Amb la publicació de Veus al Ras el 2017, l’escriptor illenc Sebastià Perelló prometia emocions fortes en l’àmbit de la novel·lística catalana. Aquella novel·la, més aviat breu d’envergadura però àmplia d’abast, apuntava uns temes, unes formes i un estil que permetien que el lector es creés unes expectatives elevades respecte del que pogués arribar més endavant. Doncs bé, el que ha arribat més endavant és La mar rodona (Club Editor, 2020), publicada aquest setembre de l’any I de la pandèmia, una novel·la molt més extensa, més ambiciosa encara —si algú pensava que la primera no ho era prou—, una obra, en definitiva, portentosa.
En començar la lectura de La mar rodona, de seguida ens adonem que ens trobem davant d’un autor que té coses a dir —coses de gruix, s’entén— i que es proposa dir-les d’una molt determinada manera. I a mesura que avancem comprovarem que sí, que se’n surt, i que se’n surt amb escreix. La novel·la pren la forma d’un tríptic: està formada per tres relats independents que situen l’acció a Mallorca en tres períodes ben diferenciats. El primer, «Paper banyat», ens duu fins a l’any 1936 i té per narrador el fill d’un barber que ens explica les vicissituds d’aquell moment històric marcat per l’esclat de la Guerra Civil. El segon, «La peixera», ens trasllada als anys setanta: una dona cau morta enmig del carrer i la duen a la sabateria que hi ha allà a prop mentre esperen que algun familiar o les autoritats es facin càrrec de la difunta. El tercer, «A lloure», ens porta fins a pràcticament la nostra època: un jove amant d’una certa mena de literatura narra la seva aventura dirigint un hotel singular al costat de la filla d’un hoteler potentat.
Tres moments, tres situacions, tres relats que permeten a Perelló fer desfilar davant dels ulls del lector tota una galeria de personatges —els clients de la barberia, de la sabateria i de l’hotel, a més d’una llarga nòmina de comparses— que donaran forma i consistència al món que l’autor ens vol descriure. Ho farà ajudant-se de les veus dels tres narradors, per mitjà de les quals anirà desgranant les idees i les reflexions que són la raó de l’obra, el motiu que ha dut l’autor a escriure-la.
Al llarg dels prop de cent anys en què s’emmarca la novel·la el món ha canviat molt: ha canviat el pes de la tradició, s’han transformat les formes de vida, s’ha desfigurat el paisatge, s’han alterat els usos lingüístics… Però els canvis més importants en una illa com Mallorca segurament s’han produït en la darreres dècades i han estat provocats per la irrupció del turisme. Qualsevol persona que no visqui en un indret qualificat de destinació turística deu haver pensat alguna vegada: què en pensen, del turisme, els que hi viuen? Com veuen les transformacions que causa aquest turisme? Què els sembla la dependència, la submissió respecte d’aquest paper d’amfitrions forçats que els ha tocat jugar? Aquestes i altres preguntes se les ha plantejat Perelló, i, esclar, ha sentit la necessitat de trobar-hi alguna mena de resposta.
Perquè tots ja som turistes, és amb els seus ulls que miram, ens embala el seu fervor, l’illa ja és l’exuberància i la nimietat que ens oferim i que hem après a tastar amb la seva boca, les seves mans i la seva pell, que és la nostra. El turisme ens ha vampiritzat la mirada a tots plegats, l’experiència dels llocs és la seva. I tot són vistes i panorames, i res no fa aquella olor de cada dia. Aquest és el gran teatre i és ca nostra. Una illa recreativa. Tot és un decorat, un paradís d’artifici, i l’hotel n’és la catedral. (Pàg. 200)
Gairebé podríem afirmar que el turisme és avui un tema universal, com la mort o la vida, com l’amor, com la condició humana, i ho és perquè té el poder de condicionar i transformar vides, societats, paisatges…, tot. I no hi ha marxa enrere. Així, doncs, a La mar rodona sembla que Perelló miri d’assajar respostes a totes aquestes preguntes: qui érem, d’on veníem, què ens ha passat, com hem viscut, cap on anem? Per això a la novel·la hi té un pes específic la memòria, hi descobrim les pors de tot un seguit de personatges, els dubtes i les angoixes que provenen de la insularitat que determina les seves vides. En el darrer relat, a totes aquestes qüestions s’hi afegiran tot un seguit d’altres reflexions que parteixen de la dissecció que l’autor fa de l’hotel com a lloc, com a idea, com a concepte. Perelló ens arriba a parlar de l’hospitalitat, en uns termes que a voltes semblen remetre al famós llibre d’Edmond Jabès. I encara hi ha lloc per als excursos metaliteraris, que arriben a configurar una certa poètica de l’autor murmurada per la veu del narrador. Ho hem dit al començament: aquí hi ha ambició.
I aquestes notes ja són la divagació atropellada, no la d’un que s’ha esllomat, sinó la d’una veu engolada que s’ha rendit a la seva pròpia inconsistència. Aquesta remor de riera que t’endú. Deu ser la nit insular. Com si escrivís amb els mots que he bandejat. (Pàg. 286)
És aquesta una obra rodona? No ho pot ser, no ho ha de ser. Rodons ho són els best-sellers on tot queda ben polit i ben lligat i que, a banda d’avorrir el lector inquiet, no faran mai cap mena d’aportació al gènere. Els llibres que són fruit d’una gran ambició literària solen presentar imperfeccions, cantells per polir, i és així com els volem.
Les tres parts del tríptic tenen una llargada diferent: la primera és la més curta; la darrera, la més llarga. Potser un pèl massa, pot pensar algú; és més llarga perquè les idees s’hi van repetint amb una certa obstinació. Aquesta podria ser una de les imperfeccions de què parlàvem: és com si l’autor s’agradés tot escrivint i no trobés el moment de tallar el fil, de deixar de tornar un i altre cop sobre la mateixa idea. Però no hem d’oblidar que en el títol del llibre hi ha una mar rodona, un oceà que envolta una illa i que suggereix la idea de circularitat, característica pròpia de la condició d’insularitat de què parla Perelló. I, esclar, amb la cura que Perelló posa a l’hora d’explicar-se, a l’hora de dir el que vol dir, és lògic —i coherent— que jugui amb aquesta circularitat des del punt de vista estilístic, i que per tant les idees vagin i tornin en un moviment sinuós i constant. Forma i contingut ben avinguts: què més es pot demanar? Sobretot quan l’una i l’altre, a més de justificar-se mútuament, es conjuminen per configurar una obra plena d’al·licients, absolutament diferenciada de tot el que s’escriu ara, i d’una contundència literària que situa Perelló al capdavant dels narradors dels nostres dies, segons el nostre parer.
I el cert és que, malgrat aquesta singularitat, per l’estil l’obra ens ha recordat la manera de fer d’un altre narrador que sol evitar qualsevol concessió de cara al lector. Ens referim a Ponç Puigdevall, que amb la novel·la D’incògnit va fer també un exercici d’estil extraordinari. No diem pas que tots dos llibres tinguin gaires punts de contacte. D’incògnit és una obra més fosca, més hermètica, que situa el lector en el límit de la resistència; potser gosaríem dir que és també menys reexida, però això ja és cosa de cadascú. Sense cap espurna d’humor, la novel·la de Puigdevall s’emmiralla en el Bernhard més càustic i malhumorat. La novel·la de Perelló, en canvi, essent també prou fosca i desesperançada, obre de tant en tant alguna finestra per deixar entrar una glopada d’humor, un aire d’humanitat menys tenyida per la grisor.
Però si relacionem les dues obres és també perquè tots dos autors empren la comparació de forma sistemàtica, com a recurs constant per construir les frases i fer avançar la narració. Si en la ressenya que vam fer de D’incògnit remarcàvem l’abús premeditat de la partícula com si, a La mar rodona hem retrobat aquest abús, especialment a la primera part, on hi ha pàgines en què apareix fins a vuit vegades. Un tret estilístic buscat i volgut, per descomptat. D’altra banda, si dèiem abans que l’obra de Puigdevall era més hermètica, ara, unes línies més avall, no ens fa res rectificar i convenir que potser ens hem precipitat, perquè la novel·la de Perelló és a voltes tan o més impenetrable a causa d’una exuberància lèxica i fraseològica que demana al lector un esforç complementari si vol copsar bé el sentit d’alguns passatges i gaudir plenament del que està llegint. Ja ho dèiem: aquí no es fan concessions; aquí es fa literatura —i no, no esmentarem ara novel·letes d’avui dia que corren a explicitar al lector el significat d’alguns mots. Perelló ha fet la seva feina i el lector ha de fer la seva.
Aquesta riquesa, el model de llengua que adopta Perelló, no és un mer artifici, no és atrezzo, sinó que forma part també del cor de l’obra. És per això que podem afirmar sense por que La mar rodona és un monument alçat per fer memòria també de la llengua, d’un patrimoni que va quedant enrere, esborrat, anorreat, com el paisatge, com certes formes de vida. Som peixos dins una peixera, i cada mot que es perd és una gota menys d’aigua que ens queda. Però mentre es publiquin llibres així sabrem ser feliços.
El quarter general de L’Acció Paral·lela ha estat en obres uns quants mesos. Això ha provocat que durant tot aquest temps hàgim hagut de mantenir a cobert de la pols llibres, prestatges, taules, cadires, i que no hàgim pogut exercir l’hospitalitat com és de llei 
Confessem-ho: fa dècades 
Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.
L'Acció Paral·lela 