Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

Passar, parlar

«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.

Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres». 

La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113). 

Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).

Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).

Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:

Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)

Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):

Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!

Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):

Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.

No hi sabria afegir res més.

El camí del retorn

Diu Witold Gombrowicz en els seus diaris que no creu que la mort sigui un problema essencial de l’home i que una obra d’art que n’estigui plenament impregnada no és mai del tot autèntica. Gombrowicz, ja ho sabem, no era gaire amic dels poetes, els grans enamorats de la mort, justament per la manca d’autenticitat que els detectava, tothora amagats rere la retòrica de les seves obres i la impostura que exhalaven les seves vides. Jo crec més aviat que Gombrowicz s’estimava els poetes i tenia la poesia en una alta consideració; per això els adreçava retrets i s’hi mostrava exigent.

Però l’autenticitat és una qüestió que no es resol en un parell de frases; caldria parlar-ne llargament. A més, malgrat el que deia Gombrowicz, la mort és un dels grans temes universals, com ho és també l’amor. Mort i amor: què hi ha de més universal? Jordi Llavina els dedica el seu darrer llibre de poesia, El magraner (Cossetània Edicions i Quaderns de la Font del Cargol, 43è Premi Marià Manent), aparegut just abans d’aquest confinament nostre de cada dia.

Efectivament, a El magraner Llavina escriu sobretot sobre la mort i l’amor, però per la manera com en parla, per la manera com en fa el motiu de la creació del poema, Llavina es mostra més que mai radicalment autèntic. Aquest podria semblar un volum modest dins de la seva producció, però un cop llegit —i rellegit— és fàcil arribar a la conclusió que té un pes específic en la trajectòria literària del vilafranquí; és aquest un llibre que revela millor que cap altre qui és l’autor, què pensa, com concep la creació poètica un cop superada la cinquantena.

El magraner és un llibre de poesia singular, on les proses predominen per davant dels poemes; però tot el que inclou pertany al regne de la poesia. Aquest procediment ja l’hem vist abans en un autor com Jordi Mas, amb resultats excel·lents (per exemple a Febrer). Les proses de Llavina són a voltes més narratives, a voltes més descriptives, de vegades més sintètiques, però sempre apareixen ben travades i és fàcil descobrir-hi rimes internes, ritme, versos perfectes —octosíl·labs, decasíl·labs, etc.

El to és calmat, d’algú que s’ha habituat a passejar amb tranquil·litat, a transitar ja sigui per un camí conegut o ignot —per la mateixa vida, per fi—; és el to que ha anat adoptant Llavina a les seves darreres obres, marcades per una maduresa cada  cop més assumida, més acceptada, fruit d’una major comprensió —d’un major coneixement— del que ha estat fins ara el propi itinerari vital —i creatiu.

El llibre, el poema —perquè la forma pot ser diferent de la que s’adopta a Ermita, però la concepció és novament la d’un poema llarg—, comença amb la descoberta que fa un passejant d’un magraner situat al costat d’un camí habitual: «No s’havia adonat d’aquell magraner fins al dia que ensopegà amb una magrana que havia caigut al camí.» La magrana: fruita de tardor, símbol sovint utilitzat pels poetes per parlar de vida, de passió, de mort. La descoberta provoca en el passejant tot un seguit d’idees i de sensacions: és l’enceb que desencadena el poema. A poc a poc anirem veient que aquest flâneur, que llegeix i pren apunts en una llibreta i para atenció en coses petites mentre camina, s’assembla molt a l’autor. Cadascuna de les observacions que farà, cadascuna de les troballes, com la del magraner, prendran un sentit determinat, faran part d’algun moment vital de l’autor o —i ja es tracta d’això— es convertiran en matèria poètica.

Aviat es fa de nit: «Se li havia fet tard. De fet, havia caminat tant que se li va fer tardor.» El relat guanya profunditat, comencem a intuir la veritable essència de la passejada, convertida en caminada. El passejant es fa un jaç excavat entre els ceps d’una vinya, com si s’enterrés en una tomba antropomòrfica. La segona nit la passa en una borda mig derrocada i pensa que, si cau el sostre mentre dorm, quedarà enterrat dins un túmul funerari. Somia, doncs, una segona mort.

L’endemà arriba a Enlloc, el poble de morts; primer en visita el cementiri, després passeja entre les quatre cases. No hi troba ningú malgrat els indicis d’alguna presència que va percebent: un fumerol, el repic d’un cobert sobre un plat… Aquest so li fa venir al pensament un poema que havia escrit anteriorment, i el record li provoca un punt de nostàlgia. Passen els dies, es troba de tant en tant amb algú, com la dona que l’acull a casa però que a l’alba el pren per un mort. Ell, que se n’adona, es pregunta si no són els altres, els morts, perquè ell se sent «alegre, fort, complet com a persona», i a més se sent senyor del seu destí, lliure fins i tot per triar la seva mort.

Aleshores el poema fa una passa endavant que és, de fet, un salt enrere per donar-nos a conèixer com és el caminant, que fins ara no ens ha estat descrit, i quin fet del passat el va marcar de forma decisiva: l’absència de la dona amb qui compartia la vida després que aquesta l’abandonés. D’aquí ve la melangia, d’aquí venen certes ombres, d’aquí, la necessitat de perdre’s dins el bosc per retrobar la calma.

Passen els dies, la caminada continua, convertida ja més en un passeig pel temps que no pas per l’espai. I amb tot i això assistim a un canvi progressiu en el paisatge. Apareixen altres figures, i la mort continua creuant-se en el camí del passejant. La trobada amb una dona gran, una trementinaire, és decisiva: aquí el poema, i el passeig, arriben al punt culminant. Quan ella li pregunta: «I de què fugiu?», el caminant pren consciència plenament d’on ve, cap on va, què busca. Amb la confessió que arrenca d’aquella pregunta, la caminada arriba al seu terme.

Abans m’he referit a les paraules de Gombrowicz sobre la mort, però el polonès completa la reflexió afirmant que la qüestió que veritablement ens incumbeix és el fet d’envellir, un aspecte de la mort que experimentem cada dia. Llavina, amb El magraner, es prepara per envellir: s’examina a si mateix, mira enrere, s’abeura en les experiències de la mort i de l’amor que més l’han marcat en un cop d’ull retrospectiu inevitablement tacat per la nostàlgia. I com el passejant, quan s’adona que ha arribat al final de l’excursió —de l’excurs—, sent que ja pot encarar el camí de tornada: la seva voluntat, ara ho sabem, és ja inalterable. Es redreça, mira cap endavant i es disposa a caminar de nou.

La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.

Ermita. Llavina. Una confessió

Ha arribat l’hora de publicar aquesta entrada. Ha arribat l’hora de parlar de Jordi Llavina. L’ocasió me l’ofereix la recent aparició d’Ermita (Editorial Meteora, 2017), el seu últim llibre. Però potser això és només una excusa.

Anirà bé que comencem pel començament. Llavina i jo ens coneixem dels temps de la facultat. Compartim generació, vam compartir els anys de carrera —tot i que vam coincidir sobretot en el primer curs—, i hem mantingut el contacte al llarg de tot aquest temps amb retrobades esparses, que van ser més continuades entre el 2012 i el 2014, època en què ell va publicar Vetlla, va fer d’editor de la meva novel·la, Marges, i va ser comissari de l’Any Vinyoli. Vam arribar a fer a Santa Coloma de Farners una presentació conjunta d’El llaütista i la captaire, la seva darrera obra de narrativa fins ara, i Marges.

Posteriorment vam coincidir en el catàleg d’Edicions 3i4 quan el 2015 vaig publicar  Tot esperant la riuada, llibre sobre el qual Llavina va escriure una ressenya elogiosa. Ara, de nou, el contacte és menys sovintejat, cosa lògica perquè vivim en dos punts distants de la geografia del país i fem vides diferents. Però l’estimo. L’aprecio. L’admiro. L’admiro per raons múltiples. En primer lloc, perquè és algú amb una ambició literària immensa, fora de dubtes; en segon lloc, perquè ha intentat durant molts anys fer de la seva passió, la literatura, el seu modus vivendi, i ho ha intentat en un lloc i en un moment en què això no és gens fàcil, com a escriptor, com a crític, com a periodista i divulgador…, és a dir, en totes les vessants possibles, i perquè conec poca gent amb els seus coneixements, amb el seu domini de la llengua, amb la seva tenacitat, aplicats en la construcció d’una obra literària pròpia. I perquè no és frare de cap capelleta.

He anat seguint la seva trajectòria. Els primers temps van ser una mica erràtics. Va publicar alguns llibres de relats i algunes novel·les, entre les quals Nitrato de Chile (2001), que va guanyar el Premi Josep Pla, una obra poc reeixida de la qual anys més tard va renegar i que va ser probablement un dels primers indicis que els premis literaris de casa nostra no anaven ben encaminats. De fet, Llavina va renegar de tota la seva producció anterior al 2005, una decisió valenta, agosarada, que calia entendre com tota una declaració d’intencions.

En anys posteriors va continuar conreant la narrativa, però aviat començaria a centrar-se sobretot en la poesia, gènere que al capdavall li ha acabat donant més satisfaccions. El 2012 apareix Vetlla, que segons el meu punt de vista és la primera gran obra de Llavina, un veritable desvetllament del poeta, com vaig dir en un text breu publicat a Núvol. És aquí on Llavina ensenya per primer cop les seves armes: la potència discursiva, el domini dels recursos, la capacitat d’acordar la voluntat de dir amb l’encert en la tria d’una bastida retòrica justa.

L’any següent va publicar El llaütista i la captaire, i l’adjectiu erràtic em ve de nou al cap. Aquesta és una obra tan ben escrita com estranyament plantejada. Què ens hi vol explicar, Llavina? On ens porta, el llibre? És curiós: després que el vilafranquí hagués repudiat les seves obres primerenques, ens ofereix una novel·la que per to i maneres sembla un retorn a aquella primera època. Feia l’efecte que el tall que volia marcar Llavina en la seva obra no s’havia acabat de produir del tot, segurament perquè alguna cosa en ell no havia canviat prou. Vaig tenir la sensació que un dels escriptors més ben dotats i preparats del país errava el tret a l’hora d’aprofitar les seves capacitats i la seva ambició.

És de nou en la poesia, i en el seu següent llibre —Contrada—, on Llavina reprèn l’intent de trobar el to adequat —el to i els temes. La continuació de Vetlla és un pas endavant; aquest recull de sonets potser no del tot rodó —quina obra ho és?— conté poemes d’una gran bellesa i s’erigeix com un bon punt de partida en la bona direcció, una direcció que encara no està del tot ben definida, com demostra Matí de la mort, aparegut el 2015. Llavina me’n va fer arribar el manuscrit abans de la seva publicació per si li volia fer saber el meu parer. El llibre, però, no em va agradar, com li vaig confessar. L’amistat que ens uneix m’obligava a ser franc amb ell, i així li ho vaig dir. Evidentment, Matí de la mort conté alguns poemes notables, però alguns dels més narratius em semblaven innecessàriament llargs, hi veig un excés de metàfores i comparacions, la llengua se’m fa a voltes massa «noucentista».

Per tot plegat, les meves expectatives davant la lectura d’Ermita eren màximes, tan grans com la prudència amb què vaig començar a llegir aquest llarg poema de 1401 octosíl·labs. D’entrada, me n’agradava el títol, molt més que Fato de la meva vida, el primer títol que Llavina havia pensat per a aquest llibre (o que Matí de la mort, títol que a hores d’ara encara no entenc, o El llaütista i la captaire. Els títols i Llavina, una relació a vegades complexa).

Un cop llegit Ermita, són diverses les conclusions que en puc extreure. Els fonaments més ben assentats sobre els quals s’alça aquest llarg poema són la ja esmentada ambició literària del poeta, la idea al voltant de la qual construeix el text i el to de què dota els versos i amb el qual n’afronta el procés d’escriptura. A tot això caldria afegir-hi que Ermita posa en evidència la mestria de Llavina en el maneig de la llengua i la seva capacitat de sintetitzar i incorporar al text les seves lectures, la tradició a la qual està vinculat i la seva pròpia trajectòria literària i personal.

L’ambició, com hem dit, hi és sempre quan parlem d’un llibre de Llavina, i el domini de la llengua, també. En canvi, en obres anteriors de vegades el to i la composició —dels versos, de la narració— no semblaven acabar de lligar amb allò que ens volia explicar. Però, indiscutiblement, Llavina ha arribat a una maduresa que li permet forjar obres més plenes, més autèntiques, molt diferents dels seus llibres més frívols, per dir-ho d’alguna manera. Si abans poemes i relats eren l’ocasió per dibuixar escenes exhibicionistes de sexe sadollat o frustrat, per exemple, ara la seva producció vira cap a una poesia més contemplativa que li permet fer balanç des d’una certa calma, des d’un cert equilibri que no és mai complet, perquè viure és intentar mantenir aquest equilibri, no pas aconseguir-ho —només la mort ho equilibra tot.

A Ermita Llavina descriu la seva ascensió a peu a Sant Pere del Puig, lloc amb el qual manté un lligam des de la seva primera etapa vital —si més no el lligam que permet establir-hi el record, la memòria. Justament, mentre puja pel camí polsegós que duu a l’ermita un calorós dia de juliol, al poeta li venen al cap records esparsos que comparteixen espai amb descripcions del paisatge, amb reflexions sobre la vida i la mort, l’amor, la mateixa literatura i, sobretot, el pas del temps, o sobre el temps, més aviat: el seu pas, les marques que deixa o que esborra, els canvis de visió que provoca…

Els versos octosíl·labs són bons conductors de les idees que el poeta vol expressar, de la sonoritat amb què les vesteix —o basteix, tant se val—, de les metàfores. Hi ha passatges brillants aspergits al llarg de tota la composició. També n’hi ha d’altres de no tan aconseguits, on la vena lírica no queda tan ben fosa amb la narració, però és lògic que passi això en una composició de 1401 versos.

Ermita potser no ateny la volada de Vetlla —potser, dic—, però és un pas endavant valent i oportú en la trajectòria de Llavina, una fita enmig del camí, enmig d’una nova cruïlla. Totes les direccions són opcions obertes; seguirem amb atenció els seus pròxims moviments. En tot cas, les dificultats de Llavina per consolidar —això segons el meu parer, esclar— una trajectòria més regular, sense tants alts i baixos, són un bon mirall per als qui, com ell, intentem escriure alguna cosa no dita. Les seves dificultats són les meves dificultats.

Llavina, més madur vitalment i creativament, es troba en una disposició immillorable per, ara sí, produir els seus fruits més saborosos, més valuosos. Els propers anys en llegirem grans obres.

 

La crítica i la poesia

Recordeu l’última vegada que heu llegit una crítica negativa d’un llibre de poemes? Sí, d’acord, alguna de Manuel Castaño a El País, però aquesta ja la coneixem tots. Alguna altra? En algun diari, en alguna revista, en algun mitjà digital que us vingui al cap? En algun blog? De fet, no en trobareu ni en aquest blog amb males intencions. Cert: a L’Acció Paral·lela no hem escrit encara cap ressenya negativa d’un poemari.

Per què passa, això? Hi ha unes quantes raons que ajuden a explicar-ho; segurament la majoria són les mateixes que serveixen per explicar que hi hagi poques crítiques negatives en general, també d’obres de narrativa. Ja s’ha dit prou: la crítica literària passa per un moment estrany i seria bo que tots els qui la practiquem d’una manera o altra dediquéssim algunes hores a debatre sobre la tasca que fem i cap on va tot plegat.

Ara bé, els problemes que pateix la crítica literària en general s’accentuen i amplifiquen quan aquesta té per objecte la poesia. Per començar, és un món més reduït, concentrat, on cada individu fa sovint uns quants papers de l’auca: poeta, lector, crític, amic, editor, company de catàleg editorial, recitador…

Cal afegir un fet indiscutible: es venen poquíssims llibres de poesia. Els mateixos que n’escriuen i en publiquen en compren rarament —inclogueu-vos en l’excepció aquells qui vulgueu. Els poetes, a diferència dels novel·listes, de tant en tant coincideixen en recitals. Tot plegat ajudar a teixir una xarxa de relacions diverses que afavoreix la discreció: si el que fa un altre no t’agrada, calles, i els altres solen fer el mateix amb tu; i si algú parla bé del que tu fas, gosaràs tu parlar malament del que fa ell?

Hi ha un altre motiu de pes que justifica l’absència de crítiques negatives: qui s’atreveix a dir què és bona poesia i què no ho és? I des de quin punt de vista emet el judici si s’atreveix a fer-lo? En poesia hi ha tantes concepcions, tantes maneres d’entendre-la, tants gustos, tantes actituds a l’hora d’afrontar la creació de versos, tantes maneres de llegir-la i d’interpretar-la com persones hi ha al món. La dificultat que alguns troben quan intenten valorar un poema és semblant a la que experimenten d’altres quan volen jutjar una producció d’art contemporani. Al final tot s’acaba reduint a decidir si l’obra ens diu res o no, si ens arriba o no, si ens commou o ens deixa indiferents. Sí, podem reflexionar sobre el domini de la tècnica de l’autor; sí, podem intentar discernir si hi ha cap lligam o no amb la tradició, o si hi ha discurs o no, i si aquest és un discurs propi, personal, etc.

En qualsevol cas, la subjectivitat més absoluta sembla que plani per damunt de tota valoració d’una obra plàstica o d’un poema. Em sembla que això s’entendrà millor si veiem quatre exemples, quatre maneres de concebre el poema. Totes quatre tenen conreadors, adeptes, defensors i detractors.

1. Víctor Sunyol

tres

ara
ni

mentre
quasi
no

quan
ja
sense

encara
tan
gens
de

temps
a
no
res

per
en

i
ho

o

(de ser només, 2013)

Què n’hem de dir, de Víctor Sunyol? És un escriptor molt ben valorat en general, amb una concepció de la poesia ben particular. Se sol dir que conrea la poesia conceptual, filosòfica; que utilitza de fet la mateixa poesia per fer investigació sobre el llenguatge. Els seus poemes a voltes freguen l’abstracció. També hi ha qui no l’entén, qui no se sent interessat per aquests versos, o qui no té paciència per indagar el que amaguen, el que volen transmetre.

 

2. Jordi Llavina

(Fragment)

Torno a pujar, tants anys després,
sol, a l’ermita de sant Pere.
Ni un alè d’aire, i un sol cru
de juliol que em deixarà
coents el coll i les espatlles
—al vespre, em tocarà patir
el formigueig de la cremor:
la pell, que sembla que bategui
com la del cor (i hauré de planye’m
d’haver en lat tors nu el pendent).
I tanmateix és sols així
que, a voltes, ens sentim el cos:
pels muscles encetats, desperts,
vetllant una ànima adormida
(i ara no m’haig de referir
a malalties rigoroses
que fan del cos fosca pastura:
tumors i plagues, càncers, úlceres)—.
De nou, segueixo aquella senda
que havia pres tantes vegades:
llavors, però, jo era molt jove,
i els garrofers, fragant capçada, d’on abastàvem
el fruit fosc per rosegar un xic de dolçor,
i els pins ferits d’escorça on dúiem
—tot imitant, inconscients,
l’incrèdul sant Tomàs— dos dits
per envescar-nos amb resina
la pell del clot de la mà esquerra
—amb l’altra, capturàvem, àvids,
algun insecte, al vol o a terra,
amb l’objectiu d’empresonar-l’hi—,
i les alzines centenàries,
que dècades de vent decanten,
i els roures alts d’aquest vessant
de la muntanya des del qual
pots albirar, a un tir de ballesta,
l’altre vessant —de la Mussara—,
feien, també, tots aquests arbres,
molts anys abans, l’ombra més jove
en l’espai blanc i extens del temps.
I he vist un esquirol que duia
una avellana encara verda
embolicada amb la caputxa
ben arrapada, i he sentit
arreu el cor de les cigales,
(…)

(L’ermita, 2017)

Són molts els lectors que reconeixen en Llavina un domini de la llengua abassegador, una riquesa que vessa de cada vers en forma de sentit, de sonoritat, de ressò d’una tradició que és cada cop més present en els poemes del vilafranquí. Els detractors diuen quedar freds davant l’ormeig de recursos que exhibeix, potser davant del que consideren un retorn a una poètica d’una altra època, a un cert carnerisme.

 

3. Sònia Moll

Si no li agrada el pot canviar

No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
—És per a la meva mare.
La dependenta assenteix i somriu:
Digue-li que si no li agrada el pot canviar.

I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
—una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare que et truca als vespres
per saber com t’ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.

Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.

Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.

(I Déu en algun lloc, 2014)

Sònia Moll és una de les poetes més presents en el panorama literari actual, i els amants dels seus versos n’aprecien l’autenticitat, la capacitat de transformar l’experiència pròpia, la intimitat, en poemes bells i ben travats. En canvi, aquells que no conceben la poesia com un mitjà per explicar-se un mateix, per deixar al descobert un cert despullament interior, hi poden veure un excés de relat personal.

 

4. Josep Domènech Ponsatí

Les persecucions obliqües

Vida engorjada:
la giràndola, immòbil.

El mateix dia imperatiu,
desclovellat de si mateix,
cegat amb aclucalls,
maurat com pom d’escala.

¿Pensava en què, la cànula?
¿En els resquills d’enyor?
¿En les sofrages metafòriques?

Tots els meus mots ventrílocs
cristal·litzats en (c)oits.

El meu fort són les meves flaques.

(El Càcol, 2015, Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater)

A Josep Domènech Ponsatí li agrada per sobre de tot el joc, i el joc és per tant present en cada vers que escriu: juga amb els sons, juga amb els sentits, juga amb la sintaxi. Juga amb ell mateix i amb el lector. I els lectors que accepten el joc s’immergeixen en els llibres d’aquest poeta amb una avidesa desenfrenada. Per als qui la poesia és una altra cosa, el joc és una barrera que no es veuen amb cor de superar.

 

Gustos, concepcions. Què fem davant d’aquesta diversitat? L’entès —qui es consideri entès, qui sigui considerat com a tal— sempre podrà parlar amb més propietat o creure que pot fer-ho. Però llavors pots passar que per les raons que comentava al principi, per la xarxa de relacions, per prudència, temor o fins i tot mandra, decideixi callar, desistir de fer cap crítica negativa.

Ben mirat, i tenint en compte que es venen pocs llibres de poesia, també pot passar que qui decideixi comprar-ne o llegir-ne un sempre vulgui assegurar molt l’encert de la tria, o que només recorri a autors que ja coneix i que sap que no el decebran gaire. Per tant, no li cal fer crítiques negatives. A més, moltes vegades llegirà llibres que li han deixat, que li han regalat (un editor, un amic que escriu…), perquè una bona part dels volums que circulen són això, regals.

I, malgrat tot, aquestes raons, aquestes circumstàncies no amaguen una veritat indiscutible: es publiquen molts llibres de poesia que mai no haurien hagut de sortir del calaix o de la carpeta Els meus documents; es publica molta poesia que no va enlloc, que no aporta res, reculls d’on només salvaríem dos o tres poemes. I, per tant, cal garbellar més.

La crítica té feina, la faci o no.