Ce monde est horrible

Explica Simone de Beauvoir a les seves memòries que el món a principis dels anys seixanta li semblava una cosa horrible. Ella i Sartre, sovint junts però de vegades també per separat, havien viatjat molt i havien visitat i conegut països que a mitjan segle XX vivien uns moments molt convulsos, sinó revolucionaris, o que si més no es trobaven en plena transformació: Grècia, la Xina, la Unió Soviètica, el Brasil, l’antiga Iugoslàvia, etc. En molts llocs d’Europa, com Alemanya, Itàlia, els països de l’Est o el mateix Estat espanyol, encara s’hi veien el rastre de la guerra i els estralls causats per una primera meitat del segle XX demolidora. Rastres que quedaven al descobert en el paisatge, a les ciutats, en l’urbanisme i les infraestructures, però també en la mateixa societat, en les cares dels homes i les dones que ells trobaven en els seus viatges.

Però les imatges més doloroses, l’experiència més dura, no les van haver d’anar a buscar fora: la França de finals dels cinquanta i principis dels seixanta era un país devastat socialment i políticament, una societat dividida en què cada facció veia en els altres l’enemic a combatre i a aniquilar: dretes i esquerres, burgesia i proletariat… Els enfrontaments eren constantment atiats per una extrema dreta cada cop més forta i omnipresent que tenia lligams amb els cossos policials i amb l’exèrcit, que en aquell marasme campava lliurement. Els rumors d’una possible guerra civil eren constants, fins i tot d’un cop d’estat, mentre De Gaulle es deixava estimar i s’oferia com a solució a tots els mals.

Però, quin era l’origen d’aquesta situació? La resposta: la guerra d’Algèria. Feia anys que a Algèria la situació era insostenible. La colònia francesa era un polvorí, i les autoritats i l’exèrcit francès, per mantenir el país sota control i el domini en tots els àmbits, actuaven emprant tots els mitjans que se’ls acudien: la persecució dels opositors, la repressió, l’empresonament, la tortura, els afusellaments, les violacions massives, els camps de concentració… De tot això, a França no n’arribava pràcticament res. Si algú denunciava certes pràctiques, les autoritats les negaven i el denunciant era considerat un traïdor. La premsa va patir tant la censura com l’autocensura, i els intel·lectuals que gosaven reclamar una solució per a Algèria, una sortida que passés perquè els algerians hi diguessin la seva, a més de córrer el risc de ser processats, esdevenien l’objectiu de l’extrema dreta, que multiplicava els atemptats i les intimidacions per tot el país.

Aquest període va ser llarg. Sartre i Beauvoir van significar-se i van donar suport a la causa algeriana: promovien i signaven manifestos, protagonitzaven actes i conferències, assistien a manifestacions, i difonien el conflicte internacionalment aprofitant els seus viatges. De tot això en parla Beauvoir al volum La force des choses. Val la pena cedir-li la veu*:

«Algèria guanyaria. Jutjàvem —com Mollet havia fet abans— «imbècil i cruel» la prolongació de les hostilitats, perquè aquesta condemnava a mort i a tota mena de suplicis centenars de milers d’algerians; a França, sacrificava milers de joves, exigia una mistificació sistemàtica de l’opinió, l’escanyament de les llibertats, la perversió de les ideologies, el deteriorament d’un país encebat de mentides fins al punt de perdre el sentit mateix de la veritat, alienat, despolititzat, passiu, madur per a totes les dimissions, i per a la primera dictadura que vingués.» (Pàg. 89)

«Jo soc una intel·lectual, jo dono valor als mots i a la veritat; jo pateixo cada dia, indefinidament repetida, l’agressió de les mentides escopides per totes les boques. Generals i coronels explicaven que ells menaven una guerra generosa i fins i tot revolucionària. Vam veure aquest fenomen digne d’una barraca de fira: un exèrcit que pensava!» (Pàg. 120-121)

«La independència d’Algèria és un fet incontestable. Arribarà en un any o en cinc anys, amb un acord amb França o contra França, després d’un referèndum o per mitjà de la internacionalització del conflicte, això ho ignoro, però és un fet, i el mateix general De Gaulle, portat al poder pels campions de l’Algèria francesa, es veu avui forçat a reconèixer: “Algerians, Algèria és vostra”. Per tant, ho repeteixo, aquesta independència és certa. El que no ho és pas és el futur de la democràcia a França. Perquè la guerra d’Algèria ha corromput aquest país. La disminució progressiva de les llibertats, la desaparició de la via política, la generalització de la tortura, la insurrecció permanent del poder militar contra el poder civil, marquen una evolució que podem qualificar, sense exagerar, de feixista. Davant d’aquesta evolució, l’esquerra és impotent, i ho continuarà sent si no accepta unir els seus esforços a l’única força que lluita avui realment contra l’enemic comú de les llibertats algerianes i les llibertats franceses. I aquesta força és el FLN. (…) D’una banda, els francesos que ajuden el FLN no se senten pas empesos solament per sentiments generosos cap a un poble oprimit ni es posen tampoc al servei d’una causa estrangera; treballen per a ells mateixos, per la seva llibertat i pel seu futur. Treballen per la instauració a França d’una veritable democràcia. D’altra banda, no estan pas sols, sinó que reben un suport cada cop més nombrós, una simpatia activa o passiva que no para d’augmentar. Ells han sigut l’avantguarda d’un moviment que potser ha desvetllat l’esquerra, enfonsada en una prudència miserable.» (Pàg. 359-360: declaració de Sartre davant dels jutges.)

«Aquest món és horrible.» (Pàg. 411)

«Ell [Lanzmann] em va explicar amb ràbia les pallisses de l’Arc de Triomf: els policies esperaven els algerians a les sortides del metro, els immobilitzaven amb els braços enlaire i els colpejaven; va veure amb els seus propis ulls com els trencaven la cara i els obrien el cap; per protegir-se, els algerians es cobrien la cara amb les mans: les hi colpejaven; van trobar cadàvers penjats als arbres del Bois de Boulogne i d’altres, desfigurats i mutilats, al Sena.» (Pàg. 430)

«En aquest estat policial que era actualment França, l’esquerra no tenia gairebé cap possibilitat d’actuar.» (Pàg. 432)

«Ningú no dubtava que la independència no fos a tocar. Hi havia negociacions en curs, tota la premsa en parlava. De Gaulle es trobava forçat a declarar la pau pel FLN, per l’opinió i perquè aquesta guerra feia nosa a la seva política de la ‘grandeur’. Quan va anunciar a Bastia “l’últim quart d’hora”, ens va semblar que per primera vegada aquestes paraules es corresponien amb la realitat. Però abans que Ben Khedda no s’instal·lés a Alger, els feixistes ens farien passar mals moments. Ens havíem d’organitzar.» (Pàg. 434)

«La nit del 31 de desembre, De Gaulle va parlar i jo vaig tancar la ràdio al cap de dos minuts, exasperada per aquell narcisisme neuròtic, per aquell buit grandiloqüent.» (Pàg. 443-444)

«Silencioses, disciplinades, aquelles masses li demostraven [al Govern] que no utilitzaven la llibertat per posar París sota el foc i sota la sang, i que, si la policia no els apallissava, ningú no seria esclafat ni trepitjat. Uns quants militants asseguraven, tot al llarg del recorregut, un servei d’ordre impecable.» (Pàg. 452-453)

Sí, un se’n fa creus de com estaven les coses a França a principis dels seixanta…

*Tots els textos citats han estat traduïts per L’Acció Paral·lela a partir del text francès de La force des choses II, Éditions Gallimard, Collection Folio.

Sobre les passes de SdB

La literatura del jo avui dia ho infesta jo. Sense el jo no hi hauria literatura. Dues frases, dues veritats. Dues obvietats, més aviat. Tot el que vulguem dir sobre el jo i la literatura ja ha estat dit abans. Com sempre, el que és important és veure què som capaços de fer amb aquest jo i de quina manera el presentem. No, no estem parlant de cap pandèmia del segle XXI: el segle XX és l’era daurada del gènere memorialístic, i alguns dels volums publicats són considerades obres mestres i la producció més destacada dels seus autors. És el cas d’Elias Canetti, per exemple, o de Narcís Oller, nom oblidat de les nostres lletres, autor d’unes memòries esplèndides i del tot recomanables.

Simone de Beauvoir és un d’aquests escriptors: les seves memòries són tan voluminoses com interessants. Atreuen per l’època i el món que hi apareixen reflectits i per la vida mateixa de l’autora, plena de llums i també d’unes quantes ombres. És indubtable que ella va saber aprofitar tot el que va viure per convertir-ho en matèria literària, seguint la seva vocació precoç d’esdevenir escriptora. Bona part d’aquesta matèria la va fer servir per produir obres de ficció, novel·les tan excel·lents com Les mandarins. La seva experiència vital també va ser la font d’una obra assagística cabdal com El segon sexe. Però, no prou satisfeta amb la manera com el seu jo s’explicava en totes aquestes obres, farcides de passatges autobiogràfics, de situacions i fets i personatges extrets directament de la realitat viscuda, De Beauvoir va emprendre amb cinquanta anys la redacció de les seves memòries, que va recollir en quatre volums: Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des chosesTout compte fait, als quals cal afegir encara algun altre volum, com Une mort très douce, on parla de la mort de la seva mare.

L’autora avisa en els pròlegs d’aquests llibres que a les memòries no hi diu cap mentida, però alhora admet que tampoc no ho diu tot. Segons ella, en general se li reconeix que una de les seves qualitats és una sinceritat tan allunyada de la fanfarronada com del masoquisme. El cas és que després de llegir Les mandarins un no sap fins a quin punt De Beauvoir podia anar més enllà en unes memòries a l’hora de reconstruir una part de la seva vida i de la dels qui eren al seu costat. No en va, la publicació de la novel·la va fer enfadar Camus, en el qual està inspirat un dels protagonistes, ja que aquest entenia que l’escriptora havia revelat massa intimitats que tenien a veure amb ell.

Ara, però, mesclarem memòries d’altri amb records propis, pel plaer del joc. A Mémoires d’une jeune fille rangée, De Beauvoir parla dels seus primers anys de vida, del precoç descobriment de la literatura, de la situació de la seva família, vinguda a menys per culpa d’un daltabaix econòmic, i de les ànsies dels seu pare de tenir un fill en comptes d’una filla, fets que inevitablement la van marcar per sempre. En aquest volum també parla dels estius que va passar a la Corresa, al parc de Mairinhac que va crear el seu avi el 1880. Es tracta d’un indret situat a prop d’Usèrcha, un bonic poble del nord d’aquest departament on, ves per on, va néixer L’Acció Paral·lela.

Doncs bé, a Usèrcha mateix hi ha una breu ruta a peu senyalitzada que ressegueix la riba de la Vézère. Duu per nom Sur les pas de Simone de Beauvoir, i transcorre per espais verds i ombrívols, sota frondosos arbres de ribera, al llarg de cinc quilòmetres. Fent aquesta passejada, imaginant-nos que seguim les passes de l’escriptora, podem fer-nos el càrrec de fins a quin punt De Beauvoir devia aprofitar aquells estius per evadir-se de la complicada vida familiar, per agafar forces abans de decidir-se a prendre el seu propi camí. Va ser prop d’aquí que va coincidir en una ocasió amb Sartre. Es veié més d’un cop amb ell d’amagat, i el 1929, amb vint-i-un anys, va seguir-lo cap a París, decidida a començar la seva trajectòria literària i a jugar un paper en la vida intel·lectual de la capital.

El que va fer ho podem llegir a les seves novel·les i també a les memòries. No diu mentides, afirma. Tampoc no ho diu tot. Qui és que ho faria, oi?

Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.