La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.

Anuncis

Ermita. Llavina. Una confessió

Ha arribat l’hora de publicar aquesta entrada. Ha arribat l’hora de parlar de Jordi Llavina. L’ocasió me l’ofereix la recent aparició d’Ermita (Editorial Meteora, 2017), el seu últim llibre. Però potser això és només una excusa.

Anirà bé que comencem pel començament. Llavina i jo ens coneixem dels temps de la facultat. Compartim generació, vam compartir els anys de carrera —tot i que vam coincidir sobretot en el primer curs—, i hem mantingut el contacte al llarg de tot aquest temps amb retrobades esparses, que van ser més continuades entre el 2012 i el 2014, època en què ell va publicar Vetlla, va fer d’editor de la meva novel·la, Marges, i va ser comissari de l’Any Vinyoli. Vam arribar a fer a Santa Coloma de Farners una presentació conjunta d’El llaütista i la captaire, la seva darrera obra de narrativa fins ara, i Marges.

Posteriorment vam coincidir en el catàleg d’Edicions 3i4 quan el 2015 vaig publicar  Tot esperant la riuada, llibre sobre el qual Llavina va escriure una ressenya elogiosa. Ara, de nou, el contacte és menys sovintejat, cosa lògica perquè vivim en dos punts distants de la geografia del país i fem vides diferents. Però l’estimo. L’aprecio. L’admiro. L’admiro per raons múltiples. En primer lloc, perquè és algú amb una ambició literària immensa, fora de dubtes; en segon lloc, perquè ha intentat durant molts anys fer de la seva passió, la literatura, el seu modus vivendi, i ho ha intentat en un lloc i en un moment en què això no és gens fàcil, com a escriptor, com a crític, com a periodista i divulgador…, és a dir, en totes les vessants possibles, i perquè conec poca gent amb els seus coneixements, amb el seu domini de la llengua, amb la seva tenacitat, aplicats en la construcció d’una obra literària pròpia. I perquè no és frare de cap capelleta.

He anat seguint la seva trajectòria. Els primers temps van ser una mica erràtics. Va publicar alguns llibres de relats i algunes novel·les, entre les quals Nitrato de Chile (2001), que va guanyar el Premi Josep Pla, una obra poc reeixida de la qual anys més tard va renegar i que va ser probablement un dels primers indicis que els premis literaris de casa nostra no anaven ben encaminats. De fet, Llavina va renegar de tota la seva producció anterior al 2005, una decisió valenta, agosarada, que calia entendre com tota una declaració d’intencions.

En anys posteriors va continuar conreant la narrativa, però aviat començaria a centrar-se sobretot en la poesia, gènere que al capdavall li ha acabat donant més satisfaccions. El 2012 apareix Vetlla, que segons el meu punt de vista és la primera gran obra de Llavina, un veritable desvetllament del poeta, com vaig dir en un text breu publicat a Núvol. És aquí on Llavina ensenya per primer cop les seves armes: la potència discursiva, el domini dels recursos, la capacitat d’acordar la voluntat de dir amb l’encert en la tria d’una bastida retòrica justa.

L’any següent va publicar El llaütista i la captaire, i l’adjectiu erràtic em ve de nou al cap. Aquesta és una obra tan ben escrita com estranyament plantejada. Què ens hi vol explicar, Llavina? On ens porta, el llibre? És curiós: després que el vilafranquí hagués repudiat les seves obres primerenques, ens ofereix una novel·la que per to i maneres sembla un retorn a aquella primera època. Feia l’efecte que el tall que volia marcar Llavina en la seva obra no s’havia acabat de produir del tot, segurament perquè alguna cosa en ell no havia canviat prou. Vaig tenir la sensació que un dels escriptors més ben dotats i preparats del país errava el tret a l’hora d’aprofitar les seves capacitats i la seva ambició.

És de nou en la poesia, i en el seu següent llibre —Contrada—, on Llavina reprèn l’intent de trobar el to adequat —el to i els temes. La continuació de Vetlla és un pas endavant; aquest recull de sonets potser no del tot rodó —quina obra ho és?— conté poemes d’una gran bellesa i s’erigeix com un bon punt de partida en la bona direcció, una direcció que encara no està del tot ben definida, com demostra Matí de la mort, aparegut el 2015. Llavina me’n va fer arribar el manuscrit abans de la seva publicació per si li volia fer saber el meu parer. El llibre, però, no em va agradar, com li vaig confessar. L’amistat que ens uneix m’obligava a ser franc amb ell, i així li ho vaig dir. Evidentment, Matí de la mort conté alguns poemes notables, però alguns dels més narratius em semblaven innecessàriament llargs, hi veig un excés de metàfores i comparacions, la llengua se’m fa a voltes massa «noucentista».

Per tot plegat, les meves expectatives davant la lectura d’Ermita eren màximes, tan grans com la prudència amb què vaig començar a llegir aquest llarg poema de 1401 octosíl·labs. D’entrada, me n’agradava el títol, molt més que Fato de la meva vida, el primer títol que Llavina havia pensat per a aquest llibre (o que Matí de la mort, títol que a hores d’ara encara no entenc, o El llaütista i la captaire. Els títols i Llavina, una relació a vegades complexa).

Un cop llegit Ermita, són diverses les conclusions que en puc extreure. Els fonaments més ben assentats sobre els quals s’alça aquest llarg poema són la ja esmentada ambició literària del poeta, la idea al voltant de la qual construeix el text i el to de què dota els versos i amb el qual n’afronta el procés d’escriptura. A tot això caldria afegir-hi que Ermita posa en evidència la mestria de Llavina en el maneig de la llengua i la seva capacitat de sintetitzar i incorporar al text les seves lectures, la tradició a la qual està vinculat i la seva pròpia trajectòria literària i personal.

L’ambició, com hem dit, hi és sempre quan parlem d’un llibre de Llavina, i el domini de la llengua, també. En canvi, en obres anteriors de vegades el to i la composició —dels versos, de la narració— no semblaven acabar de lligar amb allò que ens volia explicar. Però, indiscutiblement, Llavina ha arribat a una maduresa que li permet forjar obres més plenes, més autèntiques, molt diferents dels seus llibres més frívols, per dir-ho d’alguna manera. Si abans poemes i relats eren l’ocasió per dibuixar escenes exhibicionistes de sexe sadollat o frustrat, per exemple, ara la seva producció vira cap a una poesia més contemplativa que li permet fer balanç des d’una certa calma, des d’un cert equilibri que no és mai complet, perquè viure és intentar mantenir aquest equilibri, no pas aconseguir-ho —només la mort ho equilibra tot.

A Ermita Llavina descriu la seva ascensió a peu a Sant Pere del Puig, lloc amb el qual manté un lligam des de la seva primera etapa vital —si més no el lligam que permet establir-hi el record, la memòria. Justament, mentre puja pel camí polsegós que duu a l’ermita un calorós dia de juliol, al poeta li venen al cap records esparsos que comparteixen espai amb descripcions del paisatge, amb reflexions sobre la vida i la mort, l’amor, la mateixa literatura i, sobretot, el pas del temps, o sobre el temps, més aviat: el seu pas, les marques que deixa o que esborra, els canvis de visió que provoca…

Els versos octosíl·labs són bons conductors de les idees que el poeta vol expressar, de la sonoritat amb què les vesteix —o basteix, tant se val—, de les metàfores. Hi ha passatges brillants aspergits al llarg de tota la composició. També n’hi ha d’altres de no tan aconseguits, on la vena lírica no queda tan ben fosa amb la narració, però és lògic que passi això en una composició de 1401 versos.

Ermita potser no ateny la volada de Vetlla —potser, dic—, però és un pas endavant valent i oportú en la trajectòria de Llavina, una fita enmig del camí, enmig d’una nova cruïlla. Totes les direccions són opcions obertes; seguirem amb atenció els seus pròxims moviments. En tot cas, les dificultats de Llavina per consolidar —això segons el meu parer, esclar— una trajectòria més regular, sense tants alts i baixos, són un bon mirall per als qui, com ell, intentem escriure alguna cosa no dita. Les seves dificultats són les meves dificultats.

Llavina, més madur vitalment i creativament, es troba en una disposició immillorable per, ara sí, produir els seus fruits més saborosos, més valuosos. Els propers anys en llegirem grans obres.

 

La crítica i la poesia

Recordeu l’última vegada que heu llegit una crítica negativa d’un llibre de poemes? Sí, d’acord, alguna de Manuel Castaño a El País, però aquesta ja la coneixem tots. Alguna altra? En algun diari, en alguna revista, en algun mitjà digital que us vingui al cap? En algun blog? De fet, no en trobareu ni en aquest blog amb males intencions. Cert: a L’Acció Paral·lela no hem escrit encara cap ressenya negativa d’un poemari.

Per què passa, això? Hi ha unes quantes raons que ajuden a explicar-ho; segurament la majoria són les mateixes que serveixen per explicar que hi hagi poques crítiques negatives en general, també d’obres de narrativa. Ja s’ha dit prou: la crítica literària passa per un moment estrany i seria bo que tots els qui la practiquem d’una manera o altra dediquéssim algunes hores a debatre sobre la tasca que fem i cap on va tot plegat.

Ara bé, els problemes que pateix la crítica literària en general s’accentuen i amplifiquen quan aquesta té per objecte la poesia. Per començar, és un món més reduït, concentrat, on cada individu fa sovint uns quants papers de l’auca: poeta, lector, crític, amic, editor, company de catàleg editorial, recitador…

Cal afegir un fet indiscutible: es venen poquíssims llibres de poesia. Els mateixos que n’escriuen i en publiquen en compren rarament —inclogueu-vos en l’excepció aquells qui vulgueu. Els poetes, a diferència dels novel·listes, de tant en tant coincideixen en recitals. Tot plegat ajudar a teixir una xarxa de relacions diverses que afavoreix la discreció: si el que fa un altre no t’agrada, calles, i els altres solen fer el mateix amb tu; i si algú parla bé del que tu fas, gosaràs tu parlar malament del que fa ell?

Hi ha un altre motiu de pes que justifica l’absència de crítiques negatives: qui s’atreveix a dir què és bona poesia i què no ho és? I des de quin punt de vista emet el judici si s’atreveix a fer-lo? En poesia hi ha tantes concepcions, tantes maneres d’entendre-la, tants gustos, tantes actituds a l’hora d’afrontar la creació de versos, tantes maneres de llegir-la i d’interpretar-la com persones hi ha al món. La dificultat que alguns troben quan intenten valorar un poema és semblant a la que experimenten d’altres quan volen jutjar una producció d’art contemporani. Al final tot s’acaba reduint a decidir si l’obra ens diu res o no, si ens arriba o no, si ens commou o ens deixa indiferents. Sí, podem reflexionar sobre el domini de la tècnica de l’autor; sí, podem intentar discernir si hi ha cap lligam o no amb la tradició, o si hi ha discurs o no, i si aquest és un discurs propi, personal, etc.

En qualsevol cas, la subjectivitat més absoluta sembla que plani per damunt de tota valoració d’una obra plàstica o d’un poema. Em sembla que això s’entendrà millor si veiem quatre exemples, quatre maneres de concebre el poema. Totes quatre tenen conreadors, adeptes, defensors i detractors.

1. Víctor Sunyol

tres

ara
ni

mentre
quasi
no

quan
ja
sense

encara
tan
gens
de

temps
a
no
res

per
en

i
ho

o

(de ser només, 2013)

Què n’hem de dir, de Víctor Sunyol? És un escriptor molt ben valorat en general, amb una concepció de la poesia ben particular. Se sol dir que conrea la poesia conceptual, filosòfica; que utilitza de fet la mateixa poesia per fer investigació sobre el llenguatge. Els seus poemes a voltes freguen l’abstracció. També hi ha qui no l’entén, qui no se sent interessat per aquests versos, o qui no té paciència per indagar el que amaguen, el que volen transmetre.

 

2. Jordi Llavina

(Fragment)

Torno a pujar, tants anys després,
sol, a l’ermita de sant Pere.
Ni un alè d’aire, i un sol cru
de juliol que em deixarà
coents el coll i les espatlles
—al vespre, em tocarà patir
el formigueig de la cremor:
la pell, que sembla que bategui
com la del cor (i hauré de planye’m
d’haver en lat tors nu el pendent).
I tanmateix és sols així
que, a voltes, ens sentim el cos:
pels muscles encetats, desperts,
vetllant una ànima adormida
(i ara no m’haig de referir
a malalties rigoroses
que fan del cos fosca pastura:
tumors i plagues, càncers, úlceres)—.
De nou, segueixo aquella senda
que havia pres tantes vegades:
llavors, però, jo era molt jove,
i els garrofers, fragant capçada, d’on abastàvem
el fruit fosc per rosegar un xic de dolçor,
i els pins ferits d’escorça on dúiem
—tot imitant, inconscients,
l’incrèdul sant Tomàs— dos dits
per envescar-nos amb resina
la pell del clot de la mà esquerra
—amb l’altra, capturàvem, àvids,
algun insecte, al vol o a terra,
amb l’objectiu d’empresonar-l’hi—,
i les alzines centenàries,
que dècades de vent decanten,
i els roures alts d’aquest vessant
de la muntanya des del qual
pots albirar, a un tir de ballesta,
l’altre vessant —de la Mussara—,
feien, també, tots aquests arbres,
molts anys abans, l’ombra més jove
en l’espai blanc i extens del temps.
I he vist un esquirol que duia
una avellana encara verda
embolicada amb la caputxa
ben arrapada, i he sentit
arreu el cor de les cigales,
(…)

(L’ermita, 2017)

Són molts els lectors que reconeixen en Llavina un domini de la llengua abassegador, una riquesa que vessa de cada vers en forma de sentit, de sonoritat, de ressò d’una tradició que és cada cop més present en els poemes del vilafranquí. Els detractors diuen quedar freds davant l’ormeig de recursos que exhibeix, potser davant del que consideren un retorn a una poètica d’una altra època, a un cert carnerisme.

 

3. Sònia Moll

Si no li agrada el pot canviar

No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
—És per a la meva mare.
La dependenta assenteix i somriu:
Digue-li que si no li agrada el pot canviar.

I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
—una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare que et truca als vespres
per saber com t’ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.

Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.

Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.

(I Déu en algun lloc, 2014)

Sònia Moll és una de les poetes més presents en el panorama literari actual, i els amants dels seus versos n’aprecien l’autenticitat, la capacitat de transformar l’experiència pròpia, la intimitat, en poemes bells i ben travats. En canvi, aquells que no conceben la poesia com un mitjà per explicar-se un mateix, per deixar al descobert un cert despullament interior, hi poden veure un excés de relat personal.

 

4. Josep Domènech Ponsatí

Les persecucions obliqües

Vida engorjada:
la giràndola, immòbil.

El mateix dia imperatiu,
desclovellat de si mateix,
cegat amb aclucalls,
maurat com pom d’escala.

¿Pensava en què, la cànula?
¿En els resquills d’enyor?
¿En les sofrages metafòriques?

Tots els meus mots ventrílocs
cristal·litzats en (c)oits.

El meu fort són les meves flaques.

(El Càcol, 2015, Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater)

A Josep Domènech Ponsatí li agrada per sobre de tot el joc, i el joc és per tant present en cada vers que escriu: juga amb els sons, juga amb els sentits, juga amb la sintaxi. Juga amb ell mateix i amb el lector. I els lectors que accepten el joc s’immergeixen en els llibres d’aquest poeta amb una avidesa desenfrenada. Per als qui la poesia és una altra cosa, el joc és una barrera que no es veuen amb cor de superar.

 

Gustos, concepcions. Què fem davant d’aquesta diversitat? L’entès —qui es consideri entès, qui sigui considerat com a tal— sempre podrà parlar amb més propietat o creure que pot fer-ho. Però llavors pots passar que per les raons que comentava al principi, per la xarxa de relacions, per prudència, temor o fins i tot mandra, decideixi callar, desistir de fer cap crítica negativa.

Ben mirat, i tenint en compte que es venen pocs llibres de poesia, també pot passar que qui decideixi comprar-ne o llegir-ne un sempre vulgui assegurar molt l’encert de la tria, o que només recorri a autors que ja coneix i que sap que no el decebran gaire. Per tant, no li cal fer crítiques negatives. A més, moltes vegades llegirà llibres que li han deixat, que li han regalat (un editor, un amic que escriu…), perquè una bona part dels volums que circulen són això, regals.

I, malgrat tot, aquestes raons, aquestes circumstàncies no amaguen una veritat indiscutible: es publiquen molts llibres de poesia que mai no haurien hagut de sortir del calaix o de la carpeta Els meus documents; es publica molta poesia que no va enlloc, que no aporta res, reculls d’on només salvaríem dos o tres poemes. I, per tant, cal garbellar més.

La crítica té feina, la faci o no.