El príncep de les tenebres

De tots els personatges que han sorgit de la ploma de Dostoievski, probablement el més enigmàtic i enlluernador, el més fascinant, és Nikolai Vsievolódovitx Stavroguin, veritable príncep de les tenebres que protagonitza la novel·la Dimonis. Afirmar això és situar l’Stavroguin entre els personatges més inoblidables de la literatura universal. A parer nostre, no hi ha cap dubte que es mereix aquest estatus. No és aquest l’únic al·licient per mirar de trobar en alguna llibreria de vell algun exemplar de Dimonis, obra que va aparèixer en català el 1987 a la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa. La traducció va anar a càrrec de Josep M. Güell. Que sigui una obra introbable és difícil de perdonar, sobretot després d’haver commemorat l’any passat el bicentenari del naixement de Dostoievski. Esperem que tard o d’hora algú posi al dia aquest text —la versió de Güell conté nombroses xerrades de llengua i de picatge— i la torni a fer accessible al lector català.

Dimonis és una obra de maduresa de Dostoievski. La va enllestir el 1870 i és una de les darreres grans novel·les que va publicar, tot i que encara tindria forces per escriure la seva obra mestra, Els germans Karamàzov, apareguda deu anys més tard. En la producció de l’autor, Dimonis destaca amb llum pròpia per tota una sèrie de raons que la fan una novel·la única, peculiar, si bé dotada de tots els atributs que la identifiquen com una obra dostoievskiana en tots els sentits. Per començar, les primeres pàgines esperen el lector carregades d’humor i d’una mala bava tan fina com contundent. Corresponen a la introducció que el narrador fa servir per situar els antecedents de la història que ens explicarà i per presentar-nos-en alguns dels protagonistes. El ritme, alt, sostingut, amb què arrenca la narració no baixarà mai al llarg de tota la novel·la. Dostoievski es proposa un cop més fer un retrat de la Rússia dels seus anys i alhora continuar la tasca incansable de disseccionar la natura humana. 

Però en aquesta ocasió, a més, narrarà uns fets que anticipen els grans esdeveniments que es produiran durant la primera meitat del segle XX a Rússia: la Revolució del 1917 i la instauració d’un règim nou que ben aviat es convertirà en un règim totalitari sostingut a base de purgues, deportacions, execucions, la por, la desconfiança absoluta entre els ciutadans, les delacions… Els grans autors, els que han esdevingut indiscutiblement clàssics —indiscutiblement fins i tot avui, a finals del 2022, en aquesta època en què poques coses aguanten i tot sembla fugaç—, aquesta mena d’escriptors són sempre clarividents, capaços de descriure el món en què viuen d’una manera que permeti a la generacions futures no només entendre allò que ha estat aquell temps, sinó fins i tot arribar a extreure’n conclusions per interpretar el propi present. Així, als lectors posteriors els és fàcil veure semblances entre la seva època i la de l’autor, identificar-se amb situacions i personatges d’un altre segle, amb certes formes de pensar i d’actuar que poden quedar molt lluny en el temps i en l’espai. Això fa que les obres d’aquests autors resisteixin el pas dels segles i es mantinguin vigents tant de temps.

Entre aquests escollits, però, encara n’hi ha uns pocs de més selectes que, a més a més, són visionaris, que tenen la capacitat de predir el futur, de parlar de fets que encara no han ocorregut, i de fer-ho amb una precisió esfereïdora. A Dimonis, com dèiem, Dostoievski s’inventa una trama política que té per objectiu fer caure el sistema, enderrocar el règim, i instaurar una nova era utilitzant tots els mitjans necessaris.

—Hi ha moltes coses bones al seu quadern —continuà en Verkhovenski—, i també hi figura l’espionatge. Segons ell, tots els membres de la societat s’han de vigilar els uns als altres i estan obligats a denunciar-se. Cadascú pertany a tots i tots a cadascun. Tots els esclaus són iguals sota l’esclavatge. En casos extrems, hi ha la calúmnia i l’assassinat, però el principal és la igualtat. Primer de tot s’abaixa el nivell de l’educació, de les ciències i del nivell intel·lectual aconseguit. Un alt nivell en les ciències i en el nivell intel·lectual només està a l’abast de persones amb capacitats elevades, ¡i no se’n necessiten! Les persones amb capacitats elevades sempre s’han emparat del poder i s’han convertit en dèspotes. Aquestes persones no poden deixar de ser dèspotes i sempre han fet més mal que bé; se les expulsa o bé se les executa. (Pàg. 387)

Enmig d’aquesta trama, en la qual hi ha involucrats tot un seguit de personatges ben diversos, cadascun amb la seva caracterització impecable, s’alcen dues personalitats contraposades: el sinistre i patètic Piotr Stepànovitx i el fosc i inabastable Nikolai Stavroguin. La foscor és a totes dues bandes, unes tenebres què aprofiten els dimonis per moure’s amb tota llibertat. L’un i l’altre, però, representen aspectes molt divergents de la foscor, representen bàndols irreconciliables. 

Al seu costat hi ha alguns personatges femenins també difícilment oblidables. Al nostre entendre no hi ha discussió possible: a l’hora d’expressar l’ànima femenina Dostoievski és superior a Tolstoi i a la majoria d’escriptors. Cert, Tolstoi va escriure Anna Karenina, va inventar-se personatges celebèrrims com la Nataixa de Guerra i pau, però aquestes dones pertanyen en molts sentits a un segle concret, el XIX. Hi pertanyen per capteniment, per pensament, per la supeditació als personatges masculins, per la manera de ser i de fer. De la ploma de Dostoievski, en canvi, en surten uns personatges femenins atemporals, moderns, que poden haver viscut en qualsevol època, plens de força, independents, dones amb caràcter que parlen als homes de tu a tu. Dostoievski, efectivament, les situa al costat dels homes, al mateix nivell, sense marcar cap diferència. Com ells, són belles o lletges, intel·ligents o toixes, esveltes o grasses, atractives, repulsives, gasives, generoses, envejoses, pietoses, cruels, bones o males persones que fan la seva sense miraments. Són complexes. A Dimonis també les veiem amb tota la seva esplendor: la Vàrvara, la Dària, la Liza…

A banda de la trama política, en aquesta obra hi trobarem una crítica ferotge d’una certa intel·lectualitat vàcua, inerta, personalitzada en l’Stepan Trofímovitx. Dostoievski destina a la descripció d’aquest personatge grans dosis d’humor i d’ironia. El resultat torna a ser la creació d’una figura atemporal i que en els nostres dies ha esdevingut omnipresent: l’artista dedicat a conrear el seu propi personatge, el seu jo públic, anteposat a l’obra mateixa. O, encara més, la figura narcisista del qui publica a les xarxes una desgràcia per donar a conèixer que ell hi era present i la va patir a la seva manera.

Un any endarrere vaig llegir un article seu en una revista; tenia la terrible afectació de la poesia ingènua i, per acabar-ho d’adobar, la pretensió de la psicologia. Hi descrivia la pèrdua d’un vapor vora la costa anglesa; ell n’havia estat testimoni hi havia vist com salvaven els qui corrien perill de mort i com extreien els ofegats. Tot l’article, bastant prolix i curull de paraules, estava escrit amb l’únic propòsit de posar en relleu la seva persona. Així, es llegia entre línies: «Interesseu-vos per mi, fixeu-vos com em captenia en aquells moments. ¿Què n’heu de fer, del mar, de la tempesta, de les roques, de les estelles del vaixell? De fet, ja us ho he descrit prou amb la meva poderosa ploma. ¿Per què mireu aquesta ofegada amb un infant mort els seus braços morts? Val més que em mireu a mi, de quina manera se’m va fer insuportable aquest espectacle i m’hi vaig tombar d’esquena. Mireu, estava d’esquena; esborronat, no tenia ni forces per girar el cap i mirar endarrere; tancava els ulls. ¿Oi que tot això és interessant?» (Pàg. 82)

Pla afirmava que Dostoievski era un degenerat… Casdascú s’empetiteix a la seva manera. L’autor de Dimonis ho és tot menys un degenerat. Novel·la moderna, visionària, fosca, de ritme sorprenent, plena de comicitat i de causticitat, Dimonis és una obra única. I, per si no n’hi hagués prou, en les seves tenebres habita l’Stavroguin. Busqueu-la. I si no la trobeu, exigiu que la reeditin.

El fil

En llegir les obres dels grans escriptors, inserides com estan en la tradició, en aquell fil que ve d’Homer i que arriba fins als nostres dies —per molt que algun lletraferit xaruc afirmi de tant en tant que aquest fil es va tallar amb la Segona Guerra Mundial—, al lector li solen venir al cap tota mena de connexions, de referències i de ressons. 

A El doble, la segona novel·la que va publicar Dostoievski, i que hem llegit en la traducció de Xènia Dyakonova (Quid Pro Quod Edicions, 2021), trobem un funcionari de rang modest que no és gaire feliç amb la seva vida malgrat que les coses no li vagin malament del tot. És una mena d’inadaptat a qui li costa seguir les convencions de la vida en societat, cosa que li provoca ensurts a la feina i fora de la feina. Fins al dia que anant pel carrer li passa pel costat un home que és idèntic a ell mateix i que es diu exactament igual: Iàkov Petróvitx Goliadkin. Es tracta d’una semblança física, perquè aquest doble es comporta ben altrament que el protagonista: és algú que sap adaptar-se a tot, a la gent i a les circumstàncies; algú que sap adoptar el posat que calgui i seguir les convencions, tot amb la finalitat d’aconseguir els seus propòsits. El conflicte, doncs, està servit. Al llarg de la novel·la assistirem a totes les trifulgues per què passa el protagonista en el seu intent de contrarestar les accions del seu doble, que sembla voler suplantar-lo. Dostoievski descriu una rere l’altra escenes incòmodes, situacions incomprensibles, peripècies desesperants patides o protagonitzades per Goliadkin.

Però qui és aquest doble? És una al·lucinació de Goliadkin? Una imatge en qui ell projecta totes les seves ànsies i frustracions? Una argúcia dels seus suposats amics per desestabilitzar-lo? Un personatge inventat que reuneix moltes de les característiques menys agradoses de la condició humana, en general, i funcionarial, en concret? El lector ha de treure les seves pròpies conclusions. En qualsevol cas, El doble és una obra típicament dostoievskiana, que avança alguns trets del que seran les seves obres posteriors i on el geni rus ja assaja de dotar la narració d’un clima angoixant, amb personatges cap als quals és complicat sentir cap mena d’empatia. És en aquest sentit una obra molt moderna, que beu d’un altre autor modern i avançat a la seva època com és Gógol, i que avança elements que retrobarem més endavant a l’obra d’un altre geni, Kafka.

Per això parlàvem de connexions i de ressons. Perquè si la vida i les vicissituds d’un funcionari o fins i tot d’un simple ciutadà enfrontat amb l’aparell de l’Estat, amb la maquinària burocràtica, ens fan pensar en Gógol i Kafka, les anades i vingudes del protagonista pels carrers de Petersburg ens fan remuntar fins als viatges d’Ulisses, aquell heroi mític que es veia sempre embolicat en situacions complicades, lligat a éssers i persones que no el deixaven avançar en la seva aventura vital. Passejades per la ciutat que retrobarem en obres posteriors, ja en ple segle XX, d’autors com Robert Walser o fins i tot Joseph Roth, sovint tenyides amb les mateixes dosis de desesperació que són presents a El doble. En canvi, quan Goliadkin es troba en la situació d’haver de fer una cosa que no li ve de gust, deixa anar un «m’estimaria més…» que ens recorda de seguida la cèlebre determinació de l’escrivent de Melville, l’inoblidable Bartleby.

Encara hauríem de parlar del criat de Goliadkin, en Petruixka, que se suma a la llista de criats inimitables que poblen les novel·les russes, al costat del més impressionant de tots, en Zakhar, el fidel servidor de l’Oblómov de Gontxarov. Aquests personatges, però, mereixen un capítol a part de la història de la literatura.

Una cosa és certa: ja des d’un bon començament en la seva carrera com a escriptor, amb a penes 25 anys, Dostoievski demostra que no està disposat a fer cap concessió. Aquesta obra rocosa, a voltes frenètica, a voltes desesperant, és tota una declaració d’intencions. I sortosament la podem llegir en una molt bona edició gràcies a la bona gent de Quid Pro Quod. Una bona manera, ara sí, de començar l’any.

Homo homini lupus est

Que l’home és un llop per a l’home ja ho va dir Plautre i hi va insistir Hobbes uns segles més tard. Els fets, la història, l’experiència de cadascú, tot ho corrobora, tot fa que en siguem plenament conscients, venint d’on venim. I si no, per si de cas, sempre hi ha autors disposats a recordar-nos-ho. És inevitable que la idea aparegui un i altre cop en obres de grans escriptors, potser perquè han vist com era el món que els envoltava i, no podent acceptar la visió que se’ls oferia, han necessitat explicar-la —explicar-se-la a si mateixos per començar.

Un d’aquests escriptors, un dels més destacats, és Nikos Kazantzakis (1883-1957). Kazantzakis va viure els temps convulsos que va travessar Grècia, de manera gairebé ininterrompuda, des de finals del segle XIX fins a la mitjan segle XX, és a dir, fins a la mort de l’escriptor. Una època turbulenta en què el domini turc alternava amb guerres per la independència, guerres civis i períodes indefinits però sempre agitats. Un època l’esperit de la qual queda brillantment reflectit a la novel·la El Crist de nou crucificat (Club Editor, 2018, reedició revisada per Pau Sabaté de la traducció original de Joan Sales).

La novel·la ens situa des de bon començament a Likóvrissi: l’agà —el funcionari turc que està al capdavant del govern de la ciutat— fuma endormiscat i contempla la vila des del balcó de la seva residència. Tot respira calma, res no li impedeix fer allò que sap fer més bé que ningú: entregar-se als petits plaers de la vida. Mentrestant, els notables del poble es troben per escollir els vilatans que l’any vinent hauran de representar la passió de Crist, un esdeveniment solemne que té lloc cada set anys: el jove Manòlios farà de Crist; Yannakos, Michelis i Kostandis seran apòstols; la vídua Katerina farà de Maria Magdalena, i en tenebrós Panayotaros serà Judes. Excepte aquest darrer, tots accepten de bon grat el paper que els adjudiquen i decideixen preparar-se a fons per a la representació del Misteri que hauran de dur a terme al cap d’uns mesos.

Sembla que tot està en ordre, que Likóvrissi pot continuar amb la seva vida plàcida de petita ciutat pròspera i tranquil·la sota la mirada bonifàcia de l’agà, enterbolida per l’alcohol i els plaers. Però tot es trastoca quan arriba al poble el pope Photis encapçalant una multitud errant que fa mesos que ha escapat de la seva vila fugint dels turcs, que hi han fet una matança. En arribar a Likóvrissi, demanen ajuda als notables, i a partir d’aquí es desencadena l’acció, que Kazantzakis narra amb mà de mestre. A poc a poc comprovarem fins a quin punt és certa la sentència de Plautre i Hobbes. Parapetats rere tota mena d’excuses: la tradició, els fets històrics, la religió…, els homes esdevenen feres per als altres homes.

Se sol dir que a El Crist de nou crucificat s’hi entreveu la influència d’una obra com Els germans Karamàzov. Segurament, entre altres raons, per la manera com està narrada la història que se’ns explica i per la caracterització dels personatges: són éssers senzills, un pèl rudes o primitius, que passen ràpidament de l’alegria de ser al món que coneixen a la por que senten davant les transformacions que aquest mateix món comença a patir; són figures que, com passa amb Dostoievski, estan immerses en una atmosfera on es respira, cada cop més més força a mesura que avança l’obra, la catàstrofe final.

En el cas de Kazantzakis, en aquesta atmosfera hi juga un paper clau la geografia. Grècia és una història abrupta en un paisatge abrupte, i Kazantzakis domina el pinzell quan es tracta de dibuixar-nos aquest paisatge mediterrani on les valls i els congostos, les penyes i els camps de conreu, la vinya i l’ametller es combinen per oferir un escenari al bestiari que hi transita i que anirem coneixent.

L’estable feia una olor de fems, com aquella olor humida de les edats primitives; l’olor que devia fer el món els primers dies de la creació.

La nit perseguia el dia pas a pas, pedra a pedra, fins al seu últim refugi.

Rere la història que explica Kazantzakis hi ha, per damunt de tot, un retrat dur, fidelíssim, de l’ànima humana i de les circumstàncies que permeten a l’home treure el pitjor —siguem justos, diguem-ho també— i el millor de si mateix. Han passat decennis des que el llibre va veure la llum, i som allà mateix, enfangats en els conflictes de sempre, en la irracionalitat, en guerres on tothom perd, i on el mal sempre campa lliure. De la pervivència de la Injustícia —en majúscula per descomptat— en som testimonis cada dia —cada dia.

Podem desesperar-nos, sí. Podem llegir i mirar d’entendre per què passa tot això. També. I en els temps que corren, en aquests dies infausts, també podem actuar.

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut —de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

• Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
• Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
• I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?