Llegir Elizabeth Bishop avui és acostar-se a una certa mena de poesia que vol poc soroll, poca immediatesa, que demana una mica de temps. És allunyar-se de les ocurrències i l’enginy, del mer joc i del foc d’encenalls. És tornar a la poesia.
L’edició de Flâneur, bilingüe evidentment, proposa una tria de trenta poemes acompanyats de les versions que n’ha fet Jaume C. Pons Alorda, peces d’una extensio que pel que s’estila avui seria considerada prou llarga. Hi trobem els trets principals que se sol destacar de l’obra de Bishop: una preponderància del paisatge i la cartografia, l’absència de sentimentalisme, la mescla de certs elements autobiogràfics amb tot el que prové de la percepció del món que envolta l’autora en cada moment, llocs, instants, persones, fets que són descrits amb precisió, segurament perquè és molt precisa la idea que vol transmetre. Potser per això aquests poemes no donen mai cap sensació de precipitació; ben al contrari, tot hi sembla molt pensat, modelat amb calma, col·locat a lloc amb una intenció determinada.
Són poemes que també produeixen aquella impressió de «veu pròpia» que desprenen les obres dels bons poetes, ben diferent de la sobrevalorada idea de l’originalitat, que avui sovint només s’entén com a qualitat d’allò que és estrany o rar, la qual cosa duu molta gent a cometre tota mena de delictes en nom de la poesia. Bishop no pretén mai ser original, ho és. Ho és pels detalls en què fixa la seva atenció, però sobretot per allò que en fa, d’aquests detalls, per la manera com s’hi recolza per concebre i desenvolupar cada idea i cada poema. I ho és pel to que travessa els poemes, que no és mai exaltat, que no denota mai cap «sobreactuació», amb la qual cosa aconsegueix amb escreix allò que segurament busca: transmetre una visió que, al cap i a la fi, té tota la força per trasbalsar el lector. Aquest trasbalsament a voltes ve provocat pel fet que el lector s’adona d’alguna cosa en què mai no havia parat esment (per exemple, que els colors que empren els cartògrafs en els seus mapes són més delicats que els dels historiadors), a voltes el desencadena una imatge descrita quan aquesta desemboca en una reflexió que ens arriba de bursada, amb una contundència inusitada, tal com passa en els meravellosos darrers versos del poema «A les cases dels pescadors»: «És com ens imaginem el coneixement: / fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, / obtingut de la freda i dura boca / del món, nascuda dels pits rocosos / per sempre, fluint i enretirant-se, i com que / el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.»
O en el poema «Estació de servei», convertit en un retrat d’un no-lloc, un espai desolat, brut, calcigat, habitat per uns éssers que podrien semblar miserables però davant els quals Bishop només pot exclamar: «Algú ens estima a tots.»
Aquesta selecció ens permet viatjar amb Bishop, conèixer alguns dels indrets per on va transcórrer la seva vida atzarosa, però sense que el jo ho taqui tot. El to serè, calmat, de què parlàvem abans no sembla provenir d’una gran tranquil·litat d’esperit, tampoc de la parsimònia o despreocupació amb què l’autora es pugui mirar el món; més aviat sembla el resultat d’una contraposició de forces, d’una compensació entre el que la neguiteja i el que la tranquil·litza, un equilibri precari que manté els plats de la balança al mateix nivell. No en va, el poema «La badia» acaba amb aquesta observació: «Tota la desordenada activitat continua, / horrible però alegre.»
Costa —i no cal— destacar un poema per sobre d’un altre. Ara, és inevitable transcriure aquí «Un art», una veritable joia que ens parla de la pèrdua i de la millor manera d’assumir-la. Molta saviesa, molta poesia, en aquests Trenta poemes d’Elizabeth Bishop que ens ha regalat Flâneur.
Atret per les crítiques favorables que van aparèixer arran de la traducció al català de Sí, de Thomas Bernhard, vaig decidir llegir aquesta novel·la breu de l’escriptor austríac, considerat per molts com un dels últims grans autors del segle XX, si no l’últim.
L'Acció Paral·lela 