La mínima unitat de sentit (poètic)

Ja fa temps que una part de la poesia que s’escriu avui dia està condicionada, conscientment o no, pels mitjans de difusió. Una part molt petita, si voleu, però no pas negligible. Les xarxes, amb Facebook, Instagram i Twitter al capdavant, fa prou anys que existeixen i tenen prou pes i presència per exercir aquesta influència sobre la manera com alguns escriuen els seus versos. En tots aquests casos, esclar, la brevetat és llei (com ja hem remarcat en un altre apunt del blog). Però la brevetat no és per si sola cap problema ni cap defecte. Des de Safo s’han escrit poemes breus, i al llarg dels segles se n’han produït de molt bons. Hi ha tota una tradició de poesia breu que arriba fins als nostres dies i que inclou espècies tan diverses com els monòstics, els haikus, etc., peces que sovint són brillants i que aconsegueixen conjuminar un sentit ben concret i condensat i una gran bellesa. El que no és pas senzill és destriar el gra de la palla. Com més breu és el poema, més àrdua és la tasca de consensuar la manera d’apreciar-lo.

Les xarxes, però, també han modificat la manera de difondre poemes nous i vells: avui s’opta ben sovint per piular versos aïllats d’una poema o per piular algun poema breu separat de l’obra en què estava integrat. Hi ha casos extrems, com les famoses postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes —algú sap per què moltes semblen eslògans extrets de manuals d’autoajuda?— , que inclouen tant fragments de versos com mitges frases sorgides d’obres de narrativa, unes poques paraules que aspiren a tenir ja alguna mena de sentit o a provocar una determinada sensació en el lector. Un es pregunta si no podríem dur aquest exercici fins a l’extrem i acabar piulant una sola paraula d’un poema, o encara millor, un únic fonema, que és la unitat mínima dotada de sentit. Siguem agosarats! (Si us sembla impossible, penseu per un moment en alguns dels poemes de Perejaume inclosos a Obreda: segur que d’algun en podríem destil·lar un únic fonema que ens permetés identificar-lo i… assaborir-lo.)

El resultat d’aquesta pràctica és que molta de la poesia que s’ha escrit i publicat els darrers anys, però també la que va ser escrita anteriorment, és susceptible de ser estrafeta i ridiculitzada. Com que tot queda descontextualitzat —el vers respecte del poema, el poema respecte de l’obra—, pot passar que acabem llegint versos que no sembla que vagin enlloc, que facin més aviat l’efecte de ser meres ocurrències, espurnes d’enginy, res que tingui gaire a veure amb la veritable poesia. Aquí hi tindrà molt a veure el gust del piulador, l’encert o el desencert en la tria del fragment difós, àmbits relliscosos on és fàcil arribar a la conclusió que tants caps, tants barrets.

Com sempre, el millor és portar a col·lació alguns exemples del que vull dir. Vet aquí unes quantes postals de l’ILC. Llegides així, com a text sense context, què ens suggereixen?

Si no sabés retenir paraules / el meu ofici seria el de traficant / d’instants (Joan Elies Adell, Un mateix cel, 2000) 

La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit (Jesús Maria Tibau, Sota la pell hi ha carn encara, 2017)

Els oceans de la nit respiren i respiren (Lluís Solà, A les coves de la llum, 2010)

De vegades es piula un sol poema, però sencer, que ja és alguna cosa… Ara, si és dolent, és dolent, encara que sigui del gran J. V. Foix, com aquest:

L’exercici d’aïllar versos de forma poc encertada és tan desaconsellable com fàcil de fer. Si escric: “Guixa amb blanc les pissarres”, algú pot pensar: “Ves, com les vols guixar, si no?” Potser un lector molt bon coneixedor de l’obra vinyoliana recordarà el vers, extret del poema “Cant partit”, que tampoc no és un dels millors que va escriure Vinyoli. En qualsevol cas, un vers sol és trair vers i poema.

Però, com deia abans, siguem agosarats. Tornem, doncs, a Perejaume i intentem citar d’algun poema seu un únic fonema. Per exemple, del poema «El vent en els poemes» citaríem: [v]

Seria, esclar, una [v] que allargaríem uns segons per reproduir el sentit del text, d’aquests versos:

Oh absoluta escaiença!

El llebeig com una cançó cenyidora sonant pertot.

I els oïstes parant l’orella a aquell cordill tremolós

amb què el vent, ell mateix, es rubrica.

D’un altre poema d’Obreda podríem citar: [ɔ]

Es tracta, esclar, del poema «Les os d’Olot» —de les quals triaríem la darrera, que també hauríem d’allargar uns instants. Ara, no es ho posarà tan fàcil un poema magnífic com «Sac de gemecs», del qual ens costarà escollir un fonema que el representi. Fa així:

El lloc morrut, el bec del pic,

la terra que es pronuncia,

les tintes enasprades de la terra

que es pronuncia, que es reinfla,

la bretxa bufarella,

la collada de Tosses

amb la cornamussal al coll,

l’enserralada cornamusa,

el pic com un bec d’au

que s’obre, que es bada pel mig,

aquesta és la fascinació de muntanyes

com el Pedraforca o els Encantats:

la imatge d’un pic que va a dir-se.

No ho intentem. Quedem-nos amb el poema. Amb tot el poema. Farem santament.

Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

No m’agrada la música

Qualsevol expert en comunicació us dirà que més val mirar de transmetre poques idees i que aquestes arribin clares a l’auditori que us escolta, que no pas dir moltes coses i que aquest mateix auditori no en retingui cap. Comencem l’apunt amb aquesta nota mental perquè el que direm ja ho vam insinuar en un apunt anterior del 31 de març de 2019, titulat «El col·lapse de la poesia». Esteu avisats: ens repetirem.

Fa molts anys —jo era encara un adolescent—, mentre fèiem una excursió per la muntanya, un amic de l’institut em va confessar que no li agradava la música. Ho va dir just quan érem en una pujada pronunciada, trepitjant l’argila resseca, el terra vermellós d’un turó vallesà. Vaig preguntar-li a quin estil de música es referia —amb un altre company de colla acabàvem de comentar l’aparició d’un nou LP d’Accept i, doncs, parlàvem de heavy—, i ell em va respondre: «No, no; no és una qüestió d’estil. No m’agrada la música en general. Diria que no la suporto.» Astorat, incrèdul, vaig replicar que això era impossible, que no hi havia ningú a qui no li agradés un o altre estil. Però era així: no li agradava el heavy, ni el rock, ni el blues, ni el pop, ni el jazz —per descomptat—, ni la música electrònica, ni la ballable o discotequera de l’època, ni la música clàssica, ni les ranxeres, ni les sardanes… Cap. Res.

No dubto que hi hagi més persones en la mateixa situació, però per força han de ser poques. Una cosa és que la música no t’interessi, com hi ha tantes coses a la vida que no ens interessen, però per afirmar que no t’agrada gens, que més aviat et molesta, cal que es doni —no ho sé veure d’una altra manera— alguna mena de trastorn, com el que fa que algunes persones no tolerin el gust del coriandre —sembla que hi ha un gen que els el fa avorrir—, mentre que d’altres no hi tenen cap problema.

Perquè el cert és que, llevat d’excepcions molt excepcionals, a tothom li agrada un tipus o altre de música. En tot cas, vaig perdre el contacte amb aquell company d’institut, però estic convençut que amb el pas dels anys devia arribar a poder apreciar algun estil musical, encara que fos per força, perquè la música és omnipresent a la nostra vida, de vegades d’una forma molt invasora —ara ve Nadal…—, i el millor que podem fer és acostumar-nos-hi.

Doncs bé, crec que el mateix es pot dir de la poesia: quan algú diu que no li agrada la poesia és perquè no ha trobat el poema que li digui alguna cosa, que li faci comprendre què és això que fa mil·lennis que anomenem poesia. Com passa amb la música, però veient-ho des del punt de vista contrari des d’on ho veia el meu amic, és impossible que ens agradi tota la poesia que es fa; de fet, no és ni desitjable que això passi. A mi mateix, que en llegeixo i n’escric i en parlo i en critico, més aviat m’agrada una part molt reduïda de la poesia que es conrea i es publica. Em faig un tip de llegir llibres de poemes que no em diuen res, si no és que directament em desagraden profundament.

Però, ah, quan ensopegues amb un poema que t’entra fins dins, o que simplement trobes bell, carregat d’una bellesa insòlita, o dur, d’una duresa amb la qual t’identifiques, o explícit, o inquietant, o enrevessat… Tant se val, cadascú pot trobar un poema que li agradi, una manera d’entendre la poesia —i d’escriure-la, i de llegir-la, sobretot de llegir-la— que li digui alguna cosa. I aquesta possibilitat em fa pensar de nou en els instituts, en els adolescents que hi van cada dia: quants es pensen que la poesia no els agrada senzillament perquè no saben què és, perquè no han trobat un poema que els interpel·li —he trigat 669 paraules a fer servir aquest verb, però al final no me n’he pogut estar—?

A mi em sembla que la pregunta que els hem de fer és aquesta: t’agrada la música? I, un cop hagin respost, els hem de preguntar: t’agrada tota la música? No, esclar, a ningú no li agrada tota la música que es fa, però hi ha un estil per a cadascú. El mateix passa amb la poesia. Tan sols cal que aquests adolescents —i els que no ho són tant— sentin uns versos que els cridin l’atenció —si els criden prou l’atenció, ja seran a temps d’escoltar-los, de tornar-hi. Un bon professor que llegeixi bé uns versos pot fer molta feina. Però han de ser versos ben triats, molt diversos, que mostrin tot el que té per oferir la poesia.

Aquest, doncs, podria ser un bon exercici: plantar-se davant d’una aula i llegir una selecció com aquesta que ve a continuació. En acabar podríem preguntar als assistents: us agrada la música?

 

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

 

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu,
sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

 

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

Més enllà del tombant del camí
hi ha potser un pou, i potser un castell,
o potser tan sols continua el camí.
No ho sé ni pregunto.
Mentre vagi pel camí abans del tombant
miraré només el camí que hi ha abans del tombant,
perquè només puc veure el camí que hi ha abans del tombant.
De res no em serviria mirar a un altre costat
i cap allò que no veig.
Ocupem-nos tan sols de l’indret on som.
Hi ha prou bellesa en el fet désser aquí i no pas en una altra banda.
Si hi ha algú enllà del tombant del camí,
aquells que s’inquieten pel que hi pugui haver enllà del tombant
del camí,
això és per a ells el camí.
Si nosaltres hi hem d’arribar, quan hi arribem ho sabrem.
Per ara només sabem que no hi som.
Aquí no hi ha sinó el camí d’abans del tombant, i abans del
tombant
hi ha camí sense tombant de cap mena.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

decreix
la lluna
el desig                           és un núvol
lent
que s’esbalça

Jordi Mas, El crit i l’eco

 

Madrigal

Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l’aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.

Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor

 

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

J. V. Foix, Sol, i de dol

 

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Francesc Vicent Garcia

 

Sac de gemecs

El lloc morrut, el bec del pic,
la terra que es pronuncia,
les tintes enasprades de la terra
que es pronuncia, que es reinfla,
la bretxa bufarella,
la collada de Tosses
amb la cornamusa al coll,
l’enserralada cornamusa,
el pic com un bec d’au
que s’obre, que es bada pel mig,
aquesta és la fascinació de muntanyes
com el Pedraforca o els Encantats:
la imatge d’un pic que va a dir-se.

Perejaume, Obreda

 

Codicil de poeta

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart, Vacances pagades

 

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Mireia Calafell, Tantes mudes

 

Els morts

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

Joan Margarit, Càlcul d’estructures

 

I
La Primavera té molta literatura
i és un tema assequible a totes les butxaques.
La Primavera puja per les parets de pressa.
La Primavera torna més esveltes les dones.
La Primavera deixa els arbres plens de fulles.
Hi ha carrers on arriba una llesca de sol.
Hi ha malalts que s’alegren darrere dels cristalls.
No hi ha ric que comprenga per què es queixen els pobres.
Els ocells creuen l’aire. Els poetes fan versos.
Els amants, en els marges, cullen les flors anònimes,
i en l’amor de l’abraç els cruixen les costelles.
Prospera una enyorança de vagues illes tendres,
de pecats adorables imperpetrables ja.
Des dels terrats, es veu com avança la mar.
Es troba un vers d’Horaci que fa joc amb l’instant.
I hi ha dones que planxen amb la finestra oberta.
Van revivint indústries aborígens, ingènues:
bunyols, aigua-civâ, campanetes de fang.
Cantem la Primavera agafant-nos pels muscles.
Formem un rotle càndid cantant la Primavera.
La Primavera corre, amostrant-nos les cuixes.
La Primavera toca en totes les anelles.
Toca tres i repic i se’n fuig i se’n riu.
La Primavera puja per totes les escales,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
La Primavera, plena de traques i de fum.
La Primavera, plena de banderes i dècimes.
La Primavera, plena de noms en les parets.
Cantem la Primavera o ens matem entre tots.

Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida

 

Les boies

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

Joan Vinyoli, Cercles 

 

Assaig de palla a l’urinari

Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol, Gralles al galliner

 

I Concurs de Lectura de L’Acció Paral·lela

Justificació

Ho sap tothom, i és profecia, que al nostre país hi ha un excés de premis i concursos literaris: de poesia, de novel·la, de narració curta, de narració mitjana, de xocolata amb xurros, etc. Tothom escriu i vol demostrar els seus dots a l’hora d’expressar el que els francesos en dirien n’importe quoi. Hi ha inflació de concursos —i cursos— d’escriptura, i en canvi falten concursos de lectura.

Així doncs, amb la intenció d’omplir aquest buit, a L’Acció Paral·lela proposem l’abolició de tots els concursos de poesia i narrativa i, amatents a les necessitats del país, decidim convocar el I Concurs de Lectura.

Bases

1. En el termini de tres mesos, comptadors a partir del 30 d’abril, els concursants s’hauran d’haver llegit els tres llibres següents:
   • L’Eneida, de Virgili
   • L’home sense qualitats (1r volum), de Robert Musil
   • El griu, de Joan Vinyoli
2. Per poder participar en el concurs cal publicar a Twitter una foto amb l’etiqueta @accioparal en què el concursant aparegui amb el llibre que s’ha comprat o li han regalat per Sant Jordi. El jurat decidirà si l’aspirant té dret a participar-hi o si no cal que ens faci perdre el temps.
3. Acabat el termini, els concursants hauran de respondre a un qüestionari preparat per L’Acció Paral·lela.
4. Qui respongui amb criteri a les diferents preguntes, demostri que ha llegit i entès les tres obres i, a parer nostre, tingui la consideració de millor lector s’endurà el premi, l’embrió de tota bona biblioteca personal: la llista secreta de les 50 obres imprescindibles de la literatura universal.
5. El veredicte és, allò que es diu, inapel·lable.

 

El programa

Hi ha una sala al museu Soulages de Rodez que conté unes peces tan belles que no em canso d’admirar. M’hi passejo fent cercles, en diagonal, m’hi assec, m’hi detinc. De bon grat m’enduria algun moble de casa i m’instal·laria allà mateix, a passar-hi hores. No intento pas desxifrar codis ni enigmes. No aspiro a posseir res, ni sé gran cosa. Em deslligo de preguntes i respostes. Deixo via lliure al pensament. El pensament desembalat. A veure fins a on em mena.

No sóc l’Stendhal de 1817 passejant per Florència. No sento vertigen ni mareig. En faig prou d’entendre la síndrome. Les reaccions involuntàries que produeix la bellesa t’arriben quan menys ho esperes. Com ens diu Vinyoli “davant aquestes coses cal plorar”.

A vegades, però, les ganes vénen just per tot el contrari. Les basques. I parlo de la lletjor gratuïta. La que ens empassem dia sí i dia també. Parlo de la publicitat omnipresent que ens decora l’escenari de les nostres vides. Explosió constant i artilleria de recanvi. Imatges impossibles, referents mediocres. Còpies refregides de còpies matusseres. Parlo d’edificis inhabitables, espais escuats, modes fetes a la mida de ningú, novel·lotes vomitades per potiners, cinema sòrdid sense pebre, actorets de plàstic. Pornografia prime time oferta al saló de casa. Merdufles a l’abast de tothom, als morros de tothom.

Així ens recreen i així ens desajuntem. Endollats com mòmies a la gran xarxa, processant desinformació a tota hora i bajanades a tot drap. I ens carrega, ens fastigueja. Ens enfadem.

Amb qui? Coi, amb la trista cobertura del mòbil que no em deixa mirar el temps que farà demà; amb la recepcionista de l’hotel, que cobra una misèria i no em troba la reserva; amb el camió de les escombraries, que s’emporta la meva porqueria i em barra el pas; amb la veïna, vinguda d’algun país en guerra, que confon l’interruptor del llum de l’escala amb el timbre de casa…

Muntaríem una guerra monumental per matar una mosqueta. I, mentrestant, n’hi ha quatre d’escarxofats que s’ho miren rient. S’han fotut l’embut per barret.

Torno a Stendhal i caço al vol una frase seva: “La infelicitat disminueix la intel·ligència.” Doncs mira, deu ser això. Aquest és el programa.