L’escriptura o la vida

La crueltat, que és un dels atributs de l’espècie humana des del principi dels temps, ha conegut —i continuarà coneixent— al llarg de la història moments d’una algidesa pertorbadora. L’evolució de la humanitat, el suposat progrés tan fals i llastimós segons de què parlem, els avenços en tants àmbits de la nostra civilització no només no han aconseguit, potser ni tan sols pretès, erradicar-la, sinó que han servit per afinar-la, per perfeccionar-la, per conservar-la en un gran estat de forma fins als nostres dies.

Els conflictes bèl·lics han estat sempre un gran banc de proves de la crueltat a què es capaç d’arribar l’home, i el nazisme és el gran exemple, tot i que no l’únic, dels límits inimaginables que pot atènyer aquesta qualitat humana. Fins al punt que els qui en van ser víctimes i van aconseguir sobreviure solien buscar un únic refugi: l’amnèsia, l’oblit, un espai en blanc dins de la ment des d’on fer l’intent de reprendre l’existència.

Aquesta és una de les raons que expliquen que moltes víctimes de la crueltat no puguin parlar de la seva experiència, que l’únic que vulguin sigui deixar-la enrere. Paradoxalment, sovint els han ajudat a deixar-la enrere les poques ganes de saber, d’escoltar, que troben al voltant. Qui es veu amb cor de resistir el relat de les atrocitats patides per algú altre?

Però qui tard o d’hora senti la necessitat d’explicar-se trobarà encara una altra dificultat: com fer-ho? Hi ha qui ho ha intentat i no se n’ha sortit. Aquestes dificultats són la bastida amb què Jorge Semprún construeix el relat La escritura o la vida (Austral, 2015). No dic que en són el cor perquè el cor del llibre és indiscutiblement l’experiència al camp de Buchenwald; el cor del relat són les poques pàgines que dedica a descriure l’horror, que no li és pas estalviat al lector. Però aquestes pàgines, per si mateixes, no serien digeribles, assimilables: és molt difícil aprehendre els fets que s’hi expliquen. Semprún és molt conscient d’això, d’aquesta inaccessibilitat que presenten els fets que vol explicar, i per aquest motiu triga molts anys a ser capaç d’escriure sobre la seva experiència, de trobar la manera d’encarar el relat.

El resultat de l’espera, tant per a l’autor com per al lector, no podia ser millor: La escritura o la vida és un text esplèndid, intel·ligent, que permet fer-se una idea del que va ser la vida al camp de Buchenwald, de la «vivència de la mort» —en paraules del mateix Semprún— dels que hi van ser deportats, dels esforços dels supervivents per tornar a la vida després de l’alliberament, i, finalment, dels intents de l’escriptor per donar veu a aquesta experiència, per relatar els fets, per dir la crueltat; una crueltat que, com afirma l’autor, només podia ser dita per mitjà de la literatura, un camí que també van triar d’altres, com Joaquim Amat-Piniella, de qui podem llegir un altre llibre impressionant: K. L. Reich.

Com deia més amunt, la crueltat continua existint, continuarà formant part de l’essència de l’home. La mateixa banalització del nazisme, tan en voga en els nostres dies, és una forma de perversitat, de brutalitat, que cal combatre; més encara, per descomptat, les mostres d’adhesió, de celebració del mateix nazisme. Sobretot del nazisme, però també de qualsevol altra mena de totalitarisme i de pensament autoritari i repressiu.

Semprún no només va patir els nazis; pertanyia a una família que s’havia hagut d’exiliar d’Espanya arran del cop d’estat de 1936, i posteriorment va intentar combatre el règim franquista des de la clandestinitat. Un règim que avui manté intacta una base popular suficient per crear inquietud i un suport des de les diferents branques de l’Estat —la militar, la policial, la judicial, la política, en una o altra mesura— que mai no han hagut de passar per cap depuració.

La ignorància de les masses sempre ha jugat un paper decisiu a l’hora de perpetrar els estralls més violents de la història, encara que aquestes masses sempre necessitin una elit prou culta i despietada que les mobilitzin, que les sàpiguen dirigir i manipular. Veient els temps que corren, un s’adona de com és de preciós el text de Semprún.

 

Anuncis

Les 10 millors novel·les del 2017

A L’Acció Paral·lela odiem les llistes. Aquí podríem acabar l’entrada. Però la gent vol llistes. Doncs bé, aquí en teniu una: la llista de les 10 millors novel·les del 2017. És a dir, la llista de les 10 novel·les que, si les llegiu, considerareu que són del millor que heu llegit en molt de temps. No són obres acabades de sortir (cal?), algunes tampoc deuen ser fàcils de trobar (això ja caldria més), però totes valen l’esforç de buscar-les i de llegir-les. I totes tenen un punt en comú: són massa poc llegides, massa poc conegudes, massa poc editades.

L’ordre és el que hem estimat adient nosaltres:

  1. El món de Joan Ferrer, de C. A. Jordana
  2. Les dues funcions del circ, d’Avel·lí Artís-Gener
  3. K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella
  4. El purgatori, de J. F. Mira
  5. Summa kaòtica / Resta kaòtica, de Ventura Ametller
  6. La veu melodiosa, de Montserrat Roig
  7. Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera
  8. Ronda naval sota la boira, de Pere Calders
  9.  Paraules d’Opòton el vell, d’Avel·lí Artís-Gener
  10. L’Hotel París, de Vicent Andrés Estellés

Algú, ja ens ho temem, al·legarà que l’última no és una novel·la, sinó un llibre de poemes. Doncs resulta que és totes dues coses, així ho veiem nosaltres. Tampoc és cap error que Tísner hi tingui dues obres (també les hi té Ventura Ametller), i continuaria sense ser un error que n’hi tingués tres.

Vistes les coses, vist com va el món, serà complicat que el 2017 surti cap novel·la que pugui competir amb aquestes. Cadascú pot perdre el temps com vulgui. Ara, penseu que els Reis s’acosten: encara sou a temps de firar-vos.