El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

Elogi de la lleialtat

La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.

A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.

L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.

El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.

Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.

La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):

S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.

La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.

A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):

La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.

«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.

És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.

Un llibre important.

Els millors poemes del món

Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?

Sí, esclar, aquesta és una d’aquelles preguntes absurdes, sense resposta, o amb tantes respostes que és impossible arribar a un veredicte final per raons òbvies. Plantegem-ho, doncs, d’una altra manera: si us diguessin que heu de triar 5 poemes que defensaríeu fins al final com els millors que heu llegit mai, quins triaríeu? Us atreviu a proposar els vostre títols?

A L’Acció Paral·lela presentem a concurs la nostra tria:

 

1. Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

 

2. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

 

3. Georg Trakl, Obra poètica

Occident (2)

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
Us hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

 

4. Francesc Vicent Garcia

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

 

5. Jordi Mas, El crit i l’eco

decreix

la lluna

el desig                                      és un núvol

lent

que s’esbalça

 

Goseu fer la vostra, de tria?