Jo ho confesso

Aquest agost passat el crític literari francès Juan Asensio va publicar al seu blog Stalker una entrada sobre Confiteor, la traducció francesa del Jo confesso de Jaume Cabré. El llibre, èxit de vendes a tot Europa i també a França, no surt gaire ben parat del comentari d’Asensio. Entre les expressions que el crític utilitza per parlar d’aquesta obra hi trobem «didactisme feixuc», «pseudocomplexitat», «simplicitat de llenguatge periodístic», «exemplaritat política», «frase naïf, si no ridículament escolar», i perles d’aquest estil.

En un dels paràgrafs, Asensio dispara: «Encore plus banalement, plus facilement, plus paresseusement, les moyens qu’utilise Jaume Cabré, sous une apparente complexité de trames narratives, de multiplication de personnages et de détails, sont d’une simplicité résolument journalistique», i acaba exclamant: «Dieu quelle lourdeur didactique».

No tothom està d’acord amb aquesta visió del crític francès. Més aviat, el consens va per una altra banda; per a molts, Jo confesso és una gran obra, una novel·la rodona, magna, immensa. Qui té raó? Aquesta pregunta, esclar, és absurda i no té resposta. Que cadascú pensi el que vulgui, que cadascú ho vegi com vulgui.

El que sol ser determinant és el posicionament inicial del lector: què vol? Vol una història ben narrada? Doncs llavors Jo confesso és la seva obra: capes i capes de trames ben cosides, amb un bon grapat de personatges, cadascun amb la seva vida i els seus pensaments, cadascun amb el seu món. Les veus del Pamano ja ens oferien tot això, però a Jo confesso la densitat i l’extensió pugen uns quants graons.

Recordo que en una visita que Jaume Cabré va fer a la biblioteca de Santa Coloma de Farners per parlar de Les veus del Pamano li vaig preguntar per què feia passar tantes vicissituds a la Tina Bros, la mestra que serveix per estirar el fil de la història. Ell em va contestar que volia que cada personatge tingués el seu món. Vaig entendre la seva justificació. A més, com a escriptor té tot el dret a concebre la història i el llibre com vulgui. Però la meva manera de ser lector m’allunya dels llibres tan rodons, tan perfectes —alguns de llibres així en diuen la «novel·la total»—. Jo necessito alguna aresta, alguna imperfecció que deixi lloc per a les meves pròpies elucubracions. Altrament, em sento excessivament conduït, agombolat. 

I m’acaba passant que començo a veure inecessàries tantes capes de trames i fils narratius, i em fa l’efecte que al final no n’hi ha per a tant, que el missatge és en el fons prou senzill; que tot estigui tan ben dit em fa pensar en la lourdeur didactique de què s’exclama Asensio. És per això que a mi sempre m’ha semblat que Les veus del Pamano i, sobretot, Jo confesso bestselleregen.

Hi ha molts autors capaços d’explicar bones històries. Però a mi m’agrada trobar-hi alguna cosa més: algun detall que m’incomodi, una dificultat que no sigui merament el nombre de pàgines, una singularitat en la forma o en el to…

Ho confesso: no puc evitar pensar que si algú exemplifica a la perfecció la distinció entre ser un bon escriptor i ser un gran escriptor aquest és Jaume Cabré. Tot són bones intencions, en Cabré, i la gran literatura sol estar carregada de males intencions.

Anuncis

La teva manera de recomanar un llibre

En una escena de Harper, el sofert investigador privat amb cara de Paul Newman condueix a gran velocitat un descapotable atrotinat per una carretera de muntanya. L’acompanya una jove tan incapaç de ser seductora com de mostrar-se menys estirada i excessivament segura de si mateixa, fins al punt que les primeres vegades que ella s’adreça a Harper per fer-li una pregunta rep la mateix resposta: «La teva manera de començar una conversa talla la conversa.»

Fa anys que vaig veure aquesta pel·lícula per primer cop, però aquesta frase em va quedar gravada a la memòria no sé per què. O potser sí que ho sé: per la facilitat amb què podem adaptar-la a tantes situacions de la nostra vida. Aquests dies, per exemple, me n’ha vingut al cap aquesta versió: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.» És un pensament que he tingut sovint; sovint no: cada dia, segurament perquè vivim a l’època de les recomanacions literàries exprés, precipitades, poc mesurades. Però fa pocs dies, després de tornar a veure Harper, el pensament va prendre la forma definitiva: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Vaig estrenar el pensament cristal·litzat així després de llegir un tuit que presentava el nou llibre de relats de Jaume Cabré com «la nova obra mestra de Jaume Cabré». Sí, ja ho sabem: si hi ha un autor que corre el perill de ser acusat reiteradament d’escriure obres mestres, aquest és Jaume Cabré. I ell, esclar, no hi té cap culpa, i farem bé tots plegats de no ser injustos amb ell. Però els recomanadors haurien de tenir present que la capacitat dels humans de llegir obres mestres és limitada, i per tant cal espaiar la lectura de llibres així, cosa que ens duu a ajornar-los per a més endavant.

Cabré, com deia, és l’exemple per antonomàsia d’aquest fet. Ara, és indiscutible que Twitter pateix una gran inflació de recomanacions d’obres mestres coetànies. N’hi trobareu cada dia, i és cada dia que se’m fa present la mateixa frase adreçada a un tuitaire o altre: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

I em pregunto si ja no és possible parlar amb passió d’una obra sense caure en l’exageració i la manca de sentit crític, lloant el que ens sembla que està bé, assenyalant els aspectes que potser no són tan reeixits, com han fet els bons crítics i els bons lectors de tots els temps. Els elogis desmesurats sempre denoten una mancança o altra en qui els fa i espanten els lectors que miren de triar amb un cert rigor i un mínim de garanties el proper llibre que llegiran. O si no els espanten poden fer una cosa pitjor: decebre’ls o, molt pitjor encara, confondre’ls.

Però vivim en aquests temps d’excessos, de foguerades, i això no ho canviarem pas. Ni ho pretenem. Aquestes ratlles són només un plany i un comentari a peu de tuit, a peu de ressenya, d’entrada de blog: escriu, recomana un llibre, parla’n tan bé com vulguis, però recorda que, de vegades, «la teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Una afirmació que no és menys certa que aquesta altra, tan inqüestionable com dolorosa: «Per les seves recomanacions els coneixereu.»

Esther i el seu món

charles-dickens-1852
Dickens, a l’època en què treballava en El Casalot

Mentre llegia El Casalot, de Charles Dickens, mentre m’endinsava en els diversos mons que encreuen les seves òrbites dins l’univers que basteix el genial escriptor anglès amb aquesta obra, no em podia treure del cap una idea que s’hi havia entaforat des de les primeres pàgines: que Dickens volia agradar als seus lectors, fossin de la mena que fossin (i de la mena que podien ser a mitjan segle XIX), i que volia que aquests fossin tants com fos possible. I això no era llavors ni és avui cap mal, és cert, però també és cert que hi ha hagut escriptors molt menys pendents del seu públic, que han escrit sense tants miraments.

El Casalot és una obra immensa en tots els sentits: llarga, plena de personatges remarcables i d’històries diverses, amanida amb unes dosis ben calculades de drama, comèdia, misteri, romanticisme, psicologia, crítica social, etc. Dickens reuneix tots aquests ingredients i els utilitza amb una habilitat prodigiosa per amassar una història molt ben travada, sense grumolls per desfer, i que converteix El Casalot en una gran novel·la. Però una cosa és afirmar que sigui una gran novel·la, i una altra és batejar-la com “la novel·la canònica”, com fa Harold Bloom.

numeros-F110-419-191-112D’obres perfectes n’hi ha, però poques. El Casalot és un molt bon llibre, però a parer meu té un problema que no és petit: el perfil absolutament pla del personatge principal, l’Esther. Si mai s’ha acusat Dickens de maniqueisme, és probable que la protagonista d’El Casalot en sigui la mostra més clara i irrefutable. L’Esther és bona, boníssima, la millor persona que mai hagi sorgit de cap obra literària, i a més és modesta, humil, abnegada, treballadora, competent, amable, justa… En fi, poseu-hi tots els adjectius que vulgueu i no li fareu justícia. L’única pega és que no és una beutat. Però resulta que l’Ada, un altre dels personatges principals, “la nineta dels ulls” de l’Esther, és tan bona com ella, i a sobre és una bellesa com n’hi ha poques.

CasalotPer acabar-ho d’adobar, la mateixa Esther es converteix en un dels dos narradors que Dickens utilitza per explicar la història. El resultat? Doncs que els capítols narrats per l’Esther qualsevol metge mínimament llegit no podria fer altra cosa que prohibir-los a tot lector afectat del grau més ínfim de diabetis. Llegir cada dos per tres allò de la “nineta dels meus ulls” s’acaba fent més difícil de suportar que els “indefectiblement” que campen lliures per l’obra de Josep Pla. Sí, El Casalot ho tenia tot per ser una obra mestra, però per mi aquesta manca de perfil de dos dels personatges més importants és un defecte massa significatiu.

Per què va dibuixar uns personatges tan enfarfegosos, Dickens? No ho sé. Si no fos perquè cauria en un anacronisme, jo diria que el problema és que El Casalot és una novel·la que bestsellereja, que vol agradar massa. Com he dit més amunt, voler agradar no és cap mal, però voler agradar massa potser sí que ho és.

Deu ser per això que mentre llegia El Casalot em venia sovint al cap un dels escriptor catalans més universals d’avui dia, Jaume Cabré, autor de bones novel·les, ben escrites, ben construïdes, ambicioses. Les veus del Pamano o Jo confesso són grans llibres, fruit d’una feina incansable per afinar-los, per arrodonir-los, fins al punt que és difícil trobar-hi arestes o fils per lligar. I aquest és, per mi, el seu punt feble: són novel·les massa rodones, massa afinades, massa digeribles. Pel meu gust, bestselleregen, com ho fa El Casalot, i una obra que bestsellereja pot ser un gran llibre, però no serà mai una obra mestra. La novel·la canònica és una altra cosa.