D’allò de què no es pot parlar

Céline, ja ho hem vist, ens proposa a principis dels anys trenta del segle passat un viatge al fons de la nit, a l’interior de l’univers de les misèries humanes, de les clavegueres de la condició humana. Dels homes en veiem per dins els budells, els intestins, totes les glàndules que supuren els pitjors humors. Céline va intuir de què seria capaç l’ésser humà en el clímax de la seva bogeria, i malgrat tot va caure en un parany que pocs com ell estaven capacitats per descobrir, per saber tot el que amagava. Quan es publica Viatge al fons de la nit, el 1932, la maquinària nazi es troba en ple procés de greixatge, de posada a punt per funcionar a ple rendiment. Davant de l’estampa malaltissa que ofereix la societat europea del moment, no són pocs els Céline que se sentiran atrets per la veu autoritàtia i ferma que propugna el feixisme com a solució per renovar i netejar les bases d’aquesta mateixa societat, per posar-hi ordre, per instaurar-hi una certa idea de progrés. Céline ha descrit els pàries, els malalts —en tots els sentits—, ha diagnosticat els mals que cal erradicar. El feixisme assegura que té el remei. En aquells temps, i ens els anys successius, són molts altres els qui detectaran les anomalies, els qui analitzaran les causes que han dut Europa al moment crític en què es troba, però no tots cauran en el parany en què va caure Céline. No hi caurà Hermann Broch després d’escriure la trilogia d’Els somnàmbuls, on deixa al descobert amb el seu bisturí els embrions de la catàstrofre que s’esdevindrà, ni hi caurà per descomptat Klaus Mann, que a Mephisto mostra ja les diverses cares de la gorgona que circula lliurement entre els homes. Alguns intel·lectuals, com Zweig, només s’adonaran de la gravetat de la situació quan els toqui el rebre a ells, quan ja sigui massa tard, quan ja no hi hagi sortida.

El cas és que ningú no sap aturar la maquinària nazi. L’antisemitisme, a més, com ja s’havia comprovat abans —recordem l’afer Dreyfus a la França del tombant de segle—, com es va comprovar després, no tan sols era cosa dels alemanys. A tot arreu hi ha europeus disposats a aprofitar l’ocasió, a creure que potser sí que és bona idea desempallegar-se d’una forma o altra dels jueus, per molt que siguin veïns de sempre, conciutadans polonesos, ucraïnesos, hongaresos, txecs, austríacs… Potser tan sols uns quants —la cúpula del Govern nazi— pensen a partir d’un cert moment en una «solucio final», però la indiferència, la col·laboració, el laisser faire de molts altres són imprescindibles perquè el rumb que prenen els esdeveniments sigui el que és, perquè l’Angelus Novus continuï deixant enrere les runes i les cendres —en aquest cas, quantitats ingents de cendra— d’una civilitzacio que ja s’ha situat molt més enllà del fons de la nit.

Del que va acabar passant, del resultat de l’actuació embogida d’uns i la indiferència dels altres, no va ser possible parlar-ne obertament durant molts anys. Sí, hi va haver els judicis. Però tot el que havia passat no era fàcilment assimilable per als supervivents, per als coetanis, i encara menys per als descendents, que havien crescut entre silencis i sospites, entre temors i ganes de no mirar enrere. Però calia fer-ho, calia parlar-ne. El revers de la famosa sentència que tanca el Tractatus de Wittgenstein: «D’allò de què no es pot parlar, cal guardar silenci», és justament una obra com Shoah, que ve a dir-nos: «D’allò de què no es pot guardar silenci, cal parlar-ne.» Aquesta idea és la que mou Claude Lanzmann a tirar endavant el projecte, un documental cinematogràfic de més de 9 hores de durada on Lanzmann entrevista diversos testimonis de l’Holocaust, entre els quals hi ha víctimes que van sobreviure a l’estada als camps d’extermini, habitants dels pobles que hi havia al voltant d’aquests camps i també botxins i col·laboradors. La pel·lícula va estrenar-se el 1985, quaranta anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial i de l’alliberament dels presoners i supervivents que encara quedaven als camps.

Van inventar molt poc, ni tan sols el retrat del jueu que van manllevar de textos que es remunten al segle XVI. Fins i tot, pel que fa a la propaganda, un món d’imaginació i d’invenció, van anar a remolc dels seus predecessors, des de Martin Luter fins al segle XIX. Aquí tampoc no van inventar res. Van inventar amb la «solució final». Va ser la seva gran invenció i és el punt a partir del qual el procés sencer va ser diferent de tot el que l’havia precedit. (Pàg. 75)

Lanzmann va treballar en el projecte al llarg de deu anys, amb la voluntat que tot el que va passar no caigués en l’oblit. Els supervivents dels camps també van necessitar molts anys per veure’s amb cor de parlar de la seva experiència. A poc a poc van anar sorgint relats i textos procedents d’aquests supervivents, d’autors com Primo Levi, Jorge Semprún, Elie Wiesel…, o el mateix Joaquim Amar-Piniella, que sorprenentment va ser capaç d’escriure la magnífica novel·la K. L. Reich ja als anys 1945-1946.

La pel·lícula de Lanzmann va crear tant d’impacte que el seu títol, Shoah —mot hebreu que es pot traduir per «catàstrofe»—, ha passat posteriorment a ser el mot amb què hom es refereix a l’Holocaust. Els testimonis, les entrevistes, tot el material oral va ser publicat en un llibre homònim que fins ara no havia vist la llum en català. Així doncs, hem d’agrair novament a l’Editorial Flâneur i a David Cuscò i Escudero, que ha traduït el text original, el fet que puguem disposar d’aquesta obra tan dura com imprescindible. En aquests moments podem decidir veure la pel·lícula —jo reconec que encara no l’he vista sencera— o llegir el llibre. Per una vegada, les dues opcions ens demanen pràcticament la mateixa dedicació en hores. També podem fer, esclar, totes dues coses.

Jo, però, he llegit el llibre des de la desesperança, des de la sensació que una obra com Shoah difícilment trobarà en la nostra època prou lectors, prou gent disposada a dedicar-li un parell de tardes de lectura. Som en una nova era en què els descreguts, els terraplanistes, els difusors de les notícies falses i els somnàmbuls que es deixen enxampar pels cants de sirena del nou feixisme campen lliures entre nosaltres com els genets de l’apocalipsi. Qui vol avui preocupar-se per res? Qui té un mínim de consciència per comprendre que cal conèixer la història per evitar que les catàstrofes d’altres temps es repeteixin en els nostres? Entre els indiferents, els inconscients i els miserables, el mal fa via amb massa facilitat.

Forcem-nos-hi, doncs: llegim Shoah, o mirem la pel·lícula. Mirem Idi i smotri («Vine i mira»), d’Elem Klímov. Llegim l’Arxipèlag Gulag, de Soljenitsin, o els contes de Xalàmov. No siguem autòmats. Juguem el nostre paper. No siguem somnàmbuls. No hi tenim dret.

El món d’abans-d’ahir

Ah, el món d’ahir! Què se n’ha fet! Que recurrent que és aquest pensament en els dies que ens toca viure. Fins a quin punt s’ha arribat a intensificar i a fer present arran de la pandèmia! Però el fet és que el plany ve de lluny. Fa anys que trobem a faltar xarxes que parin el cop si ens estimbem, agafadors segurs cap on estirar els braços en cas de perill: un sostre decent, una feina prou estable, un país que sembli que funcioni, uns poders econòmics mantinguts a ratlla, criteri, valors, ànsies de descoberta i llibertat de debò… Ens estranya i tot que encara siguem capaços de surar en les aigües pantanoses en què s’han convertit els temps líquids dels nostres dies. El món d’ahir se n’ha anat per sempre… de nou.

Perquè ja se n’havia anat, ja s’havia esvaït per als qui cap al primer terç del segle XX miraven enrere i buscaven, entre les cendres, un passat brillant, esplendorós i, sobretot, segur i estable. Quants escriptors no van aturar-se a contemplar una imatge que ja tan sols existia en el seu record! Des de l’imponent exercici de memòria de Proust, fins al nostàlgic àlbum de fotos de Zweig —sovint trucades, com ja deixava palès Klaus Mann i, més recentment, Antoni Martí Monterde—, són molts els qui van veure’s impel·lits a escodrinyar els records i plasmar el que veien, a voltes amb la intenció de trobar en aquell passat gloriós les causes d’un present depriment i d’un futur que, a les portes de la Segona Guerra Mundial, s’anunciava infaust.

Aquell és per a nosaltres el món d’abans-d’ahir, ja. Però en ple segle XXI estem en disposició d’entendre prou bé què devien sentir tots aquells escriptors i intel·lectuals. Un dels més destacats va ser Joseph Roth, de qui L’Avenç acaba de reeditar la seva obra més destacada: La marxa Radetzky (traducció de Jaume Creus). El ritme de la reaccionària i exaltadora marxa que Johann Strauss va compondre el 1848 per honorar un victoriós militar austríac, i que és la tradicional cloenda del concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena, presideix la trajectòria de tres generacions de la família Trotta. Les arrels de la nissaga s’enfonsen en la pagesia eslovena, però un incident a la batalla de Solferino fa de Joseph Trotta un heroi que rebrà el favor de l’emperador Francesc Josep I per haver-li salvat la vida. A partir d’aquí, la vida dels Trotta queda marcada per aquest fet i correrà paral·lela a la sort de l’emperador, que allargarà el regnat durant set dècades, fins a la seva mort el 1916, en plena Gran Guerra.

La novel·la ens narra sobretot la trajectòria de Carl Joseph Trotta, net de l’heroi de Solferino, personatge indecís, tocat per un fastig vital que el duu a no fer res de bo i a fer sempre tries desencertades. El seu pare, un cap de districte rigorós en el tracte i en la feina, de costums sòlids i ben arrelats en una tradició de la qual és un ferm mantenidor, es desesperarà amb la indolència del fill, un tinent que no sap ben bé què hi fa a l’exèrcit. Tant per a l’un com per a l’altre, però, i per a la resta de personatges que desfilaran davant dels nostres ulls, el que s’acosta és l’ensulsiada definitiva, una catàstrofe inimaginable per a la majoria d’ells que s’endurà per endavant el vell món, i, amb ell, les tradicions, l’honor militar, l’emperador, l’Imperi i les velles maneres de viure, mentre l’orquestra continua interpretant als carrers la triomfal marxa Radetzky.

Aquesta és una gran novel·la, indiscutiblement. La prosa de Roth —sota la batuta de Jaume Creus— és fluida, lluminosa, sovint brillant. Roth no és d’aquells autors que es limiten explicar una història; sempre hi trobem alguna cosa més, un pensament camuflat que ens fa somriure, un comentari afilat que es clava a la diana. I això que el relat queda circumscrit a uns personatges i a una esfera molt determinats: els Trotta i l’ambient militar. És un món petit, resclosit, que de vegades ens pot provocar una certa sensació de déjà-vu: oficials que juguen a cartes i perden grans quantitats de diners, que beuen massa i es barallen per qüestions d’honor. Però Roth té molt clar el món que ens vol mostrar, que encara que sigui xaró i conservador dona marge a un punt de despreocupació i banalitat, cosa que ja no passarà amb el nou món que arriba.

A la contrada va ser la primera vaga. Les autoritats polítiques es van espantar. Estaven acostumades des de feia desenes d’anys a organitzar tranquils censos de població, a festejar l’aniversari de l’emperador, a participar en l’allistament anual de reclutes i a enviar a governació informes calcats. De tant en tant, detenien ucraïnesos russòfils, un popa ortodox, jueus capturats fent contraban de tabac, i espies. Des de feia dècades en aquella contrada es netejaven crins que s’enviaven a Moràvia, Bohèmia, Silèsia, a les fàbriques de raspalls, i d’allà retornaven els raspalls acabats. Feia anys que els obrers tossien, escopien sang, emmalaltien i morien als hospitals. Però no feien vagues. (Pàg. 225)

En el fons, Carl Joseph Trotta no és sinó un d’aquells somnàmbuls que trobem a la trilogia de Hermann Broch, un personatge que podria aparèixer a la primera part: Pasenow o el romanticisme. Les obres de Roth i Broch tenen certament força punts de contacte. Ara, en Broch l’ambició és descomunal, superior, i les dues segones parts de la trilogia acaben configurant un retrat de l’època més complex i profund, més dur i aclaridor.

En qualsevol cas, La marxa Radetzky és un clàssic que ens parla avui del món d’abans-d’ahir, potser per oferir-nos el trist consol de comprovar que el món fa molt de temps que se’n va en orris. Tan sols hauríem esperat que en aquesta nova traducció que ens ofereix L’Avenç no hi haguéssim trobat certes errades de llengua o de picatge. Però corren aquests temps, ves.

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari —que ningú no està obligat a llegir.

Els somnàmbuls

Tot el que vivim avui, tot el que veiem que passa amb relació a l’auge de l’extrema dreta —no parlo d’un partit, parlo de la manera de fer i de ser, d’actuar i de pensar d’un determinat tipus de persones— a l’Estat espanyol i a molts països d’Europa —i de fora d’Europa, del planeta sencer—, té unes causes, unes arrels, que podem llegir en diferents obres escrites al segle XX, però poques vegades amb una clarividència tan dolorosa com la que trobem en la trilogia Els somnàmbuls, de Hermann Broch.

Aquesta és una d’aquelles obres que podem considerar una anomalia, una deformitat, al costat de títols tan diversos com Moby Dick o L’home sense atributs. I ho és sobretot a causa de la tercera novel·la de la trilogia. La primera, Pasenow o el romanticismo —malauradament no tenim versió en català d’aquesta trilogia—, és la més ortodoxa des del punt de vista estilístic. Potser perquè l’acció que s’hi explica arrenca l’any 1888, la narració de Broch flueix amb la facilitat que ho feien les grans novel·les del segle XIX. El protagonista és Joachim von Pasenow, un jove militar carregat dels dubtes propis del fill que acaba de sortir de la casa paterna; també en coneixerem els prejudicis, les passes insegures del somnàmbul, més que no pas del somiador, i el veurem com un ésser mancat de cap tret rellevant i, encara menys, positiu.

Esclar que al costat d’Esch, l’«heroi» de la segona part —Esch o la anarquía—, Pasenow pot arribar a semblar-nos un ésser prou arreglat, per bé que no pugui entendrir-nos de cap manera. Han passat quinze anys, som al 1903, i la civilització progressa —Broch ja ens convencerà que no pas adequadament. Esch és un personatge sense escrúpols, que mira d’adaptar-se a un món cada cop més hostil, i que té encara un somni: fugir cap a Amèrica, somni que no durà mai a terme. Si en aquesta segona part la narració es manté constreta per un estil més o menys lligat a la tradició narrativa del segle anterior, en el tercer llibre, Huguenau o el realismo, Broch fa una proposta formal força més arriscada, que avança en part el que trobarem en La mort de Virgili. Ara la narració en prosa alterna amb alguns passatges en vers; alguna escena pren la forma d’una obra de teatre, i també hi trobem assaig i mostres d’altres gèneres. Sovint el relat queda interromput per llargues disquisicions filosòfiques que complementen el discurs, però que també eleven el grau d’exigència: el lector ha de fer un esforç suplementari, potser no sempre del tot compensat.

Aquesta tercera part és tan llarga com les altres dues juntes. L’acció se situa a l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Huguenau, des de les primeres ratlles, farà bons Esch i Pasenow. La degradació de l’ésser humà és imparable, i Broch no està disposat que al lector li quedi cap dubte sobre aquest fet. Huguenau o el realismo és el monstre que deforma la trilogia, però per a Broch aquesta anomalia era imprescindible, tenint en compte l’ambició màxima a partir de la qual va concebre l’obra. La cotilla de la novel·la clàssica no li servia per expressar tot el que volia dir, o almenys ell no va trobar la manera d’encabir les reflexions dins la narració. Per motius diferents, aquesta cotilla ja havia fet nosa a autors com Joyce o Proust. Com ells, l’escriptor austríac va decidir també explorar nous camins.

Perquè Broch no pretén només retratar una època convulsa, la que va del darrer quart del segle XIX als anys vint del segle passat, sinó que mira d’explicar-se —i d’explicar-nos— les causes de la degradació que patia la civilització, l’origen del desastre que acabaria arribant uns anys més tard. Com tots els intel·lectuals veritablement lúcids, Broch intuïa el que havia de venir, i a principis dels anys trenta, quan Alemanya encara no ha sucumbit del tot al nazisme però ja s’encamina a l’ensulsiada, escriu una obra cabdal per entendre el context que permet la profileració d’una certa mena d’individus i, per tant, de l’autoritarisme que s’acaba imposant. 

A Ulisses, Joyce retrata l’home modern, contemporani. Bloom té virtuts i defectes, però viu encara d’acord amb un sistema de valors que es manté ferm. Els protagonistes de Broch se situen en un corrent de la història dominat per la degradació constant, imparable, d’aquests valors. Huguenau evidencia que la catàstrofe és inevitable.

Els somnàmbuls no és una lectura agradable i amena. Quan narra, Broch és fluid, concís, i les descripcions dels personatges i dels ambients són brillants. Però Broch no fa concessions: si creu que ha de recórrer a l’assaig filosòfic, ho fa sense manies. Aquests excursos imperfeccionen l’obra, fan que guanyi aridesa, però també pes i profunditat. El que no es pot negar és que aquesta trilogia és una de les grans obres del segle XX, absolutament vigent. Els herois somnàmbuls són models que continuen vius, que avui veiem pertot, proliferant de nou, amb una sola diferència: avui ja no són somnàmbuls, són més aviat zombis.

Els amants dels grans reptes tenen en aquest llibre una fita fonamental. I mentre no n’aparegui una traducció al català, les editorials del país estaran en deute amb nosaltres, els lectors.

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.