El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

Kafka

Kafka, diguem-ho d’entrada, és el més gran. Flanquejat per Joyce i Proust, s’eleva per damunt de tots dos i de tota la producció literària del segle XX… i fins als nostres dies. Joyce va obrir nous camins per a la novel·la, camins que una infinitud d’autors han fressat, refet, de vegades tan sols intentat transitar. Proust va obrir i tancar la seva pròpia via, intransitable per a ningú que no fos ell mateix. Tant l’un com l’altre van alçar uns monuments literaris que són fites de la cultura occidental.

Kafka no va obrir camins per a ningú tot i que també hi ha hagut qui ha provat de seguir el seu deixant—: Kafka va redefinir el món, la nostra concepció del món. No és pas que en creés un de nou, sinó que va precisar l’existent, ens en va oferir una imatge més acurada, tan nítida i ben enfocada que els nostres ulls a penes poden sostenir la mirada davant del que se’ls mostra, davant del que llegeixen. Per això els seus textos se’ns fan a voltes difícils, tot i la prosa senzilla, tot i la inexistència de grans recursos narratius i d’innovacions espaterrants.

És com si Kafka hagués col·locat miralls al llarg del camí que ja coneixem, el de la nostra pròpia existència, cadascun dels quals capaç de projectar una imatge afinada i profunda d’un aspecte de la nostra vida.

L’ésser humà és, en la nostra tradició judeocristiana, un ésser marcat per la culpa, i per tant mereixedor de tota mena de càstigs. Uns càstigs, per començar, que patim en el cercle més íntim, el de la família, i que ens infligeixen amb fredor i severitat els nostres pares. Però ells no són els únics a culpabilitzar-nos i a castigar-nos: també ho fa el pare Estat, totpoderós, que ens domina i ens sotmet i ens refrena i ens reprimeix per mitjà de totes les seves armes, essent les més evidents la llei i la burocràcia; ho fa un Deú que ens vol punir tothora, i ho fem nosaltres mateixos, que sovint ens autocastiguem per mitjà de les relacions que establim amb altres persones.

La culpa ve del que som: és en el fonament mateix de la nostra existència i arrela en els nostres pensaments, en la nostra condició d’éssers sexuats. Però en allò que som també hi pesen l’art, la cultura, els somnis… La grandesa de Kafka ve de la seva capacitat de mostrar el patiment subjacent en la nostra condició d’éssers humans sense caure en el dramatisme. Ben al contrari, quan veiem les imatges que reflecteixen els miralls de Kafka —les pors, els dubtes, la culpa, els desitjos—, de vegades no podem evitar un somriure, perquè en moltes pàgines hi podem detectar, si llegim atentament, unes dosis d’humor que desdramatitzen el relat i fan que guanyi pes i altura.

El procés i La metamorfosi són dos dels cims de l’obra kafkiana i, doncs, de la nostra cultura. Són obres que amb cada lectura ofereixen noves cares, noves possibilitats d’interpretació, i sobretot més gaudi. Obres que hom rellegeix. Dir això, esclar, és no dir res. Però que es pot dir d’un llibre que comença així?:

Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo.

Pocs, ben pocs inicis hi ha com aquest a la història de la literatura. Els relats breus són mostres concentrades de la mateixa literatura, bells exemples del que trobarem a les grans obres. El castell, el llibre menys amable per al lector, i Amèrica, suposadament més accessible però igual de malintencionat, reblen el clau de la visió kafkiana del món. Però això no s’acaba aquí: la Carta al pare o els Diaris són peces literàries finíssimes i, alhora, documents esplèndids per conèixer l’escriptor i entendre l’obra, per molt que Kafka no hagués volgut que arribessin fins a nosaltres. Com les cartes que va escriure al llarg de la seva vida, sempre interessants, no sempre imprescindibles, mel per als més tafaners.

Podem o no llegir Kafka, podem o no apreciar-lo. El que no podem fer és menystenir-lo. Qui no es vegi amb cor de penetrar la closca de l’escarabat farà bé de guardar silenci. Però per als més ben disposats el moment és òptim: a poc a poc s’acosta el centenari de la seva mort, una bona excusa per començar a (re)llegir-lo.

En ple 2019, ningú no és tan modern, tan actual ni tan universal com Kafka.

A propòsit de “Petersburg”

A propòsit de la lectura de Petersburg, la novel·la que Borís Bugàiev va publicar sota el pseudònim d’Andrei Beli el 1913 i que va reeditar força modificada el 1922, m’han vingut al cap un parell de reflexions per a les quals aquesta obra notable i singular exerceix d’exemple perfecte.

La primera és la constatació d’un fet clar i diàfan que ja ha estat comentat en altres llocs: pel que fa a la narrativa, en l’actual panorama literari les editorials independents juguen un paper extraordinari, atès que són les que publiquen amb atreviment i gosadia obres que difícilment rebrien l’atenció de cap gran grup editorial. Això evidentment també pot dir-se respecte de la poesia, però aquí hi ha una bona colla d’editorials especialitzades la tasca de les quals mereix un comentari a part.

La literatura universal —inclosa la catalana, per descomptat— té en el seu catàleg una mena de secció amagada, a voltes difícil de trobar, formada per llibres insòlits —anòmals, podríem arribar a dir—, sovint bons, si no extraordinaris, que mai no formaran part del cànon i que quedarien fora de l’abast de qualsevol mena de públic si no fos per la feina i l’entestament d’aquestes editorials; unes editorials que les publiquen malgrat la seguretat que no es produirà cap miracle que les converteixi en supervendes… O potser sí que tenen aquesta esperança, els responsables de les edicions. En tot cas, són conscients que serà complicat que el gran públic compri aquests llibres. Les excepcions, ja ho sabem, hi són per confirmar la regla.

I, amb tot i això, aquests editors treuen al carrer aquestes obres singulars, probablement perquè estan convençuts que la seva tasca no és només aconseguir que el seu projecte empresarial es mantingui sobre la línia de flotació, sinó també posar a disposició dels lectors llibres que consideren imprescindibles. Aquest és el sentit de tot el catàleg d’Editorial Flâneur, per exemple, o de Quid Pro Quo Edicions.

Però la nòmina d’editorials que s’atreveixen a publicar els llibres de què parlo no s’acaba aquí. Qualsevol editor, esclar, defensarà que tots els llibres que decideix publicar són singulars i imprescindibles, i que per això fan l’aposta de treure’ls al carrer. Però jo em refereixo a obres com París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner Editor); Calidoscopi informal, d’Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada), Solenoide, de Mircea Cartarescu (Edicions del Periscopi); Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll); L’invisible arreu, de Wu Ming (Godall Edicions); El llibre dels finals, de Joan Bodon,  (Club Editor), o aquest Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984).

No pretenc fer cap relació exhaustiva; sé que hi ha moltes altres obres i moltes altres editorials que podrien formar part d’aquesta tirallonga d’exemples. A més, hi podríem afegir títols no tan singulars però igualment imprescindibles, que formen part del cànon i que avui són reeditades i actualitzats gràcies a aquesta gent valenta, com ara la nova versió de la Ilíada que acaba de publicar Adesiara Editorial.

La segona reflexió que volia fer parteix d’un comentari de Vladímir Nabókov, segons el qual Petersburg era la tercera més gran obra mestra del segle XX, per darrere només de La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Alguns, com ara jo mateix, podrem jutjar exagerat aquest tercer lloc de la novel·la d’Andrei Beli. De seguida venen al cap moltes grans obres que posaria per davant. El cert és que, a l’hora de fabricar cànon, cadascú escombra cap a casa, sobretot quan parlem de les grans literatures —grans en nombre d’autors, obres i lectors. És el que sempre ha fet Harold Bloom, per al qual la literatura anglosaxona és a l’eix del cànon.

I això quina importància té? Doncs la que com a lectors li vulguem atorgar. Jo, per exemple, he d’admetre que vaig decidir llegir Petersburg justament pel comentari de Nabókov, que apareixia a la contracoberta del volum, i a la comparació amb l’Ulisses. Si Joyce i Kafka són per a mi dos dels cims del segle XX, no podia deixar passar de llarg aquest autor rus que segons Nabókov els encalçava de prop. I, encuriosit, em vaig deixar enredar.

No me’n penedeixo, per bé que Petersburg no m’hagi acabat d’entusiasmar, potser a causa dels meus gustos, potser per culpa de les expectatives creades. És innegable, en qualsevol cas, que Andrei Beli va escriure una obra innovadora, on jugava amb el gènere narratiu fins a eixamplar-ne les costures. El to oníric de la novel·la en fa gairebé una precursora del capítol «Circe» de l’Ulisses. Beli juga contínuament: personifica la ciutat, les ombres, les idees, les paraules mateixes. A Petersburg tot és susceptible de prendre cos, de cobrar vida.

A banda de Nabókov, no crec que gaires lectors més la considerin la tercera millor obra de narrativa del segle XX, però té prou al·licients, sobretot per als lectors a qui els agrada el joc. Com passa sovint amb aquesta mena de llibres, fa de mal recomanar. Qui se senti encuriosit, no perdrà res per fer aquest viatge a la ciutat del Nevà.

Guia per triar el llibre de Sant Jordi

Davant l’allau d’anuncis, ressenyes i recomanacions de llibres que plouen aquests dies, centenars de lectors ens han confessat que els aniria bé disposar d’una guia per triar bé el llibre que pensen comprar per Sant Jordi. Doncs bé, aquí teniu els 10 senzills passos que cal seguir per encertar la tria:

  1. Allibereu-vos de la dictadura de la novetat.
  2. Compreu el llibre al llarg d’aquesta setmana o els dies posteriors a Sant Jordi (si el que demaneu l’han esgotat, senyal que no era una bona opció).
  3. No consulteu cap llista de recomanacions d’amics, llibreters o ressenyadors interessats.
  4. Assegureu-vos que el llibre comprat us permetrà participar en el I Concurs de Lectura organitzat en aquest país.
  5. Si és un llibre que l’autor us pot signar, mal senyal.
  6. En cas de dubte, Kafka.
  7. Desconfieu de la vostra intuïció si no esteu convençuts que la teniu prou afinada.
  8. No accepteu regals de procedència sospitosa ni fruit de bona voluntat.
  9. En cas de més dubtes, consulteu gratuïtament entrades antigues del blog de L’Acció Paral·lela.
  10. Per si no ho heu llegit atentament: allibereu-vos de la dictadura de la novetat.

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

  • Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
  • Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
  • I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?

El símptoma com si

IMG_3613Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

IMG_3616El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

IMG_3617El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.