobrer. I en èpoques de sobreabundància d’exemples així sempre se’n pot aprendre molt.

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.