La bastida i el clixé

A L’Acció Paral·lela hem parlat en més d’una ocasió d’obres que deixen al descobert la bastida que han fet servir els autors per construir-les. És probable que no tothom consideri aquest fet com un defecte de l’obra, i en certs casos pot passar fins i tot que l’autor hagi deixat la bastida a la vista volgudament. Són pocs, però, els qui saben fer-ho amb gràcia i finor. En general, quan veiem les costures d’una novel·la és perquè l’autor no ha tingut prou perícia o, tal vegada, ha enllestit la feina precipitadament.

Feliçment, jo soc una dona, novel·la que Maria Aurèlia Capmany va publicar el 1968 —i que hem llegit en l’edició de Barcanova apareguda el 2017—, és una d’aquestes obres. Mentre la llegim, anem veient en tot moment l’engranatge que fa avançar el relat, els fils amb què Capmany embasta cada capítol. I sí, prou veiem que això passa de vegades perquè aquesta és la voluntat de l’autora, però és inevitable que la sensació que provoca el llibre és que hi han faltat unes quantes puntades per deixar el cosit més ben acabat.

La protagonista, Carola Milà, ens explica la seva vida. Capmany utilitza el procediment de fer dir a l’heroïna que escriurà les seves memòries per encàrrec d’un editor, el qual més endavant li demanarà que les converteixi en una obra de ficció per evitar que algú es pugui sentir massa identificat amb el que s’hi explica. Així doncs, Carola Milà comença dient-nos que va néixer el 31 de desembre de 1899 i, a partir d’aquí, ens narra la seva vida tot fent un repàs als principals fets històrics que es van esdevenir a Barcelona i a Catalunya durant la primera meitat del segle XX. On Capmany es mostra més destra és en la descripció de la Barcelona de principis de segle, en l’ambientació i en el relat d’aquests fets. L’estil, simple i àgil, fa que la història avanci amb fluïdesa i el lector en passi via sense gaires entrebancs.

Capmany fa un bon retrat de la burgesia barcelonina i dels moviments obrers i sindicalistes que sacsejaven el panorama social i polític d’aquell temps. Ara bé, els personatges que poblen aquest univers són excessivament estereotipats, mers clixés que representen uns tipus determinats: el burgès, el patró, l’anarquista… Per a Capmany són les peces que necessita i que vol fer servir per pintar el món que ens vol ensenyar, un món on les dones juguen un paper secundari que Carola Milà no està disposada a acceptar. Per aquesta raó la protagonista passarà per tota mena de vicissituds fins que aconsegueix sortir-se amb la seva i esdevenir una dona independent i lliure.

No hi ha cap mena de dubte que Capmany anteposa els seus objectius principals —parlar d’un seguit de valors, mostrar un tipus de dona, descriure una època històrica…— a la possibilitat d’escriure una obra literàriament més reexida. No diem amb això que no volgués escriure una bona novel·la, però és evident que el resultat se’n ressent de forma indiscutible. Joan Fuster, en el seu clàssic volum Literatura catalana contemporània, troba les paraules justes per expressar el que volem dir: «L’utillatge narratiu de Maria Aurèlia Capmany és poc variat, i més aviat sembla que, a mesura que avança la seva obra, tendeix a simplificar-lo. Necessitem morir, El gust de la pols o La pluja als vidres són encara novel·les construïdes amb una laborosa obediència a les regles del gènere, segons la tradició; Un lloc entre els morts, Feliçment, jo soc una dona i Vitrines d’Amsterdam tendeixen a l’esquematisme, a la precipitació en el tempo i en la coherència i fan la impressió de no aprofitar fins a l’extrem possible una matèria inicialment densa i pletòrica. Com també en Quim/Quima. Però Maria Aurèlia Capmany potser no s’hi proposava sinó el que ha fet, i els seus relats convergeixen en una última, insistida moralitat: que el món és “bell” i “mal fet”, i que cal seguir vivint “per tal d’endreçar-lo una mica”. La seva literatura respon a aquestes conviccions.» (Pàg. 390)

És exactament això. Si el plantejament inicial de Feliçment, jo soc una dona és ben interessant i dona peu a crear certes expectatives, a mesura que llegim ens adonem que Capmany aboca en el llibre un excés de situacions i figures que sovint ens passen per davant dels ulls amb excessiva celeritat, sense que s’aprofiti prou la seva presència a l’obra. En alguns moments la successió de personatges és frenètica, estressant; els salts en el temps, desiguals, també empenyen l’obra cap al final. No només veiem les costures del relat, sinó que patim veient tants fils per aquí i per allà, tantes escenes mal atacades al conjunt.

I és una llàstima, perquè el llibre podria haver donat més de si. Ah, les conviccions! Calen i són bones per a tants moments de la vida! La bona literatura, però, no les vol mai gaire a prop.

Temps d’epidèmies

L’estupidesa insisteix sempre. (Pàg. 34)

Cadascú tria l’època que li sembla millor per llegir certs llibres. També pot passar que alguns títols truquin a la porta quan menys t’ho esperes. És el cas de La pesta, d’Albert Camus, novel·la que durant més de quinze anys ha esperat pacientment el seu moment a la lleixa on l’acompanyaven altres obres d’un dels grans escriptors del segle XX (l’altra accionista paral·lela l’havia llegit fa deu anys). De sobte, he sentit l’impuls de llegir-la, segurament perquè hem entrat de ple en una època marcada per les pandèmies, la pitjor de les quals no és cap que tingui diagnòstic ni tractament mèdics, i tenia la necessitat de llegir una crònica sobre un grup de persones que lluiten contra una epidèmia de pesta.

La pesta és la segona novel·la de Camus. La va publicar el 1947, cinc anys més tard de l’aparició de L’estrany i dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Joan Fuster la va traduir al català el 1962, una versió que aguanta molt bé el pas del temps. La sinopsi és ben simple: un dia de primavera apareix una rata morta als carrers de la ciutat algeriana d’Orà. És el primer indici de l’arribada de la pesta, que aviat s’estendrà per tots els barris i farà que les autoritats hagin de prendre mesures i incomunicar la ciutat per combatre l’epidèmia. Un grup d’homes, amb el metge Rieux al capdavant, es disposen a fer-hi front.

L’interès de la novel·la rau justament en les reaccions i l’actitud que mostraran aquests homes davant de la pesta i de les diferents circumstàncies que els tocarà viure: la separació, l’exili, el cansament, la por, els dubtes, la responsabilitat…, que és de fet del que Camus ens vol parlar. Davant del perill de contagi i la possibilitat de deixar-hi la vida, sorgeixen els temors, les ganes de fugir, la desesperació, però també la capacitat de cadascú de dur a terme la seva tasca i la capacitat d’un grup de persones d’organitzar-se i treballar pel bé comú, ja sigui per solidaritat, per responsabilitat, per mer esperit de supervivència, o perquè la vida —mentre no es perd— continua.

Quan s’adquireixen hàbits els dies passen sense complicacions. (Pàg. 9)

Camus descriu les formes més modestes i quotidianes que pot prendre un heroisme sense escarafalls; l’heroisme de les persones que fan el que han de fer sense encomanar-se a Déu buscant una recompensa en un altre lloc o en una altra vida, sinó perquè creuen que el seu deure és acomplir la tasca que tenen assignada, mirant de treure les forces que els calen de la seva mateixa condició humana, sense esperar res més. Per poder dur a terme aquesta tasca i mantenir-la en el temps, els és imprescindible una cosa: no perdre l’esperança. I el gran mantenidor de l’esperança és el metge Rieux, personatge lluminós dins de la seva mesura completament humana.

Com tota obra important, La pesta permet segons i terceres lectures, altres interpretacions dels fets que ens són relatats. La proximitat de la Segona Guerra Mundial ens forneix una primera capa interpretativa, ja que moltes de les situacions que viuen els ciutadans d’Orà troben el seu paral·lel en escenes de la guerra: l’organització dels qui resisteixen als embats de la pesta, les mesures autoritàries que prenen els governants, la reclusió dels ciutadans i la retallada de les llibertats o la incineració dels cadàvers semblen descripcions directes de molts episodis que es van viure durant la guerra.

Però la pesta serveix de metàfora per referir-se a d’altres epidèmies que han soscavat —i soscaven— la nostra civilització. És per aquest motiu que la novel·la manté tota la seva vigència avui dia, perquè és una obra capaç d’interpel·lar els lectors del segle XXI, que assistim atònits a la descripció d’uns símptomes, d’unes malalties i d’unes conseqüències que ens és molt fàcil relacionar amb el moment actual. És aquí que La pesta es mostra com una gran obra plena de passatges que han passat a la posteritat, amb frases que, lluny de ser eslògans, mantenen tota la força amb què van ser escrites. Vegem-ne alguns exemples:

Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és el de viure amb una memòria que no serveix per a res. (Pàg. 62)

El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenem virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot i que en conseqüència es creu autoritzada a matar. (Pàg. 109)

Jo estic tip de la gent que mor per una idea. No crec en l’heroisme, sé que és fàcil i he comprovat que és criminal. El que m’interessa és que es visqui o es mori per allò que s’estima. (Pàg. 135)

La inevitable conclusió final és que, malgrat que «en els homes hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu» —com diu un dels protagonistes, com segurament creia el mateix Camus—, convivim amb la pesta, que pren la forma de la ignorància, l’autoritarisme, el mal…, i aquestes són epidèmies que no aconseguirem erradicar mai. No per això hem de deixar de combatre-les, com fa Rieux. Així, un cop la ciutat ha estat alliberada de la pesta i mentre tothom ho celebra, el narrador llança l’advertiment que tanca la novel·la:

Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.