Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.