Mentre llegia El Casalot, de Charles Dickens, mentre m’endinsava en els diversos mons que encreuen les seves òrbites dins l’univers que basteix el genial escriptor anglès amb aquesta obra, no em podia treure del cap una idea que s’hi havia entaforat des de les primeres pàgines: que Dickens volia agradar als seus lectors, fossin de la mena que fossin (i de la mena que podien ser a mitjan segle XIX), i que volia que aquests fossin tants com fos possible. I això no era llavors ni és avui cap mal, és cert, però també és cert que hi ha hagut escriptors molt menys pendents del seu públic, que han escrit sense tants miraments.
El Casalot és una obra immensa en tots els sentits: llarga, plena de personatges remarcables i d’històries diverses, amanida amb unes dosis ben calculades de drama, comèdia, misteri, romanticisme, psicologia, crítica social, etc. Dickens reuneix tots aquests ingredients i els utilitza amb una habilitat prodigiosa per amassar una història molt ben travada, sense grumolls per desfer, i que converteix El Casalot en una gran novel·la. Però una cosa és afirmar que sigui una gran novel·la, i una altra és batejar-la com “la novel·la canònica”, com fa Harold Bloom.
D’obres perfectes n’hi ha, però poques. El Casalot és un molt bon llibre, però a parer meu té un problema que no és petit: el perfil absolutament pla del personatge principal, l’Esther. Si mai s’ha acusat Dickens de maniqueisme, és probable que la protagonista d’El Casalot en sigui la mostra més clara i irrefutable. L’Esther és bona, boníssima, la millor persona que mai hagi sorgit de cap obra literària, i a més és modesta, humil, abnegada, treballadora, competent, amable, justa… En fi, poseu-hi tots els adjectius que vulgueu i no li fareu justícia. L’única pega és que no és una beutat. Però resulta que l’Ada, un altre dels personatges principals, “la nineta dels ulls” de l’Esther, és tan bona com ella, i a sobre és una bellesa com n’hi ha poques.
Per acabar-ho d’adobar, la mateixa Esther es converteix en un dels dos narradors que Dickens utilitza per explicar la història. El resultat? Doncs que els capítols narrats per l’Esther qualsevol metge mínimament llegit no podria fer altra cosa que prohibir-los a tot lector afectat del grau més ínfim de diabetis. Llegir cada dos per tres allò de la “nineta dels meus ulls” s’acaba fent més difícil de suportar que els “indefectiblement” que campen lliures per l’obra de Josep Pla. Sí, El Casalot ho tenia tot per ser una obra mestra, però per mi aquesta manca de perfil de dos dels personatges més importants és un defecte massa significatiu.
Per què va dibuixar uns personatges tan enfarfegosos, Dickens? No ho sé. Si no fos perquè cauria en un anacronisme, jo diria que el problema és que El Casalot és una novel·la que bestsellereja, que vol agradar massa. Com he dit més amunt, voler agradar no és cap mal, però voler agradar massa potser sí que ho és.
Deu ser per això que mentre llegia El Casalot em venia sovint al cap un dels escriptor catalans més universals d’avui dia, Jaume Cabré, autor de bones novel·les, ben escrites, ben construïdes, ambicioses. Les veus del Pamano o Jo confesso són grans llibres, fruit d’una feina incansable per afinar-los, per arrodonir-los, fins al punt que és difícil trobar-hi arestes o fils per lligar. I aquest és, per mi, el seu punt feble: són novel·les massa rodones, massa afinades, massa digeribles. Pel meu gust, bestselleregen, com ho fa El Casalot, i una obra que bestsellereja pot ser un gran llibre, però no serà mai una obra mestra. La novel·la canònica és una altra cosa.
L'Acció Paral·lela 