La mida del món

«El sertão té la mida del món», diu el loquaç protagonista i narrador de Gran Sertão: riberes, la gran obra del novel·lista brasiler João Guimarães Rosa (1908-1967), apareguda el 1956 i publicada en català un llunyà juliol de 1990 (MOLU Segle XX, traducció de Xavier Pàmies). «El sertão té la mida del món», i la frase no pot ser més exacta. Potser és per això que la història que ens explica Riobaldo és tan vasta, tan gran, capaç d’empetitir moltes de les altres històries que ens han explicat, una impressió que fiblarà el lector que s’endinsi en aquest viatge per unes vides, una terra i uns temps carregats de tots els elements que configuren l’aventura humana des que Paris va segrestar Helena. 

Aquí l’home hi és tot, amb les tristeses i les alegries que el sacsegen a cada moment, subjugat ara per l’odi ara per l’amor, assaltat pels dubtes i les certeses, dominat i dominador, bestial i comprensiu, poruc i coratjós… Som en un moment indeterminat del segon quart del segle XX: Riobaldo, un antic bandoler, explica a un oient pacient de qui no sabem res les peripècies que va viure a principis de segle, quan per raons que coneixerem més endavant entra a formar part d’una de les bandes que recorren bona part del Brasil guerrejant entre si o contra els soldats del govern o contra ningú en concret. Aquesta part del Brasil és el sertão, un ampli territori semiàrid situat al nord-est del país, que esdevindrà escenari i protagonista alhora de la narració de Riobaldo. Poques vegades un paisatge ha rebut un homenatge com el que Guimarães Rosa ret al sertão. Però expressar-ho en aquestes termes és dir ben poca cosa, és fins i tot ser injust o pot exacte. Perquè Guimarães Rosa no pretén pas fer cap homenatge a una terra que coneix bé —hi va treballar com a metge i la va recórrer al llarg de molts anys—, sinó aprofitar una gent, un lloc i una època per bastir un retrat, que ja és immortal, de l’ànima humana, guarnida amb els atributs més universals. Al llarg de la novel·la veurem desfilar davant nostre una gernació d’homes i dones de tota condició, que viuen al sertão, o que hi estan de pas, que el pateixen o el gaudeixen, que s’hi troben com a casa o que se’n senten expulsats, perquè aquest és una mena de centre del món que és a la vegada paradís, purgatori i infern. L’orografia, la vegetació, el clima, els rius, els animals que hi habiten, tot canvia constantment segons l’època de l’any, segons la latitud, potser segons l’estat d’ànim dels mateixos habitants.

Tenir-me-les amb el sertão, com a senyor? El sertão era més aviat per anar-s’hi sotmetent, de mica en mica; no era per entendre-s’hi a la força. Tothom qui malmunta el sertão només aconsegueix tenir les regnes un trosset; el sertão, sorneguer, es va tornant tigre a sota la sella. (Pàg. 256)

La capacitat de Guimarães Rosa per fondre tots els elements de què consta el relat —temps, escenari, personatges, fets— en una narració única, incessant, que surt de la veu de Riobaldo, converteix aquesta novel·la en una obra única, absolutament singular, que s’insereix de ple en la tradició de la literatura occidental i evoca alguns dels cims d’aquesta tradició, convenientment revestida d’elements idiosincràtics provinents del continent americà. El mateix monòleg que travessa tota l’obra —formada per un únic capítol—, i que comença per un irònic «No res», permet establir una connexió inevitable amb l’Ulisses de Joyce. No en va, la llengua, l’estil i els aspectes tècnics que Guimarães Rosa posa en joc a Gran Sertão converteixen aquesta ambiciosa novel·la en una obra amb un marcat caràcter experimental. Però la connexió no es limita a la llengua o a l’estil; els vagareigs pel sertão dels protagonistes d’aquesta epopeia moderna ens recordaran els de Bloom i Stephen per la metròpoli dublinesa, o encara més els de l’Odisseu primer per la Mediterrània, per bé que l’Odisseu del sertão ens apareix a voltes transvestit de Hamlet, a voltes convertit en un Virgili en plena incursió cap als cercles infernals, fins i tot en un Quixot que esquiva, més que no pas encara, els seus propis monstres; finalment, en un Faust que no dubta a pactar amb l’Innombrable.

Totes aquestes són referències que al lector li poden venir al cap mentre llegeix aquest llibre difícilment definible. Una obra que té elements de bildungsroman —Riobaldo ens narra també la seva joventut i tota una sèrie de fets que marquen el seu trànsit cap a l’edat adulta—, de novel·la d’aventures —com ho podia ser la mateixa Eneida de Virgili—, de western —algunes escenes, memorables, tenen un component cinematogràfic innegable. Al capdavall, diguem-ho ja: Gran Sertão és un exemple clar de novel·la total, que enclou tot un univers complet amb tots els matisos, descrit des de tots els punts de vista, habitat per tot el que el pot habitar. I no podem no dir-ho: també és el relat d’una gran història d’amistat i d’amor.

Des de la primera frase, la prosa de Guimarães Rosa arrossega el lector en un vaivé cap endavant i cap endarrere, a través de salts en el temps i en l’espai, seguint el flux de la memòria de Riobaldo. És una prosa de vegades aspra com el paisatge que descriu, però molt sovint carregada de lirisme, de passatges poètics, enriquida per una infinitud de frases breus, compactes, que concentren una gran densitat de sentit i de sensibilitat, a manera d’aforismes que esquitxen l’obra de dalt a baix i que donen profunditat al relat: «La joventut és una tasca que més tard cal desmentir (pàg. 21)»; «Tota enyorança és una mena de vellesa» (pàg. 32); «La collita és comuna, però la mala herba creix sola» (pàg. 45); «Un home aconsegueix fingir en tot, però en el fet de ser intel·ligent o valent no pot pas» (pàg. 57); «Hi ha molta cosa important que no té nom» (pàg. 79); «Obeir és més fàcil que no entendre» (pàg. 225); «Qui venç és difícil que no se li torni la cara de dimoni» (pàg. 244); «El teatre del món: un a la trona, i els altres callats i ben ensenyats» (pàg. 250); «Només amb alegria fem les coses ben fetes —fins i tot les males accions» (pàg. 285); «L’home sent fàstic per tot allò que és humà» (pàg. 335); «No hi ha diable (…). El que existeix, és l’home» (pàg. 412).

Hi ha moments en què el ritme s’alenteix, com s’alenteix el pas dels homes sobre el món, sobre la sabana del sertão, entre els boscos d’arbustos espinosos, poblats de serps, de jaguars, de tota mena d’ocells… En d’altres, la cadència s’accelera com el galop dels cavalls o els batecs del cor d’aquell qui afronta un gran perill o es disposa per a la batalla. Batalles que prenen ressons èpics i que de nou ens transporten a la platja de Troia («Ha estat una gran guerra, ha durat temps i temps, ha omplert tot el sertão. Tothom en parlarà, pel Nord de tots els Nords, a Minas, i a tot Bahia, durant molts anys, en altres llocs i tot… Se’n faran romanços, relatant tantes proeses…»).  Riobaldo, com els antics, també fa recompte dels seus guerrers, també canta les excel·lències d’uns combatents llegendaris, i quan un d’ells mor el plora amb paraules alades. Al començament de la seva crònica Riobaldo, conscient que parlarà d’uns temps ja mítics per a ell i potser per a qui l’escolta, deixa anar el desig que allò que explicarà esdevingui llegendari, i fixa la seva mirada en el món grec en què s’emmiralla: «Així les coses, el que la meva vocació voldria és un gran terreny de Déu, col·locat al cim més alt, que s’hi cremés encens als termes dels camps, amb la gent entonant himnes, i que fins els ocells i les bestioles hi vinguessin a fer cor» (pàg. 45).

I, malgrat tot, l’època de què parla Riobaldo es tota trasbals i turbulència: «Jo he incendiat cases, per ordre meva, a crits; i em quedava escoltant —la fressa de coses esquerdant-se i caient, i espetegant sord, desemparades, allà dins. Sertão!» (pàg. 100). «Tot, en aquell temps, i fos de la banda que fos, eren persones matant i morint, vivint amb una fúria afermada, amb certesa, i jo no pertanyia a cap raó, no servava cap fe i no hi tenia cap part» (pàg. 101).

Però Riobaldo té al costat un company inseparable: Diadorim, els dels ulls verds («Aquells ulls —il·lusió meva— que creixien sense límit, d’un verd fet de tots els verds, com el de cap pastura que hi pugui haver»). Junts solcaran el sertão a la recerca d’una pau interior més amagada que cap Sant Grial, una calma que només trobaran si aconsegueixen vèncer el gran enemic, l’Hermógenes. Per fer-ho, l’un i l’altre estan disposats a tot. Si cal, Riobaldo pactarà amb el diable. I Diadorim… Però no podem dir més. Hem d’acabar aquí.

Els últims mots han de ser inevitablement per a la traducció de Xavier Pàmies, meritòria per força, tenint en compte les peculiaritats de la prosa de Guimarães Rosa, els matisos que havia d’aconseguir transmetre en les descripcions, en les converses, en els pensaments que llegim. Si el lector català es troba convertit en un habitant més del sertão, d’aquest món «sense portes ni finestres», és gràcies a Pàmies. Va sortir publicat el 1990, dèiem. Busqueu-lo. Trobeu-lo. I recordeu: «No hi ha diable. El que existeix, és l’home.»

La vida que es menja la vida

En aquest llegir que és anar passant la vida, de tant en tant topem amb llibres que fan de l’absència de literatura una lliçó de literatura. En aquest blog ja hem parlat de l’aliteratura, un concepte encunyat l’any 1956 per l’escriptor Claude Mauriac per referir-se a obres en què la literatura apareix «alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». En aquell apunt n’esmentàvem uns quants exemples. Doncs bé, ara n’hi podem afegir un altre: L’hora de l’estrella, la novel·la que va publicar l’escriptora brasilera —d’origen judeoucraïnès— Clarice Lispector el 1977, poc abans de morir.

A L’hora de l’estrella (traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor, 2020), Lispector narra la vida de Macabéa, una humil mecanògrafa. De fet, el narrador és Rodrigo S. M., personatge a qui Lispector cedeix la veu perquè ens expliqui les vicissituds d’aquesta noia procedent de la regió del Sertão —nom que inevitablement ens remet a una de les grans novel·les del segle XX, l’obra magna de João Guimarães Rosa— i que no sap ben bé què hi ha vingut a fer, al món. Per sort per a ella, no té ni tan sols la capacitat de fer-se una pregunta com aquesta. El narrador, però, ja ens avisa: «Qui s’interroga és incomplet.» Macabéa no va triar venir al món; tampoc no va triar que els seus pares morissin molt aviat i que la pugés una tia que no li tenia gaire afecte. Potser per això ella es limita a viure i a acceptar els fets que s’esdevenen, a viure en el present sense imaginar què deu ser el futur, o com pot ser, en el cas que n’hi hagi. I és aquest present el que Rodrigo S. M. s’inventa i ens explica, sense recórrer a la literatura, sense condiments, de la manera més senzilla i austera de què és capaç. «Vivim exclusivament en el present perquè sempre i eternament és el dia d’avui i el dia de demà serà un avui, l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment» (pàg. 24).

I malgrat tot Macabéa arriba a preguntar-se un sol cop: «Qui soc jo?» La seva és una vida miserable als ulls de gairebé tothom menys d’ella mateixa. «Quan es despertava ja no sabia qui era. Només després pensava amb satisfacció: soc mecanògrafa i verge, i m’agrada la coca-cola. Només aleshores es vestia de si mateixa, i es passava la resta del dia representant amb obediència el paper de ser» (pàg. 50). Just després d’una frase com aquesta, el narrador es qüestiona sobre la manera d’escriure la història: «L’enriquiria, aquest relat, si fes servir uns quants termes tècnics d’allò més enrevessats? Justa la fusta: aquesta història no té gens de tècnica, ni d’estil, és feta a la babalà. Jo tampoc no tacaria per res del món, amb paraules brillants i falses, una vida senzilla com la de mecanògrafa.»

No en va, el narrador confessa estar cansat de la literatura. I a pesar d’això, a mesura que se succeeixen les pàgines ens anem assabentant de l’origen de Macabéa, de la vida que fa, de les relacions —poques— que estableix amb altres persones; la veiem festejant amb un noi també procedent del Sertão, i acabem sabent que té els pulmons malalts. També pateix dels pulmons la Chloé de L’escuma dels dies, l’obra de Boris Vian que a voltes ve al cap en llegir L’hora de l’estrella, potser per la tristesa que plana en l’ambient, per la inevitabilitat dels fets que han d’arribar, per bé que Lispector despulla el seu relat d’artifici fins a límits insospitats i sorprenentment efectius. Un dels seus objectius com a autora és allunyar de l’obra tota ombra de sentimentalisme, i ho aconsegueix amb escreix, fins al punt que  la figura de Macabéa ens fa pensar també en una altra heroïna castigada pel fat, per aquesta acció no triada d’haver vingut al món, com és la Bess McNeill de Breaking the waves, una de les pel·lícules clau de Lars von Trier.

«I aleshores —aleshores el sobtat esgarip ranerós d’una gavina, de sobte l’àguila voraç que aixeca la tendra ovella cap a ben amunt, el suau gat que trinxa una rata bruta qualsevol: la vida es menja a la vida» (pàg. 123).

Per la manera com està plantejada l’obra, per la manera de ser escrita, diria que aquesta novel·la pot ser considerada el testament literari de Lispector; algunes pàgines semblen extretes d’una poètica, són un document que explicita com concebia l’acte d’escriure aquesta autora indefinible i sorprenent: jugar a no saber escriure quan se’n sap tan del cert. Literatura sense concessions, aliteratura de primer ordre.