Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.
Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.
Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.
Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.
Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.
Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.
Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:
Sweet — safe — Houses —
Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —
Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —
No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —
Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —
Cases — adorables — segures —
Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —
Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —
Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —
Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir
(Traducció: Roger Vilà Padró)
Les persones intel·ligents i completes són elegants. Si a més a més escriuen són generoses. Ivan Gontxarov, absolutament desprès, ens regala Une soirée littéraire, un divertiment finíssim que transita sense estridències i que ens mena amb habilitat per diversos i inesperats camins. El llibre, escrit el 1877, ha aparegut aquest mes de febrer de 2016 traduït per primera vegada al francès. Aquesta delícia (que bé que podria ser representada sobre un escenari!) es val de l’excusa següent: un autor llegeix la seva obra, la primera i ni tan sols acabada novel·la, als distingits (no necessàriament cultes) convidats d’un típic saló elitista del Sant Petersburg del segle XIX. A partir d’aquí sorgiran els temes que a Gontxarov li plau desgranar: la crítica literària, la censura, el socialisme incipient i l’irremeiable xoc entre estaments socials, l’ètica i la moral, la modernor i el classicisme, el paper de la dona…, tot amanit amb desinvoltura i sobretot amb l’humor inequívoc d’un mag sobri i precís com és Gontxarov. Són just 213 pàgines que passen volant i que et col·loquen des de la primera plana un somrís encuriosit fins al final. Alhora, però, és d’aquelles obres que conviden a conversar; necessites que algú més la llegeixi, compartir-la. Sàviament, Gontxarov crea una situació i uns tipus de personatges extrapolables a qualsevol època i lloc. En el fons se serveix d’aquest exercici de metaliteratura per parlar-nos del seu ofici, de la creació artística en general i del criteri que cal adquirir per ser capaços d’apreciar-la. Un joc, un convit a la reflexió extraordinàriament vigents.
L'Acció Paral·lela 