Sobre les passes de SdB

La literatura del jo avui dia ho infesta jo. Sense el jo no hi hauria literatura. Dues frases, dues veritats. Dues obvietats, més aviat. Tot el que vulguem dir sobre el jo i la literatura ja ha estat dit abans. Com sempre, el que és important és veure què som capaços de fer amb aquest jo i de quina manera el presentem. No, no estem parlant de cap pandèmia del segle XXI: el segle XX és l’era daurada del gènere memorialístic, i alguns dels volums publicats són considerades obres mestres i la producció més destacada dels seus autors. És el cas d’Elias Canetti, per exemple, o de Narcís Oller, nom oblidat de les nostres lletres, autor d’unes memòries esplèndides i del tot recomanables.

Simone de Beauvoir és un d’aquests escriptors: les seves memòries són tan voluminoses com interessants. Atreuen per l’època i el món que hi apareixen reflectits i per la vida mateixa de l’autora, plena de llums i també d’unes quantes ombres. És indubtable que ella va saber aprofitar tot el que va viure per convertir-ho en matèria literària, seguint la seva vocació precoç d’esdevenir escriptora. Bona part d’aquesta matèria la va fer servir per produir obres de ficció, novel·les tan excel·lents com Les mandarins. La seva experiència vital també va ser la font d’una obra assagística cabdal com El segon sexe. Però, no prou satisfeta amb la manera com el seu jo s’explicava en totes aquestes obres, farcides de passatges autobiogràfics, de situacions i fets i personatges extrets directament de la realitat viscuda, De Beauvoir va emprendre amb cinquanta anys la redacció de les seves memòries, que va recollir en quatre volums: Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des chosesTout compte fait, als quals cal afegir encara algun altre volum, com Une mort très douce, on parla de la mort de la seva mare.

L’autora avisa en els pròlegs d’aquests llibres que a les memòries no hi diu cap mentida, però alhora admet que tampoc no ho diu tot. Segons ella, en general se li reconeix que una de les seves qualitats és una sinceritat tan allunyada de la fanfarronada com del masoquisme. El cas és que després de llegir Les mandarins un no sap fins a quin punt De Beauvoir podia anar més enllà en unes memòries a l’hora de reconstruir una part de la seva vida i de la dels qui eren al seu costat. No en va, la publicació de la novel·la va fer enfadar Camus, en el qual està inspirat un dels protagonistes, ja que aquest entenia que l’escriptora havia revelat massa intimitats que tenien a veure amb ell.

Ara, però, mesclarem memòries d’altri amb records propis, pel plaer del joc. A Mémoires d’une jeune fille rangée, De Beauvoir parla dels seus primers anys de vida, del precoç descobriment de la literatura, de la situació de la seva família, vinguda a menys per culpa d’un daltabaix econòmic, i de les ànsies dels seu pare de tenir un fill en comptes d’una filla, fets que inevitablement la van marcar per sempre. En aquest volum també parla dels estius que va passar a la Corresa, al parc de Mairinhac que va crear el seu avi el 1880. Es tracta d’un indret situat a prop d’Usèrcha, un bonic poble del nord d’aquest departament on, ves per on, va néixer L’Acció Paral·lela.

Doncs bé, a Usèrcha mateix hi ha una breu ruta a peu senyalitzada que ressegueix la riba de la Vézère. Duu per nom Sur les pas de Simone de Beauvoir, i transcorre per espais verds i ombrívols, sota frondosos arbres de ribera, al llarg de cinc quilòmetres. Fent aquesta passejada, imaginant-nos que seguim les passes de l’escriptora, podem fer-nos el càrrec de fins a quin punt De Beauvoir devia aprofitar aquells estius per evadir-se de la complicada vida familiar, per agafar forces abans de decidir-se a prendre el seu propi camí. Va ser prop d’aquí que va coincidir en una ocasió amb Sartre. Es veié més d’un cop amb ell d’amagat, i el 1929, amb vint-i-un anys, va seguir-lo cap a París, decidida a començar la seva trajectòria literària i a jugar un paper en la vida intel·lectual de la capital.

El que va fer ho podem llegir a les seves novel·les i també a les memòries. No diu mentides, afirma. Tampoc no ho diu tot. Qui és que ho faria, oi?

Sobre mons desapareguts

Europa, encara que els mapes oficials només ensenyin les coloraines diferents amb què es delimiten els estats, petits o grans, està plena d’enclavaments singulars que han tingut vida pròpia —la dels que hi han viscut. Són ciutats o comarques habitualment situades en zones frontereres, que han passat per tota mena de vicissituds històriques, unes vicissituds que han marcat d’una manera determinant la vida dels que hi han nascut.

Un d’aquests enclavaments és l’actual Rijeka croata, és a dir, l’antic estat lliure de Fiume, situat a la costa nord de la mar Adriàtica. La història d’aquest racó de món és atzarosa i plena de girs argumentals. En ple segle XX va viure mil i una situacions, va arribar a constituir-se en estat lliure, va ser annexionat per la Itàlia de Mussolini i, després de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a la República Federal de Iugoslàvia. Finalment, el 1992 va passar a formar part de l’actual Croàcia.

Tots aquests canvis van provocar la transformació demogràfica de Fiume arran de l’èxode forçós de la major part de la població d’origen italià, que havia estat majoritària durant molt de temps. Molts dels qui en van haver de marxar van anar a parar a Itàlia, on els van rebre no pas de bon grat i atorgant-los la condició de refugiats. Aquesta gent deixava enrere un tros de mon que havia estat casa seva la llarg de generacions, on es parlava la seva llengua i on es vivia d’una determinada manera.

Entre aquests refugiats hi havia una jove Marisa Madieri, que va viure en primera persona la precarietat i les dificultats dels qui són expulsats de casa seva i han de començar de zero en un país on no són benvinguts —quan ha estat benvinguda enlloc una horda de forasters? Aquesta peripècia vital és la que Madieri narra a Verd d’aigua (Editorial Minúscula, 2010, traducció de Marta Hernández Pibernat), un breu relat que pren la forma d’un dietari i al llarg del qual l’autora fa afluir els seus records sobre una joventut obsessivament dura, marcada per la pèrdua.

Madieri trena amb encert la seva circumstància personal amb els fets històrics i ens ofereix un bon retrat no només de l’època, sinó també d’unes figures humanes que li són properes i que condicionen la manera com aquella jove afronta tot el que li toca viure. A Verd d’aigua hi ha alguns trets que recorden el bildungsroman, ja que al llarg del dietari veiem com es forgen tant el caràcter com el futur de la protagonista. Alhora, és inevitable que ens vingui a la memòria un llibre com La llengua salvada, de Canetti, les pàgines del qual ressonen sovint en l’obra de Madieri. No en va, totes dues obres parlen d’uns mons que desapareixen per sempre, un cop queda completament transformat el component humà que els donava forma.

No obstant això, el punt de contacte entre Verd d’aigua i La llengua salvada no va gaire més enllà d’aquesta coincidència. Si aquest volum de les memòries de Canetti és considerada una obra mestra de la literatura del segle XX és perquè l’autor aconsegueix enlairar el relat molt per damunt de les anècdotes que configuren una trajectòria personal determinada, per molt singular que sigui. I això és així perquè Canetti sap fer sobresortir per sobre d’aquesta història personal el retrat d’un món quedarà esborrat, un pèrdua de la qual el lector esdevé testimoni —un testimoni tan implicat com impotent.

Madieri també ens descriu un món que s’esvaneix, però, a diferència de Canetti, el relat queda sempre massa llastat per la peripècia personal, per petites anècdotes que en alguns moments no són més que això: anècdotes. Per això Verd d’aigua no assoleix una volada literària major. Llegint-lo hi descobrim un món, una vida; gaudim d’una estona de bona lectura. No és poc. Un clàssic, però, és una altra cosa.

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

  • Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
  • Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
  • I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?