D’allò de què no es pot parlar

Céline, ja ho hem vist, ens proposa a principis dels anys trenta del segle passat un viatge al fons de la nit, a l’interior de l’univers de les misèries humanes, de les clavegueres de la condició humana. Dels homes en veiem per dins els budells, els intestins, totes les glàndules que supuren els pitjors humors. Céline va intuir de què seria capaç l’ésser humà en el clímax de la seva bogeria, i malgrat tot va caure en un parany que pocs com ell estaven capacitats per descobrir, per saber tot el que amagava. Quan es publica Viatge al fons de la nit, el 1932, la maquinària nazi es troba en ple procés de greixatge, de posada a punt per funcionar a ple rendiment. Davant de l’estampa malaltissa que ofereix la societat europea del moment, no són pocs els Céline que se sentiran atrets per la veu autoritàtia i ferma que propugna el feixisme com a solució per renovar i netejar les bases d’aquesta mateixa societat, per posar-hi ordre, per instaurar-hi una certa idea de progrés. Céline ha descrit els pàries, els malalts —en tots els sentits—, ha diagnosticat els mals que cal erradicar. El feixisme assegura que té el remei. En aquells temps, i ens els anys successius, són molts altres els qui detectaran les anomalies, els qui analitzaran les causes que han dut Europa al moment crític en què es troba, però no tots cauran en el parany en què va caure Céline. No hi caurà Hermann Broch després d’escriure la trilogia d’Els somnàmbuls, on deixa al descobert amb el seu bisturí els embrions de la catàstrofre que s’esdevindrà, ni hi caurà per descomptat Klaus Mann, que a Mephisto mostra ja les diverses cares de la gorgona que circula lliurement entre els homes. Alguns intel·lectuals, com Zweig, només s’adonaran de la gravetat de la situació quan els toqui el rebre a ells, quan ja sigui massa tard, quan ja no hi hagi sortida.

El cas és que ningú no sap aturar la maquinària nazi. L’antisemitisme, a més, com ja s’havia comprovat abans —recordem l’afer Dreyfus a la França del tombant de segle—, com es va comprovar després, no tan sols era cosa dels alemanys. A tot arreu hi ha europeus disposats a aprofitar l’ocasió, a creure que potser sí que és bona idea desempallegar-se d’una forma o altra dels jueus, per molt que siguin veïns de sempre, conciutadans polonesos, ucraïnesos, hongaresos, txecs, austríacs… Potser tan sols uns quants —la cúpula del Govern nazi— pensen a partir d’un cert moment en una «solucio final», però la indiferència, la col·laboració, el laisser faire de molts altres són imprescindibles perquè el rumb que prenen els esdeveniments sigui el que és, perquè l’Angelus Novus continuï deixant enrere les runes i les cendres —en aquest cas, quantitats ingents de cendra— d’una civilitzacio que ja s’ha situat molt més enllà del fons de la nit.

Del que va acabar passant, del resultat de l’actuació embogida d’uns i la indiferència dels altres, no va ser possible parlar-ne obertament durant molts anys. Sí, hi va haver els judicis. Però tot el que havia passat no era fàcilment assimilable per als supervivents, per als coetanis, i encara menys per als descendents, que havien crescut entre silencis i sospites, entre temors i ganes de no mirar enrere. Però calia fer-ho, calia parlar-ne. El revers de la famosa sentència que tanca el Tractatus de Wittgenstein: «D’allò de què no es pot parlar, cal guardar silenci», és justament una obra com Shoah, que ve a dir-nos: «D’allò de què no es pot guardar silenci, cal parlar-ne.» Aquesta idea és la que mou Claude Lanzmann a tirar endavant el projecte, un documental cinematogràfic de més de 9 hores de durada on Lanzmann entrevista diversos testimonis de l’Holocaust, entre els quals hi ha víctimes que van sobreviure a l’estada als camps d’extermini, habitants dels pobles que hi havia al voltant d’aquests camps i també botxins i col·laboradors. La pel·lícula va estrenar-se el 1985, quaranta anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial i de l’alliberament dels presoners i supervivents que encara quedaven als camps.

Van inventar molt poc, ni tan sols el retrat del jueu que van manllevar de textos que es remunten al segle XVI. Fins i tot, pel que fa a la propaganda, un món d’imaginació i d’invenció, van anar a remolc dels seus predecessors, des de Martin Luter fins al segle XIX. Aquí tampoc no van inventar res. Van inventar amb la «solució final». Va ser la seva gran invenció i és el punt a partir del qual el procés sencer va ser diferent de tot el que l’havia precedit. (Pàg. 75)

Lanzmann va treballar en el projecte al llarg de deu anys, amb la voluntat que tot el que va passar no caigués en l’oblit. Els supervivents dels camps també van necessitar molts anys per veure’s amb cor de parlar de la seva experiència. A poc a poc van anar sorgint relats i textos procedents d’aquests supervivents, d’autors com Primo Levi, Jorge Semprún, Elie Wiesel…, o el mateix Joaquim Amar-Piniella, que sorprenentment va ser capaç d’escriure la magnífica novel·la K. L. Reich ja als anys 1945-1946.

La pel·lícula de Lanzmann va crear tant d’impacte que el seu títol, Shoah —mot hebreu que es pot traduir per «catàstrofe»—, ha passat posteriorment a ser el mot amb què hom es refereix a l’Holocaust. Els testimonis, les entrevistes, tot el material oral va ser publicat en un llibre homònim que fins ara no havia vist la llum en català. Així doncs, hem d’agrair novament a l’Editorial Flâneur i a David Cuscò i Escudero, que ha traduït el text original, el fet que puguem disposar d’aquesta obra tan dura com imprescindible. En aquests moments podem decidir veure la pel·lícula —jo reconec que encara no l’he vista sencera— o llegir el llibre. Per una vegada, les dues opcions ens demanen pràcticament la mateixa dedicació en hores. També podem fer, esclar, totes dues coses.

Jo, però, he llegit el llibre des de la desesperança, des de la sensació que una obra com Shoah difícilment trobarà en la nostra època prou lectors, prou gent disposada a dedicar-li un parell de tardes de lectura. Som en una nova era en què els descreguts, els terraplanistes, els difusors de les notícies falses i els somnàmbuls que es deixen enxampar pels cants de sirena del nou feixisme campen lliures entre nosaltres com els genets de l’apocalipsi. Qui vol avui preocupar-se per res? Qui té un mínim de consciència per comprendre que cal conèixer la història per evitar que les catàstrofes d’altres temps es repeteixin en els nostres? Entre els indiferents, els inconscients i els miserables, el mal fa via amb massa facilitat.

Forcem-nos-hi, doncs: llegim Shoah, o mirem la pel·lícula. Mirem Idi i smotri («Vine i mira»), d’Elem Klímov. Llegim l’Arxipèlag Gulag, de Soljenitsin, o els contes de Xalàmov. No siguem autòmats. Juguem el nostre paper. No siguem somnàmbuls. No hi tenim dret.

L’escriptura o la vida

La crueltat, que és un dels atributs de l’espècie humana des del principi dels temps, ha conegut —i continuarà coneixent— al llarg de la història moments d’una algidesa pertorbadora. L’evolució de la humanitat, el suposat progrés —tan fals i llastimós segons de què parlem—, els avenços en tants àmbits de la nostra civilització no només no han aconseguit, potser ni tan sols pretès, erradicar-la, sinó que han servit per afinar-la, per perfeccionar-la, per conservar-la en un gran estat de forma fins als nostres dies.

Els conflictes bèl·lics han estat sempre un gran banc de proves de la crueltat a què es capaç d’arribar l’home, i el nazisme és el gran exemple, tot i que no l’únic, dels límits inimaginables que pot atènyer aquesta qualitat humana. Fins al punt que els qui en van ser víctimes i van aconseguir sobreviure solien buscar un únic refugi: l’amnèsia, l’oblit, un espai en blanc dins de la ment des d’on fer l’intent de reprendre l’existència.

Aquesta és una de les raons que expliquen que moltes víctimes de la crueltat no puguin parlar de la seva experiència, que l’únic que vulguin sigui deixar-la enrere. Paradoxalment, sovint els han ajudat a deixar-la enrere les poques ganes de saber, d’escoltar, que troben al voltant. Qui es veu amb cor de resistir el relat de les atrocitats patides per algú altre?

Però qui tard o d’hora senti la necessitat d’explicar-se trobarà encara una altra dificultat: com fer-ho? Hi ha qui ho ha intentat i no se n’ha sortit. Aquestes dificultats són la bastida amb què Jorge Semprún construeix el relat La escritura o la vida (Austral, 2015). No dic que en són el cor perquè el cor del llibre és indiscutiblement l’experiència al camp de Buchenwald; el cor del relat són les poques pàgines que dedica a descriure l’horror, que no li és pas estalviat al lector. Però aquestes pàgines, per si mateixes, no serien digeribles, assimilables: és molt difícil aprehendre els fets que s’hi expliquen. Semprún és molt conscient d’això, d’aquesta inaccessibilitat que presenten els fets que vol explicar, i per aquest motiu triga molts anys a ser capaç d’escriure sobre la seva experiència, de trobar la manera d’encarar el relat.

El resultat de l’espera, tant per a l’autor com per al lector, no podia ser millor: La escritura o la vida és un text esplèndid, intel·ligent, que permet fer-se una idea del que va ser la vida al camp de Buchenwald, de la «vivència de la mort» —en paraules del mateix Semprún— dels que hi van ser deportats, dels esforços dels supervivents per tornar a la vida després de l’alliberament, i, finalment, dels intents de l’escriptor per donar veu a aquesta experiència, per relatar els fets, per dir la crueltat; una crueltat que, com afirma l’autor, només podia ser dita per mitjà de la literatura, un camí que també van triar d’altres, com Joaquim Amat-Piniella, de qui podem llegir un altre llibre impressionant: K. L. Reich.

Com deia més amunt, la crueltat continua existint, continuarà formant part de l’essència de l’home. La mateixa banalització del nazisme, tan en voga en els nostres dies, és una forma de perversitat, de brutalitat, que cal combatre; més encara, per descomptat, les mostres d’adhesió, de celebració del mateix nazisme. Sobretot del nazisme, però també de qualsevol altra mena de totalitarisme i de pensament autoritari i repressiu.

Semprún no només va patir els nazis; pertanyia a una família que s’havia hagut d’exiliar d’Espanya arran del cop d’estat de 1936, i posteriorment va intentar combatre el règim franquista des de la clandestinitat. Un règim que avui manté intacta una base popular suficient per crear inquietud i un suport des de les diferents branques de l’Estat —la militar, la policial, la judicial, la política, en una o altra mesura— que mai no han hagut de passar per cap depuració.

La ignorància de les masses sempre ha jugat un paper decisiu a l’hora de perpetrar els estralls més violents de la història, encara que aquestes masses sempre necessitin una elit prou culta i despietada que les mobilitzin, que les sàpiguen dirigir i manipular. Veient els temps que corren, un s’adona de com és de preciós el text de Semprún.