A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Contra la tirania de l’emoció

Vivim en una època de tiranies —algunes autoimposades, d’altres vingudes de fora de nosaltres mateixos i que ens atrapen sense que hi puguem fer res. Una de les més temibles i esteses des de fa anys, però especialment severa en aquests darrers temps, és la tirania de l’emoció. Tot ens ha d’emocionar: la vida, els viatges, els vehicles, els perfums, la cultura… Quants anuncis publicitaris de productes i serveis, ja siguin oferts per empreses privades o per la mateixa Administració pública, no exalten les emocions i ens exhorten a emocionar-nos, com si aquest fos l’objectiu principal que hem de perseguir els humans. Fixem-nos, si no, en l’última campanya del Departament de Cultura de la Generalitat: «Emociona’t amb la cultura.» Sí, emocionem-nos amb els concerts, amb els museus, amb el teatre, amb els llibres…

Reduir la cultura a emoció és terrible, és perillós, i, per damunt de tot, és pervers. És invalidar-ho tot, no entendre res. I potser ja és això el que persegueixen els que fan tantes crides a emocionar-nos: que els ciutadans no entenguin res ni tinguin cap necessitat de fer-ho, perquè del que es tracta és que tot els entri pels ulls, per la pell, pels narius, per les orelles, a fi que se’ls remogui una mica el cor i treballi la glàndula lacrimal. I el cervell? Què hi va a parar? Què en fem? Ben res. Tots ben distrets i amb la pell de gallina, però incapaços de generar algun pensament que tingui una mica de gruix.

Per sort, podem triar més del que ens pensem, i d’ocasions per fugir d’aquesta tirania no en falten. Llegint Canetti, per exemple, queda clar que hi ha altres maneres de viatjar, de viure, de veure la cultura, sense que forçosament hàgim de deixar l’emoció de banda. Ho hem comprovat amb Les veus de Marràqueix, una petita obra que Canetti va publicar el 1967 i que Editorial Flâneur ens ofereix en la versió de la sempre solvent i eficaç Anna Soler Horta. Per mitjà dels catorze relats d’aquest volum, Canetti ens convida a passejar per paisatges humans i urbans carregats d’històries personals i col·lectives, de mites, de colors, d’efluvis, de comèdia i de tragèdia, sempre acompanyats per les veus de què ens parla el narrador. És un recorregut molt concret, acotat, al llarg del qual podem arribar a emocionar-nos amb algunes de les vicissituds per què passen els homes i les dones —i les bèsties— que desfilen davant nostre. Mentre llegim, tan aviat somriurem com deixarem escapar una ganyota de fàstic o de dolor. Ens sorprendrem compadint-nos d’algú o alegrant-nos-en per alguna raó, però també mourem el cap assentint o dissentint del que diu el narrador, estant o no d’acord amb alguna afirmació, i posarem en joc la nostra capacitat d’acceptar certs fets —usos, costums que ens poden semblar aliens—, aprendrem coses que no sabíem i, esclar, gaudirem. Llegirem amb la pell i amb el cor, però també amb el cap.

Les veus de Marràqueix és un llibre de viatges, breu, modest —no cal que tot sigui una obra mestra—, per mitjà del qual Canetti ens dona a conèixer un lloc, una època i una gent; gent molt diversa, atès que àrabs, jueus i europeus habiten els carrers que l’autor ens deixa compartir gràcies a la seva mirada singular. Efectivament, no es tracta només del que veu, sinó de com ho veu: en què es fixa, què li crida l’atenció —uns camells, un ase maltractat, una dona amagada rere una reixa—, què busca en aquells carrers antics, entre botigues i parades davant les quals es comporta com un veritable flâneur, com un d’aquells éssers que tant interessaven Poe, Baudelaire o Benjamin, perdut enmig de la multitud i enlluernat per les mercaderies.

No hi ha res que separi el vianant dels productes exposats, ni portes ni vidres. El comerciant, assegut entre els seus articles, no exhibeix cap nom i, com ja he dit, ho té tot a l’abast de la mà. El transeünt es troba cada objecte exposat d’una manera sol·licita. Pot tenir-lo a la mà l’estona que vulgui, en pot parlar llargament, pot fer preguntes, expressar dubtes i, si en té ganes, esplaiar-se sobre la seva història, la història de la seva estirp i la història del món sencer sense comprar res. L’home envoltat de les seves mercaderies és, per damunt de tot, una persona tranquil·la. Hi és sempre. Sempre està disposat a negociar. Té poc espai i poques possibilitats de fer gestos expansius. Pertany als seus productes tant com els productes li pertanyen a ell. Les mercaderies no es desen mai enlloc, el botiguer hi té sempre les mans i els ulls a sobre. S’estableix una intimitat seductora entre ell i els objectes que ven. Els vigila i els manté en ordre, com si fossin la seva família nombrosa. (Pàg. 21)

En aquests relats hi trobem, doncs, venedors, bevedors de te, grans contadors d’històries, éssers venerables i éssers detestables, nens cridaners, i captaires —desenes de captaires. Sons i veus de tota mena combinats en una simfonia que canta en un sol moviment l’existència d’un món que s’acaba, la mateixa condició humana, la vida i la mort. Una mort que plana damunt de moltes de les figures —humanes o animals—; o potser és, a voltes, una sensació d’inevitabilitat que es confon amb la mort. No en va, un sap que si avui viatja a Marràqueix ja no hi trobarà el món que ens descriu Canetti. Això, de ben segur, és inevitable.

Sobre les passes de SdB

La literatura del jo avui dia ho infesta jo. Sense el jo no hi hauria literatura. Dues frases, dues veritats. Dues obvietats, més aviat. Tot el que vulguem dir sobre el jo i la literatura ja ha estat dit abans. Com sempre, el que és important és veure què som capaços de fer amb aquest jo i de quina manera el presentem. No, no estem parlant de cap pandèmia del segle XXI: el segle XX és l’era daurada del gènere memorialístic, i alguns dels volums publicats són considerades obres mestres i la producció més destacada dels seus autors. És el cas d’Elias Canetti, per exemple, o de Narcís Oller, nom oblidat de les nostres lletres, autor d’unes memòries esplèndides i del tot recomanables.

Simone de Beauvoir és un d’aquests escriptors: les seves memòries són tan voluminoses com interessants. Atreuen per l’època i el món que hi apareixen reflectits i per la vida mateixa de l’autora, plena de llums i també d’unes quantes ombres. És indubtable que ella va saber aprofitar tot el que va viure per convertir-ho en matèria literària, seguint la seva vocació precoç d’esdevenir escriptora. Bona part d’aquesta matèria la va fer servir per produir obres de ficció, novel·les tan excel·lents com Les mandarins. La seva experiència vital també va ser la font d’una obra assagística cabdal com El segon sexe. Però, no prou satisfeta amb la manera com el seu jo s’explicava en totes aquestes obres, farcides de passatges autobiogràfics, de situacions i fets i personatges extrets directament de la realitat viscuda, De Beauvoir va emprendre amb cinquanta anys la redacció de les seves memòries, que va recollir en quatre volums: Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des choses i Tout compte fait, als quals cal afegir encara algun altre volum, com Une mort très douce, on parla de la mort de la seva mare.

L’autora avisa en els pròlegs d’aquests llibres que a les memòries no hi diu cap mentida, però alhora admet que tampoc no ho diu tot. Segons ella, en general se li reconeix que una de les seves qualitats és una sinceritat tan allunyada de la fanfarronada com del masoquisme. El cas és que després de llegir Les mandarins un no sap fins a quin punt De Beauvoir podia anar més enllà en unes memòries a l’hora de reconstruir una part de la seva vida i de la dels qui eren al seu costat. No en va, la publicació de la novel·la va fer enfadar Camus, en el qual està inspirat un dels protagonistes, ja que aquest entenia que l’escriptora havia revelat massa intimitats que tenien a veure amb ell.

Ara, però, mesclarem memòries d’altri amb records propis, pel plaer del joc. A Mémoires d’une jeune fille rangée, De Beauvoir parla dels seus primers anys de vida, del precoç descobriment de la literatura, de la situació de la seva família, vinguda a menys per culpa d’un daltabaix econòmic, i de les ànsies dels seu pare de tenir un fill en comptes d’una filla, fets que inevitablement la van marcar per sempre. En aquest volum també parla dels estius que va passar a la Corresa, al parc de Mairinhac que va crear el seu avi el 1880. Es tracta d’un indret situat a prop d’Usèrcha, un bonic poble del nord d’aquest departament on, ves per on, va néixer L’Acció Paral·lela.

Doncs bé, a Usèrcha mateix hi ha una breu ruta a peu senyalitzada que ressegueix la riba de la Vézère. Duu per nom Sur les pas de Simone de Beauvoir, i transcorre per espais verds i ombrívols, sota frondosos arbres de ribera, al llarg de cinc quilòmetres. Fent aquesta passejada, imaginant-nos que seguim les passes de l’escriptora, podem fer-nos el càrrec de fins a quin punt De Beauvoir devia aprofitar aquells estius per evadir-se de la complicada vida familiar, per agafar forces abans de decidir-se a prendre el seu propi camí. Va ser prop d’aquí que va coincidir en una ocasió amb Sartre. Es veié més d’un cop amb ell d’amagat, i el 1929, amb vint-i-un anys, va seguir-lo cap a París, decidida a començar la seva trajectòria literària i a jugar un paper en la vida intel·lectual de la capital.

El que va fer ho podem llegir a les seves novel·les i també a les memòries. No diu mentides, afirma. Tampoc no ho diu tot. Qui és que ho faria, oi?

Sobre mons desapareguts

Europa, encara que els mapes oficials només ensenyin les coloraines diferents amb què es delimiten els estats, petits o grans, està plena d’enclavaments singulars que han tingut vida pròpia —la dels que hi han viscut. Són ciutats o comarques habitualment situades en zones frontereres, que han passat per tota mena de vicissituds històriques, unes vicissituds que han marcat d’una manera determinant la vida dels que hi han nascut.

Un d’aquests enclavaments és l’actual Rijeka croata, és a dir, l’antic estat lliure de Fiume, situat a la costa nord de la mar Adriàtica. La història d’aquest racó de món és atzarosa i plena de girs argumentals. En ple segle XX va viure mil i una situacions, va arribar a constituir-se en estat lliure, va ser annexionat per la Itàlia de Mussolini i, després de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a la República Federal de Iugoslàvia. Finalment, el 1992 va passar a formar part de l’actual Croàcia.

Tots aquests canvis van provocar la transformació demogràfica de Fiume arran de l’èxode forçós de la major part de la població d’origen italià, que havia estat majoritària durant molt de temps. Molts dels qui en van haver de marxar van anar a parar a Itàlia, on els van rebre no pas de bon grat i atorgant-los la condició de refugiats. Aquesta gent deixava enrere un tros de mon que havia estat casa seva la llarg de generacions, on es parlava la seva llengua i on es vivia d’una determinada manera.

Entre aquests refugiats hi havia una jove Marisa Madieri, que va viure en primera persona la precarietat i les dificultats dels qui són expulsats de casa seva i han de començar de zero en un país on no són benvinguts —quan ha estat benvinguda enlloc una horda de forasters? Aquesta peripècia vital és la que Madieri narra a Verd d’aigua (Editorial Minúscula, 2010, traducció de Marta Hernández Pibernat), un breu relat que pren la forma d’un dietari i al llarg del qual l’autora fa afluir els seus records sobre una joventut obsessivament dura, marcada per la pèrdua.

Madieri trena amb encert la seva circumstància personal amb els fets històrics i ens ofereix un bon retrat no només de l’època, sinó també d’unes figures humanes que li són properes i que condicionen la manera com aquella jove afronta tot el que li toca viure. A Verd d’aigua hi ha alguns trets que recorden el bildungsroman, ja que al llarg del dietari veiem com es forgen tant el caràcter com el futur de la protagonista. Alhora, és inevitable que ens vingui a la memòria un llibre com La llengua salvada, de Canetti, les pàgines del qual ressonen sovint en l’obra de Madieri. No en va, totes dues obres parlen d’uns mons que desapareixen per sempre, un cop queda completament transformat el component humà que els donava forma.

No obstant això, el punt de contacte entre Verd d’aigua i La llengua salvada no va gaire més enllà d’aquesta coincidència. Si aquest volum de les memòries de Canetti és considerada una obra mestra de la literatura del segle XX és perquè l’autor aconsegueix enlairar el relat molt per damunt de les anècdotes que configuren una trajectòria personal determinada, per molt singular que sigui. I això és així perquè Canetti sap fer sobresortir per sobre d’aquesta història personal el retrat d’un món quedarà esborrat, un pèrdua de la qual el lector esdevé testimoni —un testimoni tan implicat com impotent.

Madieri també ens descriu un món que s’esvaneix, però, a diferència de Canetti, el relat queda sempre massa llastat per la peripècia personal, per petites anècdotes que en alguns moments no són més que això: anècdotes. Per això Verd d’aigua no assoleix una volada literària major. Llegint-lo hi descobrim un món, una vida; gaudim d’una estona de bona lectura. No és poc. Un clàssic, però, és una altra cosa.

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

• Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
• Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
• I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?