Kafka

Kafka, diguem-ho d’entrada, és el més gran. Flanquejat per Joyce i Proust, s’eleva per damunt de tots dos i de tota la producció literària del segle XX… i fins als nostres dies. Joyce va obrir nous camins per a la novel·la, camins que una infinitud d’autors han fressat, refet, de vegades tan sols intentat transitar. Proust va obrir i tancar la seva pròpia via, intransitable per a ningú que no fos ell mateix. Tant l’un com l’altre van alçar uns monuments literaris que són fites de la cultura occidental.

Kafka no va obrir camins per a ningú tot i que també hi ha hagut qui ha provat de seguir el seu deixant—: Kafka va redefinir el món, la nostra concepció del món. No és pas que en creés un de nou, sinó que va precisar l’existent, ens en va oferir una imatge més acurada, tan nítida i ben enfocada que els nostres ulls a penes poden sostenir la mirada davant del que se’ls mostra, davant del que llegeixen. Per això els seus textos se’ns fan a voltes difícils, tot i la prosa senzilla, tot i la inexistència de grans recursos narratius i d’innovacions espaterrants.

És com si Kafka hagués col·locat miralls al llarg del camí que ja coneixem, el de la nostra pròpia existència, cadascun dels quals capaç de projectar una imatge afinada i profunda d’un aspecte de la nostra vida.

L’ésser humà és, en la nostra tradició judeocristiana, un ésser marcat per la culpa, i per tant mereixedor de tota mena de càstigs. Uns càstigs, per començar, que patim en el cercle més íntim, el de la família, i que ens infligeixen amb fredor i severitat els nostres pares. Però ells no són els únics a culpabilitzar-nos i a castigar-nos: també ho fa el pare Estat, totpoderós, que ens domina i ens sotmet i ens refrena i ens reprimeix per mitjà de totes les seves armes, essent les més evidents la llei i la burocràcia; ho fa un Deú que ens vol punir tothora, i ho fem nosaltres mateixos, que sovint ens autocastiguem per mitjà de les relacions que establim amb altres persones.

La culpa ve del que som: és en el fonament mateix de la nostra existència i arrela en els nostres pensaments, en la nostra condició d’éssers sexuats. Però en allò que som també hi pesen l’art, la cultura, els somnis… La grandesa de Kafka ve de la seva capacitat de mostrar el patiment subjacent en la nostra condició d’éssers humans sense caure en el dramatisme. Ben al contrari, quan veiem les imatges que reflecteixen els miralls de Kafka —les pors, els dubtes, la culpa, els desitjos—, de vegades no podem evitar un somriure, perquè en moltes pàgines hi podem detectar, si llegim atentament, unes dosis d’humor que desdramatitzen el relat i fan que guanyi pes i altura.

El procés i La metamorfosi són dos dels cims de l’obra kafkiana i, doncs, de la nostra cultura. Són obres que amb cada lectura ofereixen noves cares, noves possibilitats d’interpretació, i sobretot més gaudi. Obres que hom rellegeix. Dir això, esclar, és no dir res. Però que es pot dir d’un llibre que comença així?:

Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo.

Pocs, ben pocs inicis hi ha com aquest a la història de la literatura. Els relats breus són mostres concentrades de la mateixa literatura, bells exemples del que trobarem a les grans obres. El castell, el llibre menys amable per al lector, i Amèrica, suposadament més accessible però igual de malintencionat, reblen el clau de la visió kafkiana del món. Però això no s’acaba aquí: la Carta al pare o els Diaris són peces literàries finíssimes i, alhora, documents esplèndids per conèixer l’escriptor i entendre l’obra, per molt que Kafka no hagués volgut que arribessin fins a nosaltres. Com les cartes que va escriure al llarg de la seva vida, sempre interessants, no sempre imprescindibles, mel per als més tafaners.

Podem o no llegir Kafka, podem o no apreciar-lo. El que no podem fer és menystenir-lo. Qui no es vegi amb cor de penetrar la closca de l’escarabat farà bé de guardar silenci. Però per als més ben disposats el moment és òptim: a poc a poc s’acosta el centenari de la seva mort, una bona excusa per començar a (re)llegir-lo.

En ple 2019, ningú no és tan modern, tan actual ni tan universal com Kafka.

Una basca de gaubança

«S’ha d’apuntar tot, absolutament, tot, sense manies ni complexos —va declarar, amb èmfasi, el doctor Hortensi Bori-Valeri—. Després ja garbellaran els altres.» Aquesta afirmació la trobem a la pàgina 950 de la novel·la de què ens proposem parlar, i tenint en compte que encara hem de recórrer un terç del llibre —l’obra té 1.412 pàgines de text massís, sense capítols ni seccions ni separacions amb dobles línies— el comentari es pot llegir com tota una declaració d’intencions.

La novel·la en qüestió duu per títol Calidoscopi informal i és obra del reconegut lingüista Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada, 2017). Insistirem una mica més en la llargada perquè aquest n’és un aspecte clau: si no és que hi ha alguna novel·la amagada que ho discuteixi i de la qual no tinguem notícia, aquesta és probablement l’obra més extensa de la literatura catalana moderna i contemporània. Sense anar gaire lluny, podem dir que és més extensa que la monumental El Troiacord, de Miquel de Palol, publicada el 2001 en cinc volums; fins i tot és més extensa que Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, de manera que haurem de remuntar-nos a Ramon Llull i al seu Libre de contemplació en Déu per trobar un llibre que superi en llargada el Calidoscopi de Jané.

Però, què és aquest lligall de 1.412 pàgines? A la contracoberta s’hi diu que es tracta de la primera novel·la d’Albert Jané, que l’autor va publicar als 87 anys —tot un exemple d’escriptor tardà! Si donem un cop d’ull a la definició de novel·la que ens proporciona el diccionari normatiu, comprovarem que aquesta denominació és ben possible:

«Gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable, que pot fer servir o integrar qualsevol procediment tècnic de composició i qualsevol modalitat expressiva, i presenta una temàtica que abraça de les aventures heroiques i fantàstiques a la representació realista de personatges i accions.»

És, aquesta, una definició molt oberta i, diria, posada al dia, de manera que poques obres de narrativa en poden quedar fora. Per cert, no puc evitar comparar-la amb la definició de novela que fa la RAE:

«Obra literaria en prosa en la que se narra una acción fingida en todo o en parte, y cuyo fin es causar placer estético a los lectores con la descripción o pintura de sucesos o lances interesantes, de caracteres, de pasiones y de costumbres.»

Obvio qualsevol comentari. Ara bé, aquells qui busquin en tota novel·la un fil argumental aquí no n’hi trobaran pas cap. A tot estirar, hi trobaran un marc, una mena d’escenari que donarà peu a tot el que anirà venint: tot just començar el llibre, el lector ensopega amb els senyors Horaci Salsufragi i Ulisses Pelamdeu, que es troben enmig d’una conversa; com si fossin en un aplec, desvagats, parlen de fets diversos i de persones que els venen al cap o que els passen pel davant. La conversa queda de seguida interrompuda per les intervencions del narrador, que tan aviat presenta nous personatges com inicia el relat de mil i una històries, facècies, anècdotes… Algunes d’aquestes històries ocupen una o dues frases; d’altres s’allarguen una, dues o més pàgines. N’hi ha que estan relacionades entre si, d’altres són del tot independents. Molts dels personatges els anirem retrobant, però sense que cap argument concret relligui l’acció. No, aquesta no és pas la intenció de l’autor.

I ja està? És això, el llibre: un seguit d’històries i anècdotes? No, de cap manera. Calidoscopi informal és molt més que això. De fet, és una tasca inabastable intentar definir l’obra o voler fer un inventari del que conté, de la mateixa manera que és impossible descriure totes les figures que ens pot arribar a oferir un calidoscopi perquè són il·limitades i varien cada cop que l’agitem. Això passa justament amb aquest llibre cada cop que passem de pàgina: hi trobem reflexions, pensaments, ocurrències, expressions, poemes, frases fetes, refranys, ratafia —molta ratafia— aforismes…, sí, una infinitud d’aforismes, fins al punt que un arriba a pensar que el que està llegint és un descomunal recull d’aforismes encastats, com petits joiells, en l’argamassa del text que els subjecta.

Em deixo alguna cosa… Ah, sí, i per damunt de tot, la llengua. Perquè Calidoscopi informal és, per començar, i abans de qualsevol altra consideració, una lliçó de llengua. Ho és pel repertori lèxic que atresora, no comparable al de qualsevol altra obra mai publicada en català, per la riquesa de solucions sintàctiques i gramaticals, pel volum d’expressions que exhibeix i per la gran quantitat d’aclariments i observacions sobre aspectes puntuals de la gramàtica que l’autor insereix ara aquí, ara allà, enmig de la narració. No cal dir que Jané, un dels grans lingüistes que ha tingut la llengua catalana, no defuig els aspectes controvertits i planta batalla sempre que ho creu convenient, si cal amanint-ho amb unes bones dosis d’humor o d’ironia, però sense estalviar-se de tant en tant la contundència o la mala bava, com quan parla de l’ús irracional que es fa avui del llenguatge no sexista, qüestió que el treu de polleguera: «Del llenguatge no sexista i políticament correcte ja en començo a tenir els claudàtors plens» (pag. 1.301). També s’ha de dir que, per bé que les observacions de Jané són sovint impagables —no totes, però—, no cal estar-hi sempre d’acord.

I alhora, mentre llegim, mentre coneixem tota aquesta gernació, aquesta multitud de personatges inventats o reals —o mig i mig, com l’escriptor Ramón Llull, autor d’obres d’encàrrec que escriu el seu nom erròniament amb accent—, passegem per tota la geografia que ens suggereixen els innombrables topònims que van apareixent, també reals o inventats, també mig i mig —Jané s’anticipa al famós Sant Esteve de les Roures, que inevitablement ve a la memòria, tot i que en aquest camp té força precursors.

Ara: qui pobla aquest calidoscopi, quines figures hi descobrim? Entre els centenars de personatges hi ha de tot: homes i dones —no pas nens…—, dimonis i diablesses en quantitats ingents, monges i mossens, marits que fan el salt a la dona, dones que posen les banyes al marit —tots aquests també en profusió—, i altres personatges o personificacions de tota mena: lampistes que no fan faltes d’ortografia, dissenyadors gràfics a sou d’òptics, ordinadors que fan el pelegrinatge a Terra Santa…, i sobretot —sobretot— dones de bandera, senyorasses de formes contundents, autèntiques belleses capaces d’enamorar qualsevol homenet que se’ls acosti. I aquí és on l’extensió del llibre esdevé, a banda de la seva característica més cridanera, un escull per al lector que pretengui fer un cap i arrel, perquè quedarà completament enfarfegat de turgències i pitram, de rosses de mirada felina i de vídues amb ganes de trempar i riure.

Cosa que ens porta a plantejar-nos quina mena de lector pot arribar a tenir aquest Calidoscopi informal… Però d’això en parlarem al final. Abans, no em puc estar de fer un tast d’alguns dels pensaments o de les ocurrències que hi trobaria aquest lector:

«Exalçar la pròpia singularitat no singularitza gaire. No singularitza gens; més aviat vulgaritza.» (pàg. 638)

«L’inconvenient dels avenços tècnics és que els cretins són els primers que se n’aprofiten.» (pàg. 819)

«Les paraules no són sinó les paraules, tant si es diuen al castell d’Elsinore com a la Salut de Sabadell.» (pàg. 908)

«Qui no vulgui pols, ha de fer alguna cosa més, que no anar a l’era.» (pàg. 1108)

«S’acaba tot i res no recomença, | i solament el buit omple el futur, | del que ha passat, ofensa o bé defensa, | potser només en queda un vers obscur.» (pàg. 1329)

«Una vegada, la imperativa reina mora de Siurana i la dolça fada Flordeneu de Mirmanda es van jugar, en una partida d’escacs, l’amor del jove cavaller Gentil de Valltendra. Va guanyar la reina mora, amb una espectacultar i impensada jugada de salt de cavall i, doncs, es va quedar el cavaller Gentil.» (pàg. 777)

S’ha dit que Albert Jané, amb Calidoscopi informal, ha escrit el seu Ulisses. Vejam: no. Entenc la comparació si ens limitem a fer-la tenint en compte certs aspectes formals. Joyce, per exemple, utilitza en alguns fragments d’Ulisses el recurs de l’enumeració, o més ben dit de l’acumulació, per produir un efecte determinat —com ara llargues llistes de mossens, d’herois, de sants i santes, de militars, etc. Jané fa servir aquest mateix recurs no pas de forma esporàdica, sinó convertit en un dels motors de la narració, en un tret estilístic fonamental de l’obra. A Ulisses trobem els coneguts canvis d’estil de cada capítol, i, ben sovint, dins d’un mateix capítol, així com models de llengua diferents. Jané no va tan lluny, però també modula la llengua segons el que s’està narrant i recorre en algun moment a imitacions de la llengua antiga i de llenguatges especialitzats. Tots dos autors utilitzen tota mena de recursos literaris i inclouen a les seves obres respectives una gran mostra de figures retòriques. Jané, fins i tot, redacta pàgines senceres per mitjà de versos heptasíl·labs o alexandrins.

Però les semblances entre les dues novel·les s’acaben aviat i no penetren més enllà de la forma. De fet, si Calidoscopi informal no és, al meu parer, una obra literària més reexida del que és i no pot ser considerada com una gran novel·la —per bé que sigui indiscutiblement una obra remarcable i, no cal dir, singularíssima—, això es deu al fet que no hi ha pràcticament cap personatge que inspiri cap mena de sentiment en el lector. N’hi apareixen centenars, alguns de ben recurrents, alguns de més ben dibuixats, però cap no té prou gruix, tots són figures d’un sol traç, meres siluetes que permeten anar teixint l’entramat d’històries, anècdotes i ocurrències que se succeeixen, figurants que mai no arriben a significar res per al lector. D’això, per descomptat, Jané n’és conscient; ni pretén fer veure una altra cosa ni pretén enganyar a ningú.

Calidoscpi informal s’acaba a la pàgina 1412, però podria haver-se perllongat indefinidament, com un riu que no para mai d’alimentar-se del cabal lèxic i cultural de Jané, de la seva ànsia d’escriure. El narrador ja ens avisa a la pàgina 534:

«Jo vull acabar la història que he començat. Si no, no valia la pena que l’hagués començada. Però he de lliurar un combat estrenu contra els incisos, contra l’exèrcit dels marges, contra l’escamot de les postil·les, contra l’esbart de les glosses, contra l’estol dels comentaris, els matisos i les precisions.»

I una mica més endavant (pàg. 595) ens sorprèn el que podria ser un comentari crític amb l’obra mateixa, dur, agre fins i tot, que va precedit d’una reflexió sobre la pròpia condició d’escriptor:

«Hi ha qui escriu per al públic, un públic potser teòric o hipotètic, però desitjat, hi ha qui escriu per a ell mateix, pel goig de llegir el que ha escrit, i hi ha, encara, l’escriptor que té una actitud més nua i despullada, el que escriu, pel simple goig d’escriure, uns textos que no llegirà mai ningú, ni ell mateix, i dels quals es desentendrà totalment un cop els haurà escrit. Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.»

«Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.» Déu-n’hi-do. El cert és que en aquests llibres monstruosos sol passar que les virtuts més destacades són alhora el mirall dels seus principals defectes. L’excés, per exemple. Si aquest és un llibre important, que ho és, això es deu en bona part a l’exageració que li dona forma, una desmesurada accentuada per la presència de repeticions de passatges i d’històries que un editor atent hauria mirat d’esporgar. Pel que fa al to i al contingut d’algunes facècies, em temo que converteixen aquesta novel·la en una obra extemporània. Són, aquests, dubtes que ens retornen a la qüestió que abans havia quedat sense respondre: quina mena de lector pot tenir Calidoscopi informal? I encara: com s’ha de llegir aquesta obra? El mateix Jané apunta una possible resposta:

«Els meus lectors em van abandonant. Se me’ls emporta Aquella, amb aquella alegria. I al darrere en venen molt pocs. Pràcticament, cap. De fet, ni un.» (pag. 1116)

Bé, potser aquí Jané en fa un gra massa. Però aquesta reflexió no està gens fora de lloc en un escriptor que publica la seva primera novel·la als 87 anys. El llibre és ,en aquest sentit, el seu llegat, una mena de testament literari, alhora que un plany pel temps transcorregut i per la imminència de la fi. I és que, tot i que l’humor i la joie de vivre, exemplificada en l’expressió «trempar i riure», són presents en cada pàgina, també hi ha lloc per a un to més crepuscular, per a l’enyorança del que queda enrere:

«Ningú no diu que tem l’aspra mort, | tothom, però, tem l’acte de morir, | i és un moment en què cal fê el cor fort, | i tot seguit emprendre un nou camí.» (pàg. 1358)

Quins lectors, doncs, pot tenir aquest llibre? No ho sabria dir: curiosos, lectors amb temps i no gaire pressa que vulguin anar descobrint tot el que pot oferir-los aquest aplec de tota cosa i que no se sentin obligats a llegir-lo a dalt a baix, sinó, impulsats pel cuc de tafanejar-hi, a saltar d’una pàgina qualsevol a qualsevol altra, a la recerca del que, en paraules del narrador, és la millor i més precisa definició del Calidoscopi: «una basca de gaubança» (pàg. 736).

El que de debò no sé, però, és si aquest serà un llibre amb gaires lectores. Són altres temps.

A propòsit de “Petersburg”

A propòsit de la lectura de Petersburg, la novel·la que Borís Bugàiev va publicar sota el pseudònim d’Andrei Beli el 1913 i que va reeditar força modificada el 1922, m’han vingut al cap un parell de reflexions per a les quals aquesta obra notable i singular exerceix d’exemple perfecte.

La primera és la constatació d’un fet clar i diàfan que ja ha estat comentat en altres llocs: pel que fa a la narrativa, en l’actual panorama literari les editorials independents juguen un paper extraordinari, atès que són les que publiquen amb atreviment i gosadia obres que difícilment rebrien l’atenció de cap gran grup editorial. Això evidentment també pot dir-se respecte de la poesia, però aquí hi ha una bona colla d’editorials especialitzades la tasca de les quals mereix un comentari a part.

La literatura universal —inclosa la catalana, per descomptat— té en el seu catàleg una mena de secció amagada, a voltes difícil de trobar, formada per llibres insòlits —anòmals, podríem arribar a dir—, sovint bons, si no extraordinaris, que mai no formaran part del cànon i que quedarien fora de l’abast de qualsevol mena de públic si no fos per la feina i l’entestament d’aquestes editorials; unes editorials que les publiquen malgrat la seguretat que no es produirà cap miracle que les converteixi en supervendes… O potser sí que tenen aquesta esperança, els responsables de les edicions. En tot cas, són conscients que serà complicat que el gran públic compri aquests llibres. Les excepcions, ja ho sabem, hi són per confirmar la regla.

I, amb tot i això, aquests editors treuen al carrer aquestes obres singulars, probablement perquè estan convençuts que la seva tasca no és només aconseguir que el seu projecte empresarial es mantingui sobre la línia de flotació, sinó també posar a disposició dels lectors llibres que consideren imprescindibles. Aquest és el sentit de tot el catàleg d’Editorial Flâneur, per exemple, o de Quid Pro Quo Edicions.

Però la nòmina d’editorials que s’atreveixen a publicar els llibres de què parlo no s’acaba aquí. Qualsevol editor, esclar, defensarà que tots els llibres que decideix publicar són singulars i imprescindibles, i que per això fan l’aposta de treure’ls al carrer. Però jo em refereixo a obres com París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner Editor); Calidoscopi informal, d’Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada), Solenoide, de Mircea Cartarescu (Edicions del Periscopi); Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll); L’invisible arreu, de Wu Ming (Godall Edicions); El llibre dels finals, de Joan Bodon,  (Club Editor), o aquest Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984).

No pretenc fer cap relació exhaustiva; sé que hi ha moltes altres obres i moltes altres editorials que podrien formar part d’aquesta tirallonga d’exemples. A més, hi podríem afegir títols no tan singulars però igualment imprescindibles, que formen part del cànon i que avui són reeditades i actualitzats gràcies a aquesta gent valenta, com ara la nova versió de la Ilíada que acaba de publicar Adesiara Editorial.

La segona reflexió que volia fer parteix d’un comentari de Vladímir Nabókov, segons el qual Petersburg era la tercera més gran obra mestra del segle XX, per darrere només de La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Alguns, com ara jo mateix, podrem jutjar exagerat aquest tercer lloc de la novel·la d’Andrei Beli. De seguida venen al cap moltes grans obres que posaria per davant. El cert és que, a l’hora de fabricar cànon, cadascú escombra cap a casa, sobretot quan parlem de les grans literatures —grans en nombre d’autors, obres i lectors. És el que sempre ha fet Harold Bloom, per al qual la literatura anglosaxona és a l’eix del cànon.

I això quina importància té? Doncs la que com a lectors li vulguem atorgar. Jo, per exemple, he d’admetre que vaig decidir llegir Petersburg justament pel comentari de Nabókov, que apareixia a la contracoberta del volum, i a la comparació amb l’Ulisses. Si Joyce i Kafka són per a mi dos dels cims del segle XX, no podia deixar passar de llarg aquest autor rus que segons Nabókov els encalçava de prop. I, encuriosit, em vaig deixar enredar.

No me’n penedeixo, per bé que Petersburg no m’hagi acabat d’entusiasmar, potser a causa dels meus gustos, potser per culpa de les expectatives creades. És innegable, en qualsevol cas, que Andrei Beli va escriure una obra innovadora, on jugava amb el gènere narratiu fins a eixamplar-ne les costures. El to oníric de la novel·la en fa gairebé una precursora del capítol «Circe» de l’Ulisses. Beli juga contínuament: personifica la ciutat, les ombres, les idees, les paraules mateixes. A Petersburg tot és susceptible de prendre cos, de cobrar vida.

A banda de Nabókov, no crec que gaires lectors més la considerin la tercera millor obra de narrativa del segle XX, però té prou al·licients, sobretot per als lectors a qui els agrada el joc. Com passa sovint amb aquesta mena de llibres, fa de mal recomanar. Qui se senti encuriosit, no perdrà res per fer aquest viatge a la ciutat del Nevà.

Un cert Pla

Indefectiblement…, Josep Pla és un dels autors de qui més es parla a casa nostra. Fa temps que és així, amb polèmiques pel mig o sense polèmiques entorn de la biografia de l’empordanenc. Els al·legats antiplanians han perdut vigoria i els addictes a tot el que dugui la signatura de Pla parlen més, escriuen més, piulen més i publiquen més que mai. Gairebé cada any surten llibres relacionats amb l’escriptor o reedicions d’obres seves, i del debat sobre el paper de Pla durant els anys foscos que va viure el país un debat que sempre serà vigent i podrà donar fruits, més o menys esclaridors de l’epoca i del personatge— n’ha quedat cada cop més preservada la immensa obra que va produir.

Això de preservar l’obra de la biografia, els catalans sabem fer-ho amb autors d’altres literatures; és per això que gaudim d’una obra mestra com Viatge al fons de la nit, de Céline, un autor cabdal del segle XX que a França hi ha qui encara es mira amb recel. Això mateix passa amb Lucien Rebatet, autor d’una història de la música canònica i d’una novel·la grandiosa, Les deux étendards, intel·lectual refinadíssim i sensible que, tanmateix, va sucumbir a la temptació de l’antisemitisme i el feixisme. Avui a França el seu nom encara provoca arrufades de nas i ganyotes de fàstic. Però com escrivia!

No són els únics personatges que ens poden semblar execrables i que han produït obres genials. Rodin era un maltractador declarat; Musil, un envejós malaltís. I Pla…, Pla no era re de gaire bo, el maquillin com vulguin les biografies i els records pintorescos dels qui el van conèixer o n’han resseguit les passes. L’excel·lent llibre de Cristina Badosa Biografia del solitari —si us plau, llegiu-lo, no recorregueu a les còpies, als qui han plagiat aquest text i se n’han apropiat certes descobertes— ens dona pistes sobre aspectes nous que fan menys abominable el personatge, però sense que ens sigui presentat com una bellíssima persona, com a voltes se’ns vol fer creure.

Com sempre, el millor és anar directament als textos que ens va deixar, a la immensa obra que el situa com una figura majúscula de la literatura catalana. Ara bé, com passa amb qualsevol altre autor, cal llegir Pla críticament. Els 47 volums de l’obra completa estan plens de moments culminants, de pàgines genials, on Pla desplega totes les virtuts d’un estil inimitable. Pla de vegades és bo, de vegades és molt bo, i de tant en tant és un geni.

Però la seva obra, exagerada, és excessiva i està farcida de pàgines que no ens haurien d’haver arribat mai tal com s’han publicat. Quan en una mateixa pàgina apareix fins a set vegades l’adverbi indefectiblement, alguna cosa ens ha de fer veure que ningú no va revisar mai aquell fragment, que allò no passava d’esborrany. Pla cal triar-lo, garbellar-lo. Per això és lloable, i imprescindible, la tasca d’individualitzar les obres més destacables i fer-les accessibles per mitjà d’edicions crítiques, acurades, que les separin de l’obra completa, aquest oceà ingent de lletra on tot es barreja: les pàgines més reexides amb d’altres on Pla no es mostra sinó com una mera còpia dolenta d’ell mateix.

També caldrà acabar de treure a la llum algunes obres esparses que no van formar mai part de l’obra completa. Un d’aquests llibres és el volum Relacions, publicat l’any 1927. En aquesta època, Pla era ja un bon coneixedor de Joyce, i alguns estudiosos veuen l’ombra de Dublinesos damunt d’aquest llibre. Relacions, un dels pocs intents de Pla de fer veritable ficció, està format per un seguit de relats en què ens són presentats tot un seguit de personatges. En el pròleg que encapçala el llibre, Pla afirma que Relacions és «una obra destinada a presentar sense malícia unes quantes de les amistats que he fet anant pel món. És clar: això és una manera encara de presentar-se un mateix. Però és una manera acceptable, probablement, perquè és dissimulada.»

I, efectivament, Pla es presenta a si mateix, despullat, sense filtres, com veurem. Pels textos els coneixereu, va dir aquell… I és pels textos que penetrem en el veritable Pla, el Pla que fa amables i entranyables figures com Céline o Rebatet. Perquè si algun cosa és present a Relacions és aquesta malícia que diu que no hi ha. Els personatges que desfilen davant dels nostres ulls apareixen ridiculitzats, vulgaritzats, escarnits. Tots? Tots, però sempre hi ha en Pla un acarnissament afegit quan parla de segons qui. I, sí, amb aquest qui em refereixo a les dones.

Algú deu pensar que un comentari així només pot ser fruit d’una lectura anacrònica, descontextualitzada; que en els temps de Pla les coses eren com eren. Sí, és cert, com també és cert que algunes grans pel·lícules de l’era daurada de Hollywood se’ns fan avui difícils de pair pel masclisme, el racisme i altres -ismes que traspuen. Diria que això amb les obres mestres no passa mai.

Tot això ho dic arran d’una pàgina i mitja que conté Relacions, una pàgina que ens parla del moment en què va ser escrita, però que sobretot ens parla de Pla, d’aquesta figura sovint més odiada o admirada que no pas llegida. No hi afegiré cap comentari. Llegiu, doncs:

Maria Teresa anava pels disset anys i tenia a la cara aquell tel de romanticisme i de vaguetat que l’albúmina dóna de vegades a certes persones jovençanes. Aquells dies, el granet insidiós amb els lleugers insomnis que havia sofert li havien acabat de donar un aire ideal. Es trobava en aquell moment d’imprecisió de la primera metamòrfosi femenina i estava deliciosa. Tenia a les formes un aeri borrissol gairebé imperceptible i un punt de deixadesa lànguida. La seva gràcia lleugerament desencaixada per una mica d’excentricitat inconscient i de precipitació involuntària, encantava. Quan immòbil us mirava amb una concentració vaga tenia, en el cos, un plec antic d’una fabulosa elegància. Era alta, plena, de perfil incert, tenia la carn emmelada, lleugerament trèmula, d’una blancor tèbia i rosada, tivant i apretada. Els seus cabells eren d’un ros obscur, els ulls d’un blau-gris una mica enfarfegats, les faccions eren fines i sovint tenia la boca mullada. La feien anar, encara, vestida de criatura, però les formes es movien, sota la roba estreta, com un ocell agafat que vol bellugar les ales. Imaginar-li els genolls i les cuixes era una cosa inoblidable. Jo no em cansava de considerar amb filosòfic deteniment la venustat d’aquelles formes joves, que instruïen i elevaven.

Era la senyoreta ideal i la seva estupidesa era incommensurable. No sabia fer absolutament res, no tenia cap idea clara ni cap sentiment d’una certa profunditat. El col·legi de monges li havia donat aquella mica d’enveja, d’avarícia, de vanitat i de malícia que necessitava una noia per casar-se d’una manera honorable. La seva falta d’imaginació i de fantasia, de delicadesa i d’emoció, espantaven. Tenia aquell gust ordinari fet de pretensions i de reserves, d’hàbits encastats i de minsos clixés que hom judica necessaris per demostrar l’honradesa i l’honorabilitat. Tenia disset anys i semblava que en tenia quaranta. En el fons no li agradava res i tota la seva vitalitat l’emprava per fer la llepafils educada. Tenia una facilitat sorprenent per ofegar les poques coses agradables que li presentaven i per fer impossible la vida de la gent que la rodejava. Ventura que la gent del seu voltant no tenia cap mena de vida i no aspirava més que a una menuda quietud amarga. Vaig pensar diverses vegades amb tristesa que Maria Teresa no servia per res més que per ésser violada. Era bonica però! La seva vida purament vegetativa i animal li acabava d’arrodonir el cos adorable.

(Relacions, Edicions Diana, Barcelona, 1927, pàg. 72-74)

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari que ningú no està obligat a llegir.

Els somnàmbuls

Tot el que vivim avui, tot el que veiem que passa amb relació a l’auge de l’extrema dreta no parlo d’un partit, parlo de la manera de fer i de ser, d’actuar i de pensar d’un determinat tipus de persones a l’Estat espanyol i a molts països d’Europa i de fora d’Europa, del planeta sencer, té unes causes, unes arrels, que podem llegir en diferents obres escrites al segle XX, però poques vegades amb una clarividència tan dolorosa com la que trobem en la trilogia Els somnàmbuls, de Hermann Broch.

Aquesta és una d’aquelles obres que podem considerar una anomalia, una deformitat, al costat de títols tan diversos com Moby Dick o L’home sense atributs. I ho és sobretot a causa de la tercera novel·la de la trilogia. La primera, Pasenow o el romanticismo malauradament no tenim versió en català d’aquesta trilogia—, és la més ortodoxa des del punt de vista estilístic. Potser perquè l’acció que s’hi explica arrenca l’any 1888, la narració de Broch flueix amb la facilitat que ho feien les grans novel·les del segle XIX. El protagonista és Joachim von Pasenow, un jove militar carregat dels dubtes propis del fill que acaba de sortir de la casa paterna; també en coneixerem els prejudicis, les passes insegures del somnàmbul, més que no pas del somiador, i el veurem com un ésser mancat de cap tret rellevant i, encara menys, positiu.

Esclar que al costat d’Esch, l’«heroi» de la segona part —Esch o la anarquía—, Pasenow pot arribar a semblar-nos un ésser prou arreglat, per bé que no pugui entendrir-nos de cap manera. Han passat quinze anys, som al 1903, i la civilització progressa —Broch ja ens convencerà que no pas adequadament. Esch és un personatge sense escrúpols, que mira d’adaptar-se a un món cada cop més hostil, i que té encara un somni: fugir cap a Amèrica, somni que no durà mai a terme. Si en aquesta segona part la narració es manté constreta per un estil més o menys lligat a la tradició narrativa del segle anterior, en el tercer llibre, Huguenau o el realismo, Broch fa una proposta formal força més arriscada, que avança en part el que trobarem en La mort de Virgili. Ara la narració en prosa alterna amb alguns passatges en vers; alguna escena pren la forma d’una obra de teatre, i també hi trobem assaig i mostres d’altres gèneres. Sovint el relat queda interromput per llargues disquisicions filosòfiques que complementen el discurs, però que també eleven el grau d’exigència: el lector ha de fer un esforç suplementari, potser no sempre del tot compensat.

Aquesta tercera part és tan llarga com les altres dues juntes. L’acció se situa a l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Huguenau, des de les primeres ratlles, farà bons Esch i Pasenow. La degradació de l’ésser humà és imparable, i Broch no està disposat que al lector li quedi cap dubte sobre aquest fet. Huguenau o el realismo és el monstre que deforma la trilogia, però per a Broch aquesta anomalia era imprescindible, tenint en compte l’ambició màxima a partir de la qual va concebre l’obra. La cotilla de la novel·la clàssica no li servia per expressar tot el que volia dir, o almenys ell no va trobar la manera d’encabir les reflexions dins la narració. Per motius diferents, aquesta cotilla ja havia fet nosa a autors com Joyce o Proust. Com ells, l’escriptor austríac va decidir també explorar nous camins.

Perquè Broch no pretén només retratar una època convulsa, la que va del darrer quart del segle XIX als anys vint del segle passat, sinó que mira d’explicar-se —i d’explicar-nos— les causes de la degradació que patia la civilització, l’origen del desastre que acabaria arribant uns anys més tard. Com tots els intel·lectuals veritablement lúcids, Broch intuïa el que havia de venir, i a principis dels anys trenta, quan Alemanya encara no ha sucumbit del tot al nazisme però ja s’encamina a l’ensulsiada, escriu una obra cabdal per entendre el context que permet la profileració d’una certa mena d’individus i, per tant, de l’autoritarisme que s’acaba imposant. 

A Ulisses, Joyce retrata l’home modern, contemporani. Bloom té virtuts i defectes, però viu encara d’acord amb un sistema de valors que es manté ferm. Els protagonistes de Broch se situen en un corrent de la història dominat per la degradació constant, imparable, d’aquests valors. Huguenau evidencia que la catàstrofe és inevitable.

Els somnàmbuls no és una lectura agradable i amena. Quan narra, Broch és fluid, concís, i les descripcions dels personatges i dels ambients són brillants. Però Broch no fa concessions: si creu que ha de recórrer a l’assaig filosòfic, ho fa sense manies. Aquests excursos imperfeccionen l’obra, fan que guanyi aridesa, però també pes i profunditat. El que no es pot negar és que aquesta trilogia és una de les grans obres del segle XX, absolutament vigent. Els herois somnàmbuls són models que continuen vius, que avui veiem pertot, proliferant de nou, amb una sola diferència: avui ja no són somnàmbuls, són més aviat zombis.

Els amants dels grans reptes tenen en aquest llibre una fita fonamental. I mentre no n’aparegui una traducció al català, les editorials del país estaran en deute amb nosaltres, els lectors.

Ulisses reloaded

Tots tenim els nostres llibres preferits, aquells que per una o altra raó més ens han agradat, més ens han impressionat, més ens demanen que els rellegim (acabem fent-ho o no). Tots tenim el nostre propi cànon. I després hi ha el cànon compartit, les obres tradicionalment més valorades pels lectors, els crítics i el món acadèmic. Aquest cànon pren la forma de llistes que per força han de situar al capdamunt un títol determinat; però les llistes són injustes per naturalesa. Quan parlem de les grans obres literàries de la nostra civilització, com és possible encimbellar-ne una per sobre de les altres? Totes les grans obres mereixen ser a dalt de tot per alguna de les seves característiques, perquè cadascuna aporta a la humanitat alguna cosa que no aporta cap altra; però també totes són superades per altres obres en certs aspectes. Per això són injustes, les llistes.

L’Ulisses de James Joyce, no cal dir, forma part d’aquest cànon (que cadascú la situï en el lloc que vulgui), i ara en parlem a propòsit de la recent aparició d’una nova traducció al català a càrrec de Carles Llorach-Freixes (Editorial Funambulista, 2018). Sembla que la publicació d’aquest volum ha estat una notable sorpresa per als lectors i per al món de l’edició en català. Diria que ningú l’esperava i, en canvi, força gent s’ha preguntat si calia, aquesta nova versió, tenint com tenim la sempre molt ben considerada traducció de Joaquim Mallafrè, apareguda el 1981 i revisada el 1996.

És cert que els qui llegim en català no estem acostumats a disposar de dobles versions de les grans obres universals, tal com passaria si es dugués a la pràctica aquella idea segons la qual cada generació ha de poder gaudir d’una nova traducció posada al dia dels grans llibres; si més no, n’hi hauria d’haver una de nova cada quaranta anys. Per a nosaltres, que encara llegim els russos traduïts per Andreu Nin, aquesta idea és una mena d’utopia, contradita per poques excepcions —em ve al cap el Pickwick de Miquel Casacuberta aparegut el 2012 a A Contravent—, i per la coincidència avui dia de la doble traducció de la Recherche proustiana.

El cas és que la traducció de Llorach fa unes quantes setmanes que és a les llibreries i vull aprofitar l’entrada número 100 d’aquest blog per parlar-ne. Per començar, una obvietat: cadascú ha de llegir els llibres com vulgui, sense haver de seguir receptes ni consells. Això també serveix per a Ulisses, l’obra que deu disposar de més guies de lectura, volums d’anotacions, ajudes i crosses de tots els que s’han escrit fins als nostres dies. Ara bé, hi ha una cosa certa: qui llegeix Ulisses per primera vegada, més que llegir-lo el pateix; però si aconsegueix arribar fins a l’última pàgina, fins al «sí» que tanca la novel·la, és molt probable que aquest mateix «sí» li inoculi ben endins el verí que el condemnarà a rellegir-la. No en va molta de la gent que conec que ha llegit Ulisses hi ha tornat més endavant.

Com deia abans, que cadascú llegeixi com vulgui, però la meva experiència em diu que la primera lectura d’Ulisses va bé que sigui a pèl, sense ajudes, sense crosses —i em sembla que això mateix pensa Mallafrè, motiu pel qual no ha volgut mai carregar la seva traducció amb notes i aclariments. Cal començar aquesta novel·la amb valentia, amb agosarament, sense deixar-se desanimar per les dificultats que anirem trobant. Si arribem al final, és probable que un dia decidim tornar-hi, i podem estar segurs que llavors haurà arribat l’hora de gaudir-ne plenament. Serà el moment perfecte per fornir-nos de context, per llegir-ne alguna introducció, per aproximar-nos al text per mitjà d’una edició ben proveïda de resums, notes i aclariments.

Fins ara en català no disposàvem d’una edició amb aquest aparat crític i complementari i havíem de recórrer a traduccions d’altres llengües. El volum d’Editorial Funambulista omple, doncs, un buit. Aquest fet justifica la decisió d’encarregar una nova traducció, la feinada de fer-la?

Llorach ha reconegut que la seva intenció era proporcionar als lectors una versió del text joyceà que, gràcies a l’aparat que l’acompanya, facilités una primera aproximació a l’obra abans de rellegir-la en la versió de Mallafrè. La declaració és tota una mostra d’honestedat i situa el volum de l’Editorial Funambulista en el lloc precís: a l’avantsala del gaudi que podem obtenir amb el text mallafrenià, un dels cims de la traducció d’obres estrangeres al català. L’únic problema que hi veig és que això obliga a fer el camí invers que abans proposava: primer llegir el text a pèl i després recórrer a la versió anotada. O, si més no, obliga a una tercera lectura: Mallafrè-Llorach-Mallafrè… D’acord, no hi insistiré.

En qualsevol cas, qui vulgui encarar la lectura d’Ulisses amb ajudes està de sort. Llorach proporciona una bona introducció, uns esplèndids resums al principi de cada capítol, útils i encertats —ajuden a seguir el fil de la novel·la i a veure’n els paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer—, i un gran nombre de notes i aclariments, a voltes més útils, a voltes més prescindibles, però que delectaran els fanàtics de l’obra del dublinès. Si la informació de les notes no és sempre transcendental, almenys permet fer-se una idea de la manera com Joyce treballava, de la seva precisió i el seu domini global sobre l’obra.

Però la versió de Llorach no aporta únicament la novetat de l’aparat crític, esclar; també ofereix un text nou de cap a peus, en el qual les bones troballes imprescindibles per traduir els sovintejats jocs lingüístics i de tota mena presents a l’obra—, els encerts, la bona feina a l’hora de construir un text modern i posat al dia, conviuen amb solucions discutibles, alguns passatges no tan encertats i un grapat generós de qüestions de llengua i puntuació que caldria haver polit amb una bona correcció del text.

No diré que es tracti d’una edició descurada, però sí millorable. Curiosament, tinc la impressió que la traducció va de menys a més. No es pot jutjar la tasca ingent de traduir un llibre com Ulisses a partir d’uns quants exemples esparsos, però és cert que en els primers capítols és fàcil detectar més «defectes» que en els capítols centrals o finals. Tot just en el primer paràgraf de l’obra, quan se’ns presenta el personatge de Buck Mulligan, trobem ja una solució estranya. Diu Joyce:

«A yellow dressing-gown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air.»

Mallafrè proposa una frase carregada de finor i elegància:

«Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada.»

La solució de Llorah fa:

«L’airet suau del matí li aixecava la bata groga lleugera per darrere, que duia descordada.»

Potser és aquest «lleugera» que fa que hàgim de llegir dues vegades la frase, no ho sé. Uns paràgrafs més endavant Buck Mulligan es pregunta amb referència a Stephen Dedalus:

«Will he come? The jejune jesuit.»

Jejune és un adjectiu que admet diverses traduccions segons el matís que se li vulgui donar. Algunes versions en castellà parlen del «jesuita seco» i «jesuita enjuto». Mallafrè ho resolt reproduint l’al·literació de l’original sense desviar-se gaire del sentit: «El jesuïta dejú.» Llorach, en canvi, fa una tria prou desconcertant, ja que, a més de forçar el sentit, recorre innecessàriament a un barbarisme: «El jesuïta que no pita.»

Un darrer exemple servirà per veure la distància que hi ha entre algú que té interioritzat el geni de la llengua i que la domina en tots els sentits i un simplement bon traductor que coneix el seu ofici. Encara en el primer capítol, tot esmorzant, Buch Mulligan remuga aquests versos:

—For old Mary Ann
She doesn’t care a damn,
But, hising up her petticoats…

Mallafrè ens els ofereix així:

—La vella Mary Ann
se’n fot del que diran.
S’aixeca les faldilles…

Finalment, Llorach:

—Perquè a la vella Mary Ann
tant se li’n fot tot plegat.
S’arromanga els enagos…

Les comparacions poden ser odioses, però aquí n’hem fet algunes perquè venen perfectament a tomb. No obstant això, Llorach fa una bona feina i en molts moments se’n surt de forma destacada. Al llarg del capítol XIV, per exemple, resol de manera brillant els canvis d’estils de l’original. Joyce converteix aquest capítol en una mena de resum de la història de la llengua anglesa, des del grec i el llatí fins als dialectes i l’argot del segle XX, amb una trentena de canvis d’estil que Llorach indica a peu de pàgina i tradueix de forma brillant fent un repàs paral·lel de l’evolució de la llengua catalana.

És una llàstima que algunes errades de puntuació (sobretot en l’ús de les comes) i, sobretot, algunes errades de picatge i de llengua en general emmascarin el resultat final. Parlo d’aspectes molt diversos: «olor a ranci» o «olor a encens», algun «perquè» junt que hauria d’anar separat, alguns «que» que haurien de dur accent, badades com «la dóna d’en Bloom», etc. O les mal resoltes combinacions col·loquials de verb i pronom feble, que al llarg de tot el llibre produeixen formes com:

desempalleguem’se’n
converti’lse
fes’els
mata’use
fote’li
mor’et

L’Optimot ens dona la clau per resoldre correctament aquestes combinacions. És una llàstima que no s’hagin revisat aquests i altres aspectes, perquè la feinada de Llorach mereixia una mica més de cura per part de l’editorial a fi que en sortís una edició més rodona.

Tot plegat pot fer pensar que una reedició de la traducció de Mallafrè completada amb els resums i les notes d’aquesta nova versió haurien resultat un volum excel·lent, amb el millor de cada casa. Però afirmar això seria novament injust, perquè la traducció de Llorach és meritòria, presenta notables encerts i ofereix alguns passatges brillants. La conclusió és clara: la versió de Llorach no substitueix la de Mallafrè; la complementa. I omple un buit.

Ara ja és cosa de cadascú.