No una història qualsevol

«No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res», diu en un moment donat el jove narrador de Lliçó d’alemany, i aquesta afirmació és la clau de volta per entendre el plantejament de la novel·la que Siegfried Lenz (1926-2014) va publicar el 1968, nou anys després de l’aparició de la gran obra de Günter Grass, El timbal de llauna.

Ambdues novel·les comparteixen alguns trets que les emparenten, com ara el fet que els dos protagonistes expliquen la seva història des dels establiments de reclusió on han anat a parar per actes que van cometre en el passat. Però, tot i els elements en comú que hi podem trobar, El timbal de llauna i Lliçó d’alemany són obres molt diferents pel punt de partida des d’on van ser concebudes, fins al punt que semblen de generacions ben allunyades. La novel·la de Günter Grass és una obra més arriscada, fruit d’una ambició literària molt elevada que recorda certa narrativa de la primera part del segle XX, fins i tot prèvia al tall en tots els sentits que suposa la Segona Guerra Mundial. Siegfried Lenz opta per un relat més convencional —o tradicional, si ho preferiu—, cosa que a priori no és necessàriament cap defecte però que, curiosament, confirma que aquesta novel·la està situada de ple en el més conservador panorama literari de la segona meitat del segle XX.

Repeteixo que això no és cap defecte. De fet, Lenz ens ofereix una narració sòlida i molt ben construïda; la història llisca amb la fluïdesa que els bons narradors saben imprimir als seus textos (reconeguem aquí la bona feina que ha fet el traductor, Joan Ferrarons, per a l’edició de Club Editor).

El protagonista, Siggi Jepsen, arran d’un càstig imposat pel professor d’alemany del centre on està reclòs, escriu el relat que llegim sobre una època determinada de la seva vida, que coincideix amb els dos darrers anys de la Segona Guerra Mundial i els primers temps de la postguerra. Siggi viu a Frísia, tocant a la Mar del Nord, a la zona fronterera amb Dinamarca. Viu a casa dels seus pares —ella, una dona que no és mou mai de casa; ell, un agent de policia. A poc a poc anirem coneixent un grapat de personatges d’una petita comunitat situada a prop de la costa, enmig d’un paisatge que Lenz descriu amb mestria, tal com també el pinta un dels protagonistes del relat, el pintor Max Ludwig Nansen. A Nansen li arriba de Berlín la prohibició de continuar pintant, i el pare de Siggi serà l’encarregat de comunicar-li l’ordre i vetllar perquè Nansen no trenqui la prohibició.

A partir d’aquí es descabdella el relat sobre aquella comunitat i aquell període en què la guerra començava a anar de mal borràs per als alemanys. I, tanmateix, al llarg de la novel·la trobem pocs soldats, presenciem escassos fets bèl·lics, a penes algunes escaramusses, algun bombardeig aïllat, fins a l’aparició d’uns quants soldats britànics quan ja s’ha produït la rendició dels alemanys. En cap moment no veiem soldats nazis, agents de les SS… A tot estirar, un vehicle d’on baixen quatre figures vestides amb jaquetes llargues de cuir. Podria semblar que en aquell racó d’Alemanya, envoltat de camps i de pastures, la vida fa el seu curs aliena als fets transcendentals que succeeixen ben a prop i a tot Europa. Però no és així: «No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.» Efectivament, el narrador ens parla de la seva història personal, familiar, de la seva vida camperola, perquè aquesta és la millor manera de parlar-nos del que realment està passant. Lenz no descriu les atrocitats de la guerra, els estralls que provoca el conflicte; no veiem anades i vingudes d’escamots nazis, no assistim a les tribulacions d’un exèrcit en hores baixes. És com si la guerra fos lluny. Però no: la guerra és allí mateix, ben present —el germà gran de Siggi és un desertor—, i l’existència del règim nacionalsocialista, l’asfíxia que produeix l’autoritarisme que marca la vida dels ciutadans, siguin o no adeptes a aquest règim, es fan paleses no pas gràcies als tancs ni a les esvàstiques ni a agents omnipresents, sinó per mitjà d’un parell d’individus tenebrosos i brutals: el pare i la mare de Siggi. Ells són la perfecta representació del règim i són els qui vetllen perquè tothom en aquella petita comunitat adopti l’actitud que s’espera de tots els alemanys: la que duu al compliment estricte del deure.

Per a aquest matrimoni, el sentit del deure passa per damunt de tot, fins i tot dels seus fills. A Lenz no li cal parlar d’esvàstiques ni de grans demostracions de poder; a Lliçó d’alemany tot és petit, domèstic, concret; el mal també. Els tres fills del matrimoni —Siggi viu a casa amb una germana també més gran, Hilke— només tenen al pensament la idea d’abandonar la llar paterna, on viuen sota l’opressió d’uns progenitors obsedits pel compliment del deure i que no poden suportar tenir un fill desertor, de qui reneguen. «Espero que sàpigues el que s’espera de tu», diu el pare a Siggi, a qui vol convertir en un delator que l’ajudi en la seva tasca de policia, que duu a terme amb un zel exagerat, fins i tot després de la derrota de l’exèrcit alemany i l’ensulsiada del règim nazi.

Al costat de la descripció del paisatge —la boira, les maresmes, la sorra, els dics, els turons ondulats, el gris omnipresent ens són presentats de manera brillant, amb tots els matisos—, el retrat d’aquesta parella és contundent i reforça la tensió del relat. Vet aquí una descripció de la mare:

Es va girar en sec i va tirar el cap enrere, tant com li permetia el monyo fixat amb un ret i que recordava un tumor, i d’una estrebada se’m va endur del jardí i de la festa. Aquella dona alta i plana de pit corria davant meu com una desesperada. (Pàg. 88)

El pare:

Vaig constatar que els nusos dels cordons li havien sortit igual de llargs, impecables. Li agradava que els nusos quedessin idèntics. I també li agradava la inquietud, la inseguretat que sabia infondre com un turment en la persona que tenia davant, només mirant-la: quan adoptava aquell posat, un deixava de pensar el millor de si mateix. (Pàg. 258)

Lliço d’alemany és una bona novel·la que ens parla d’una època dramàtica. A partir d’uns pocs personatges d’un poblet de Frísia ens descriu tot un país. Lenz narra amb ofici; només en alguns moments concrets s’entreté un pèl massa en detals que no tenen repercussió en la història, que no afegeixen res de destacable a l’ambientació, un defecte que comparteix amb bona part de la narrativa posterior a la Segona Guerra Mundial i que arriba als nostres dies. Amb tot i això, qui busqui una bona història ben explicada gaudirà amb aquest llibre. Qui prefereixi una literatura menys complaent amb el lector sempre podrà recórrer a El timbal de llauna.

Elogi de la lleialtat

La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.

A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.

L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.

El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.

Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.

La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):

S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.

La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.

A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):

La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.

«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.

És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.

Un llibre important.