La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.

Anuncis

De Sants Jordis

Confessem-ho: fa dècades —de tot fa dècades— que Sant Jordi és un bonic dia d’abril en què, curiosament, no compro cap llibre. Qualsevol altre dia de l’any puc entrar a qualsevol llibreria i estar-m’hi l’estona que vulgui triant llibres, passejant entre les taules plenes de volums sense que ningú no m’empenyi.

Com que mai ningú no selecciona els llibres que m’agraden, com que difícilment trobaré cap parada ben assortida amb títols que em cridin l’atenció, Sant Jordi —sinònim de gentada i amuntegament— no és cap data que marqui al calendari per fer descobertes, revisar solapes i contracobertes, fullejar volums, palpar papers, valorar tipografies, agafar llibres, deixar-los, tornar-los a agafar.

Sant Jordi és un dia bonic per parlar-ne, sobretot amb amics estrangers que se sorprenen de veure carrers plens de gent, de roses i de parades de llibres. És un dia per exportar-lo. Però ja no és un dia que em calgui viure de primera mà, que em vingui de gust reviure any rere any. L’expectativa és sempre altíssima; l’experiència és sempre frustrant. Mera mercantilització d’una idea molt bona.

Les masses rarament impliquen progressos qualitatius. Només l’individu, des de la seva solitud, per bé que coneixedor dels temps que li ha tocat viure, de l’esperit del segle, i si cal amb la connivènvia d’altres individus, pot trobar un camí cap endavant, pot proposar-se i assolir noves fites. Les masses seran una nosa fins que aquest individu assoleixi el triomf. Llavors, arribats en aquest punt, elles se sumaran a l’èxit, faran créixer l’objecte preuat, se n’aprofitaran, i finalment el vulgaritzaran i el convertiran en una altra cosa. Això ha passat una infinitat de vegades al llarg de la història, i continuarà passant, cada cop amb més freqüència i de forma més ràpida.

Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.

Per això un dia com aquest és ideal per quedar-se a casa a llegir. Però si no us en podeu estar, si goseu sortir al carrer i passejar entre la gentada, si creieu que aquest dia no podeu tornar a casa sense haver comprat, sense haver regalat cap llibre, busqueu per les parades Brida, de Jordi Mas (Godall Edicions), o El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur). L’un i l’altre us faran comprendre que heu aprofitat la diada, que tot té encara una mica de sentit. Que a voltes és tan sols aquesta mica de sentit el que ens cal per continuar vivint.

Maternitat amb penis

L’any 1984, més conegut com l’any que els Accept van publicar Balls to the wall, en plena adolescència, vaig entregar uns poemes a la Pepa, la meva professora de literatura espanyola a l’institut, perquè em digués què li semblaven. Uns dies més tard me’ls va tornar amb un comentari tan breu com clar: «Aquests poemes són molt dolents. Tens setze anys; no pots començar un poema dient: “He patit, i he patit molt”. Això no és literatura.»

Amb les seves paraules la Pepa va enderrocar el meu amor propi d’adolescent lletraferit, però també em va fer aprendre la lliçó sense necessitat de repetir curs. Avui penso que, sense parlar-me de T. S. Eliot ni del concepte de correlat objectiu, la Pepa em va avançar lectures que faria molt més tard i, sobretot, em va indicar el camí a seguir; em va donar una pista clara de la direcció que havien de prendre els meus intents futurs.

Ella no va ser només la primera persona que em va parlar de la literatura de debò —a ella li dec la primera llista seriosa d’obres del segle XX que havia de llegir si mai em volia dedicar a escriure—, sinó que també va ser algú que em va deixar clara per sempre la diferència entre sentimentalisme i sensibilitat.

Aquells versos de quan tenia setze anys eren l’expressió directa, equívoca tanmateix, prescindible, tòpica i gens creativa del meu estat d’ànim. «He patit, i he patit molt»… Ni era cert, ni expressar-ho així tenia cap mena d’interès, ni mostrava cap mena d’elaboració. Era com si digués: «Estimo tant / la vida que / la faig meva / moltes vegades», uns versos que mai no he sabut apreciar, probablement per les mateixes raons per les quals la Pepa va trobar infames els meus, de versos.

Tot això era sentimentalisme, mera transposició d’un sentiment en paraules sense emprar cap filtre, cap elaboració; sense trobar una veu pròpia que pogués servir de corretja de transmissió del que s’amaga a l’interior de cadascú. Que diferent que és descobrir la sensibilitat entre les ratlles d’un text, la capacitat de dir el que se sent amb un to i uns mots que ningú més no hauria pogut fer servir.

On vull anar a parar —soc conscient que per ara no ha quedat gaire clar— és a uns versos que per a mi són un model de text carregat de sensibilitat, buidat de tot sentimentalisme, on l’autor expressa el que sent d’una manera que a hores d’ara ja és universal. Estic segur que a la Pepa aquest poema li hauria semblat magnífic. Parlo de «Maternitat amb penis», una composició inclosa a Brida, el darrer llibre publicat per Jordi Mas (Godall Edicions, 2019). Aquí el teniu:

 

 

Els millors poemes del món

Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?

Sí, esclar, aquesta és una d’aquelles preguntes absurdes, sense resposta, o amb tantes respostes que és impossible arribar a un veredicte final per raons òbvies. Plantegem-ho, doncs, d’una altra manera: si us diguessin que heu de triar 5 poemes que defensaríeu fins al final com els millors que heu llegit mai, quins triaríeu? Us atreviu a proposar els vostre títols?

A L’Acció Paral·lela presentem a concurs la nostra tria:

 

1. Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

 

2. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

 

3. Georg Trakl, Obra poètica

Occident (2)

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
Us hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

 

4. Francesc Vicent Garcia

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

 

5. Jordi Mas, El crit i l’eco

decreix

la lluna

el desig                                      és un núvol

lent

que s’esbalça

 

Goseu fer la vostra, de tria?

El camp literari de Jordi Mas

Jordi Mas, recitant des del Rocar de Santa Coloma de Farners

En un article recent publicat a El País, Jordi Llovet parlava del camp literari de Carles Riba, és a dir, del cúmul de circumstàncies i personatges que a mitjan segle XX van coincidir entorn de Riba i van donar com a fruit un gran nombre d’obres literàries d’una qualitat inqüestionable —tant del mateix Riba com d’altres autors. Llovet, que escriu l’article arran de la publicació del llibre de Carles-Jordi Guardiola Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4, 2017), destaca que aquest conreu extraordinari d’obres literàries es produeix en una època difícil des del punt de vista històric i polític, marcat per la guerra i els exilis, i contraposa aquella situació —aquell moment tan fèrtil literàriament— amb l’actual, sense especificar en què consisteix aquesta contraposició. No cal, esclar. Jordi Llovet, antic crític, traductor, assagista i professor de literatura reconvertit en criticaire de caverneta, fa temps que ha deixat ben clar que gairebé res del que es publica ara no li interessa i que el clima independentista que es viu a Catalunya ho contamina i ho podreix tot, de manera que és difícil que en aquesta època eixorca surti res de bo.

De fet, Llovet ha repetit sovint que la literatura universal no ha donat res de gaire interessant des de la Segona Guerra Mundial. Com a antic deixeble seu, un aprèn a relativitzar aquesta mena d’afirmacions d’una persona que en un moment havia demostrat ser capaç de parlar amb criteri i que a partir d’un altre moment s’ha vist amb cor de dir qualsevol cosa. No ens creiem que Llovet hagi llegit poques obres escrites després de la Segona Guerra Mundial, i en tot cas esperem que hagi fet algunes excepcions; altrament, no hauria tingut l’ocasió de gaudir d’obres com Vida i destí, de Vassili Grossman, Incerta glòria, el 2666 de Bolaño o pràcticament tot Vinyoli, per dir només alguns exemples.

I si parlem d’aquests temps que vivim, dominats per la demoníaca dialèctica independentista que segons Llovet no permet l’aparició d’obres de cap vàlua, ens temem que el vell professor, cegat pels seus prejudicis, no ha pogut degustar encara l’obra poètica d’un altre professor, en aquest cas de llengua i literatura japoneses: Jordi Mas.

Qui és Jordi Mas? Què es perd Jordi Llovet? Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972), a banda de treballar com a professor a la UAB, és traductor del japonès i escriptor. Ha publicat nombroses traduccions i també uns quants volums d’obra pròpia. El seu coneixement profund de la poesia japonesa clàssica li forneix bona part del to que traspua la seva poesia; l’altra part la hi forneixen la pau i la calma que es respira a les raconades més perdudes de la seva Conca de Barberà natal, el paisatge de la qual arriba a descriure amb una precisió i una subtilesa nipones.

És molt probable que Jordi Llovet no conegui Jordi Mas tot i que acaba de rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció —és a dir, el premi de traducció— per la seva versió de Tres veus lligades a Minase, un poema japonès del 1488, i tot i que abans, el 2014, havia guanyat el premi Octubre de poesia pel llibre Febrer (Edicions 3i4, 2015), un recull de poemes que ha passat massa desapercebut per dues raons molt concretes: la primera és que Jordi Mas no forma part de cap grup, cenacle o escamot poètic que pugui fer-li d’altaveu, sinó que va per lliure; la segona, tan dolorosa com incomprensible, és que l’editorial que va publicar Febrer no va fer cap campanya mínimament decent per difondre el llibre, a pesar d’haver rebut el premi Octubre —fet que no constava en cap faixa, enlloc—, i amb prou feines el va arribar a distribuir. Hi ha coses que no s’entenen, com la política erràtica de certes editorials que decideixen publicar llibres per deixar-los morir en un magatzem.

Febrer (Edicions 3i4, 2015)

I és una llàstima, perquè Febrer és un recull d’una poesia finíssima i, alhora, corpulenta. Inclou 42 poemes en prosa al mig dels quals hi ha incrustat un haiku. El llibre descriu un passeig per un lloc i per un temps, la recerca d’una certa consciència i de l’oblit, el trepig per un món físic i per un món pensat. En algunes d’aquestes composicions hi ressona Riba, justament, que com tants altres poetes catalans —però no com un més— va sentir-se atret per les possibilitats que oferien les estrofes clàssiques japoneses. Jordi Mas excel·leix a l’hora d’aprofitar aquestes possibilitats; hi excel·leix perquè és un bon poeta, i també perquè sap extreure el suc al coneixement que té de la poesia japonesa, i ho demostra amb la solidesa amb què aquests haikus queden encastats dins les proses poètiques, a manera de pedra preciosa dins de cada joia.

L’any passat Jordi Mas va publicar un nou volum de poesia: El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016). Aquí l’autor colomí exhibeix una poesia encara més destil·lada, més depurada, sincrètica. Es tracta d’un recull de 63 haikus completat amb tres proses que clouen el llibre. El domini que Jordi Mas té de l’haiku és tan gran que aquí es permet de jugar-hi, de redefinir-ne els límits, i ho fa a voltes distribuint cada paraula i cada vers sobre la pàgina en blanc per reforçar el sentit de cada mot, la impressió que causa cada significat.

El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016)

Llovet parlava del camp literari de Riba. Jo m’atreviria a dir, per raons diferents, que existeix un camp literari de Jordi Mas. Perquè la seva poesia té tanta entitat que ens permet parlar d’un camp literari propi: pels temes que apareixen en els seus poemes, pel to que presideix cada vers, per la manera com sonen les paraules i, fins i tot, per la manera com aquestes es distribueixen i es combinen per donar sentit i forma a cada composició, per suggerir-ne lectures i interpretacions. També podem parlar de camp literari en un sentit més literal: aquests versos parlen del camp, del paisatge; l’escriuen, en són una mena de topografia lírica. Camp literari, doncs, com a sinònim de paisatge escrit.

Hi ha tot un corrent en la poesia actual —i en la poesia de sempre, esclar— que té predilecció pels versos sensuals, per l’erotisme; poetes que consideren que «la poesia és sexe oral» i que trien per als seus llibres títols com Voldria que el meu cos es fongués amb el teu.

Jordi Mas conrea una altra poesia. Un simple passeig, la descripció d’un paisatge, la contemplació del que ens envolta, ens poden proporcionar unes dosis de bellesa molt fina i, de retruc, un tast de saviesa. De vegades no cal més.

(Article publicat a Núvol el 31 de maig de 2017.)