Temps d’espera

Hi ha obres que es resisteixen a mostrar-se, que es mantenen a l’ombra, com si volguessin passar desapercebudes. Obres i autors, de fet. Un no sap si es parapeten rere una modèstia injustificada o si, senzillament, han sofert algun cop de mala sort. El cas és que, quan un lector encuriosit les descobreix, aquestes obres esdevenen una sorpresa en tota regla. Dino Buzzati (1906-1972) és un d’aquests autors de nom poc conegut, molt menys que no pas noms com Cesare Pavese, Alberto Moravia o Elsa Morante, figures amb les quals va compartir època. I potser tampoc no ens dirà gaire res un títol com El desert dels Tàrtars, novel·la publicada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, i que ara hem llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Edicions 62, 2016).

El desert dels Tàrtars ens explica la senzillíssima història de Giovanni Drago, un jove tinent que té com a primera destinació la fortalesa Bastiani, un reducte situat en terra de frontera, perdut entre muntanyes i aïllat del món, sense cap valor estratègic, des d’on uns quants soldats vigilen que pel desert inhòspit que tenen al davant no arribi cap exèrcit enemic. Mai, de fet, no s’ha produït cap invasió, o, si més no, no se’n té el record. L’esperança, però, dels qui estan destinats en aquella fortalesa és descobrir un bon dia que pel desert s’acosta un exèrcit enemic i que, per tant, la seva presència en aquell reducte pren per fi tot el sentit. Mentre això no passa, Drago, com altres soldats més veterans han fet abans que ell, haurà de vèncer les ganes prematures de marxar d’aquell enclavament isolat i absurd i aprendre a viure esperant el que potser s’esdevindrà més endavant, un dia qualsevol. Però el que s’acaba esdevenint és l’arribada d’aquella que mai no falta a la cita.

Abans he parlat de modèstia. La novel·la de Buzzati és modesta en tots els sentits: ho és per les dimensions; ho és per la trama, prima, simplíssima, sense històries ni fils paral·lels, sense gaires personatges; ho és per la forma, una narració lineal de concepció clàssica. En efecte, es tracta d’una obra sense complicacions formals, fàcil de llegir, que a penes oculta gaire la capa de sota, la que condensa la interpretació dels fets que se’ns expliquen, el sentit de la peripècia del protagonista i la resta de personatges que l’envolten. Tot hi és prou diàfan; i, tanmateix, el lector es veu arrossegat a una lectura continuada, gairebé ininterrompuda, impel·lit per l’interès que el relat aconsegueix suscitar. Aquesta és la clau que fa gran aquesta novel·la: que amb una història mínima, amb pocs fets i pocs personatges i pràcticament una sola localització, amb un gran estalvi de recursos, des d’una simplicitat atorditora, aconsegueixi no tal sols captar l’interès del lector, sinó embolcallar-lo en un estat d’ànim molt concret i dur-lo a reflexionar sobre temes tan universals com el sentit de la vida, l’inexorable pas del temps, les il·lusions de joventut…

Tampoc podem oblidar que aquest llibre va aparèixer en un moment molt concret de la història d’Itàlia, quan Mussolini es debatia entre la política de la no-bel·ligerància o la possibilitat de donar suport a Hitler davant dels èxits que aquest estava obtenint en els primers mesos de guerra. Ja sabem què va triar finalment, el líder feixista italià, i les conseqüències de la seva tria. Amb El desert dels Tàrtars queda ben clar que Buzzati era partidari de seguir la via antibel·licista, però diria que no és possible forçar la interpretació de l’obra per anar més enllà.

Se sol dir que aquesta és una de les novel·les més importants del segle XX; aquest és una mena d’epítet que acompanya el títol en moltes ressenyes i comentaris, un epítet que no necessita ni li fa cap favor. És indiscutiblement una molt bona novel·la, i amb això ja en fa prou. Ho demostra el fet que, com sol passar en aquests casos, l’obra, llegida avui, sembla escrita per als nostres temps de pandèmia i reclusió. Els soldats de la fortalesa Bastiani són homes confinats que esperen alguna cosa, joves amb un futur prometedor que pensen que han de jugar un paper en el món, que han de protagonitzar alguna gesta heroica. Però els temps no són propicis per als heroismes i l’únic que els envaeix és un buit vital mentre comproven que el temps passa inexorablement, que les il·usions es marfonen, que res del que s’havia d’acomplir acaba d’arribar mai.

Ara en Giovanni Drogo dorm dins del tercer reducte. Somia i somriu. És una de les últimes vegades que se li apareixen a la nit imatges dolces d’un món totalment feliç. Déu nos en guard que es pogués veure ell mateix com serà un dia allà on la ruta s’acaba, dret a la vora d’aquell mar de plom, sota un cel gris i uniforme, i al seu voltant ni una casa, ni un home, ni un arbre, ni tan sols un bri d’herba, tot així, des d’un temps immemorial. (Pàg.64)

Buit és el paisatge que s’entén davant de la fortalesa; buits són els crepuscles que se succeeixen, els hiverns que venen i se’n van sense que res mai no canviï. Tot plegat fa d’aquesta una obra melancòlica, l’eco de la qual ressona en una novel·la com La ribera de les Sirtes, que Julien Gracq va publicar el 1951, o fins i tot en Un balcon en forêt, del mateix autor. Tot i tenir un plantejament divers, en totes aquesta obres s’hi parla de confinament, d’enemics a l’aguait per bé que improbables, d’un temps d’espera que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Però no és cert, esclar, el temps d’espera sempre troba un final.

Mentrestant, vivim, llegim.