Homo homini lupus est

Que l’home és un llop per a l’home ja ho va dir Plautre i hi va insistir Hobbes uns segles més tard. Els fets, la història, l’experiència de cadascú, tot ho corrobora, tot fa que en siguem plenament conscients, venint d’on venim. I si no, per si de cas, sempre hi ha autors disposats a recordar-nos-ho. És inevitable que la idea aparegui un i altre cop en obres de grans escriptors, potser perquè han vist com era el món que els envoltava i, no podent acceptar la visió que se’ls oferia, han necessitat explicar-la —explicar-se-la a si mateixos per començar.

Un d’aquests escriptors, un dels més destacats, és Nikos Kazantzakis (1883-1957). Kazantzakis va viure els temps convulsos que va travessar Grècia, de manera gairebé ininterrompuda, des de finals del segle XIX fins a la mitjan segle XX, és a dir, fins a la mort de l’escriptor. Una època turbulenta en què el domini turc alternava amb guerres per la independència, guerres civis i períodes indefinits però sempre agitats. Un època l’esperit de la qual queda brillantment reflectit a la novel·la El Crist de nou crucificat (Club Editor, 2018, reedició revisada per Pau Sabaté de la traducció original de Joan Sales).

La novel·la ens situa des de bon començament a Likóvrissi: l’agà —el funcionari turc que està al capdavant del govern de la ciutat— fuma endormiscat i contempla la vila des del balcó de la seva residència. Tot respira calma, res no li impedeix fer allò que sap fer més bé que ningú: entregar-se als petits plaers de la vida. Mentrestant, els notables del poble es troben per escollir els vilatans que l’any vinent hauran de representar la passió de Crist, un esdeveniment solemne que té lloc cada set anys: el jove Manòlios farà de Crist; Yannakos, Michelis i Kostandis seran apòstols; la vídua Katerina farà de Maria Magdalena, i en tenebrós Panayotaros serà Judes. Excepte aquest darrer, tots accepten de bon grat el paper que els adjudiquen i decideixen preparar-se a fons per a la representació del Misteri que hauran de dur a terme al cap d’uns mesos.

Sembla que tot està en ordre, que Likóvrissi pot continuar amb la seva vida plàcida de petita ciutat pròspera i tranquil·la sota la mirada bonifàcia de l’agà, enterbolida per l’alcohol i els plaers. Però tot es trastoca quan arriba al poble el pope Photis encapçalant una multitud errant que fa mesos que ha escapat de la seva vila fugint dels turcs, que hi han fet una matança. En arribar a Likóvrissi, demanen ajuda als notables, i a partir d’aquí es desencadena l’acció, que Kazantzakis narra amb mà de mestre. A poc a poc comprovarem fins a quin punt és certa la sentència de Plautre i Hobbes. Parapetats rere tota mena d’excuses: la tradició, els fets històrics, la religió…, els homes esdevenen feres per als altres homes.

Se sol dir que a El Crist de nou crucificat s’hi entreveu la influència d’una obra com Els germans Karamàzov. Segurament, entre altres raons, per la manera com està narrada la història que se’ns explica i per la caracterització dels personatges: són éssers senzills, un pèl rudes o primitius, que passen ràpidament de l’alegria de ser al món que coneixen a la por que senten davant les transformacions que aquest mateix món comença a patir; són figures que, com passa amb Dostoievski, estan immerses en una atmosfera on es respira, cada cop més més força a mesura que avança l’obra, la catàstrofe final.

En el cas de Kazantzakis, en aquesta atmosfera hi juga un paper clau la geografia. Grècia és una història abrupta en un paisatge abrupte, i Kazantzakis domina el pinzell quan es tracta de dibuixar-nos aquest paisatge mediterrani on les valls i els congostos, les penyes i els camps de conreu, la vinya i l’ametller es combinen per oferir un escenari al bestiari que hi transita i que anirem coneixent.

L’estable feia una olor de fems, com aquella olor humida de les edats primitives; l’olor que devia fer el món els primers dies de la creació.

La nit perseguia el dia pas a pas, pedra a pedra, fins al seu últim refugi.

Rere la història que explica Kazantzakis hi ha, per damunt de tot, un retrat dur, fidelíssim, de l’ànima humana i de les circumstàncies que permeten a l’home treure el pitjor —siguem justos, diguem-ho també— i el millor de si mateix. Han passat decennis des que el llibre va veure la llum, i som allà mateix, enfangats en els conflictes de sempre, en la irracionalitat, en guerres on tothom perd, i on el mal sempre campa lliure. De la pervivència de la Injustícia —en majúscula per descomptat— en som testimonis cada dia —cada dia.

Podem desesperar-nos, sí. Podem llegir i mirar d’entendre per què passa tot això. També. I en els temps que corren, en aquests dies infausts, també podem actuar.

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

  • Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
  • Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
  • I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?