Pares i fills

Pares i fills és el títol d’una magnífica novel·la que l’escriptor rus Ivan Turguénev va publicar el 1862, una d’aquelles obres eternament recomanables. Però no és d’aquests pares ni d’aquests fills que ara vull parlar.

Dissabte passat vam visitar el monestir de Poblet amb uns amics francesos. Entre la colla que vam entrar a primera hora de la tarda, hi havia dues parelles que anaven juntes, cadascuna amb dues mainades. La filla petita d’una de les parelles va trobar divertit experimentar amb l’acústica de totes les sales que visitàvem: el refectori, la sala capitular, el claustre i, no cal dir, el temple. A tot arreu, assajava crits i esgarips, mentre cridava ara mamaaaa, ara papaaaa, tot ben barrejat amb unes dosis de ploricó i de «fiferia», «fifamenta» o digueu-ne com us plagui més. La nena no feia res més que «expressar-se» tal com és, i els pares deixaven que s’expressés, i a la resta de visitants que els donin pel sac perquè el món té un centre, i no és Poblet, és la seva filla, o dos, si també hi comptem l’altre fill.

Els pares no enganyaven, cert: l’estètica, econaturalimpostada-però-del-tot-estàndard ja feia preveure una visita complicada. Sí, ho heu endevinat: eren uns xupiguais que llegeixen molts llibres sobre com pujar les criatures, van a classes, funden grups de pares compromesos amb l’educació, deixen que els nens s’expressin i, de fet, no entenen res. Els nostres amics francesos dirien: «Mais qu’ils emmerdent.» I amb raó, perquè ho emmerden tot. De crits, de malcriamentes i de malentesos.

Aquesta mena de pares fa temps que treuen el cap en monestirs visitables, en carrers tranquils de pobles bonics, en museus recòndits, en xerrades a porta tancada, en actes al bell mig d’una ciutat. Pertot. Amb els seus fills. Amb les seves visions esperpèntiques del que vol dir educar.

I no és consol pensar que quan els fills siguin grans els demostraran en què s’equivocaven. Potser si llegissin Turguénev…

Anuncis