Passar, parlar

«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.

Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres». 

La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113). 

Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).

Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).

Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:

Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)

Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):

Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!

Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):

Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.

No hi sabria afegir res més.

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari —que ningú no està obligat a llegir.