Tries aleatòries

Després de llegir Aquesta és la meva carta al món, és a dir, l’antologia de poemes d’Emily Dickinson que va publicar Proa el novembre del 2017, m’han quedat clares unes parell de coses.

En primer lloc, m’ha quedat clar que una selecció de poemes de qualsevol autor no pot ser mai aleatòria, tal com Marcel Riera, el traductor que signa aquestes versions, afirma que ha estat la tria que ha fet per a aquesta antologia. Si Dickinson va escriure prop de 1.800 poemes, és fàcil pensar que no tots deuen ser igual de bons. Els genis, per molt genis que siguin, sempre tenen un moment de flaquesa (ara em ve al cap una frase de l’Ulisses de Joyce que no li va acabar de quedar rodona). Per això, en aquest cas era molt aconsellable fer una tria rigorosa, que oferís una visió àmplia de la poesia de Dickinson, sí, però que ens estalviés als lectors un bon grapat de poemes poc rellevants, per posar-hi algun adjectiu.

I, en segon lloc, m’ha quedat clar que això de traduir poesia no és bufar i fer ampolles, i que no tothom se’n surt de la millor manera. Vaig intuir que alguna cosa passava quan al cap d’una cinquantena de poemes encara no havia aconseguit entrar en el món dickinsonià. Llegia les versions en català i després, sabent de què anava cada poema, passava a les versions en anglès. Poques composicions aconseguien dir-me alguna cosa. Part de la culpa, no cal dir, era exclusivament meva: la poesia que tendeix a ser críptica no és justament la que més aprecio; sempre dubto si aquells versos ofereixen tant com pretenen, si són així de tan meditats o perquè han estat fruit d’una escriptura automàtica, si venen carregats de sentits o si són una boutade. El cas és que a partir d’un cert moment vaig procedir a la inversa: primer llegia els poemes en anglès i després en llegia la traducció de Riera. Quin canvi! De cop i volta vaig començar a penetrar en un món nou; fins i tot si em perdia alguna cosa, els versos de Dickinson em transmetien idees, sensacions, sentits que fins llavors no havia sospitat.

Hi ha algunes excepcions, algunes versions ben trobades, però en general m’ha semblat que els textos de Riera se centraven massa a intentar transmetre la literalitat del text, sense aconseguir-ho sempre, i que en canvi estaven mancats d’autèntica poesia. Efectivament, els he rellegit i els trobo fats, a voltes prosaics, a voltes engavanyats per una rima irritant, poques vegades capaços de fer justícia a l’original. En alguna ocasió no hi ha res a fer, perquè el poema original no és cap meravella. Però tinc tota la sensació que aquest és un intent fallit. I és una llàstima. Potser també ha estat un problema de tries.

La conseqüència, però, és positiva: aquest volum m’ha fet venir ganes de conèixer en profunditat l’obra de Dickinson, de tornar als textos originals i buscar bones traduccions que m’ajudin a gaudir-ne encara més. Veig la gran poeta que és —i no pas perquè ho digui Harold Bloom, que al capdavall no fa sinó escombrar cap a casa amb el seu famós i discutible cànon occidental—, i sé que hi tornaré ben aviat.

Anuncis