El llibre del desassossec

Ara fa vint anys, Francesc Serés (Saidí, 1972) irrompia en el panorama literari amb la novel·la Els ventres de la terra. El 2001 va aparèixer L’arbre sense tronc i el 2002,  Una llengua de plom. Totes tres obres, escrites quan l’autor encara no havia arribat a la trentena, es van reunir el 2003 en un sol volum: la trilogia De fems i de marbres (Quaderns Crema). Vaig llegir aquesta obra per primera vegada fa prop de quinze anys, seguint la recomanació del poeta i llibreter Josep Domènech Ponsatí. Llavors, en acabar-ne la lectura, vaig tenir la impressió que havia llegit, deixeu-m’ho dir amb paraules planeres, una cosa molt grossa, una obra d’una potència inusitada.

Serés va continuar publicant amb regularitat fins al 2014, any d’aparició del fins ara darrer seu llibre: La pell de la frontera, obra culminant d’una trajectòria impecable i que no em cansaria de rellegir. I és amb el record ben present d’aquest llibre que enguany he decidit rellegir De fems i de marbres, empès per aquell dubte que ens assalta respecte de les obres que en una altra època de la nostra vida ens han semblat sobresortints: encara les trobarem tan bones?, els haurà estat favorable el pas del temps?, hi veurem ara defectes que abans no havíem detectat?

Feta la relectura, puc afirmar amb tota rotunditat que De fems i de marbres no tan sols resisteix tots els embats i esvaeix qualsevol possibilitat de dubte, sinó que s’alça de nou com un corpus literari d’una qualitat i una solidesa que no troben parangó en qualsevol altra obra dels nostres temps escrita en català. No dic que no hi hagi altres autors molt bons, que no s’hagin publicat llibres excel·lents, però Serés té la condició de rara avis perquè abans de fer trenta anys publica una obra excepcional, fruit d’una ambició i d’una capacitat poc comunes, i que, tot i els parentescos que li puguem trobar, exhibeix una singularitat que la fan destacar per sobre de tot. Rere De fems i de marbres no hi ha un autor en potència, hi ha un autor madur, complet. Hi trobem ja amb tota plenitud les virtuts que defineixen la seva prosa, una màquina de precisió que transmet el que l’autor vol expressar amb una concisió i una exactitud extraordinàries, sense excessos ni fioritures carregoses o massa esperables. Això no vol dir que la frase de Serés sigui asèptica o mancada de qualsevol ornament: vol dir que l’ornament, quan apareix, fa una funció; vol dir que la metàfora, quan fa acte de presència, sembla sempre que arriba en el moment just, que hi és per arrodonir una idea i, de retruc, elevar el text a peça literària de primera categoria.

Si la frase és precisa, també ho és la construcció de cada relat. Sovint els diferents capítols de cada llibre estan construïts a partir d’un detall inicial cap al qual enfoca l’objectiu de la càmera narrativa; sol ser un detall petit, tan concret que a voltes costa distingir-ne els contorns, costa entendre on som, quina és la visió que se’ns ofereix. De seguida, però, la visió s’eixampla i el zoom ampliat permet que ens anem fent càrrec de la situació. El relat avançarà més ràpidament o més a poc a poc, segons el que vulgui dir-nos el narrador; de vegades el final s’intueix a prop, de vegades s’allunya, com si es volgués retardar la conclusió de la història. Finalment arribem a l’última pàgina, a l’últim revolt, i se’ns aclareix del tot la visió: de cop arribem allà cap on anàvem i se’ns fa evident el perquè del relat, el sentit del que acabem de llegir.

De fems i de marbres parla de la desaparició d’un món, d’unes formes de vida, i del desassossec que aquesta pèrdua i aquests canvis provoquen en els diferents personatges que pul·lulen per l’univers seresià. És aquí on l’obra s’emparenta amb la producció de Jesús Moncada, Maria Barbal o Joan Barceló. Però tots aquests autors segueixen procediments diferents per fer reviure un món que ja no existeix. Serés segueix un camí poc fressat, que ell mateix s’encarrega d’anar desbrossant amb recursos propis, ben particulars. L’humor de Moncada, per exemple, és absent a les pàgines de De fems i de marbres. Definitivament no és pas per mitjà de l’humor que Serés ens vol parlar d’un determinat paisatge, d’uns tipus humans i d’unes històries que han quedat fixats per sempre gràcies a la seva ploma.

El primer llibre, Els ventres de la terra, és un conjunt de deu relats que ens presenten el lloc —el paisatge, el poble, el centre del món seresià— i les persones que l’habiten —i el deshabitaran. Es tracta d’un retrat que va des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX, i que ens farà visitar moments i llocs clau, un itinerari que forçosament acaba amb l’allunyament, l’èxode cap a la ciutat. La narració arrenca amb un «¿On som?» eloqüent. Al llarg dels diferents capítols aprendrem a mirar el paisatge —per saber on som, per situar-nos, i perquè el sentit de tot plegat prové d’aquest paisatge i de tot allò que l’habita i que s’hi mou: persones, animals, tractors… Damunt de la terra, el clima va modificant la visió que en tenim, la perspectiva. Però aquest «¿on som?» no té com a resposta únicament un lloc físic; també ens parla de diferents èpoques, i, no cal dir, de la infantesa. El relat fa que el lector topi amb unes vides anònimes que configuren la veritable història d’aquest lloc:

I el que passa és això que no passa. Res de nou, que el nostre viure corrent no fa història, que ningú no en parlarà, de nosaltres. El que passa és que res no passa, que res hi ha que duri en tot això, ni en el mas ni en nosaltres. L’únic que quedarà de nosaltres seran els papers de naixement i el registre de la primera i última comunió que, tant sí com no, l’Antònia es va entestar que féssim. Quants documents i quants papers farien falta per fer la història de la nostra vida que no és res… (Pàg. 49)

L’arbre sense tronc, segon llibre de la trilogia, està format per vint-i-un relats que reprenen els temes i es motius d’Els ventres de la terra i els desenvolupen centrant l’atenció en la figura d’Assís, personatge a través del qual coneixerem l’ensusiada d’un món que ja no té futur i la duresa d’un altre món, la ciutat, que no és menys inhòspit. Una de les característiques de la narrativa seresiana és l’absència de concessions, i aquí es posa de manifest amb tota la cruesa. Si la vida al camp és dura, si la misèria hi impera amb tot el seu poder, ara veiem com a la ciutat afloren les mateixes misèries, la mateixa mesquinesa, i que no es pot fer res més que viure sabent-ho. Ara és la ciutat la que embolcalla la vida amb tota la seva contundència, com abans feien els camps, les feixes, les amplituds esteses de la terra natal. A la ciutat els marges no són espones i apareixen plens de brutícia, de deixalles; són mers talussos per on llisca la runa procedent de solars esventrats damunt els quals continuarà l’acció constructiva i expansiva del progrés.

Mentrestant, la memòria continua parlant-nos: dels estralls de la guerra, dels vençuts, de vides arrasades, de cases que s’han anat buidant, de terres i granges on ja no treballa ningú.

El camí que va cap endins es fa més estret cada vegada que vinc, entre bledons i salats l’herba ha crescut amagant la terra clara i resseca de la senda, ha pujat colgant el negre corroït de les relles de les arades, de les màquines de l’alfals i de la pala de treure els fems, i el tractor vell és només un ferro mutilat pels venedors de recanvis i els pispes, un niu d’òlibes enmig de les xapes i desferres, hi ha tantes coses a dir. Enraona, memòria, i digue’m de les hores damunt del tractor quan encara estudiava i baixava caps de setmana i estius, i els grecs i els llatins que llegia i traduïa xerricaven dins dels alternadors i les marxes, dins de les inconstants fondàries dels solcs que les relles esventraven. (Pàg. 283)

El relat «L’arbre sense tronc», central, parla dels morts, dels protagonistes de les diferents històries que serveixen per anar desempolsinant un món que ja no existeix. Però el record, com afirma el mateix narrador, no és nostàlgic, no hi ha cap voluntat d’afegir la nostàlgia a la memòria: «el que deixa de ser en aquesta vida és ja per sempre més, no hi ha cap altra possibilitat, la nostàlgia és un impossible» (pàg. 291). Cert. El lloc que deixa la nostàlgia l’ocupa el desassossec que aquesta visió produeix en l’últim membre de l’arbre (genealògic), l’últim habitant del paisatge, un habitant que es dissol en aquest mateix paisatge, en el temps, en la memòria. En queda el relat.

El tercer llibre, Una llengua de plom, és la tercera baula d’aquest tour de force narratiu i segurament la més ambiciosa. La componen tretze narracions separades per catorze textos breus, els fulls de ceba. Les tretze narracions segueixen un ordre invers en la numeració que coincideix amb un recorregut des del present cap al passat que, novament, travessa bona part del segle XX. En la primera història trobem un agrimensor, figura kafkiana per excel·lència, que arriba a la Vall, buida, despoblada, per mesurar el terreny on es preveu construir un abocador. La Vall està deshabitada, però el cartògraf mentre la contempla amb els binocles hi veu la gent que hi ha viscut:

Ara que la boira ha pujat i es comença a albirar tota la Vall, mires cap als masos i veus dones assegudes al pedrís de les estones llargues, xerrant entre elles, intemporals, fins i tot et sembla sentir de lluny el seu murmuri rialler, encara que no hi hagi ningú i la Vall estigui buida, i també veus dies de festa amb taules prenyades de teca i mam perquè ha nascut algú que ara ja no hi és, quan el mormoleig d’aquell mas es confon amb els xerrics dels violins de festa, ¿ho sents?, en el moment en què l’òptica s’enfoca i mostra els cercles ataronjats de les fites i els senyals de les mesures en la grisalla de l’hivern, trenta, seixanta, noranta, cent vint, i dessota, els que pugen fatigosament entre el sotabosc carregant algun embalum, els que tallen llenya, els que emigren per sempre, ¿quan mesura tot això? Més enllà veus també les serres cremades, pendissos d’arbres minsos i raquítics que intenten créixer des de la guerra, ¿des de quina guerra?, des de totes les guerres, aquí cada dia ha estat una guerra, cal que ho sàpigues (…) (Pàg. 327)

Novament assistirem al desassossec del qui constata que no hi ha retorn possible, perquè els llocs no et deixen tornar. A partir d’aquí les històries que es van succeint, amb la diversitat de veus que hi intervenen —procediment comú a tot el volum—, acaben de perfilar l’univers mític que Serés ha reconstruït i, per tant, salvat de l’oblit, perquè «quan tots els relats prenen el to del marbre i de l’ambre damunt la negror dels femats, els més petits juguen amb les àvies a destriar el gra del mudable i moridor, només som el que som, les petites bombolles de tirar l’aigua al gibrell, desapareixent ràpid com si demanéssim perdó per ésser, però no, no demanarem mai res» (pàg. 482).

De fems i de marbres no s’acaba aquí. Totes les lectures que se’n vulguin fer no esgotaran aquesta obra magna de la nostra literatura. Però, més enllà d’aquestes lectures, i més enllà de la recreació d’un món ja desaparegut, més enllà de la descripció dels marges i les feixes i els turons i el riu, de tantes vides i de tants llocs, en aquest volum descobrirem un escriptor immens, clarivident, que sap perfectament què vol dir i com ho vol dir, que domina la frase simple i la frase complexa, que sap expressar els matisos i dosificar els recursos, que dialoga amb la tradició literària de la qual prové. En definitiva, algú que encara l’escriptura amb la màxima ambició i se’n surt. Això és literatura.

El 2014, amb La pell de la frontera, Serés va tornar a aquest mateix paisatge però per dir-lo amb mots diferents, perquè tenia coses noves a dir-ne —el temps no passa mai en va. En catorze anys, doncs, queda concentrada una producció admirable. Què més ens procurarà Serés? No ho sabem. No ens cansarem d’esperar-ho.

Miracles prematurs

No fa pas tant, quaranta anys enrere, encara era possible que un jove als 24 anys ja hagués escrit cap a una dotzena de novel·les, uns quants reculls de relats, diversos llibres de poesia, tres obres de teatre, alguna biografia, i hagués col·laborat en obres col·lectives, fundat revistes, guanyat vuit premis, traduït obres d’encàrrec, i que fins i tot hagués exercit de professor de català i participat en nombrosos esdeveniments culturals i contraculturals, una activitat, doncs, frenètica, que encara li deixava temps per pintar i presentar les seves obres en exposicions arreu del país.

Aquest jove, que no és pas cap invent nostre, va existir: es deia Joan Barceló (Menàrguens 1955 – Barcelona 1980), i enguany es commemora el quarantè aniversari de la seva desaparició, una mort sobtada que va escapçar una vida i una obra que prometien ser tan fructíferes com interessants, si ens atenim al que Barceló va arribar a produir en un període tan curt de temps. D’uns temps que eren uns altres, menys proclius al malbaratament de les hores. Ja se sap, som a l’era del mòbil.

El cas és que Barceló va aprofitar el seu, de temps. I és així que avui, si tenim sort i disposem d’algun dels volums que va publicar o que van sortir pòstumament, podem gaudir d’una obra sorprenentment madura i ben encaminada, una impressió que obtenim amb la sola lectura del llibre Miracles i espectres, publicat el 1998 per Edicions de la Magrana, que recull tots els contes que va escriure Barceló. És un conjunt de 57 relats agrupats en quatre parts. La primera dona nom al volum sencer, «Miracles i espectres», i està integrada per dotze relats; es tracta, de fet, de l’únic llibre de narrativa breu que l’autor va publicar en vida. Les altres tres parts són «Retalls d’un vestit ciutadà», «Relats esparsos» i «Contes infantils i juvenils».

El 1979 Barceló va presentar el primigeni Miracles i espectres al Premi Mossèn Alcover. Segons expliquen els autors de l’epíleg que tanca el volum de la Magrana, Miquel Àngel Riera, que formava part del jurat i que hauria atorgat de bon grat el premi a l’obra de Barceló, es lamentava anys més tard que el jurat no l’hi va atorgar perquè «eren, aquells, uns moments en què la genteta a qui molesta la unitat de la nostra llengua feia, a la nostra illa, molt de renou, començava a haver-hi cares llargues, i la vessant amb què tu l’empraves —que, ben mirat, era demostrativa de la versatilitat d’una llengua que és una i aglutinadora— va ser judicada, pens, poc oportuna. Topares amb un mal moment.» És, com es pot veure, una mena de plany o confessió que Riera adreça al jove escriptor, ja desaparegut.

Quants condicionants ha hagut de patir sempre la llengua catalana: des de fora, en forma d’atacs i amenaces constants; des de dins, en forma d’autocensura, renúncies i centralisme mal entès. Sempre hem estat immersos en batalletes en què la llengua surt escaldada: entre el català light i el català heavy, entre els qui maltracten la llengua per baix o els qui la maltracten per dalt. Als uns se’ls en refot la correcció; els altres es converteixen en fanàtics seguidors del Virgili de torn. I mentrestant l’estandardidisme ho empastifa tot.

Per sort, enfront d’uns i altres es planten els escriptors que tenen el geni de la llengua, que saben fer-ne el que volen i no se senten constrets per malentesos ni prejudicis. Barceló és en aquest sentit un model impecable que mostra el camí a seguir. Molts escriptors d’avui dia farien bé de llegir-lo, sigui quina sigui la seva procedència dins del domini lingüístic català, ja escriguin en estàndard central o introduint les variants pròpies als seus textos.

Perquè Barceló tria el model de llengua que farà servir segons el que vol explicar, i ho fa brillantment. Els relats de «Miracles i espectres» situen l’acció el poble imaginari de Vacalforges i ens fan penetrar en un univers singular, poblat d’un seguit de personatges per mitjà dels quals fa reviure una manera de ser i de fer, una època, un paisatge, tot un món que va en camí d’anar-se dissolent amb el pas dels anys. És una reconstrucció que ens recorda la que duu a terme Jesús Moncada amb la seva Mequinensa, sobretot perquè l’humor també té un paper destacat en els relats de Barceló. Però l’escriptor de Menàrguens té la seva pròpia personalitat, i el to dels seus relats esdevé sovint més espectral —no en va, el títol—, a voltes lluminós, a voltes més fosc. L’un i l’altre tenen intencions i parteixen de plantejaments diferents, per bé que són inevitables certs punts de contacte.

En tot cas, aquests contes introdueixen el lector en un ambient molt particular, fruit d’una veu narrativa que, com hem dit abans, sorprèn per la maduresa que exhibeix. La llengua reflecteix la parla de les terres en què se situa l’acció, localització imprecisa però que fàcilment es pot identificar amb la vila natal de Barceló: un poble de la Noguera situat prop del Segre. La riquesa lèxica, les diferents solucions morfolòfiques i les expressions que són a la base del text ajuden a dotar de versemblança uns fets sovint fantàstics, irreverents i carregats d’humor i d’ironia, i permeten que la narració i els personatges es fonguin en un teixit narratiu molt ben travat.

En la resta de narracions recollides a les altres parts del volum, Barceló sol utilitzar un català estàndard que lliga amb la localització de l’acció en la major part de contes: Barcelona. En molts d’aquests textos no només canvia el model de llengua, sinó que també varien l’estil, el propòsit, de manera que Barceló se’ns mostra com un escriptor hàbil que sap adoptar registres i noves formes de construir els relats segons el que vol explicar. Alguns textos són pràcticament proses poètiques, d’altres mostren el vessant més experimental de l’autor, que no se sent encotillat per limitacions de gènere o d’altra mena. La Barcelona de la segona meitat dels setanta oferia molts al·licients a un jove procedent de la Noguera: l’ambient que s’hi vivia, la situació política, la vida als carrers i als pisos, tot hi apareix retratat d’una forma o altra, fins i tot en els contes intantils i juvenils, que tenen la virtut de no infantilitzar mai el lector.

Barceló gosava, escrivia sense por, feia ús de tots els seus recursos. És impossible no pensar fins on hauria pogut arribar si hagués viscut més anys. Part de la seva obra, com hem dit, té cert parentesc amb la de Moncada. És un fil conductor que, si el seguim, ens portarà a una altra obra, aquesta monumental, apareguda entre el 2000 i el 2002, tot just estrenat el mil·lenni: De fems i de marbres, de Francesc Serés. Curiosament, Serés escriu aquesta meravella literària de més de 500 pàgines abans de fer trenta anys. És, doncs, també un exemple de temps ben aprofitat. Però d’aquest llibre en parlarem a bastament en una altra ocasió.

Acabem. Com sol passar, se celebra un any commemoratiu sense que les obres de l’escriptor llorejat es trobin a l’abast dels possibles lectors. Esperem que al llarg de l’any apareguin les oportunes reedicions que emplenin aquesta llacuna.

Fugint de la zona de confort

A cadascú li agraden els llibres que li agraden. El temps i una canya —i una certa voluntat de no llegir sempre la mateixa mena de llibres— ens ajuden a trencar determinades barreres, sovint autoimposades, que limiten el que creiem que ens pot agradar o, encara més, el que ens sembla que som capaços de llegir.

Sigui com sigui, arriba un moment que un aprèn, si més no, a saber determinar prou bé què és el que ja no té ganes de continuar llegint, en quina mena de llibres ja no pensa esmerçar més temps. A mi, traspassada la cinquantena, em passa el següent: ja no m’interessen els llibres que es limiten a explicar una bona història personal, la circumstància íntima —fets, reflexions i cabòries— d’uns personatges, encara que aquesta història estigui allò que en diuen ben escrita. No en faig prou que sigui una narració ben travada, que tingui una llengua poètica, etc., si no és que puc trobar-hi alguna cosa més que aquella circumstància personal —dels personatges o, com passa tant avui dia, del mateix autor.

Els llibres de totes les èpoques són plens de personatges a qui se’ls ha mort una persona estimada, que pateixen una malaltia, que han estat abandonats per la seva parella, que recorden la infantesa, a qui els agrada fer una vida normal o extravagant…, i molts d’aquests llibres estan ben escrits. Però si la història no transcendeix aquesta anècdota a mi no em crea l’interès suficient per continuar-ne la lectura. I això darrerament em passa sovint. Tinc la sensació que la major part de llibres que s’escriuen avui són d’aquesta mena. Admeto sense reserves que el problema deu ser meu, que no sé adaptar-me als temps que corren, però la vida és curta i meva és l’opció de trobar alternatives per evitar l’avorriment que em provoquen certes lectures.

Perquè hi ha alternatives. A El menyspreu Alberto Moravia ens presenta una parella que, a causa d’un gest a priori insignificant, acaben malament. Però El menyspreu no és una novel·la sobre els problemes de parella; és una obra que aprofundeix en els misteris insondables de la condició humana i ens hi arrossega per terrenys poc explorats. De fet, ens arrossega fora de la zona de confort que els lectors tenim massa tendència a proporcionar-nos.

Una altra cosa que no em convenç de moltes de les novel·les que s’escriuen avui és que la idea que estan més o menys ben escrites recolza sovint en l’existència d’un engranatge ben articulat que sustenta el relat i que els dona aquesta aparença d’obra ben construïda, encara que aquest engranatge quedi excessivament al descobert. No m’agrada veure la bastida que aguanta una història, de la mateixa manera que no m’agrada que es vegin massa les ganes d’agradar, com passa de manera flagrant en un llibre com Sortir a robar cavalls, de Per Petterson.

Per això és inevitable que les tries que faig defugin cada cop més les obres coetànies, que només de tant en tant ens arrosseguen fora de la zona de confort —una excepció evident i excelsa seria La pell de la frontera, de Francesc Serés— o amaguen la bastida que les sosté —com els relats d’Eliza Eliza, d’Ilse Aichinger.

Justament aquests dies he enllestit la lectura d’un llibre que porta totes dues premisses fins a l’extrem: Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot (Editorial Flâneur, 2018, tot i que, de fet, 2019). Publicat per primera vegada el 1941, però reescrit posteriorment i publicat en una nova versió el 1950, aquest és un relat movedís, inestable, ple de miratges i de contradiccions, imatges tramposes que no són el que sembla o no semblen el que són, éssers que moren més d’un cop, silencis eixordadors, absències, nits i deliris, i tot alhora.

El lector no trobarà aquí, per molt que la busqui, una bastida on agafar-se; ha d’avançar a les palpentes, seguint el seu instint, les seves impressions contínuament posades a prova. Sí, a Thomas l’Obscur, com deia, tot és movedís, i, com en altres obres que ja hem esmentat en aquest blog, la mateixa intel·ligibilitat del text està posada en risc, al servei d’una experiència determinada: la de l’heroi protagonista. L’únic que pot fer el lector és bastir la seva, d’experiència, tot seguint les anades i vingudes d’aquest Thomas que trobem al començament banyant-se al mar —acció que alguns interpreten com un baptisme— i que veiem al final sentint la vergonya del qui és expulsat del paradís, en el que és un dels innombrables recorreguts a la inversa que travessen l’obra.

Pel mig, trobem de tot —i de res: passejades nocturnes, una lluita aferrissada entre Thomas i els mots, l’amor i la mort d’Anne, somnis, el jo convertit en ell, desdoblaments, la mort en formes diverses, la consciència en formes encara més diverses, temptacions, revelacions, la calma fins i tot…

Intentar descriure Thomas l’Obscur és una empresa destinada a l’embrollament. Al final, però, al lector li queda clara una impressió: aquesta no és una d’aquelles obres que des de la primera frase intenten captar-ne la benevolència; no. És autònoma, independent del qui la llegirà, lliure. Més aviat sembla que cridi: «Lector, no et tinc en compte per a res.» En tot cas, no comet cap dels pecats que he esmentat més amunt i que, a parer meu, empetiteixen les obres.

El llibre ha aparegut en una edició bilingüe ben pensada: primer hi ha la traducció al català a càrrec d’Arnau Pons, que ha dut a terme una bona feina, i a continuació hi ha el text original en francès (cadascuna de les versions té un centenar de pàgines aproximadament). Em sembla molt millor aquesta solució que no pas haver posat les versions l’una al costat de l’altra. L’única objecció són les diferents errades de picatge que esquitxen el text francès. Una llàstima. Esperem que l’edició sigui un èxit i que els editors hagin de treure’n al carrer una segona fornada oportunament revisada. En els temps que corren, els hem d’agrair la valentia de publicar una obra com aquesta, que ens permet, si així ho volem, deixar de banda el confort que no ens duu enlloc.