Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?
Sí, esclar, aquesta és una d’aquelles preguntes absurdes, sense resposta, o amb tantes respostes que és impossible arribar a un veredicte final per raons òbvies. Plantegem-ho, doncs, d’una altra manera: si us diguessin que heu de triar 5 poemes que defensaríeu fins al final com els millors que heu llegit mai, quins triaríeu? Us atreviu a proposar els vostre títols?
A L’Acció Paral·lela presentem a concurs la nostra tria:
1. Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro
El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.
El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.
El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.
Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.
El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.
2. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…
3. Georg Trakl, Obra poètica
Occident (2)
Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
Us hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.
4. Francesc Vicent Garcia
Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;
però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.
5. Jordi Mas, El crit i l’eco
decreix
la lluna
el desig és un núvol
lent
que s’esbalça
Goseu fer la vostra, de tria?
L'Acció Paral·lela 