La crítica literària, de nou

Feia temps que la crítica literària no era tema de conversa i discussió en el grau en què ho és aquestes darreres setmanes. I això és bo. És bo perquè se n’ha de parlar, de la crítica. És impossible reduir a quatre ratlles tot allò que se’n pot dir; tampoc no es pot pensar que amb un parell de debats resoldrem la qüestió —el que sigui que hi hagi per resoldre. Però tot el que es digui o s’escrigui sobre la crítica amb ànim de reflotar-la, d’aclarir el panorama, en definitiva, amb ànim constructiu, és un pas endavant. Com aquest article de Xavier Aliaga.

El que no podem fer és amagar el cap sota l’ala. Deia Melcior Comes en un tuit que això s’arregla pagant 400 € per cada crítica publicada. Sí. Bé, no, esclar; aquest no serà el camí, ja es veu. Cal pensar-hi una mica i no deixar anar la primera cosa que ens passa pel cap —i això no ho dic per ell, evidentment.

En el fons, tots sabem que sempre hi haurà ressenyes interessades i parcials, les que són d’encàrrec i es confonen amb peces publicitàries. Aquest fet no el podem evitar. Tampoc no podem evitar —ni cal, ben mirat— el comentari entusiasta i naïf de qui creu que qualsevol llibre que li agrada és una obra mestra sense que hagi llegit mai cap de les veritables obres mestres que ha donat la literatura al llarg de la història, fet que li permetria, si més no, comparar.

L’imperi de la novetat també és un virus difícil de combatre. Ja està bé que llegim novetats, és necessari que ho fem, però si no llegim mai els clàssics com podem fer avançar el nostre gust, afinar el nostre criteri?, com podem ser millors lectors?

Perquè al capdavall es tracta d’això. La crítica no és res més que una de les eines que té el país per produir bons lectors, gent que sàpiga destriar el gra de la palla i aprendre a afinar el propi gust. Si es menysté aquesta eina, si no s’esmola, arribarà el dia que, de la mateixa manera que certs professors d’avui escriuen a la pissarra fent faltes d’ortografia, certs crítics lloaran pastitxos impresentables on la literatura no se la veu per enlloc.

Parlem-ne, sí, llargament.

Anuncis

La crítica i la poesia

Recordeu l’última vegada que heu llegit una crítica negativa d’un llibre de poemes? Sí, d’acord, alguna de Manuel Castaño a El País, però aquesta ja la coneixem tots. Alguna altra? En algun diari, en alguna revista, en algun mitjà digital que us vingui al cap? En algun blog? De fet, no en trobareu ni en aquest blog amb males intencions. Cert: a L’Acció Paral·lela no hem escrit encara cap ressenya negativa d’un poemari.

Per què passa, això? Hi ha unes quantes raons que ajuden a explicar-ho; segurament la majoria són les mateixes que serveixen per explicar que hi hagi poques crítiques negatives en general, també d’obres de narrativa. Ja s’ha dit prou: la crítica literària passa per un moment estrany i seria bo que tots els qui la practiquem d’una manera o altra dediquéssim algunes hores a debatre sobre la tasca que fem i cap on va tot plegat.

Ara bé, els problemes que pateix la crítica literària en general s’accentuen i amplifiquen quan aquesta té per objecte la poesia. Per començar, és un món més reduït, concentrat, on cada individu fa sovint uns quants papers de l’auca: poeta, lector, crític, amic, editor, company de catàleg editorial, recitador…

Cal afegir un fet indiscutible: es venen poquíssims llibres de poesia. Els mateixos que n’escriuen i en publiquen en compren rarament —inclogueu-vos en l’excepció aquells qui vulgueu. Els poetes, a diferència dels novel·listes, de tant en tant coincideixen en recitals. Tot plegat ajudar a teixir una xarxa de relacions diverses que afavoreix la discreció: si el que fa un altre no t’agrada, calles, i els altres solen fer el mateix amb tu; i si algú parla bé del que tu fas, gosaràs tu parlar malament del que fa ell?

Hi ha un altre motiu de pes que justifica l’absència de crítiques negatives: qui s’atreveix a dir què és bona poesia i què no ho és? I des de quin punt de vista emet el judici si s’atreveix a fer-lo? En poesia hi ha tantes concepcions, tantes maneres d’entendre-la, tants gustos, tantes actituds a l’hora d’afrontar la creació de versos, tantes maneres de llegir-la i d’interpretar-la com persones hi ha al món. La dificultat que alguns troben quan intenten valorar un poema és semblant a la que experimenten d’altres quan volen jutjar una producció d’art contemporani. Al final tot s’acaba reduint a decidir si l’obra ens diu res o no, si ens arriba o no, si ens commou o ens deixa indiferents. Sí, podem reflexionar sobre el domini de la tècnica de l’autor; sí, podem intentar discernir si hi ha cap lligam o no amb la tradició, o si hi ha discurs o no, i si aquest és un discurs propi, personal, etc.

En qualsevol cas, la subjectivitat més absoluta sembla que plani per damunt de tota valoració d’una obra plàstica o d’un poema. Em sembla que això s’entendrà millor si veiem quatre exemples, quatre maneres de concebre el poema. Totes quatre tenen conreadors, adeptes, defensors i detractors.

1. Víctor Sunyol

tres

ara
ni

mentre
quasi
no

quan
ja
sense

encara
tan
gens
de

temps
a
no
res

per
en

i
ho

o

(de ser només, 2013)

Què n’hem de dir, de Víctor Sunyol? És un escriptor molt ben valorat en general, amb una concepció de la poesia ben particular. Se sol dir que conrea la poesia conceptual, filosòfica; que utilitza de fet la mateixa poesia per fer investigació sobre el llenguatge. Els seus poemes a voltes freguen l’abstracció. També hi ha qui no l’entén, qui no se sent interessat per aquests versos, o qui no té paciència per indagar el que amaguen, el que volen transmetre.

 

2. Jordi Llavina

(Fragment)

Torno a pujar, tants anys després,
sol, a l’ermita de sant Pere.
Ni un alè d’aire, i un sol cru
de juliol que em deixarà
coents el coll i les espatlles
—al vespre, em tocarà patir
el formigueig de la cremor:
la pell, que sembla que bategui
com la del cor (i hauré de planye’m
d’haver en lat tors nu el pendent).
I tanmateix és sols així
que, a voltes, ens sentim el cos:
pels muscles encetats, desperts,
vetllant una ànima adormida
(i ara no m’haig de referir
a malalties rigoroses
que fan del cos fosca pastura:
tumors i plagues, càncers, úlceres)—.
De nou, segueixo aquella senda
que havia pres tantes vegades:
llavors, però, jo era molt jove,
i els garrofers, fragant capçada, d’on abastàvem
el fruit fosc per rosegar un xic de dolçor,
i els pins ferits d’escorça on dúiem
—tot imitant, inconscients,
l’incrèdul sant Tomàs— dos dits
per envescar-nos amb resina
la pell del clot de la mà esquerra
—amb l’altra, capturàvem, àvids,
algun insecte, al vol o a terra,
amb l’objectiu d’empresonar-l’hi—,
i les alzines centenàries,
que dècades de vent decanten,
i els roures alts d’aquest vessant
de la muntanya des del qual
pots albirar, a un tir de ballesta,
l’altre vessant —de la Mussara—,
feien, també, tots aquests arbres,
molts anys abans, l’ombra més jove
en l’espai blanc i extens del temps.
I he vist un esquirol que duia
una avellana encara verda
embolicada amb la caputxa
ben arrapada, i he sentit
arreu el cor de les cigales,
(…)

(L’ermita, 2017)

Són molts els lectors que reconeixen en Llavina un domini de la llengua abassegador, una riquesa que vessa de cada vers en forma de sentit, de sonoritat, de ressò d’una tradició que és cada cop més present en els poemes del vilafranquí. Els detractors diuen quedar freds davant l’ormeig de recursos que exhibeix, potser davant del que consideren un retorn a una poètica d’una altra època, a un cert carnerisme.

 

3. Sònia Moll

Si no li agrada el pot canviar

No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
—És per a la meva mare.
La dependenta assenteix i somriu:
Digue-li que si no li agrada el pot canviar.

I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
—una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare que et truca als vespres
per saber com t’ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.

Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.

Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.

(I Déu en algun lloc, 2014)

Sònia Moll és una de les poetes més presents en el panorama literari actual, i els amants dels seus versos n’aprecien l’autenticitat, la capacitat de transformar l’experiència pròpia, la intimitat, en poemes bells i ben travats. En canvi, aquells que no conceben la poesia com un mitjà per explicar-se un mateix, per deixar al descobert un cert despullament interior, hi poden veure un excés de relat personal.

 

4. Josep Domènech Ponsatí

Les persecucions obliqües

Vida engorjada:
la giràndola, immòbil.

El mateix dia imperatiu,
desclovellat de si mateix,
cegat amb aclucalls,
maurat com pom d’escala.

¿Pensava en què, la cànula?
¿En els resquills d’enyor?
¿En les sofrages metafòriques?

Tots els meus mots ventrílocs
cristal·litzats en (c)oits.

El meu fort són les meves flaques.

(El Càcol, 2015, Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater)

A Josep Domènech Ponsatí li agrada per sobre de tot el joc, i el joc és per tant present en cada vers que escriu: juga amb els sons, juga amb els sentits, juga amb la sintaxi. Juga amb ell mateix i amb el lector. I els lectors que accepten el joc s’immergeixen en els llibres d’aquest poeta amb una avidesa desenfrenada. Per als qui la poesia és una altra cosa, el joc és una barrera que no es veuen amb cor de superar.

 

Gustos, concepcions. Què fem davant d’aquesta diversitat? L’entès —qui es consideri entès, qui sigui considerat com a tal— sempre podrà parlar amb més propietat o creure que pot fer-ho. Però llavors pots passar que per les raons que comentava al principi, per la xarxa de relacions, per prudència, temor o fins i tot mandra, decideixi callar, desistir de fer cap crítica negativa.

Ben mirat, i tenint en compte que es venen pocs llibres de poesia, també pot passar que qui decideixi comprar-ne o llegir-ne un sempre vulgui assegurar molt l’encert de la tria, o que només recorri a autors que ja coneix i que sap que no el decebran gaire. Per tant, no li cal fer crítiques negatives. A més, moltes vegades llegirà llibres que li han deixat, que li han regalat (un editor, un amic que escriu…), perquè una bona part dels volums que circulen són això, regals.

I, malgrat tot, aquestes raons, aquestes circumstàncies no amaguen una veritat indiscutible: es publiquen molts llibres de poesia que mai no haurien hagut de sortir del calaix o de la carpeta Els meus documents; es publica molta poesia que no va enlloc, que no aporta res, reculls d’on només salvaríem dos o tres poemes. I, per tant, cal garbellar més.

La crítica té feina, la faci o no.

La crítica i l’elogi

Comencem amb una obvietat: un llibre pot rebre comentaris elogiosos i crítiques negatives. Si ens centrem en aquestes darreres, hem d’afirmar que no hi ha crítiques justes i crítiques injustes. Hi ha crítiques fetes de bona fe i crítiques fetes de mala fe. Una crítica feta de mala fe no hauria de ser presa mai en compte. El problema és que les crítiques de bona fe, honestes, de vegades poden ser dures, punyents, i algú les pot confondre amb crítiques malicioses.

En aquests casos un escriptor ho té molt difícil per saber què té al davant, quina mena de crítica ha rebut una obra seva, i l’únic refugi que tindrà serà la tranquil·litat d’esperit, una consciència neta; és a dir: estar segur que l’obra que ha publicat és bona i que la voldrà i podrà defensar fins al final. Aquest és un pensament que tot escriptor ha de tenir present mentre escriu —mentre escriu i reescriu i revisa i corregeix i torna a reescriure. Només quan estigui convençut que es veurà amb cor de defensar sense cap mania el que ha escrit hauria de donar per acabada l’obra i enviar-la a un editor.

Naturalment, no és tasca de l’escriptor defensar-se de les crítiques, per bé que hi hagi que ho fa. Aquí totes les postures són lícites. En tot cas, ell ha d’estar preparat, carregat de raons i d’arguments. Alhora, serà bo que sigui capaç d’entomar la crítica quan l’encerti en alguna de les apreciacions que faci, capaç d’acceptar allò d’oportú i indiscutible que aporti el comentari o la diatriba. Perquè, per molt convençut que estigui del que ha fet, és probable que l’obra no estigui exempta de defectes i aspectes millorables, qüestions que podrà tenir en compte en el moment de tornar a posar-se a escriure.

Però, com dèiem, l’escriptor pot perfectament guardar silenci davant d’una crítica, postura lògica i habitual. En canvi, els lectors que han lloat l’obra, que n’han escrit elogis, que l’han defensat i aconsellat fervorosament, aquests farien santament si rebatessin les crítiques, perquè sovint aquests lectors i admiradors es limiten a rebutjar-les, a dir que no hi estan d’acord, sense aportar cap argument, cap prova que desmunti la diatriba. Si eren aptes per lloar l’obra, també haurien de ser-ho per defensar-la, ja que estan en joc el seu criteri i el seu gust com a lectors.

Tot plegat ens condueix a una idea final: si l’autor sap que pot ser criticat, treballarà més i millor per escriure una bona obra. Els elogis inflen els ànims i sempre es paeixen bé, però mai no t’aporten res que et permetin ser un més bon escriptor.

La fórmula per guanyar pes

De fet, la gran veritat és que no cal, la crítica literària. A qui llegeix qualsevol cosa no li és necessària. A qui vol guanyar pes com a lector no li serveix.

Els crítics “oficials”, que tenen un espai en mitjans amb una certa bona difusió, voluntàriament o no —perquè hi ha de tot— estan constrets per una sèrie de condicionants. Sovint ells mateixos es queixen que no poden triar lliurement els llibres de què parlaran, o que han de parlar forçosament de certes obres; també es queixen de la manca d’espai per fer veritables crítiques literàries. Altres constrenyiments són compartits amb la resta de persones que parlen de llibres des de qualsevol canal. La teranyina de relacions que s’estableixen entre qui fa de crític i l’autor (poden ser amics, veïns, companys de catàleg editorial, membres d’una mateixa generació, etc.) és un dels més importants, com s’ha esmentat tantes vegades, però també hi ha el gust personal, per exemple, que sempre juga un paper destacat en aquests afers, o el fet que un llibre hagi rebut algun premi.

Robert Musil

Sabent això, qui vol guanyar pes com a lector a voltes acaba refugiant-se en blogs, revistes minoritàries, espais on les crítiques literàries campen amb més llibertat. Aquí no hi sol haver lectures imposades ni problemes d’espai; els crítics trien els llibres de què volen parlar i l’extensió del text que volen publicar. Però és cert que alguns dels altres condicionants poden mantenir-se intactes: el gust, la relació amb l’autor o amb l’obra…

Tot això preocuparà molt aquell qui vol guanyar pes com a lector i se sent insegur davant de les novetats que surten publicades cada any: què és bo?, què no és bo?, què val la pena llegir?, quines obres no seran sinó una pèrdua de temps? Sí, és l’eterna qüestió: es publiquen tantes obres que és molt difícil saber destriar el gra de la palla, sabent com se sap que és impossible que tot el que es publica sigui bo.

I és ara que arribem a l’altra gran veritat: és impossible guanyar pes com a lector a base de novetats; és impossible construir-se una sòlida base lectora a còpia d’obres coetànies. Cal llegir-ne, evidentment: per estar al dia, per saber què es cou, per evitar que els editors se suïcidin, que les llibreries tanquin. Però la millor defensa davant dels llibres dolents, davant les crítiques fraudulentes o interessades, davant les recomanacions pèssimes que inunden tuits i blogs i diaris i converses, davant les confusions, davant les opinions contundents de gent mal llegida —l’única defensa potser—, és tenir un pla i seguir-lo fins al final.

I aquest pla només pot ser proposar-se llegir les grans obres de la literatura universal, unes obres que ajudaran qui vol guanyar pes com a lector a tenir un criteri i a millorar-lo, a saber triar, a saber gaudir, a saber fer les seves pròpies crítiques. Hi ha moltes llistes, cap d’igual —tot i les coincidències inevitables—, que poden servir de punt de partida. No és una feina que s’hagi de fer en un any ni en deu; és un projecte per a tot la vida, lliure de constrenyiments de qualsevol mena.

La d’aquí sota és una de les propostes possibles per engreixar-se una mica llegint. I que els crítics hi facin el que puguin.

 

 

Sí…, però no

siAtret per les crítiques favorables que van aparèixer arran de la traducció al català de , de Thomas Bernhard, vaig decidir llegir aquesta novel·la breu de l’escriptor austríac, considerat per molts com un dels últims grans autors del segle XX, si no l’últim.

Sí, Bernhard és un autor venerat pels crítics, que reben amb unanimitat cada nova reedició o traducció d’un llibre seu com un autèntic esdeveniment. Aquest ha estat el cas de la versió catalana de la novel·la , a càrrec de la traductora Clara Formosa, publicada per El Gall Editor aquest 2016, que ha estat lloada per crítics com Xavier Serrahima (Núvol), Jaume C. Pons Alorda (NacióDigital), Joaquim Armengol (Ara) o Pere Guixà (El País).

Així doncs, he llegit . Aquesta obra em sembla una bona porta d’entrada a Bernhard perquè concentra en poc més d’un centenar de pàgines els elements principals de la literatura d’aquest escriptor. La petita anècdota que s’hi explica, narrada per mitjà de la prosa tan particular de Bernhard, serveix per treure a la llum els temes que apareixen incessantment en els llibres de l’autor: la crítica a l’estat de la cultura, la impossibilitat d’acomplir l’obra perfecta, l’odi a la humanitat, la incomunicació, l’instint d’autodestrucció, etc.

La prosa de Bernhard, complexa, volgudament enrevessada, fa avançar la història per mitjà de repeticions contínues que funcionen com una espiral. L’estil, en Bernhard, té tant de pes que de vegades un té la sensació que mana sobre el contingut, domina el llibre, en centra l’interès. Bernhard, esclar, no és només estil, però a mi em sembla que aquest pes excessiu que té la forma en les seves obres desequilibra una mica el resultat final. És indiscutiblement un bon escriptor, una veu del tot singular, que ha sabut descriure alguns racons foscos de l’ànima humana com pocs altres ho han aconseguit. Ara, tinc la impressió que de vegades s’ha confós el seu estil obsessiu, basat en la repetició constant de mots, de frases, d’idees, amb la profunditat amb què presenta les idees. Potser aquest fet me’l fa aparèixer un escriptor menys gran del que alguns crítics proclamen.

En tot cas, és un bon llibre, no pas una obra mestra. Com deia abans, em sembla una bona opció per entrar en el món bernhardià, abans d’escometre la lectura d’altres obres de l’austríac.

L’edició d’El Gall Editor

Els crítics que he esmentat anteriorment, llevat de Pere Guixà, en les seves ressenyes lloen amb entusiasme l’edició d’El Gall Editor i canten les excel·lències de la traducció de Clara Formosa. Això ja no ho entenc. Vejam, si lloen la traducció perquè consideren que és una bona versió del text original, cosa que implica que els crítics saben alemany i han comparat les dues versions, ho puc mig entendre. Si la lloen perquè creuen que és un text excel·lentment escrit, llavors ja no entenc res, perquè l’edició d’El Gall Editor malauradament no és que no sigui bona, és que és força deficient, i, en alguns moments, un autèntic despropòsit.

És evident que el llibre no ha passat per les mans de cap corrector, cosa que es pot comprovar per la gran quantitat d’errors de tota mena que esquitxen el text. Però el problema més greu és l’ús caòtic de la puntuació al llarg de tot el llibre, sobretot de les comes. Una prosa com la de Bernhard, complexa i enrevessada, demana que el traductor vagi amb molta cura a l’hora de puntuar les frases, i aquesta versió de és en aquest sentit un desgavell: incisos mal marcats, frases mal tallades, conjuncions separades de l’oració que introdueixen, subjectes separats del verb… Hi ha fragments difícils de llegir, més difícils encara de comprendre. Caldria revisar el llibre de dalt a baix.

Pel que fa a la gramàtica, cal remarcar també les errades generalitzades en l’ús de les preposicions i en els pronoms febles. Al costat d’aquestes n’hi ha de molts altres tipus, com ara manca de concordança entre subjecte i verb o errades d’ortografia i picatge:

  • *sí mateixos (accentuar si quan és pronom és una errada greu en un llibre titulat )
  • *quan per quant
  • *darrera per darrere
  • *filosòficomusicals per filosoficomusicals
  • *Sud-Amèrica per Sud-amèrica
  • d’un costat a *l’altra per d’un costat a l’altre
  • *al menys per almenys
  • *no obstant per no obstant això

Finalment, hi ha errors lèxics, generalment per l’ús de barbarismes o d’estructures provinents del castellà:

  • el *propi suís per el mateix suís
  • *canes per cabells blancs
  • possiblement *truqui per possiblement trucarà
  • no *se m’hauria passat pel cap per no m’hauria passat pel cap
  • *y per i

Aquesta darrera pífia, juntament amb altres errors, fa sospitar fins i tot que la versió catalana del text no hagi estat bastida sobre una versió en castellà. Si no, es fa difícil entendre l’aparició d’una conjunció y.

En fi, no crec que aquesta novel·la de Bernhard mereixi una edició tan poc acurada —ni aquesta novel·la ni cap obra de cap autor—, i continuo sense entendre que els crítics l’hagin lloat si resulta que presenta tots aquests problemes, que no he pas detallat de manera exhaustiva.

Després d’haver-la llegit, és evident que jo no recomanaré a ningú aquesta edició i que continuaré exigint més rigor per part dels crítics d’aquest país.

La literatura fresca

9788494508516Darrerament no tenim sort: la meitat de membres del consell de redacció de L’Acció Paral·lela s’ha llegit Soumission, de Michel Houellebecq, una novel·leta que no els ha agradat gens, mentre que l’altra meitat s’ha llegit Germà de gel, d’Alicia Kopf, amb resultats semblants. Per començar per alguna banda, el primer grup entrevista el segon arran d’aquesta lectura. Aquí teniu la transcripció de l’entrevista:

—Molt bé, comencem, doncs. En primer lloc ens agradaria saber com és que vau decidir llegir Germà de gel.

—A veure, de fet és culpa nostra; ningú no ens ho demanava. El cert és que, després que per motius diversos hàgim estat una temporada desconnectats de l’actualitat literària catalana, teníem ganes de llegir alguna obra acabada de publicar, que fos una bona representant de la mena de llibres que avui dia reben bones crítiques, guanyen premis i es venen bé, i que a més són escrits per gent més o menys jove. El propòsit no ens semblava escabellat. Però, esclar, per fer la tria vam haver de passar per alt com o per què s’atorguen els premis —no parlem, evidentment, dels remunerats, on la cosa s’agreuja—, quina mena de crítiques es publiquen —totes positives i elogioses—, com funciona, en definitiva, el sistema de recomanacions literàries. També vam passar per alt que a nosaltres no ens agrada la major part de literatura que es publica i es ven bé als nostres dies. És a dir, que vam passar per alt massa coses quan vam decidir llegir Germà de gel. La culpa, doncs, és nostra.

Amb aquesta prèvia ja podeu intuir que el llibre no ens ha fet el pes. Es tracta d’un mal llibre? Déumosenguard de dir una cosa així. De fet, més aviat pensem que Alicia Kopf, quan s’ho proposa de debò, no escriu malament i que en un futur pot arribar a escriure obres més ambicioses. Però Germà de gel és sens dubte un bon exemple d’una determinada manera d’entendre la narrativa que avui està molt en voga i que potser té els seu orígens en Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès, per bé que les dues obres que esmentem siguin molt diferents.

Per exemple, podem debatre tanta estona com vulgueu sobre les metàfores que apareixen en el llibre entorn del gel, però aquest debat no farà sinó amagar la realitat: que Germà de gel és un pastitx format per textos diversos lligats sota una aparença d’estructura —perquè d’estructura veritable no n’hi ha—, farcits d’idees que a vegades són òbvies, a vegades estan faltades de profunditat i només a vegades tenen força i originalitat. Es tracta d’aquesta mena de literatura que s’imposa, teixida a base de paràgrafs generalment breus que descriuen petites escenes, als quals s’afegeixen definicions de mots a manera de diccionari personal, citacions d’altres llibres, ocurrències, fragments de dietaris, tot plegat relligat en fals gràcies a certes recurrències que travessen tot el llibre, com si es tractés de donar aparença de complexitat a un relat que de fet és prou simple.

El cert és que unes dosis de Viquipèdia i de whatsapps sumades a unes quantes pàgines ben narrades no són suficients per fer un bon llibre, una obra seriosa, compacta. I és una llàstima, perquè quan, en comptes de copiar extractes de la bibliografia, Alicia Kopf es dedica a narrar, ho fa bé. Però això a Germà de gel no passa sovint, i quan passa el mal ja està fet perquè som ja en un moment molt avançat de l’obra, un cop superat el refregit de textos inicial.

En un moment donat, la narradora confessa que potser no és escriptora, “només una exploradora de les meves possibilitats textuals, que són limitades”. Ja es veu, doncs, quin és el problema: que aquestes exploracions, aquestes provatures, no les desa en un calaix, no les utilitza com a material per anar-hi treballant, sinó que les publica. Més endavant, l’autora parla del seu primer llibre en aquests termes: “Un projecte que va agradar per la manera fresca de traçar el tema de la precarietat juvenil en temps de crisi. Prou ‘fresc’ perquè fos per a tots els públics, almenys en la seva vessant gràfica, tot i que el vaig fer en un estat de desesperació.” Esclar: literatura fresca, fàcil, digerible, venal… Banal, diríem nosaltres.

I, ho repetim, és una llàstima, perquè quan Alicia Kopf es posa a escriure seriosament ho fa bé, i dius coses com aquesta: “És en les relacions, i no en els llocs, on descansem.” Nosaltres hi afegiríem: en les relacions i en els bons llibres, que tantes vegades desencadenen les grans converses.

En fi, un dia haurem d’encetar el debat que esmentàvem al començament: què agrada avui, on se situa el llistó del que és bona literatura i el que és una altra cosa, què es valora més o menys, què provoca adhesions i què no, i per què en literatura passa el que no passaria mai en altres camps, com ara la gastronomia: us imagineu que a ningú entès en la matèria se li acudís concedir tres estrelles Michelin a la rostisseria del vostre poble?

Quina és la següent pregunta?… Ah, ja estem?