I finalment Miquel de Palol ha publicat Bootes. Enllestida l’any 2016, aquesta novel·la de 1.273 pàgines ha hagut d’esperar pacientment desada al calaix que algun editor es decidís a publicar-la, un pas que ha fet Navona aquest gener de 2023. Bootes tanca el cicle «Exercicis des del punt de vista», iniciat el 2004 amb Les concessions i que inclou altres títols destacats, com Contes en forma de L o El Testament d’Alcestis, i arriba amb l’aurèola de ser una de les obres més extenses de Palol, al costat d’El jardí dels set crepuscles o El Troiacord. Per a qualsevol autor, una obra com Bootes seria la peça culminant i més ambiciosa de tota la seva trajectòria; per a Palol, el grafòman per antonomàsia de les lletres catalanes dels nostres dies, és gairebé una gran novel·la més, important, això sí, perquè no només tanca el cicle esmentat, sinó que també clou la sèrie d’obres dedicades al Joc de la Fragmentació.
A Bootes Palol ens ofereix la seva visió sobre el món en què vivim i sobre el desenllaç cap al qual aquest món s’encamina a marxes forçades, i ho fa amb la clarividència i l’agudesa que podem esperar d’un dels intel·lectuals més lúcids i punyents que tenim. Tota la seva producció és una enorme reflexió sobre la nostra època, sobre el destí de la condició humana, sobre l’evolució de la civilització que va néixer amb els grecs i que sembla haver arribat en aquests temps nostres a un estat lamentable de decadència i putrefacció. Què més ha de venir? Bootes és una mena de resposta a aquesta pregunta: una resposta —en clau de present— devastadora i —en clau de futur— ineluctablement apocalíptica.
L’acció conté tots els elements propis dels grans artefactes narratius de Palol, sobretot els que parlen del Joc de la Fragmentació: un grup d’escollits ha de penetrar en un espai determinat i resoldre un enigma, un problema plantejat; pel camí hauran de superar un seguit de proves, esquivar els defensors o adversaris que trobin, fins a ser capaços d’arribar a la resolució final. El lector habitual de Palol pot tenir, doncs, una inevitable sensació de déjà-lu en encarar les primeres pàgines de Bootes. «I què?» La pregunta que es fa cap al final del llibre l’Artur (p. 1088) és la mateixa que es formularà aquest lector incondicional, per a qui aquesta sensació no ha estat mai un obstacle per tornar a Palol. En aquesta ocasió, la narració comença amb les tribulacions de l’Artur, el protagonista principal, per entrar a l’Arxicenotafi o Illa dels Morts, una ciutat o megaconstrucció o edifici màquina on ha estat reclamat per dur a terme una reparació de la qual en desconeix la natura. Les contrarietats que pateix per accedir-hi i poder parlar amb qui l’ha contractat es descriuen al llarg de les primeres cent pàgines de la novel·la. Són dificultats de tota mena —fer cues interminables, superar punts de control diversos, patir l’assetjament dels guàrdies, aconseguir la documentació necessària per mitjà de màquines expenedores—, traves que el lector d’avui associarà ràpidament amb els entrebancs que suposa haver de fer cap tràmit davant de qualsevol gran ens o corporació —a casa nostra, Endesa, Naturgy, Seguretat Social, etc.— Al lector també li vindran al cap les grans epopeies kafkianes: El procés o El castell, referents ineludibles quan es tracta de descriure una societat burocratitzada fins a l’extrem, despietada, individualitzadora i, alhora, capaç d’anorrear l’individu desprevingut. No cal dir que les referències no s’acaben aquí: tot el llibre és una caixa de ressonància del pòsit cultural que una ment com la de Palol ha anat acumulant al llarg de tota la seva vida: lectures, música, ciència, arts, pensament… Tot hi acaba sortint d’una o altra manera.
L’Artur aconsegueix ser rebut pels qui l’han contractat, que l’incorporen a un grup de set persones: l’Egrègor, és a dir, l’equip que haurà d’esbrinar les causes d’un incident que ha provocat centenars de víctimes dins de la Casa Mare, l’altre nom amb què és conegut l’Arxicenotafi. A partir d’aquí arrenca la recerca per aclarir els fets, comença el joc. Com a El Troiacord, la geometria tindrà un paper essencial en aquesta recerca i en el desenvolupament de l’acció i de les deliberacions que duen a terme els personatges protagonistes d’aquest joc, que són set, com són set les cares del políedre de Szilassi, l’element clau de la partida que es juga a Bootes. El joc, tractant-se d’una obra del cicle sobre els punts de vista, passa per descomptat pels canvis que es produeixen en la veu narrativa: la narració arrenca en tercera persona; a partir d’un cert moment es produeix el canvi a la primera persona en la veu de l’Artur, i més endavant, consecutivament, en la dels diferents membres que formen l’Egrègor. Palol en estat pur. Qui ha llegit les seves altres grans novel·les ja intueix el que vindrà: llargues sessions de conversa i discussió entre els protagonistes, excursos sobre tota mena de temes, descripcions i reflexions, expedicions per indrets que podrien haver dissenyat Escher o Piranesi, lluites amb escenes de sang i fetge, i, per descomptat, la dosi habitual de passatges lúbrics, pornogràfics, de sexe sàdic i desenfrenat.
Bootes vol ser una al·legoria sobre la societat postmoderna, deshumanitzada, que avança ràpidament cap a la destrucció. L’Arxicenotafi ve a ser el sistema, el capitalisme ultraliberal que regeix les nostres vides per sobre de qualsevol empara que puguin proporcionar els poders polítics o judicials. En la lluita pel domini absolut que es descriu, el poder econòmic exerceix la seva omnipotència: ningú pot oposar-s’hi, i qui gosa fer-ho o és «aniquilat» o és «integrat en el sistema». En un moment donat sembla que el poder acaba diluint-se, com si no es pogués saber qui el reté, però tot és una il·lusió perquè en veritat mai no canvia de mans, o si més no de bàndol —«els diners són domini de l’extrema dreta» (p. 508)—. Els individus, irònicament cada cop més aïllats en una societat hiperinterconnectada, esdevenen meres peces del tauler de joc dels grans poders: peces prescindibles, eliminables, tan sols útils fins a un cert punt com a consumidors per alimentar un sistema que cada cop en necessita menys, d’individus. Aquests, com que a més no saben qui té realment el poder, tampoc no poden accedir-hi, mirar de revoltar-s’hi. El panorama és desolador. La realitat és la que és.
La fragmentació de les classes socials, els encreuaments d’interessos, les coincidències i discordances no volgudes de discursos amb fílies i fòbies envitricollades abonen la confusió i dificulten respostes coherents, articulades, efectives a l’innegable espoli de la minoria detentora del poder, en el sentit tradicional dels conceptes. Planificat o producte de la complexitat del món modern? Precisar-ho fixaria els trets de la nova despotia il·lustrada: ja no són possibles revolucions com les de 1789 i 1917 —les de 1848, 1968 i Berkeley van ser més de saló—, perquè no hi ha una majoria homogènia en greuges i interessos a través de la qual vehicular-la. No s’ha sabut ni pogut mai adjudicar a l’Estat una funció contrària a aquella per la qual va ser concebut —protegir la gran propietat. La precarietat de la realització de l’objectiu és el drama perpetu de l’esquerra, perquè l’Estat benefactor de la ciutadania sempre ha estat un fiasco. Obrers feixistes, científics servils, funcionaris corruptes i poetes abdicats —i tampoc tan novells — no són dissonàncies, sinó harmonies fundacionals i fonamentals d’un nou ordre. (Pàg. 1088-1089)
Aquestes idees, i moltes altres, fan de Bootes una obra molt ambiciosa, complexa i… excessiva, esclar. Perquè aquí la mida importa: l’extensió forma part del contingut —i de la gràcia—. Palol és prolix, primer, perquè vol ser-ho i, segon, perquè té moltes coses a dir. Les dues raons són importants. A El procés Kafka també parla de la burocràcia, descriu una societat decadent, situa l’individu indefens davant del poder, s’esplaia en les aventures amoroses del protagonista, i ho fa en poc més de tres-centes pàgines. (D’acord, les semblances s’acaben aquí.) L’extensió permet a Palol dotar el llibre d’un caràcter polièdric; les múltiples cares de què consta gairebé podrien correspondre’s amb els diversos patrons i gèneres literaris que hi trobem: novel·la d’idees, novel·la d’aventures, relat de ciència-ficció, còmic pornogràfic, recull d’aforismes, poemari, tractat de geometria, estudi sobre música, etc. La carcassa exterior té l’aparença clara d’una distopia, amb elements que fàcilment ens remeten a una saga cinematogràfica com Matrix (a Bootes també hi ha una ciutat màquina amb edificis cilíndrics interconnectats, hi apareix la figura de l’elegit o de l’oracle, hi trobem policies i agents malèvols), o fins i tot a Star Wars (Palol ens parla d’ordes religiosos o militars antics, gairebé extingits, una mena de jedis —els fonòctons—; el magisterpraedi vindria a ser l’equivalent del malèfic emperador Palpatine, i una figura com la Fonòctona Reina ens fa pensar clarament en Jabba El Hutt). Per a les escenes de sexe, no sé si recorrent a una punta de sentit de l’humor podríem referir-nos a un clàssic dels anys setanta, Flesh Gordon, en què podem veure els efectes que els sex ray tenen sobre els qui els reben: ganes sobtades de despullar-se, desig sexual irrefrenable…
En aquesta obra, esclar, els diàlegs són importants, fins i tot quan provoquen la sensació de repetició, de bucle que no necessàriament porta enlloc. Tot això és volgut per l’autor: els bucles, els laberints dialogats, tot ajuda a donar forma a l’edifici narratiu, un edifici immens, colossal, per on ens endinsem i del qual anem recorrent totes les estances, totes les plantes, on arreu ressonen ecos de converses, retalls d’idees que han quedat suspeses en l’aire, però que a mi m’acaba generant una frustrant impressió de buidor, de no-n’hi-ha-per-tant. Ves per on, més enllà dels excessos, per mi Palol excel·leix en la distància curta, en l’aforisme concís, punyent. Bootes n’és ple. Són il·luminacions breus que tenen la capacitat de comunicar molt en molt poc espai, contradient la necessitat de fer d’aquesta novel·la una obra tan extensa. A voltes més que aforismes, són afirmacions clares i contundents sobre el nostre món. Vegem-ne uns quants exemples:
Poques coses depenen tant de l’oferta i la demanda com l’ordre públic i la justícia. (Pàg. 10)
La consciència crítica de l’espècie va trigar segles a articular-se entre els homínids, i ara en tindrem prou amb dues o tres generacions per liquidar-la. (Pàg. 235)
El qui s’enfronta al sistema amb la intenció de canviar-ne l’essència, amb plans reformadors a fons i de debò, només té dues sortides: ser destruït o acabar integrat. (Pàg. 508)
Del món de fa trenta-cinc anys, o sigui de [fa] mitja vida, només es reconeixen intactes els criminals, els pallassos i la policia. (Pàg. 645)
Què és madurar, sinó aprendre a compensar l’educació no rebuda. (Pàg. 884)
L’art és més poderós que el coneixement, perquè vol la vida, i el coneixement aconsegueix com a última meta —només— l’aniquilació. (Pàg. 976)
Les ignoràncies no són com els signes de multiplicacions. La seqüència de dues no genera coneixement. (Pàg. 1086)
També trobem paràgrafs magnífics amb reflexions ben travades, noves o recurrents, que són el múscul del llibre. Però no puc negar que per arribar a la pàgina 1273 també cal travessar els àrids paratges de molts excursos que semblen mers castells de focs, fanfàrria, farda…, les típiques pàgines en què l’autor no dissimula gens que s’agrada massa i té ganes de frapar el lector, d’épater le bourgeois, de lluir la brillantor del xapat. I aquí hi veig dos problemes. El primer és la constatació que, inevitablement, els excessos s’acaben pagant. Bootes és un llibre desmesurat que abusa de la reiteració. Una reiteració que no és pròpia només d’aquesta obra, sinó de tota la producció de Palol. Tot l’espai dedicat a les disquisicions sobre geometria, per exemple, sembla una gran broma, i el lector que s’ho prengui així no anirà lluny d’osques. Palol es protegeix d’entrada amb una de les frases que encapçalen el llibre, la suposada citació que hi havia davant del temple de les Muses, a l’Acadèmia de Plató: «Que no entri el qui no sàpiga geometria.» I es defensa cap al final del relat posant en boca de l’Artur la pregunta que des de fa un miler de pàgines es formula el mateix lector: «De què han servit les disquisicions geomètriques?» (p. 1203), tot i que prèviament el nostre heroi ja havia afirmat referint-se al Joc: «No tinc la més petita aspiració a entendre de què va perquè se me’n refot.» Qui som nosaltres per contradir-lo, oi?
Després hi ha el sexe, esclar. Si a El jardí dels set crepuscles, publicada a finals dels vuitanta, ja trobàvem dones esplèndides, de cos magnífic, màquines sexuals a qui vèiem actuar i prendre part en les orgies i bacanals més sàdiques i animalitzades, darrere de les quals corrien homes que no semblaven tenir cap més objectiu a la vida que endur-se-les al llit, a Bootes hem de tornar a empassar-nos els mateixos clixés, els mateixos estereotips tronats, i comprovar que en els personatges de Palol no hi ha hagut cap evolució, i que aquests homes i dones continuen semblant, tres dècades i mitja més tard, extrets de qualsevol còmic vulgar de Marvel. En part, això s’entén: el sexe és un dels grans eixos temàtics de la producció paloliana, un dels centres d’atenció a l’entorn dels quals gira la seva obra, fins al punt que a Bootes trobem una escena que per mi és el punt central, culminant, del llibre i, alhora, de tota l’obra de l’autor: el colossal, ciclopi, repulsivament pantagruèlic coit de la Fonòctona Reina. En aquesta escena assistim a l’espectacle de veure com la vulva insaciable de la reina ho xucla tot enmig d’un coit orgiàstic que esdevé una metàfora sobre el sistema, sobre l’ultracapitalisme liberal que s’empassa els ciutadans consumidors de què s’alimenta enmig d’un maremàgnum de plaer, dolor, sadisme i bogeria sexual. I dic que aquesta podria ser l’escena central de l’obra paloliana perquè és la constatació que el sexe es fa present en els seus llibres com un forat negre que devora tota la resta de temes, l’engolidor on acaben anant a parar totes les reflexions, totes les idees. El sexe com a origen, com a punt de partida, el sexe com a final i conclusió de tot.
A això s’hi afegeix el fet que, al capdavall, amb tantes aventures, anades i vingudes, coves i passadissos secrets, proves a superar, vampirs…, un acaba tenint la sensació que certes parts de Bootes podrien ser el guió d’una pel·lícula de James Bond: pels llocs i l’ambientació —no hi falten bases de submarins i illes refugi—, pels diàlegs i els cops de timó en el guió, per la presència de bons i dolents, tots sospitosos de ser intercanviables, i per la insistència en una parafernalia filosoficomoral a voltes massa de cartró pedra. A mi em fa l’efecte que aquests elements els comparteix amb una certa literatura de gènere. Vaig tenir una sensació semblant en llegir una obra també ambiciosa i que té força punts de contacte amb Bootes: em refereixo a Solenoide, de Cartarescu, llibre també excessiu, esplèndid a voltes, però per mi irregular. Les diverses pàgines protagonitzades pel crit d’«Auxili!» tenen el seu mirall a Bootes en forma de decimals del número auri. Arribaran mai a ser considerades uns clàssics de la literatura, aquestes novel·les? Tinc les meves sospites que hi ha una resposta clara, però deixem que el temps contesti a aquesta pregunta.
He dit abans que veia dos problemes en Bootes. Doncs bé, el segon problema és la qualitat de l’edició. El volum que tenim a les mans gaudeix de l’avantatge de dues bones tries: el paper i la tipografia. Però Bootes no ha passat per les mans de cap corrector, i el resultat és catastròfic. Entenc que aquesta és una decisió de l’autor. Tothom qui ha llegit algun llibre de Miquel de Palol sap que haurà d’empassar-se un bon gripau d’entrada: el de la descura en l’edició, marcada sempre per la presència d’una gran quantitat d’errades de tota mena, de picatge, d’ortografia, de gramàtica, de puntuació. El desgavell afecta tot l’espectre ortotipogràfic; és a dir, en el text hi trobarem manca de coherència pel que fa a l’ús de guionets, majúscules i minúscules, els signes de puntuació, etc. I queda encara l’apartat de lèxic, ple de castellanismes no sempre fàcils de justificar. Tot plegat deixa clar que Palol té una aversió fenomenal contra els correctors, i que prefereix treure al mercat un llibre mal editat que no pas haver de bregar amb cap discussió amb el corrector de torn. El problema s’agreuja quan les errades afecten la redacció d’alguna frase i, per tant, la comprensió del text. D’altra banda, Palol ha afirmat que va treballar simultàniament en la versió catalana i castellana del text, i malauradament això es nota i es tradueix en l’aparició de castellanades o de mots directament en castellà, com ara «está» (p. 163) «poco» (p. 610) «oenegés» (p. 628), «peste» (p. 1021), indicis clars que certes frases es van escriure originàriament en castellà i després es van enganxar en el text en català sense que es revisés tot bé. No m’agrada parlar per parlar; per tant, no tinc més remei que demostrar el que dic amb una tria d’exemples. A fi de no entorpir la ressenya, els indicaré al final de tot. Tan sols afegiré que aquest llibre no hauria hagut d’arribar mai així a les llibreries.
Acabo. Per a alguns —els lectors més fidels de Palol—, Bootes serà la culminació de la seva producció novel·lística. Per a uns altres, serà una presa de pèl —no en va, l’Artur afirma «tot és una broma» (p. 1104)—, tot i que dubto que els qui podrien arribar a pensar això llegeixin la novel·la. A mi no em sembla cap presa de pèl, però tampoc una obra culminant. Més aviat, Bootes és una novel·la que exemplifica perfectament, a parer meu, els límits a què pot arribar una certa manera d’entendre la narrativa. Com he dit, aquí la mida importa, l’excés és el moll de l’os de l’obra: permet que l’obra avanci, que les idees es vagin desplegant; és per mitjà de l’excés que el lector se sent atret o repel·lit per la història que llegeix, que aconsegueix endinsar-se en la trama, en l’ambientació, en un estat d’ànim determinat, que es deixa atrapar per la xarxa teixida per l’autor. Però l’excés també vol dir superfluïtat, redundàcia, palla, si tot no queda prou justificat d’una o altra manera. Hi ha pocs llibres més excessius que A la recerca del temps perdut, Ulisses, L’home sense qualitats o fins i tot 2666, però aquestes obres aconsegueixen interpel·lar-me, fer-me rumiar com a membre de l’espècie humana —com a persona que viu en un temps determinat, en una època, que sent que la seva vida està emmarcada per un estat de les coses, per unes idees, per una història i una civilització— d’una manera que no aconsegueix fer-ho Bootes, potser perquè aquí en l’excés es dilueix massa la substància, el pa amaga molt el formatge, la geometria dels arbres ens obnubila a l’hora de veure el bosc. «I què?», exclamarà Palol mentre nosaltres, pobres, humils lectors, li mirarem el dit just quan ens assenyali la lluna. «Sí, i què?», respondrem.
Sobre l’edició
Bootes no ha passat per cap procés de correcció, i és una llàstima perquè l’edició queda enlletgida per centenars d’errors de tota mena. Un fet com aquest fa un flac favor al prestigi de l’edició en català: una obra a priori important com aquesta d’un autor tan destacable hauria de sortir perfectament revisada, i això no vol dir que no es pugui respectar el criteri propi de l’autor en moltes qüestions. Els problemes es concentren sobretot en els dos primers terços del llibre. Després, tot i que les errades no desapareixen, el text millora sensiblement. El més greu és que alguns d’aquests problemes afecten la puntuació i, per tant, la redacció. Així doncs, no parlo tan sols de qüestions ortogràfiques que fan lleig i prou. La manca de revisió fa que no hi hagi un criteri unificat a l’hora d’escriure certes paraules (trobem, per exemple, «catana», «katana» i «katana», o un absurd «bat-i-bull» al costat de «batibull»). Palol té el seu propi criteri en determinades qüestions. Així, prescindeix del tot de la preposició per a, una decisió que sempre he pensat que deu fer que el text sembli poc «proper» als lectors de les varietats occidentals del domini lingüístic. També prescindeix de cadascun, que redueix a cadascú en tots els casos. A més, introdueix molts castellanismes, com apreci, atronador, atinar, desaigüe, empotrar, subsanar…). Aquí hi ha poc a dir-hi: és la seva tria, tot i que alguns semblen badades, atès que de vegades bé apareixen en la forma catalana normativa (aminorar per minorar, càmera per cambra) i d’altres provoquen una estranyesa sospitosa de no ser volguda (frunzeix els morros p. 46, mai més en la vida p. 304).
Les errades de picatge i d’ortografia són innombrables. Recullo a continuació exemples procedents dels dos primers capítols (no els amplio per no allargar innecessàriament aquest apunt ja massa extens). Entre parèntesis indico la forma adequada normativament:
malesentesos (malentesos) p. 9 profesional (professional) p. 11 embemàtiques (emblemàtiques) p. 17 troços (trossos) p. 19 s’excel·lència (sa excel·lència) p. 22 petrecols (patracols) p. 22 negre nit (negra nit) p. 22 incapaç de d’agafar p. 23 reconèixe’ns (reconeix’ns) p. 25 del fets p. 27 arrenglarats (arrenglerats) p. 30 assèpticament (asèpticament) p. 30 desaprenssius (desaprensius) p. 51 moquetat (emmoquetat) p. 53 trencacoll (trencacolls) p. 55 acompanyi-ns (acompanyi’ns) p. 68 sobre tot (sobretot) p. 78 ribetats (enrivetats) p. 78 quines els semblaven (pel context, quines li semblaven) p. 93 haverles (haver-les) p. 93 darere (darrere) p. 103 ambígües (ambigües) p. 113 gincama (gimcana) p. 115 fluïds (fluids) p. 125 pluridisciplinar (pluridisciplinària) p. 127 corresponent (pel context, corresponen) p. 128 explossives (explosives) p. 132 móns (mons) p. 132 amb el altres p. 134 discusió (discussió) p. 136 comprometeran (comprometran) p. 137 heu provar (heu provat) p. 137 verastilitat (versatilitat) p. 139 imagineu-s’ho (imagineu’s-ho) p. 140 accesos (accessos) p. 142 llòbregs (llòbrecs) p. 144 espategant (espetegant) p.144 entussiasme (entusiasme) p. 152 está (pel context, està) p. 163 els nombre p. 167 poguem (puguem) p. 180 descompresió (descompressió) p. 183 convoi (comboi) p. 185 nitrògen (nitrogen) p. 187 excesiva (excessiva) p. 187 alèrgica (al·lèrgica) p. 191 conseqüents (pel context, consegüents) p. 193 li (pel context, l’hi) p. 196 s’entrebalteix (s’entreabalteix) p. 203 ex-alumna (exalumna) p. 203 en hi hem de (ens hi hem de) p. 208 al quinze que (als quinze que) p. 210 la encarnació (l’encarnació) p. 219 respondre el gran cub (respondre al gran cub) p. 219 no hi cap aresta (no hi ha cap aresta) p. 221 vet quí (vet aquí) p. 221 dimenisó (dimensió) p. 225 anar a parar els llocs (anar a parar als llocs) p. 227 Rufus d’Èfes (Rufus d’Efes) p. 229 uns quantes llibres (uns quants llibres)p. 233 el crèdits p. 236 el contrari (pel context, al contrari) p. 243
De frases mal lligades en menor o major mesura n’hi ha moltes. A la pàgina 300, trobem aquest fragment: «A l’altre extrem, alguns s’han separat encara més, però qui pot estar pels altres.» Segurament aquest estar ha de ser està, tot i que també hi podria anar un interrogant al final. A la pàgina 919, «els canvis d’impressions amb l’Artur solien anar acompanyades d’una altra mena de filosofia» hauria hagut de ser: «els canvis d’impressions amb l’Artur solien anar acompanyats…»
La confusió entre si no i sinó és constant, la conjunció malgrat que sol reduir-se gairebé sempre a malgrat, l’ús espuri del gerundi també sovinteja. En fi, crec que no cal que m’estengui més. Això és una mostra del que vull dir, i em sembla que ja n’hi ha prou. Qui vulgui sempre podrà arribar a la mateixa conclusió: «I què?»
Al llarg de la vida recordem d’una manera molt especial aquells moments en què hem sentit que formàvem part d’un grup de happy few, potser després d’haver assistit a un concert memorable en una capelleta amb un aforament reduït, després d’una sobretaula de conversa llarga i ben regada en bona companyia, dalt d’un promontori des d’on uns quants contemplàvem un paisatge magnífic en un dia fred i lluminós de principis d’hivern, o després de llegir un llibre com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», d’Amadeu Fabregat.
Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.
Entre el 1904 i el 1912, mentre Europa es preparava per a la primera de les grans guerres que havien d’assolar el continent, l’escriptor francès Romain Rolland escrivia i publicava en deu llibres la seva obra magna: Jean-Christophe. Amb Jean-Christophe passa una cosa curiosa: si bé és una d’aquelles obres enormes per ambició i per extensió, carregades de bones intencions, que per si soles tendeixen a fer l’autor mereixedor del premi Nobel, pot sorprendre que no consti en cap llista dels grans llibres del segle XX.
De tant en tant, els humans ens sentim impel·lits a mirar enrere, a fer balanç i, en últim terme, a passar comptes. Arriba un punt en què necessitem treure algunes conclusions del que ha estat la nostra vida fins a un cert moment, ja sigui per fer algun cop de timó, ja sigui per prendre alguna decisió més definitiva. Els escriptors se solen servir de les seves obres per passar revista a les seves vides i a les dels qui han estat a prop seu. A tal fi, un dels gèneres que han donat més rendiment ha estat l’epistolar.
Carta a D. Història d’un amor s’inscriu, per tant, en una tradició de relats autobiogràfics que prenen la forma de l’epístola per glossar —o glosar, si ho preferiu— una relació entre l’autor i una altra persona. Potser un dels exponents més sobresortints d’aquest gènere és la Carta al pare de Franz Kafka, un document excepcional, com tot allò que va sorgir de la ploma del més gran escriptor del segle XX. Només cal que en llegir-la sapiguem extreure’n allò que conté més enllà de la mera anècdota personal —expressió, ara que ho penso, molt desafortunada, perquè en Kafka res no és mer ni anecdòtic.
Però Groz i Kafka tenen un predecessor extraordinari, algú que ens va deixar una altra mostra d’aquest gènere epistolar, tal vegada el més esborronador, el més brillant —tant, que esdevé una lectura encegadora i dolorosa. El 1897, des de la presó, Oscar Wilde va escriure De profundis. Epistola: in carcere et vinculus, adreçada a lord Alfred Douglas. Pocs documents literaris són tan esbalaïdors com aquest. En aquesta carta extensa Wilde passa comptes amb Bosie, amb ell mateix, amb el món, però també reivindica el seu art —l’Art en majúscula, de fet— i es referma en les seves conviccions sobre la condició humana.
Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis», escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).
L'Acció Paral·lela 