«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.
Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres».
La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113).
Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).
Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).
Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:
Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)
Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):
Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!
Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):
Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.
No hi sabria afegir res més.
Qualsevol expert en comunicació us dirà que més val mirar de transmetre poques idees i que aquestes arribin clares a l’auditori que us escolta, que no pas dir moltes coses i que aquest mateix auditori no en retingui cap. Comencem l’apunt amb aquesta nota mental perquè el que direm ja ho vam insinuar en un apunt anterior del 31 de març de 2019, titulat «
Diu Witold Gombrowicz en els seus diaris que no creu que la mort sigui un problema essencial de l’home i que una obra d’art que n’estigui plenament impregnada no és mai del tot autèntica. Gombrowicz, ja ho sabem, no era gaire amic dels poetes, els grans enamorats de la mort, justament per la manca d’autenticitat que els detectava, tothora amagats rere la retòrica de les seves obres i la impostura que exhalaven les seves vides. Jo crec més aviat que Gombrowicz s’estimava els poetes i tenia la poesia en una alta consideració; per això els adreçava retrets i s’hi mostrava exigent.
Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.
Confessem-ho: fa dècades 
Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.
Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?
L'Acció Paral·lela 