L’aridesa de l’hospitalitat

El quarter general de L’Acció Paral·lela ha estat en obres uns quants mesos. Això ha provocat que durant tot aquest temps hàgim hagut de mantenir a cobert de la pols llibres, prestatges, taules, cadires, i que no hàgim pogut exercir l’hospitalitat com és de llei —d’alguna mena de llei. Ara, un cop retornada la normalitat i la calma, ens disposem a reprendre la tasca, i no se’ns acut una manera millor de fer-ho que rellegint El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur, 2019, traducció de David Cuscó i Escudero).

Aquest és un d’aquells llibres inclassificables que sembla que seran marca de la casa Flâneur. No és un relat, tot i que a l’obra hi ha relat; no és un poema, malgrat que el text voregi sovint la poesia; no és un tractat filosòfic, tot i que les idees i la reflexió són en el fonament del llibre. El llibre de l’hospitalitat defuig classificacions i definicions: la vida és complexa, diversa, i la literatura exigent —amb ella mateixa i amb els probables lectors— tendeix a reflectir aquesta complexitat i aquesta diversitat.

Escriure, ara, únicament per fer saber que un dia vaig deixar d’existir; que tot, damunt meu i al meu voltant, va esdevenir blau, immensa extensió buida per al vol de l’àliga, les ales poderoses de la qual, quan baten, repeteixen fins a l’infinit els gestos de l’adeu del món.

Així comença aquest llibre inassolible, escorredís, que a voltes sembla que se’ns desfà sota els ulls a mesura que el llegim. Un començament terriblement exacte en el que vol expressar, més si tenim en compte que Jabès va morir a causa d’un atac de cor tot just abans de veure’l publicat l’any 1991. I aquesta primera pàgina acaba amb la frase: «Inútil és el llibre quan la paraula no té esperança.» Abans de passar a la pàgina següent, el lector s’adona del pes que recau en la paraula, en cada paraula, en l’acte mateix de continuar la lectura.

A partir d’aquí, el llibre es va construint a partir de preguntes que no troben sovint resposta on?, quan?, per què?—, per mitjà d’un text discontinu que tan aviat pren la forma del diàleg com de l’aforisme, del vers com de la paràbola, i que va desgranant pensaments, idees, sense que la presència de cap jo ben identificat permeti solidificar el punt de vista. En una època en què la literatura del jo té una presència tan abassegadora, El llibre de l’hospitalitat s’aixeca com un monumental antídot contra l’egotisme. Aquí són moltes les veus que parlen en nom de l’autor i que, a poc a poc, van presentant paraules clau com eternitat, infinit, mort, no-res, o idees com l’exili, l’exclusió, l’oblit, i, per descomptat, l’hospitalitat. L’hospitalitat de la paraula —el llibre es pot llegir també com una mena de tractat de poètica—, l’hospitalitat de la llengua, l’hospitalitat divina, l’hospitalitat nòmada…

«L’odi és clausura», llegim a les primeres pàgines, i a continuació s’hi afegeix:

«El savi —deia— és qui ha escalat tots els graus de la tolerància i ha descobert que la fraternitat té una mirada, i l’hospitalitat, una mà.»

I més endavant: «La disponibilitat total desemboca en l’hospitalitat.»

Com deia abans, el llibre avança de manera fragmentària, sense recórrer a definicions concretes perquè per a Jabès no hi ha manera de definir l’hospitalitat. Només en alguns passatges l’argumentació s’estira per mitjà d’un mínim fil, com quan s’intercala un article prèviament publicat per l’autor. Llavors trobem un fragment com aquest:

«A les manifestacions d’indignació provocades per la profanació del cementiri jueu de Carpentràs, les ha succeïdes el silenci. I com podria ser altrament? Creiem que ho hem dit tot d’un acte innoble quan l’hem condemnat amb tota l’ànima, amb totes les nostres forces. Però aquest acte odiós, repugnant, sempre és la conseqüència lògica, previsible, d’un discurs, d’un seguit de discursos hàbilment, sorneguerament, mantinguts; vehiculats, amplificats, denunciats, si s’escau, per alguns; la major part del temps tolerats en nom de la llibertat d’expressió que un país democràtic concedeix als seus súbdits.»

»Discurs antisemita —el més antic de tots—. Discurs racista, al qual s’ha afegit, recentment, el discurs contra la immigració; un al·legat, de fet, contra la presència de l’immigrant que hom no tolera més a casa.»

És aquí on traspua més clarament la biografia de Jabès, d’origen jueu i nascut al Caire el 1912, d’on va haver d’emigrar el 1956 quan Egipte va expulsar la població jueva. I és aquí on el text, augural, ens confronta amb la crua realitat dels nostres dies.

El llibre de l’hospitalitat és una obra necessària, impressionant des del punt de vista del contingut, carregada d’idees i de reflexió, d’una reflexió que no és pas mera abstracció filosòfica, sinó que sorgeix, diria, d’una voluntat de provocar que el lector entri en acció, posi el seu gra de sorra en el projecte de canviar el món. El que no em sembla, en canvi, és que sigui un artefacte literari completament aconseguit. La manera com està escrit fa que la lectura no acabi provocant un gaudi estètic mínimament sostingut. És del tot segur que Jabès no perseguia pas això; ell no volia fer cap concessió al lector. El caràcter fragmentari del llibre, fruit d’un procés de síntesi i depuració molt intens, pretén deixar-ne fora tot el que no sigui imprescindible. I si aquest procediment dota el text de molta força, també el converteix en una lectura extremament àrida.

Potser per això un acaba tenint el dubte que El llibre de l’hospitalitat sigui realment un llibre per ser llegit, més que no pas un llibre que havia de ser escrit. Edmond Jabès l’havia d’escriure. Per a ell era imprescindible, una qüestió vital resolta a les portes de la mort. Al lector, en canvi, el llibre se li engruna a les mans, com si això fos exactament el que busqués Jabès: que a mesura que es llegeix el llibre, aquest vagi desapareixent, vagi fonent-se, un cop copsada la transcendència del que conté, una transcendència que és gairebé indicible.

Arribar a exercir l’hospitalitat és una tasca àrdua, inextricable. Segurament no pot ser de cap altra manera. Al quarter general de L’Acció Paral·lela hem plantat un xiprer i hem llegit Jabès.

De Sants Jordis

Confessem-ho: fa dècades —de tot fa dècades— que Sant Jordi és un bonic dia d’abril en què, curiosament, no compro cap llibre. Qualsevol altre dia de l’any puc entrar a qualsevol llibreria i estar-m’hi l’estona que vulgui triant llibres, passejant entre les taules plenes de volums sense que ningú no m’empenyi.

Com que mai ningú no selecciona els llibres que m’agraden, com que difícilment trobaré cap parada ben assortida amb títols que em cridin l’atenció, Sant Jordi —sinònim de gentada i amuntegament— no és cap data que marqui al calendari per fer descobertes, revisar solapes i contracobertes, fullejar volums, palpar papers, valorar tipografies, agafar llibres, deixar-los, tornar-los a agafar.

Sant Jordi és un dia bonic per parlar-ne, sobretot amb amics estrangers que se sorprenen de veure carrers plens de gent, de roses i de parades de llibres. És un dia per exportar-lo. Però ja no és un dia que em calgui viure de primera mà, que em vingui de gust reviure any rere any. L’expectativa és sempre altíssima; l’experiència és sempre frustrant. Mera mercantilització d’una idea molt bona.

Les masses rarament impliquen progressos qualitatius. Només l’individu, des de la seva solitud, per bé que coneixedor dels temps que li ha tocat viure, de l’esperit del segle, i si cal amb la connivènvia d’altres individus, pot trobar un camí cap endavant, pot proposar-se i assolir noves fites. Les masses seran una nosa fins que aquest individu assoleixi el triomf. Llavors, arribats en aquest punt, elles se sumaran a l’èxit, faran créixer l’objecte preuat, se n’aprofitaran, i finalment el vulgaritzaran i el convertiran en una altra cosa. Això ha passat una infinitat de vegades al llarg de la història, i continuarà passant, cada cop amb més freqüència i de forma més ràpida.

Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.

Per això un dia com aquest és ideal per quedar-se a casa a llegir. Però si no us en podeu estar, si goseu sortir al carrer i passejar entre la gentada, si creieu que aquest dia no podeu tornar a casa sense haver comprat, sense haver regalat cap llibre, busqueu per les parades Brida, de Jordi Mas (Godall Edicions), o El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur). L’un i l’altre us faran comprendre que heu aprofitat la diada, que tot té encara una mica de sentit. Que a voltes és tan sols aquesta mica de sentit el que ens cal per continuar vivint.