Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.

Per mi, gel

Un bon consell per evitar ensurts a la vida —i, en particular, a la vida lectora— és no repetir clixés, mesurar les nostres paraules, plantejar-nos-ho tot. Un exemple que ja s’ha comentat en aquest blog: no diguem que una traducció és bona si no dominem la llengua d’origen i hem estat capaços de comprovar si el que diem és completament cert. En lloc d’això podem dir que la traducció o versió al català és fluida, llegidora, etc. Perquè una bona traducció és més que un text fluid i ben corregit.

També és bo tenir clar què volem dir quan afirmem que una novel·la està ben escrita. Volem dir que no hi ha errades d’ortografia i de gramàtica? Que el text està ben puntuat? Que l’autor hi utilitza un vocabulari ric? Que la història manté la versemblança? Que no hi ha febleses relacionades amb l’estil? Que manté un determinat to al llarg de tota l’obra? Que no hi sobra ni hi manca res? Tot això alhora?

En aquestes qüestions ser rigorós i no repetir el que diuen els altres perquè sí és l’única manera de crear-se un criteri propi. I si llegim per a alguna cosa més que per passar l’estona —ningú que només ho faci per aquest motiu deu llegir ara mateix aquestes ratlles— tenir criteri propi és fonamental.

Permagel (Club Editor, 2018), d’Eva Baltasar, és un llibre sense errades de gramàtica (ep, l’editorial no acata per ara la nova ortografia), ben puntuat, que fa gala d’un lèxic força ric i que manté en tot moment una versemblança poc discutible. Comparteix, doncs, un bon nombre de les característiques abans esmentades que trobem en els llibres considerats ben escrits.

Quant al to, la resposta ja demana matisos. Hi ha pàgines innegablement ben resoltes, on allò que se’ns explica lliga amb la manera com se’ns explica. Ara, hi ha moments on certs lectors poden tenir la sensació que l’autora els posa les coses massa fàcils, com si abaixés el llistó perquè a qui llegeixi no li passi res per alt. Són picades d’ullet, cops de mà que semblen adreçats a un lector inexpert, tal volta adolescent. De vegades el que passa és que hi ha excursos i comentaris que semblen un pèl gratuïts. Algun exemple del que intento expressar: a la pàgina 85 trobem aquest fragment:

És més, acabo d’arribar a la conclusió que menteixo per facilitar-me la vida i, pensant-hi millor —benaurada escriptura!—, ara m’adono que em serveixo de tres tipus de mentides. Hi ha les mentides acomodatícies, les evasives i les pesants. Si encara sóc viva és gràcies a això, són els històrics corrons damunt els quals la meva vida flueix, l’únic que he de fer és recollir els que quedin enrere i posar-los davant, sense parar. En el fons, sóc una esclava de mi mateixa, però el dia que ja no pugui més morirà l’esclava, no l’altra, aquella que tothom coneix, la que sembla viure lliurement la meva vida i que no sóc jo. És un cor encadenat. Els cors neixen encadenats. 

I ara ve l’explicació sobre les mentides. Reconec que aquí em perdo una mica. També hi ha frases com aquesta (pàg. 155):

Hi havia dones amb permanents rosses al cap. A casa això no passava mai, el cabell s’havia de dur sempre al natural, llis i amb serrell, com un casc repressiu. El papa no, és clar, els pentinats d’home són com els sistemes operatius d’Apple, altament compatibles amb tota forma de vida.

Lligat amb aquesta voluntat de facilitar la feina, de ser tan clara, apareix el segon defecte, segons el meu parer: la proliferació de detalls superflus que no donen marge al lector perquè imagini, interpreti, fabriqui la seva pròpia visió de les escenes que descriu el text. Parlo de fragments d’aquesta índole:

Miro de no creuar-me’ls i agafo tres capses de tissues Agatha Ruiz de la Prada, menudes i acolorides com ornaments. Cors, floretes i petons. (Pàg. 81)

La seva mare ens ha deixat Bollycaos i una ampolla de Zumosol a sobre del marbre. (Pàg. 97)

I adorava els formatges pudents. M’omplia la nevera de comtés, bries, époisses, gaperons i roqueforts. I cap d’ells tenia l’etiqueta que solen tenir aquests formatges quan els trobes al súper, si és que els hi trobes. No, sempre eren marques diferents, més autèntiques i d’importació. (Pàg. 128)

(…) bojos equipats amb serres mecàniques, sogues de penjar, armes de foc de tot calibre i jocs de ganivets enrotllats en estores, com els dels concursants de Top Chef. (Pàg. 141)

En tota novel·la el lector ha de poder fer volar la imaginació. Quan ja et diuen, però, que la teva imaginació s’ha de limitar a veure tissues Agatha Ruiz de la Prada, Bollycaos, ordinadors d’Apple i concursants de Top Chef, deixes de fer segons quins esforços. A més, aquests referents tenen un problema afegit: són fungibles, efímers, i l’obra corre el risc de convertir-se en un producte de temporada.

Tot plegat fa de Permagel una novel·la de lectura ràpida, senzilla. Com en moltes obres d’avui dia, les frases solen ser curtes, àgils, poc complicades. Les més llargues sovint són producte de la coordinació de dues de més breus. De fet, la conjunció i és l’ingredient més important de l’argamassa que relliga el text. El resultat és un llibre força ben travat, amb alguns encerts, amb moments ben resolts, on res no hi grinyola excessivament. És exactament això un llibre ben escrit? Pel to i per l’estil no m’ho acaba de semblar.

Potser és per això que m’ha deixat una mica fred. Com els tissues Agatha Ruiz de la Prada, un acaba pensant que és lectura d’un sol ús.