El nou paradigma

Fa setmanes que sobre el quarter general de L’Acció Paral·lela plana un dubte sorgit arran de la lectura del Bootes de Miquel de Palol. És un dubte molt concret que es resoldrà tot sol al llarg dels propers mesos: quantes dones llegiran aquesta novel·la, quantes en parlaran o en faran una ressenya?

No volem fer trampes: una novel·la extensa com aquesta demana temps; temps per llegir-la, fins i tot per trobar el moment de posar-s’hi; temps per pair-la i dir-ne coses. Les xarxes no ho mostren tot, tan sols el que volen, però no deixa de ser revelador el fet que fins ara pràcticament cap lectora no hagi publicat cap piulada per dir que l’està llegint. A tot estirar, alguna col·laboradora d’algun mitjà va cobrir l’acte de presentació de la novel·la, però no hem vist que cap dona n’hagi dit res més. Tampoc gaires homes, per descomptat. Tot arribarà: ja hem dit que és una obra llarga que no es llegeix d’un dia per l’altre.

El cert és que no creiem que siguin gaires les dones que se sentin atretes per un llibre com aquest. Aquesta afirmació pot semblar frívola, poc fonamentada… Ja ho veurem. El cas és que en ple 2023 ens sembla innegable que ja s’ha produït un canvi de paradigma en l’àmbit de la lectura —i la cultura en general—, un canvi que afecta tant la producció de les obres com els gustos dels qui s’acosten a aquestes obres. Fa molts anys que les dones llegeixen i escriuen més que els homes; entren més a les llibreries; són majoria a les biblioteques i als clubs de lectura; dominen les platees dels teatres, dels auditoris i de les sales on tenen lloc recitals, conferències, debats, i van prenent posicions en les diferents palestres des de les quals s’informa i es fan ressenyes sobre llibres i actes culturals. Això darrer no els ha estat fàcil: accedir a aquestes palestres —escasses— només és possible si els homes que les ocupen comencen a deixar pas, i com que això passa poc, o massa lentament, moltes dones han optat per obrir-se camí d’una altra manera, per exemple, per mitjà d’un canal a Youtube per parlar de llibres o del que vulguin.

De fet, sorprèn que avui la major part dels pocs espais de crítica literària que existeixen en mitjans més o menys ben establerts encara els ocupin homes. Fins i tot és encara poc habitual trobar dones que facin crítica literària per mitjà de blogs. Segurament la preponderància de les dones en tots els àmbits relacionats amb la literatura ha coincidit amb el descens progressiu de la popularitat dels blogs, malgrat que aquests es resisteixin a desaparèixer i aguantin més del que es podia preveure. El resultat, sigui com sigui, és que la proporció major de dones —en comparació amb els homes— que llegeixen, escriuen i participen de l’activitat literària en totes les seves formes no es veu corresposta en la mateixa mesura en el camp de la crítica. I si les dones no fan prou crítica, llavors com poden prescriure? Bé, ho fan per mitjà de les xarxes. La literatura que es difon gràcies als innombrables tuits que parlen de versos, de novel·les, d’obres de tota mena, està escrita majoritàriament per dones. Només cal veure les piulades de gent que llegeix el que escriu o que treballa en editorials, llibreries, biblioteques… És normal que sigui així. Això, progressivament, conduirà a la configuració d’un nou cànon —més o menys explícit. Hi haurà obres fins ara considerades clàssiques que quedaran arraconades; d’altres ocuparan el seu lloc gràcies a l’impuls que rebran d’una infinitat de lectores.

Fins ara s’ha insistit molt que no hi ha literatura escrita per homes i literatura escrita per dones, que només hi ha literatura bona o dolenta, independentment de qui l’escrigui. Aquesta afirmació és ben certa, però també és parcial, perquè amaga una part de la realitat. La realitat és que homes i dones, amb totes les excepcions que calgui adduir, no necessàriament escriuen de la mateixa manera ni se senten interessats pels mateixos temes, o en tot cas no s’hi encaren igual. Hi ha els grans temes universals, per descomptat; però, al costat d’aquests, homes i dones han tingut preocupacions diferents al llarg de la història. I ara les dones, que ja són majoria a l’hora de llegir i escriure, no en fan prou defensant que escriuen tan bé com ho poden fer els homes; ara es llancen a parlar del que volen i de la manera com volen fer-ho, i és així que sorgeix una poesia diferent —perquè són diferents les inquietuds que les duen a escriure—, una forma de narrar pròpia, que no segueix els patrons de la narrativa que han conreat els homes durant segles. Una narrativa que elles coneixen i llegeixen. Tanmateix, no dubten a rescatar i treure a la llum del dia les obres escrites per dones d’altres èpoques que havien quedat en un segon terme, si no menystingudes, amagades per un cànon bàsicament masculí.

Així, per moltes raons, avui ningú no gosarà afirmar que les dones no escriuen com els homes —frase que molts trobarien ofensiva. Però, i si la girem, la frase?: podem dir que els homes no escriuen com les dones? Potser aquesta sentència no toparà amb tantes reticències, potser hi haurà qui arribi a admetre aquesta afirmació, a admetre que els homes no escriuen com Eva Baltasar o que les dones no escriuen com Miquel de Palol, per bé que hi hagi un munt d’obres que, llegides a cegues, ens posarien en dificultats a l’hora d’esbrinar qui les ha escrites.

Tot es mou a gran velocitat, les transformacions de tota mena són enormes. I, ben mirat, aquesta dicotomia que dibuixem d’escriptor-escriptora és ja obsoleta. El futur de la literatura s’està escrivint en aquests precisos instants, i serà el que hagi de ser. Però no costa gaire afirmar que hi ha llibres escrits per dones que mai no hauria pogut escriure un home. I que una novel·la com Bootes, en canvi, només la pot haver escrit un home. En parlaran, les dones, d’aquest llibre? Ja ho veurem.

Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.

Per mi, gel

Un bon consell per evitar ensurts a la vida —i, en particular, a la vida lectora— és no repetir clixés, mesurar les nostres paraules, plantejar-nos-ho tot. Un exemple que ja s’ha comentat en aquest blog: no diguem que una traducció és bona si no dominem la llengua d’origen i hem estat capaços de comprovar si el que diem és completament cert. En lloc d’això podem dir que la traducció o versió al català és fluida, llegidora, etc. Perquè una bona traducció és més que un text fluid i ben corregit.

També és bo tenir clar què volem dir quan afirmem que una novel·la està ben escrita. Volem dir que no hi ha errades d’ortografia i de gramàtica? Que el text està ben puntuat? Que l’autor hi utilitza un vocabulari ric? Que la història manté la versemblança? Que no hi ha febleses relacionades amb l’estil? Que manté un determinat to al llarg de tota l’obra? Que no hi sobra ni hi manca res? Tot això alhora?

En aquestes qüestions ser rigorós i no repetir el que diuen els altres perquè sí és l’única manera de crear-se un criteri propi. I si llegim per a alguna cosa més que per passar l’estona —ningú que només ho faci per aquest motiu deu llegir ara mateix aquestes ratlles— tenir criteri propi és fonamental.

Permagel (Club Editor, 2018), d’Eva Baltasar, és un llibre sense errades de gramàtica (ep, l’editorial no acata per ara la nova ortografia), ben puntuat, que fa gala d’un lèxic força ric i que manté en tot moment una versemblança poc discutible. Comparteix, doncs, un bon nombre de les característiques abans esmentades que trobem en els llibres considerats ben escrits.

Quant al to, la resposta ja demana matisos. Hi ha pàgines innegablement ben resoltes, on allò que se’ns explica lliga amb la manera com se’ns explica. Ara, hi ha moments on certs lectors poden tenir la sensació que l’autora els posa les coses massa fàcils, com si abaixés el llistó perquè a qui llegeixi no li passi res per alt. Són picades d’ullet, cops de mà que semblen adreçats a un lector inexpert, tal volta adolescent. De vegades el que passa és que hi ha excursos i comentaris que semblen un pèl gratuïts. Algun exemple del que intento expressar: a la pàgina 85 trobem aquest fragment:

És més, acabo d’arribar a la conclusió que menteixo per facilitar-me la vida i, pensant-hi millor —benaurada escriptura!—, ara m’adono que em serveixo de tres tipus de mentides. Hi ha les mentides acomodatícies, les evasives i les pesants. Si encara sóc viva és gràcies a això, són els històrics corrons damunt els quals la meva vida flueix, l’únic que he de fer és recollir els que quedin enrere i posar-los davant, sense parar. En el fons, sóc una esclava de mi mateixa, però el dia que ja no pugui més morirà l’esclava, no l’altra, aquella que tothom coneix, la que sembla viure lliurement la meva vida i que no sóc jo. És un cor encadenat. Els cors neixen encadenats. 

I ara ve l’explicació sobre les mentides. Reconec que aquí em perdo una mica. També hi ha frases com aquesta (pàg. 155):

Hi havia dones amb permanents rosses al cap. A casa això no passava mai, el cabell s’havia de dur sempre al natural, llis i amb serrell, com un casc repressiu. El papa no, és clar, els pentinats d’home són com els sistemes operatius d’Apple, altament compatibles amb tota forma de vida.

Lligat amb aquesta voluntat de facilitar la feina, de ser tan clara, apareix el segon defecte, segons el meu parer: la proliferació de detalls superflus que no donen marge al lector perquè imagini, interpreti, fabriqui la seva pròpia visió de les escenes que descriu el text. Parlo de fragments d’aquesta índole:

Miro de no creuar-me’ls i agafo tres capses de tissues Agatha Ruiz de la Prada, menudes i acolorides com ornaments. Cors, floretes i petons. (Pàg. 81)

La seva mare ens ha deixat Bollycaos i una ampolla de Zumosol a sobre del marbre. (Pàg. 97)

I adorava els formatges pudents. M’omplia la nevera de comtés, bries, époisses, gaperons i roqueforts. I cap d’ells tenia l’etiqueta que solen tenir aquests formatges quan els trobes al súper, si és que els hi trobes. No, sempre eren marques diferents, més autèntiques i d’importació. (Pàg. 128)

(…) bojos equipats amb serres mecàniques, sogues de penjar, armes de foc de tot calibre i jocs de ganivets enrotllats en estores, com els dels concursants de Top Chef. (Pàg. 141)

En tota novel·la el lector ha de poder fer volar la imaginació. Quan ja et diuen, però, que la teva imaginació s’ha de limitar a veure tissues Agatha Ruiz de la Prada, Bollycaos, ordinadors d’Apple i concursants de Top Chef, deixes de fer segons quins esforços. A més, aquests referents tenen un problema afegit: són fungibles, efímers, i l’obra corre el risc de convertir-se en un producte de temporada.

Tot plegat fa de Permagel una novel·la de lectura ràpida, senzilla. Com en moltes obres d’avui dia, les frases solen ser curtes, àgils, poc complicades. Les més llargues sovint són producte de la coordinació de dues de més breus. De fet, la conjunció i és l’ingredient més important de l’argamassa que relliga el text. El resultat és un llibre força ben travat, amb alguns encerts, amb moments ben resolts, on res no hi grinyola excessivament. És exactament això un llibre ben escrit? Pel to i per l’estil no m’ho acaba de semblar.

Potser és per això que m’ha deixat una mica fred. Com els tissues Agatha Ruiz de la Prada, un acaba pensant que és lectura d’un sol ús.