El tel (II) (una petita història catalana)

ullastret_-_torre_de_la_presoAquest cap de setmana de l’11 de setembre ens han visitat l’Ann-Sophie i en Fabrice, els millors amics que vam fer a la Corresa (“El tel“). Han fet una estada de quatre o cinc dies per terres gironines, i ens els hem endut a visitar la ciutat de Girona i l’Empordanet.

El primer dia vam fer una passejada pel barri vell de Girona i vam sopar en un dels nostres restaurants preferits. El segon dia vam anar fins a Púbol —com a bons francesos són uns enamorats de Dalí— i, havent dinat, vam visitar les ruïnes d’Ullastret, abans de prosseguir la ruta per poblets i racons agradables.

També com a bons francesos, l’Ann-Sophie i en Fabrice només parlen francès i no saben cap altra llengua. Estan al cas del que passa a Catalunya perquè els n’hem parlat sovint i perquè aquests dies han pogut veure la gran quantitat d’estelades que onejaven a qualsevol dels racons que visitàvem. Saben que volem constituir un nou estat, saben que lluitem per la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura. I saben que som esquizofrènics.

pastis-esteladaPerquè al llarg d’aquests dies hem menjat en bars i restaurants, els hem acompanyat a comprar en xarcuteries, cellers i pastisseries, hem visitat museus, i gairebé sempre hem trobat un cambrer, un dependent, una botiguera, alguna persona que no sabia francès i que se’ls adreçava automàticament en castellà, a ells, a l’Ann-Sophie i en Fabrice, que no entenen ni el castellà ni el català. I llavors hem hagut de córrer a interrompre el cambrer o la botiguera per dir-los que no ho fessin, que no els parlessin en castellà perquè no l’entenen, que tant per tant podien continuar parlant en català i ja els ho traduiríem.

Aquest és el nostre, de tel, la malaltia que fa anys va diagnosticar molt bé Enric Larreula a Dolor de llengua. Tenim la ment captiva, obnubilada per aquest tel que se’n riu de les estelades i de la lluita per un país nou. Un tel que, com el dels francesos, sembla que tampoc no marxarà mai més.

Anuncis