Auxili!

«Només l’etern Efimov, l’etern diletant, té alguna cosa a dir, dins aquest món trist i ple d’impostura. Només qui, lluny del bram dels oceans de glòria, omple quaderns amb les extravagàncies i anomalies de l’animal tou amagat dins les valves de l’escopinya, i escriu per a ell, per mirar d’entendre, lluny de les regles i els usos del seu art, fora del gran mausoleu.» (Pàg. 792)

«Aquest text voldria ser, també, una d’aquestes pàgines, una més entre totes aquelles pells d’home escrites amb lletres infectades, supurants, del llibre de l’horror de viure.» (Pàg. 287)

«L’ambigüitat essencial de la meva escriptura. La seva bogeria irreductible. He estat en un món impossible de descriure i encara més impossible d’entendre si no és mitjançant aquesta escriptura, i això encara en la mesura de les possibilitats. Perquè una cosa és enregistrar els fets i una altra, molt diferent, el procés turmentós d’enginyeria inversa indispensable per entendre en profunditat. Tens davant els ulls un artefacte que ve d’un altre món, amb altres cels i altres déus (…). A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.» (Pàg. 763-764)

«Auxili!» (Pàg. 750)

Estem avisats. Esteu avisats. Cartarescu, per mitjà del protagonista innominat de Solenoide (Edicions del Periscopi, 2017), ens ho diu ben clar. Però, l’hem de creure? Som de debò lluny «de les regles i els usos» de l’art, de la literatura? Som davant d’un engranatge ple d’«extravagàncies i anomalies» que només l’autor pot entendre? Hem de cridar «auxili!»? On estàs a punt de ficar-te, lector?

Per començar, som a Bucarest, ciutat on va néixer Mircea Cartarescu un 1 de juny de 1956. Però, sobretot, ciutat que a partir d’ara quedarà per sempre més lligada a Cartarescu i a Solenoide com Dublín està lligada a James Joyce i a Ulisses, com Lió està lligada a Lucien Rebatet i Les deux étendards o com Barcelona està lligada a Miquel de Palol i El Troiacord. Perquè Solenoide és, entre altres coses, la història d’un professor de llengua i literatura romaneses que treballa a l’escola 86, situada en un barri qualsevol dels afores de Bucarest. Ell mateix ens explica la seva història, començant per on ha de començar: «He tornat a agafar polls.»

Aviat en sabrem més coses, d’aquest professor sense nom: que viu en una casa enmig d’un descampat, que escriu els seus diaris infatigablement, que quan era jove va tenir un desengany literari que el va fer desistir de voler dedicar-se a la literatura i que té molta curiositat pels insectes. I el veurem un cop i un altre caminant per Bucarest, travessant la ciutat —a peu i, sobretot, en tramvia— , i ell mateix ens la descriurà com segurament no ho ha fet mai ningú abans.

A Solenoide hi ha moltes coses més, esclar. I, per damunt de tot, hi ha uns límits: vagues, difusos, clars, traspassats, eixamplats: els límits de la literatura. No pot ser d’una altra manera en una obra monumental com aquesta: 850 pàgines d’escriptura torrencial, desfermada, fluida fins a l’exasperació, tan descomunal com la imaginació de l’autor per bastir aquest llibre sobre l’«horror de viure», com afirma ell mateix.

Cal admetre que la lectura de les primeres 300 pàgines de Solenoide és una aventura inoblidable; una aventura que té alguna mena de correlació amb la visió d’una pel·lícula com El cavall de Torí, de Béla Tarr: si després de veure aquest film costa saber si serem mai capaços de veure més cinema —o almenys cinema que vagi més enllà, i de fet el mateix director va afirmar que no rodaria mai més cap pel·lícula—, després d’aquestes pàgines costa imaginar què més es pot llegir —o escriure— a partir d’ara. Pocs llibres com aquests —Kafka sempre a banda, esclar— et fan ser tan conscient de la insignificança de l’existència humana, de la brevetat no ja de la vida, sinó de la presència de l’ésser humà damunt la Terra. Tot és fugaç, tot ha quedat enrere, qualsevol nanopartícula existent és més gran i més completa que el nostre propi cos i el nostre pensament i la nostra consciència de ser éssers vius.

Però parlo de les primeres 300 pàgines, i Solenoide en té moltes més… El llibre, com tots els grans monuments literaris, té un punt d’excessiu. No podria ser d’una altra manera: la desmesura forma part de la seva essència. Parlo d’obres colossals, imperfectes per naturalesa, desequilibrades. Ho és el Moby Dick de Melville, llibre monstruós com la balena mítica, deformat per tot un tractat d’oceanografia; ho és el Guerra i pau de Tolstoi, inflat, botit per un assaig de teoria de la història; ho és L’home sense qualitats de Musil, inacabat perquè no era acabable; ho és el 2666 de Bolaño, obsessiu i reiteratiu fins a l’extenuació. I ho és Solenoide, cosit d’històries i excursos i somnis i malsons i visions…

Hi ha, però, una diferència entre l’artefacte de Cartarescu i les altres obres que esmento o que podria esmentar: el pla, el propòsit. Si en els altres llibres és possible determinar un pla traçat per l’autor, un objectiu, Solenoide defuig amb força aquesta possibilitat. Potser perquè el propòsit de Solenoide és ell mateix, la seva pròpia existència —o almenys això sembla de vegades. I és que, com reconeix el narrador, Solenoide és fruit d’una «escriptura maníaca», extraordinàriament fluida, cosa que cal destacar com una de les principals virtuts de la novel·la —fins ara no m’he atrevit a dir-ne «novel·la»— (per cert, inevitablement una part no poc important d’aquesta virtut cal atribuir-la per força a l’excel·lent tasca de la traductora, Antònia Escandell i Tur).

Ara, aquesta virtut és alhora un dels grans perills d’una obra descomunal com aquesta, monstruosa pel seu egotisme: arriba un moment que l’important és que el doll no s’aturi, que cada pàgina n’alimenti deu més, que el llibre no pari de créixer, de multiplicar-se, de recobrir-se amb capes i més capes de text; arriba un moment que el relat té una importància relativa, que la dispersió o la reiteració o la distorsió d’idees, de temes i d’arguments no suposen aparentment cap problema, sinó que són l’essència mateixa de l’obra desencadenada, deixada anar. Té 850 pàgines, però en podria haver tingut 1.300. Això sí, com deia al principi, estem avisats: «A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.»

Si Solenoide no és una obra mestra, de més volada encara, és segurament perquè el seu propi pes és un llast que no li permet enlairar-se més amunt —que Déu n’hi do. Tot plegat, defectes i virtuts que el llibre comparteix amb els dos grans engendraments de Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles o El Troiacord, autor en qui l’obra de Cartarescu m’ha fet pensar tot sovint.

Per tot això, hi ha una última diferència entre les grans obres que he esmentat abans i la novel·la de Cartarescu: aquelles les recomanaria. La decisió de llegir Solenoide és un risc que ha de córrer cada lector.

Anuncis