Sweet – safe – Houses

Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.

Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.

Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.

Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.

Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.

Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.

Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:

Sweet — safe — Houses —

Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —

Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —

No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —

Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —

 

Cases — adorables — segures —

Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —

Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —

Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —

Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir

(Traducció: Roger Vilà Padró)

Tries aleatòries

Després de llegir Aquesta és la meva carta al món, és a dir, l’antologia de poemes d’Emily Dickinson que va publicar Proa el novembre del 2017, m’han quedat clares unes parell de coses.

En primer lloc, m’ha quedat clar que una selecció de poemes de qualsevol autor no pot ser mai aleatòria, tal com Marcel Riera, el traductor que signa aquestes versions, afirma que ha estat la tria que ha fet per a aquesta antologia. Si Dickinson va escriure prop de 1.800 poemes, és fàcil pensar que no tots deuen ser igual de bons. Els genis, per molt genis que siguin, sempre tenen un moment de flaquesa (ara em ve al cap una frase de l’Ulisses de Joyce que no li va acabar de quedar rodona). Per això, en aquest cas era molt aconsellable fer una tria rigorosa, que oferís una visió àmplia de la poesia de Dickinson, sí, però que ens estalviés als lectors un bon grapat de poemes poc rellevants, per posar-hi algun adjectiu.

I, en segon lloc, m’ha quedat clar que això de traduir poesia no és bufar i fer ampolles, i que no tothom se’n surt de la millor manera. Vaig intuir que alguna cosa passava quan al cap d’una cinquantena de poemes encara no havia aconseguit entrar en el món dickinsonià. Llegia les versions en català i després, sabent de què anava cada poema, passava a les versions en anglès. Poques composicions aconseguien dir-me alguna cosa. Part de la culpa, no cal dir, era exclusivament meva: la poesia que tendeix a ser críptica no és justament la que més aprecio; sempre dubto si aquells versos ofereixen tant com pretenen, si són així de tan meditats o perquè han estat fruit d’una escriptura automàtica, si venen carregats de sentits o si són una boutade. El cas és que a partir d’un cert moment vaig procedir a la inversa: primer llegia els poemes en anglès i després en llegia la traducció de Riera. Quin canvi! De cop i volta vaig començar a penetrar en un món nou; fins i tot si em perdia alguna cosa, els versos de Dickinson em transmetien idees, sensacions, sentits que fins llavors no havia sospitat.

Hi ha algunes excepcions, algunes versions ben trobades, però en general m’ha semblat que els textos de Riera se centraven massa a intentar transmetre la literalitat del text, sense aconseguir-ho sempre, i que en canvi estaven mancats d’autèntica poesia. Efectivament, els he rellegit i els trobo fats, a voltes prosaics, a voltes engavanyats per una rima irritant, poques vegades capaços de fer justícia a l’original. En alguna ocasió no hi ha res a fer, perquè el poema original no és cap meravella. Però tinc tota la sensació que aquest és un intent fallit. I és una llàstima. Potser també ha estat un problema de tries.

La conseqüència, però, és positiva: aquest volum m’ha fet venir ganes de conèixer en profunditat l’obra de Dickinson, de tornar als textos originals i buscar bones traduccions que m’ajudin a gaudir-ne encara més. Veig la gran poeta que és —i no pas perquè ho digui Harold Bloom, que al capdavall no fa sinó escombrar cap a casa amb el seu famós i discutible cànon occidental—, i sé que hi tornaré ben aviat.