A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Fill d’Europa

Per què no he llegit fins ara una bona tria de la poesia de Czesław Miłosz, això no ho sé pas. Hi ha una veritat com un temple: ni el lector més àvid, més selectiu i dotat de més hores lliures per dedicar-les a la lectura no podria abastar-ho tot, no podria evitar que li passessin per davant, sense veure’ls, noms d’autors i títols d’obres, que se li escapessin a través de la xarxa parada amb la màxima cura per pescar el bo i millor d’aquest vast oceà que és la Literatura en majúscula. Sempre hi haurà forats per tapar, llacunes per cobrir. Aquesta és la realitat de tot lector. Per sort, passa ben sovint que una determinada lectura n’arrossega una altra, ja sigui arran d’una citació, d’un comentari, d’una casualitat, o de qualsevol de les infinites connexions que els lectors poden establir entre obres i autors diferents. Cal comptar que també juguen un paper en tot això les dèries i els prejudicis de cadascú, un seguit de circumstàncies que fan justament el contrari: allunyar-nos de certs llibres de forma dramàtica, lamentable i a voltes definitiva, ja que és ben possible que determinats títols no tornin a posar-se mai més sota la nostra òrbita.

Vet aquí, però, que la lectura d’un recull d’assajos d’Adam Zagajewski va tornar a situar a l’abast del meu radar l’obra de Miłosz, de qui fins ara tan sols havia llegit l’esplèndid assaig La ment captiva, en la traducció del 2005 de Guillem Calaforra. Sortosament, encara és possible encarregar a la libreria el volum Travessant fronteres (Proa, 2006), una extensa antologia de la seva poesia preparada i traduïda per Xavier Farré. I així és com les darreres setmanes m’he immergit en la poesia d’un dels autors més destacats del segle XX.

La primera impressió que provoquen els versos d’aquest poeta d’origen lituà però de llengua i cultura poloneses —va néixer el 1911 a Šeteniai, quan la ciutat formava part de l’Imperi Rus— és que pesen més i alhora s’eleven més enlaire que molts dels versos que estem acostumats a llegir i, sobretot, que se solen publicar avui dia. «Ja hi som», deu pensar algú, i no pas sense un pèl de raó, «una altra d’aquestes generalitzacions que no van enlloc, un altre d’aquests estirabots de qui no té res més a dir.» És clar que jo podria contestar: «Ves, som en l’àmbit de la poesia; aquí tot és subjectivitat, tot s’hi val, cadascú opina el que vol i tothom té [la seva] raó.» No és ben bé així, cert: ni tot s’hi val, ni tothom té una certa raó, jo menys que ningú. Però els versos de Miłosz s’entossudeixen a suggerir-me aquesta idea: pes i volada. O potser no és una idea, potser és una impressió. El pes vindria de les idees que hi apareixen, del món de què parla, dels temes que travessen la seva obra poètica. Havent estat testimoni de fets clau del segle XX, especialment dels estralls de la Segona Guerra Mundial i dels règims totalitaris, Miłosz utilitza els versos per reflexionar i mirar de transcriure en paraules no només records i vivències, sinó també tota una meditació sobre els fets viscuts i la pròpia condició humana, en tants moments de la història marcada per les contradiccions que comporta ser conscients de l’existència del bé i del mal, de la veritat i la mentida… Una meditació que s’estén inevitablement cap a altres qüestions de pes, com ara la religiositat, la consciència moral o el paper que juga l’art en tot plegat.

La volada la proporciona la manera com Miłosz du a terme aquesta meditació: si per una banda és capaç d’establir un mínim de distància amb els fets, necessària per no convertir els textos en un plany personal i centrat en el «jo que pateix» —com passa en altres casos, com passa tant avui dia—, per l’altra aconsegueix inserir la seva obra en el fil de la tradició literària, fent que esdevingui una baula que connecta l’herència poètica dels qui l’han precedit amb el món contemporani. No li calen, per assolir els seus objectius, cops d’efecte ni imatges ben triadíssimes. Això sí, Miłosz, com bé destaca Xavier Farré al pròleg que ha inclòs a l’antologia, busca i explora formes diverses per anar adequant l’obra a les seves necessitats, cosa que desemboca en la gran diversitat de materials que es poden trobar als seus poemaris: composicions líriques, aforismes, reflexions, textos en prosa, etc.

No cal dir que la vigència d’aquesta obra és absoluta. Una altra cosa és pensar quina recepció pot tenir en els nostres dies. Vivim en uns temps grisos i tristos, a penes dissimulats sota una capa de pintura perquè no semblin tan decadents. Això la poesia de Miłosz encara ho pot resistir. El que no pot resistir és l’infantilisme d’aquesta època, la insostenible insubstancialitat que fa que papes i mames només es preocupin perquè els seus fills i filles no donin cops als tions i les tiones, perquè aquesta violència resulta que no és tolerable. Aquesta violència… La poesia de Miłosz, que no defuig cap ni un dels conflictes que ha sotraguejat l’home, es dreça com un monument literari que esdevé tot un testimoniatge del segle XX i un recordatori de les misèries que s’arrapen amb insistència a la condició humana. Llegint-lo, ineluctablement, ens empetitim, però també rumiem sobre el nostre pas per aquest món. Així doncs, llegim-lo, llegim-ne un poema:

Fill d’Europa

1

Nosaltres, a qui la dolçor del dia ens penetra els pulmons 
I veiem les branques que floreixen al maig, 
Som millors que aquells que periren.

Nosaltres, que fruïm del menjar mastegant-lo
I valorem plenament els jocs de l'amor, 
Som millors que els que enterraren.

Dels forns crematoris, de rere el filferro on xiula el vent de les inacabables tardors, 
De les batalles quan en l'espasme xicla el vent ferit 
Ens hem salvat gràcies a l'enginy i el saber.

Enviant els altres a un lloc més exposat, 
Esperonant-los amb crits per a la batalla, 
Fent-nos enrere en la previsible causa perduda.

Podent triar entre la pròpia mort i la mort de l'amic 
Vam triar la seva mort, pensant fredament: tant de bo passi.

Vam cloure les portes de les cambres de gas, vam robar pa, 
Sabent que el dia següent seria més dur que l’anterior.

Com correspon a la gent vam conèixer el bé i el mal.
La nostra maliciosa saviesa no te parió a la terra.

Cal reconèixer com a provat que som millors que aquells 
Crèduls, inflamables i dèbils que valoraven poc la seva vida.

2

Respecta les habilitats adquirides, oh fill d'Europa. 
Hereu de les catedrals gòtiques, de les esglésies barroques 
I de les sinagogues on ressonava el plor de la gent humiliada, 
Successor de Descartes i Spinoza, hereu de la paraula «honor», 
Fill pòstum dels Leònides, 
Respecta les habilitats adquirides en l'hora del terror.

Tens la ment entrenada, podent reconèixer a l'instant 
La cara bona i la dolenta de cada cosa. 
Tens la ment escèptica i elegant, que et dóna un plaer 
Desconegut els pobles primitius.

Guiat per aquesta ment, reconeixes a l'acte 
La justícia dels consells que et donem: 
Que la dolçor del dia penetri als pulmons. 
Per a això hi ha sàvies, però estrictes, normes.

3

No es pot parlar del triomf de la força 
Ja que aquesta és l'època en què venç la justícia.

No facis esment de la força, o t'acusaran 
Que d'amagat reconeixes doctrines antigues.

Qui te poder, l’agraeix a la lògica de la història. 
Torna a la lògica de la història el respecte que mereix.

Que els llavis que formulen una hipòtesi no sàpiguen 
Res de les mans que tot just falsifiquen l’experiment.

Que les teves mans que falsifiquen l'experiment no sàpiguen 
Res dels llavis que tot just formulen una hipòtesi.

Sàpigues preveure un incendi amb una precisió infal·lible.
Després crema la casa i s'esdevindrà allò que ha de ser.

4

Fes créixer la planta de la mentida d'una llavor petita de veritat, 
No imitis els que menteixen, tot menyspreant la realitat.

Que la mentida sigui més lògica que els fets, 
Perquè els cansats de voltar hi trobin consol.

Després d'un dia de mentida agrupem-nos en un grup triat, 
Ens picarem les cuixes rient quan algú faci menció dels nostres actes.

Prodigarem lloances anomenant-les comprensió enginyosa 
O alabances anomenant-les gran talent.

Nosaltres, els últims que del cinisme sabem extreure'n alegria.
Els últims que tenim l'enginy no gaire lluny de la desesperació.

Ja neix una generació mortalment seriosa 
Que pren literalment el que preníem nosaltres de per riure.

5

Que les teves paraules no signifiquin pel que signifiquen 
Sinó pel fet que han estat usades en contra d’algú.

De les paraules ambigües fes-ne la teva arma, 
Les paraules clares soterra-les a la foscor de les enciclopèdies.

No jutgis cap paraula, abans que els funcionaris 
No comprovin als fitxers qui la diu.

La veu de la passió és millor que la veu de la comprensió, 
Ja que els mancats de passió no poden canviar la història.

6

No estimis cap país, els països desapareixen fàcilment.
No estimis cap ciutat: fàcilment esdevenen ruïnes.

No conservis records perquè del teu calaix 
S’alçarà un fum verinós per al teu respir.

No tinguis afecte a la gent: la gent fàcilment desapareix 
O és ultratjada i demana el teu ajut.

No miris els llacs del passat: la seva superfície coberta de rovell 
Et mostrarà una cara diferent d'aquella que esperaves.

7

Qui parla de la història està sempre segur, 
En contra d'ell no s'aixecaran els morts per testimoniar.

Els pots atribuir els fets que vulguis, 
La seva resposta sempre serà el silenci.

Del fons de la nit sobresurt la seva cara buida.
Li conferiràs les faccions que et siguin necessàries.

Orgullós del poder sobre la gent desapareguda fa molt de temps 
Canvia el passat per a la teva pròpia, millor semblança.

8

El riure que provoca el respecte a la veritat 
És un riure amb què riuen els enemics del poble.

S'ha acabat el segle de la sàtira. A partir d'ara no ens mofarem 
De monarques ineptes amb paraules enginyoses.

Severs com correspon als constructors de la causa 
Ens permetrem solament agudeses falagueres.

Amb els llavis tancats, obedients a la comprensió 
Passem cautament a l'era del foc alliberat.

			Nova York, 1946
			(La llum del dia, 1953)