El coneixement segons Bishop

Un darrer pensament abans d’acabar l’any. Tot i que al juliol ja vam parlar de Bishop i dels Trenta poemes publicats per Editoral Flâneur, ara que hi hem tornat no ens podem estar de fer un comentari a propòsit dels darrers versos del poema «A les cases dels pescadors». Bishop comença descrivint un barri de cinc cases a tocar d’un moll. A l’hora del crepuscle, un vell cus una xarxa, l’aire ve carregat d’una fortor de bacallà, les escates cobreixen tines i estris en un vespre fred d’hivern. Al mar, l’aigua, gairebé glaçada, puja i baixa lentament. El vell és un antic amic de l’avi de la narradora, que ara recorda altres moments, la presència d’una foca en aquella aigua «freda fosca profunda i absolutament clara, / element insuportable per a tot mortal». És de l’aigua que ens parla Bishop? Sí, esclar. De l’aigua que per un procés meravellós d’osmosi poètica es transforma als darrers versos del poema en allò que a Bishop li ha suggerit la imatge:

Si la tastessis, primer tindria un gust amarg, 
després salobrenc, després segur que et cremaria la llengua. 
És com ens imaginem el coneixement: 
fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, 
obtingut de la freda i dura boca 
del món, nascuda dels pits rocosos 
per sempre, fluint i enretirant-se, i com que 
el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.

Aquest poema, del qual citem els darrers versos, va aparèixer inclòs en el llibre A cold spring, publicat el 1955. A mitjan segle XX Bishop s’imaginava el coneixement com una mena de substància fosca, salada, plana, mòbil, lliure, que hom obtenia del món amb esforç, que naixia de pits rocosos i fluïa en un anar i venir incessant. Com se l’imaginaria avui, en aquests anys vint del segle XXI? Em temo que en els nostres temps el coneixement ja no és fluid, fluent, en el sentit que deia Bishop. A penes és líquid; més aviat s’ha transformat en una substància gasosa, volàtil, poc cohesionada, que surt de qualsevol escletxa i s’escampa ràpidament fins a acabar esvaint-se, dissipant-se, quedant en no res. Aquest substància amb prou feines mereix el nom de coneixement: és mera informació poc contrastada barrejada amb opinió sense criteri, tot posat a l’abast de la majoria de mortals, que l’absorbeixen sense haver de fer cap esforç. I així és que respirem aquesta substància gasosa com l’oxigen que necessitem per viure, i amb la mateixa rapidesa l’expulsem del nostre cos, que queda buit, enllardat amb l’únic pòsit d’unes noves ànsies de consumir i de viure en la inanitat intel·lectual més absoluta.

No tot està perdut: hi ha antídots. Bishop, per exemple, n’és un. I aquests Trenta poemes són una molt bona manera d’entrar en el seu corpus poètic… i aspirar a una altra mena de coneixement. Aspirem-hi, aquest 2022.

L’art de Bishop

Llegir Elizabeth Bishop avui és acostar-se a una certa mena de poesia que vol poc soroll, poca immediatesa, que demana una mica de temps. És allunyar-se de les ocurrències i l’enginy, del mer joc i del foc d’encenalls. És tornar a la poesia.

L’edició de Flâneur, bilingüe evidentment, proposa una tria de trenta poemes acompanyats de les versions que n’ha fet Jaume C. Pons Alorda, peces d’una extensio que pel que s’estila avui seria considerada prou llarga. Hi trobem els trets principals que se sol destacar de l’obra de Bishop: una preponderància del paisatge i la cartografia, l’absència de sentimentalisme, la mescla de certs elements autobiogràfics amb tot el que prové de la percepció del món que envolta l’autora en cada moment, llocs, instants, persones, fets que són descrits amb precisió, segurament perquè és molt precisa la idea que vol transmetre. Potser per això aquests poemes no donen mai cap sensació de precipitació; ben al contrari, tot hi sembla molt pensat, modelat amb calma, col·locat a lloc amb una intenció determinada.

Són poemes que també produeixen aquella impressió de «veu pròpia» que desprenen les obres dels bons poetes, ben diferent de la sobrevalorada idea de l’originalitat, que avui sovint només s’entén com a qualitat d’allò que és estrany o rar, la qual cosa duu molta gent a cometre tota mena de delictes en nom de la poesia. Bishop no pretén mai ser original, ho és. Ho és pels detalls en què fixa la seva atenció, però sobretot per allò que en fa, d’aquests detalls, per la manera com s’hi recolza per concebre i desenvolupar cada idea i cada poema. I ho és pel to que travessa els poemes, que no és mai exaltat, que no denota mai cap «sobreactuació», amb la qual cosa aconsegueix amb escreix allò que segurament busca: transmetre una visió que, al cap i a la fi, té tota la força per trasbalsar el lector. Aquest trasbalsament a voltes ve provocat pel fet que el lector s’adona d’alguna cosa en què mai no havia parat esment (per exemple, que els colors que empren els cartògrafs en els seus mapes són més delicats que els dels historiadors), a voltes el desencadena una imatge descrita quan aquesta desemboca en una reflexió que ens arriba de bursada, amb una contundència inusitada, tal com passa en els meravellosos darrers versos del poema «A les cases dels pescadors»: «És com ens imaginem el coneixement: / fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, / obtingut de la freda i dura boca / del món, nascuda dels pits rocosos / per sempre, fluint i enretirant-se, i com que / el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.»

O en el poema «Estació de servei», convertit en un retrat d’un no-lloc, un espai desolat, brut, calcigat, habitat per uns éssers que podrien semblar miserables però davant els quals Bishop només pot exclamar: «Algú ens estima a tots.»

Aquesta selecció ens permet viatjar amb Bishop, conèixer alguns dels indrets per on va transcórrer la seva vida atzarosa, però sense que el jo ho taqui tot. El to serè, calmat, de què parlàvem abans no sembla provenir d’una gran tranquil·litat d’esperit, tampoc de la parsimònia o despreocupació amb què l’autora es pugui mirar el món; més aviat sembla el resultat d’una contraposició de forces, d’una compensació entre el que la neguiteja i el que la tranquil·litza, un equilibri precari que manté els plats de la balança al mateix nivell. No en va, el poema «La badia» acaba amb aquesta observació: «Tota la desordenada activitat continua, / horrible però alegre.»

Costa —i no cal— destacar un poema per sobre d’un altre. Ara, és inevitable transcriure aquí «Un art», una veritable joia que ens parla de la pèrdua i de la millor manera d’assumir-la. Molta saviesa, molta poesia, en aquests Trenta poemes d’Elizabeth Bishop que ens ha regalat Flâneur.