Sweet – safe – Houses

Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.

Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.

Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.

Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.

Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.

Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.

Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:

Sweet — safe — Houses —

Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —

Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —

No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —

Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —

 

Cases — adorables — segures —

Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —

Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —

Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —

Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir

(Traducció: Roger Vilà Padró)

La novel·la total

Entre el 1904 i el 1912, mentre Europa es preparava per a la primera de les grans guerres que havien d’assolar el continent, l’escriptor francès Romain Rolland escrivia i publicava en deu llibres la seva obra magna: Jean-Christophe. Amb Jean-Christophe passa una cosa curiosa: si bé és una d’aquelles obres enormes per ambició i per extensió, carregades de bones intencions, que per si soles tendeixen a fer l’autor mereixedor del premi Nobel, pot sorprendre que no consti en cap llista dels grans llibres del segle XX.

Efectivament, el 1915 Rolland va rebre el premi Nobel de literatura gràcies a aquest bell llibre —i diem bell a consciència, sabent quina mena de literatura sol rebre aquest guardó. En canvi, la novel·la no és considerada una obra mestra del segle XX. És probable que la seva extensió, prop de 1.500 pàgines, hagi estat un impediment perquè sigui més llegida i més apreciada. Ara, no es pot obviar el fet que Rolland escrivia aquesta epopeia sobre un músic alemany gairebé a la mateixa època en què Proust o Joyce, per exemple, estaven ja creant o a punt de crear les seves obres, aquestes sí, revolucionàries, capaces de capgirar el gènere narratiu i la mateixa història de la literatura. Després d’ells, i de Kafka, per descomptat, res ja no va tornar a ser el que era.

Rolland escriu el seu Jean-Christophe a principis de segle, seguint el fil de la narrativa del XIX. El seu estil, la seva manera de narrar i construir l’obra, beu dels grans narradors del nou-cents, de Tolstoi sobretot, a qui la novel·la de Rolland deu bona part de la seva fesomia. De tota manera, Jean-Christophe és una obra prou singular, que com Guerra i pau pot ser considerada amb tota rotunditat com una novel·la total. Per una banda, ens narra la vida completa del protagonista i ens descriu tot un món, una època. És la clàssica novel·la d’idees que, tot i defensar una tesi determinada, confronta postures diferents i no passa per alt cap dels grans temes: la vida, la mort, l’amor, la religió, la condició humana, la creació artística, etc. Alhora reflexiona sobre els fets històrics: el progrés, el socialisme, el bel·licisme, l’antisemitisme, els dèficits de la democràcia, els perills de l’autoritarisme…

Le style, c’est l’âme. (Pàg. 1067)

Per altra banda, té al seu favor una característica que no és a l’abast de totes les obres: és una novel·la que ha envellit bé. Diria que els anys que han transcorregut des de la seva aparició han servit per revaloritzar-la. Rolland hi reflecteix el seu principal anhel: el desig que, davant els temps foscos que s’acosten, les dues grans potències continentals —Alemanya i França— superin les diferències polítiques, culturals i de tota índole, i uneixin els seus esforços per confluir en una entesa francoalemanya que tan sols pot dur prosperitat a Europa, si cal amb la participació de les altres nacions, començant per Itàlia. És simptomàtica aquesta afirmació camuflada enmig de la narració:

L’Europe d’aujourd’hui n’avait plus un livre commun: pas un poème, pas une prière, pas un acte de foi qui fû le bien de tous. (Pàg. 1099)

No hi ha cap mena de dubte que Rolland s’ha proposat escriure aquest llibre. Aquest desig duu Rolland a personificar aquesta entesa en la figura colossal de Jean-Christophe, un músic alemany nascut en una vila regada pel Rin, a prop de la frontera amb França, i a qui coneixem quan tot just és encara al bressol; de ben jove, però, s’instal·larà a París, on comprondrà la major part de les seves obres. La història, doncs, comença amb els primers dies d’aquest heroi, a qui veurem convertit en un home alt, gros, corpulent, i alhora sensible, bon jan, generós, però colèric i batallador davant de les injustícies. Rolland demostra la seva genialitat sabent condensar en una sola frase el tarannà de Jean-Christophe, el qual, després de ser objecte d’una sèrie d’atacs i d’haver passat per un moment baix de moral, decideix alçar-se i reaccionar. La frase:

Il se leva, et commença le combat, avec tranquillité. (Pàg. 616)

Són innombrables, de fet, les ocasions en què Rolland expressa una idea amb la màxima economia de paraules i la màxima efectivitat, com quan a propòsit de la injustícia del món afirma:

Il y a tant d’injustices différentes que chaque époque choisit la sienne, —celle qu’elle combat, et celle qu’elle favorise. (pàg. 1178)

És fàcil descobrir en la caracterització de Jean-Christophe força trets d’un altre colós de la literatura: l’entranyable Pierre de Guerra i pau. Tots dos són forts, idealistes, incansables. Així doncs, acompanyarem al llarg de tota la seva vida aquest músic entregat al seu art però no pas aliè als fets històrics que li toca viure. Al seu costat, desenes de personatges conflueixen en cada una de les etapes per les quals passarà: els anys d’infantesa i d’aprenentatge, els de consolidació, els últims temps. Viurem amb ell èxits i fracassos, tota mena de vicissituds i dificultats, i arribarem fins a la maduresa, molt ben reflectida per Rolland, que es mostra com un veritable geni a l’hora de descriure i matisar comportaments, actituds, gestos. Si ha de completar una escena, un moment, ho fa tenint cura de tots els detalls, incorporant-hi si cal una anècdota, afegint-hi un personatge. Quan es tracta de narrar, Rolland no es mostra mai mandrós, fet que explica l’extensió de l’obra.

Potser Jean-Christophe peca d’això: d’excessiu. Però quin gran llibre no és excessiu en un o altre sentit? El que no és mai és avorrit. La narració llisca amb una fluïdesa superba gràcies a la mestria de Rolland i a la gran varietat de temes que s’hi tracten. Destaquen expecialment les reflexions entorn de la creació artística i la composició musical, els escriptors i els intel·lectuals, el paper de la crítica, on l’autor es mostra dur davant les capelletes i l’ambient esnob dels cenacles literaris del seu temps. Llegim:

Tous écrivaient — prétendaient écrire. C’était une névrose, sous la Troisième République. C’était surtout une forme de paresse vaniteuse, — le travail intellectuel étant de tous les plus difficile à contrôler, et celui qui prête les plus au bluff. (Pàg. 703)

Tous avaient le culte du moi: le seul culte qu’ils eussent. Ils cherchaient à le faire partager aux autres. (Pàg. 704)

Il y avait enfin la bande des littérateurs en quête d’inspiration, — de ceux qui savent écrire, mais ne savent quoi écrire. (Pàg. 1183)

Sí, les coses han canviat poc des de llavors.

Rolland veia a venir el desastre. La seva aportació va ser un crit en forma de novel·la en pro de la concòrdia entre les nacions europees més poderoses. El 1915 va rebre el Nobel, però la desfeta s’havia consumat, Europa estava en guerra. El Rolland que en aquestes pàgines ja denuncia el genocidi contra el poble armeni encara haurà de veure la Guerra Civil Espanyola i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La seva clarividència era prou profunda per permetre-li una reflexió com aquesta:

Les Alsaciens étaint-ils ou non Allemands, là n’était pas la question. Ils ne voulaient pas l’être; et cela seul comptait. Qui donc a le droit de dire: «Ce peuple est à moi: car il est mon frère»? Si son frère le renie, quand ce serait à tort, le tort retombe sur celui qui ne sut pas se faire aimer, et qui n’a aucun droit à pretendre l’attacher à son sort. (Pàg. 998)

Rolland, com hem dit, tenia bones intencions. En els temps convulsos que vivim, però, la seva veu no sona ingènua, càndida; potser sí resignada. No en va, al final de la seva vida veiem com Jean-Christophe aprèn a acceptar els fets com són. Però abans ha lluitat amb totes les seves forces. No, nosaltres no tenim encara dret a resignar-nos. Tampoc no ens resignem que un llibre així no pugui ser mai traduït al català.

Passant comptes

De tant en tant, els humans ens sentim impel·lits a mirar enrere, a fer balanç i, en últim terme, a passar comptes. Arriba un punt en què necessitem treure algunes conclusions del que ha estat la nostra vida fins a un cert moment, ja sigui per fer algun cop de timó, ja sigui per prendre alguna decisió més definitiva. Els escriptors se solen servir de les seves obres per passar revista a les seves vides i a les dels qui han estat a prop seu. A tal fi, un dels gèneres que han donat més rendiment ha estat l’epistolar.

Un dels darrers exponents d’aquest gènere és la Carta a D. Història d’un amor, d’André Gorz, que Edicions de 1984 acaba de publicar en català (traducció de Mia Tarradas).

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.

Així comença aquesta carta per mitjà de la qual Gorz repassa prop de sis dècades de vida en comú amb Doreen Keir, la seva dona, que va jugar un paper més que crucial en el desenvolupament personal, professional i intel·lectual de l’autor. Un paper que ell mateix lamenta no haver reconegut prou o gens al llarg de tots aquells anys, cosa que l’empeny a esmenar la falta i, alhora, a revisitar els moments més transcendentals de la seva pròpia existència.

Aquesta carta, doncs, mostra un itinerari personal i és un cant —no pas naïf, tampoc mancat de realisme— a l’amor madur i de llarga durada, tan poc de moda en la literatura dels nostres temps. Però Gorz també fa un recorregut pels fets que van marcar la segona part del segle XX i en què ell mateix va poder jugar un paper gràcies al suport constant, a l’empenta i a la feina de Doreen. Gorz, filòsof, ecologista, mena de precursor de la teoria del decreixement, aprofita aquesta epístola per mirar enrere, fer balanç i passar comptes, en aquest cas, amb ell mateix.

Carta a D. Història d’un amor s’inscriu, per tant, en una tradició de relats autobiogràfics que prenen la forma de l’epístola per glossar —o glosar, si ho preferiu— una relació entre l’autor i una altra persona. Potser un dels exponents més sobresortints d’aquest gènere és la Carta al pare de Franz Kafka, un document excepcional, com tot allò que va sorgir de la ploma del més gran escriptor del segle XX. Només cal que en llegir-la sapiguem extreure’n allò que conté més enllà de la mera anècdota personal —expressió, ara que ho penso, molt desafortunada, perquè en Kafka res no és mer ni anecdòtic.

El cas és que la Carta al pare pot ser considerada una mena de pedra de Rosetta de l’univers kafkià on està gravada la clau que permet desxifrar i interpretar en bona part les obres de l’escriptor txec. Efectivament, en aquesta carta trobem pistes que il·luminen els temes, els personatges i els escenaris que poblen aquestes obres. Kafka s’hi descriu com un «animaló presumptuós», imatge que ens porta de seguida cap a les primeres pàgines de La metamorfosi. Fins i tot veiem el pare perseguint els fills al voltant de la taula del menjador, escena que veurem repetida  en aquest mateix relat, amb l’escarabat —i fill— corrent per fugir del cop mortal. I llavors hi llegim:

Creu-me, però, que si estem junts no és per enginyar-nos la teva perdició; en realitat ens esforcem, de debò i de per riure, amb amor i amb obstinació, amb ira, repugnància i resignació, amb sentiment de culpa, amb totes les facultats del cap i del cor, a discutir plegats i punt per punt, de prop i de lluny, en tots els aspectes i ocasions, des de tots els angles, aquest terrible procés que s’entortolliga entre tu i nosaltres, aquest procés en què contínuament t’erigeixes en jutge, quan en rigor, almenys en la matèria principal (aquí deixo la porta oberta a tots els errors que naturalment poden enganyar-me), hi ets part litigant, tan dèbil i encegada com nosaltres.

Cadascuna de les paraules d’aquest paràgraf ens condueix cap a les profunditats d’El procés, l’obra culminant de Kafka i, segurament, peça angular del cànon del segle passat. Amb aquesta carta escrita als trenta-sis anys, Kafka passa comptes amb el seu pare, cert, però també busca respostes a la seva pròpia inseguretat davant de moments vitals de gran transcendència: l’orientació professional que va prendre, la impossibilitat de tirar endavant cap compromís amb cap dona, el seu lloc al món com a escriptor…

Però Groz i Kafka tenen un predecessor extraordinari, algú que ens va deixar una altra mostra d’aquest gènere epistolar, tal vegada el més esborronador, el més brillant —tant, que esdevé una lectura encegadora i dolorosa. El 1897, des de la presó, Oscar Wilde va escriure De profundis. Epistola: in carcere et vinculus, adreçada a lord Alfred Douglas. Pocs documents literaris són tan esbalaïdors com aquest. En aquesta carta extensa Wilde passa comptes amb Bosie, amb ell mateix, amb el món, però també reivindica el seu art —l’Art en majúscula, de fet— i es referma en les seves conviccions sobre la condició humana.

Poques persones hi deu haver hagut tan intel·ligents com Wilde, tan autènticament civilitzades, tan punyents i, per sobre de tot, tan lliures. Rellegir-lo, més que no pas parlar-ne, és el millor que podem fer.

El vici suprem és la superficialitat. Totes les coses de què ens adonem són correctes.

Vet aquí tres bons exemples per endisar-se en aquest gènere singular, tot passant comptes.

El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

Kafka

Kafka, diguem-ho d’entrada, és el més gran. Flanquejat per Joyce i Proust, s’eleva per damunt de tots dos i de tota la producció literària del segle XX… i fins als nostres dies. Joyce va obrir nous camins per a la novel·la, camins que una infinitud d’autors han fressat, refet, de vegades tan sols intentat transitar. Proust va obrir i tancar la seva pròpia via, intransitable per a ningú que no fos ell mateix. Tant l’un com l’altre van alçar uns monuments literaris que són fites de la cultura occidental.

Kafka no va obrir camins per a ningú tot i que també hi ha hagut qui ha provat de seguir el seu deixant—: Kafka va redefinir el món, la nostra concepció del món. No és pas que en creés un de nou, sinó que va precisar l’existent, ens en va oferir una imatge més acurada, tan nítida i ben enfocada que els nostres ulls a penes poden sostenir la mirada davant del que se’ls mostra, davant del que llegeixen. Per això els seus textos se’ns fan a voltes difícils, tot i la prosa senzilla, tot i la inexistència de grans recursos narratius i d’innovacions espaterrants.

És com si Kafka hagués col·locat miralls al llarg del camí que ja coneixem, el de la nostra pròpia existència, cadascun dels quals capaç de projectar una imatge afinada i profunda d’un aspecte de la nostra vida.

L’ésser humà és, en la nostra tradició judeocristiana, un ésser marcat per la culpa, i per tant mereixedor de tota mena de càstigs. Uns càstigs, per començar, que patim en el cercle més íntim, el de la família, i que ens infligeixen amb fredor i severitat els nostres pares. Però ells no són els únics a culpabilitzar-nos i a castigar-nos: també ho fa el pare Estat, totpoderós, que ens domina i ens sotmet i ens refrena i ens reprimeix per mitjà de totes les seves armes, essent les més evidents la llei i la burocràcia; ho fa un Deú que ens vol punir tothora, i ho fem nosaltres mateixos, que sovint ens autocastiguem per mitjà de les relacions que establim amb altres persones.

La culpa ve del que som: és en el fonament mateix de la nostra existència i arrela en els nostres pensaments, en la nostra condició d’éssers sexuats. Però en allò que som també hi pesen l’art, la cultura, els somnis… La grandesa de Kafka ve de la seva capacitat de mostrar el patiment subjacent en la nostra condició d’éssers humans sense caure en el dramatisme. Ben al contrari, quan veiem les imatges que reflecteixen els miralls de Kafka —les pors, els dubtes, la culpa, els desitjos—, de vegades no podem evitar un somriure, perquè en moltes pàgines hi podem detectar, si llegim atentament, unes dosis d’humor que desdramatitzen el relat i fan que guanyi pes i altura.

El procés i La metamorfosi són dos dels cims de l’obra kafkiana i, doncs, de la nostra cultura. Són obres que amb cada lectura ofereixen noves cares, noves possibilitats d’interpretació, i sobretot més gaudi. Obres que hom rellegeix. Dir això, esclar, és no dir res. Però que es pot dir d’un llibre que comença així?:

Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo.

Pocs, ben pocs inicis hi ha com aquest a la història de la literatura. Els relats breus són mostres concentrades de la mateixa literatura, bells exemples del que trobarem a les grans obres. El castell, el llibre menys amable per al lector, i Amèrica, suposadament més accessible però igual de malintencionat, reblen el clau de la visió kafkiana del món. Però això no s’acaba aquí: la Carta al pare o els Diaris són peces literàries finíssimes i, alhora, documents esplèndids per conèixer l’escriptor i entendre l’obra, per molt que Kafka no hagués volgut que arribessin fins a nosaltres. Com les cartes que va escriure al llarg de la seva vida, sempre interessants, no sempre imprescindibles, mel per als més tafaners.

Podem o no llegir Kafka, podem o no apreciar-lo. El que no podem fer és menystenir-lo. Qui no es vegi amb cor de penetrar la closca de l’escarabat farà bé de guardar silenci. Però per als més ben disposats el moment és òptim: a poc a poc s’acosta el centenari de la seva mort, una bona excusa per començar a (re)llegir-lo.

En ple 2019, ningú no és tan modern, tan actual ni tan universal com Kafka.

A propòsit de “Petersburg”

A propòsit de la lectura de Petersburg, la novel·la que Borís Bugàiev va publicar sota el pseudònim d’Andrei Beli el 1913 i que va reeditar força modificada el 1922, m’han vingut al cap un parell de reflexions per a les quals aquesta obra notable i singular exerceix d’exemple perfecte.

La primera és la constatació d’un fet clar i diàfan que ja ha estat comentat en altres llocs: pel que fa a la narrativa, en l’actual panorama literari les editorials independents juguen un paper extraordinari, atès que són les que publiquen amb atreviment i gosadia obres que difícilment rebrien l’atenció de cap gran grup editorial. Això evidentment també pot dir-se respecte de la poesia, però aquí hi ha una bona colla d’editorials especialitzades la tasca de les quals mereix un comentari a part.

La literatura universal —inclosa la catalana, per descomptat— té en el seu catàleg una mena de secció amagada, a voltes difícil de trobar, formada per llibres insòlits —anòmals, podríem arribar a dir—, sovint bons, si no extraordinaris, que mai no formaran part del cànon i que quedarien fora de l’abast de qualsevol mena de públic si no fos per la feina i l’entestament d’aquestes editorials; unes editorials que les publiquen malgrat la seguretat que no es produirà cap miracle que les converteixi en supervendes… O potser sí que tenen aquesta esperança, els responsables de les edicions. En tot cas, són conscients que serà complicat que el gran públic compri aquests llibres. Les excepcions, ja ho sabem, hi són per confirmar la regla.

I, amb tot i això, aquests editors treuen al carrer aquestes obres singulars, probablement perquè estan convençuts que la seva tasca no és només aconseguir que el seu projecte empresarial es mantingui sobre la línia de flotació, sinó també posar a disposició dels lectors llibres que consideren imprescindibles. Aquest és el sentit de tot el catàleg d’Editorial Flâneur, per exemple, o de Quid Pro Quo Edicions.

Però la nòmina d’editorials que s’atreveixen a publicar els llibres de què parlo no s’acaba aquí. Qualsevol editor, esclar, defensarà que tots els llibres que decideix publicar són singulars i imprescindibles, i que per això fan l’aposta de treure’ls al carrer. Però jo em refereixo a obres com París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner Editor); Calidoscopi informal, d’Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada), Solenoide, de Mircea Cartarescu (Edicions del Periscopi); Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll); L’invisible arreu, de Wu Ming (Godall Edicions); El llibre dels finals, de Joan Bodon,  (Club Editor), o aquest Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984).

No pretenc fer cap relació exhaustiva; sé que hi ha moltes altres obres i moltes altres editorials que podrien formar part d’aquesta tirallonga d’exemples. A més, hi podríem afegir títols no tan singulars però igualment imprescindibles, que formen part del cànon i que avui són reeditades i actualitzats gràcies a aquesta gent valenta, com ara la nova versió de la Ilíada que acaba de publicar Adesiara Editorial.

La segona reflexió que volia fer parteix d’un comentari de Vladímir Nabókov, segons el qual Petersburg era la tercera més gran obra mestra del segle XX, per darrere només de La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Alguns, com ara jo mateix, podrem jutjar exagerat aquest tercer lloc de la novel·la d’Andrei Beli. De seguida venen al cap moltes grans obres que posaria per davant. El cert és que, a l’hora de fabricar cànon, cadascú escombra cap a casa, sobretot quan parlem de les grans literatures —grans en nombre d’autors, obres i lectors. És el que sempre ha fet Harold Bloom, per al qual la literatura anglosaxona és a l’eix del cànon.

I això quina importància té? Doncs la que com a lectors li vulguem atorgar. Jo, per exemple, he d’admetre que vaig decidir llegir Petersburg justament pel comentari de Nabókov, que apareixia a la contracoberta del volum, i a la comparació amb l’Ulisses. Si Joyce i Kafka són per a mi dos dels cims del segle XX, no podia deixar passar de llarg aquest autor rus que segons Nabókov els encalçava de prop. I, encuriosit, em vaig deixar enredar.

No me’n penedeixo, per bé que Petersburg no m’hagi acabat d’entusiasmar, potser a causa dels meus gustos, potser per culpa de les expectatives creades. És innegable, en qualsevol cas, que Andrei Beli va escriure una obra innovadora, on jugava amb el gènere narratiu fins a eixamplar-ne les costures. El to oníric de la novel·la en fa gairebé una precursora del capítol «Circe» de l’Ulisses. Beli juga contínuament: personifica la ciutat, les ombres, les idees, les paraules mateixes. A Petersburg tot és susceptible de prendre cos, de cobrar vida.

A banda de Nabókov, no crec que gaires lectors més la considerin la tercera millor obra de narrativa del segle XX, però té prou al·licients, sobretot per als lectors a qui els agrada el joc. Com passa sovint amb aquesta mena de llibres, fa de mal recomanar. Qui se senti encuriosit, no perdrà res per fer aquest viatge a la ciutat del Nevà.

Guia per triar el llibre de Sant Jordi

Davant l’allau d’anuncis, ressenyes i recomanacions de llibres que plouen aquests dies, centenars de lectors ens han confessat que els aniria bé disposar d’una guia per triar bé el llibre que pensen comprar per Sant Jordi. Doncs bé, aquí teniu els 10 senzills passos que cal seguir per encertar la tria:

  1. Allibereu-vos de la dictadura de la novetat.
  2. Compreu el llibre al llarg d’aquesta setmana o els dies posteriors a Sant Jordi (si el que demaneu l’han esgotat, senyal que no era una bona opció).
  3. No consulteu cap llista de recomanacions d’amics, llibreters o ressenyadors interessats.
  4. Assegureu-vos que el llibre comprat us permetrà participar en el I Concurs de Lectura organitzat en aquest país.
  5. Si és un llibre que l’autor us pot signar, mal senyal.
  6. En cas de dubte, Kafka.
  7. Desconfieu de la vostra intuïció si no esteu convençuts que la teniu prou afinada.
  8. No accepteu regals de procedència sospitosa ni fruit de bona voluntat.
  9. En cas de més dubtes, consulteu gratuïtament entrades antigues del blog de L’Acció Paral·lela.
  10. Per si no ho heu llegit atentament: allibereu-vos de la dictadura de la novetat.

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

  • Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
  • Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
  • I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?

El símptoma com si

IMG_3613Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

IMG_3616El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

IMG_3617El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.