Qui, si jo cridés?

No us faci mandra. No penseu: «Rilke, sí… Uf, aquell!» Venceu totes les reticències, sentiu-vos generosos en l’esforç, pletòrics, capaços d’envestir la lectura més exigent, i llanceu-vos sobre els versos que us esperen rere l’esplèndida coberta amb què l’Editorial Flâneur ha embolcallat les Elegies de Duino.

Rilke és una d’aquells autors que sempre acaben apareixent per una o altra banda: en una citació al començament d’un llibre de poemes, en un pròleg, en una antologia, en un assaig… És un nom recurrent, com ho és el d’André Gide, com ho són tants d’altres. No sempre, però, el sabem situar prou bé. Coetani d’escriptors com Thomas Mann, Robert Walser, Robert Musil, James Joyce o Marcel Proust, va néixer a Praga uns anys abans que Franz Kafka, amb el qual compartia la pertinença a la minoria de parla alemanya que vivia a la capital regada pel Vltava. La seva obra, doncs, s’insereix de ple en el segle XX, per bé que funciona com una síntesi entre tota la poesia produïda al segle XIX i els nous corrents de principis del segle XX, una síntesi que desemboca, però, en una veu única i inimitable que continua essent avui dia tan vigorosa com plenament vigent.

Abans de res, un consell: llegiu —o rellegiu, si voleu— aquestes elegies en veu alta. Feu-ho, sense por. Aquesta és una pràctica aconsellable amb qualsevol autor i qualsevol obra poètica, però és fins i tot imprescindible quan ens proposem llegir versos com els que trobarem a les Elegies de Duino. Aquesta és la millor manera de copsar amb més profunditat el sentit del text que tenim al davant, sobretot si es tracta de versos complexos per mitjà dels quals l’autor vol expressar idees igualment complexes. Quan és així, quan ens proposem llegir poemes que ens exigiran la màxima concentració —per gaudir-los, per penetrar-hi—, que ens demanaran que evitem tota mena de distraccions, qualsevol soroll que ens pugui destorbar, la lectura en veu alta és el millor recurs que tenim a mà. Perquè, en llegir en veu alta, la nostra pròpia veu s’imposarà a qualsevol fressa o remoreig que puguem arribar a percebre i, de retruc, ens endinsarem en el poema tant pels ulls com per l’oïda. El so també fa sentit, i l’enriqueix.

Les versions en català de les elegies que ens ofereixen Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago mereixen tota l’atenció que els puguem prestar, tota la dedicació. I és que el text publicat per Flâneur és una meravella. És tan bo, que no ens podem estar de fer-hi una única observació: tot i que els traductors ja justifiquen per què han optat per eliminar la preposició composta «per a», a nosaltres ens sembla que aquesta s’hauria pogut mantenir en els casos més clars. No podem deixar de pensar com la trobaran a faltar els lectors procedents dels parlars occidentals que la tenen com a forma viva, sobretot si assagen la lectura en veu alta de les elegies, tal com recomanem.

A partir d’aquí, poques coses més podem afegir a una obra que comença amb aquests versos:

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.

Tenim al davant deu elegies —vuit-cents cinquanta-nou versos en total—, al llarg de les quals Rilke exposarà quina creu que és la missió de l’home a la Terra, quina és la seva condició, per a què serveixen les paraules, quin paper hi juguen la natura i els àngels, on són els límits entre la vida i la mort, què hi poden fer, en tot plegat, els amants o els herois, què hi van fer el pare o la mare del mateix poeta…

Començades el 21 de gener de 1912, quan a Rilke li van venir al cap els primers versos mentre sojornava al castell de Duino, prop de Trieste, i acabades el 1922, les elegies traspuen també la foscor d’una època marcada per la Gran Guerra. Però aquesta foscor Rilke ja la duia dins seu des de molt abans, segurament des de la infantesa. El seu encert és haver-la aprofitat per crear una obra lluminosa, enorme, que creix per al lector amb cada relectura.

Per això hi insistim: no, no us faci mandra.

 

 

La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.

Dos poemaris

Podem posar-nos esplèndids i adoptar tota mena de punts de vista: el del lector voraç de poesia a la recerca de versos que li remoguin alguna cosa dins seu; el de l’acadèmic que, a fi de sospesar bé el mèrit de cada poema, en valora la dificultat tècnica i els lligams que estableix amb la tradició; el del crític que busca una veu nova que escrigui bé i que destaqui enmig de tanta cosa publicada; el del poeta que llegeix l’obra d’un altre poeta amb ganes de no trobar-hi el que ell no sap crear; el de l’amic incondicional predisposat a lloar tot el que fa l’amic escriptor; el de l’editor que espera topar amb uns versos que siguin l’indici d’un futur gran poeta; el del bibliotecari o programador que busca autor per a un recital o una sessió del club de lectura, etc.

Tant se val: siguin quins siguin els ulls amb què ens disposem a llegir un poemari, no ens serà fàcil decidir que el que tenim al davant és poesia de la bona; en canvi, ens costarà menys arribar a la conclusió que allò és mala poesia, si és que ho arriba a ser de cap mena. Sempre trobarem arguments per bescantar o menystenir un poema —i encara més un recull sencer— perquè són molts els defectes que pot contenir: manca de gràcia i d’originalitat, absència de ritme, vaguetat conceptual, una llengua rica al servei d’una buidor exasperant, una llengua pobra al servei de la mateix buidor, mots sobrers, metàfores gastades, manca d’idees, sentimentalisme barat, fragments de prosa no gaire poètica…

I, amb tot i això, de tant en tant ensopegarem amb un recull de poemes que —per raons que no desconeixem del tot però que a voltes se’ns escapen— ens agradarà, ens deixarà satisfets i fins i tot ens reconciliarà amb la poesia que es publica avui dia. De vegades hi tindrà a veure l’estil, el fet que connectem amb la manera que té aquell poeta d’entendre la poesia; o els temes de què tracta, o el to, o ves a saber què.

A mi, per exemple, m’atrauen els reculls de poemes que segueixen un cert fil, concebuts entorn d’algun eix temàtic, encara que no s’hi supeditin del tot. Alhora, prefereixo els poemes on hi passa alguna cosa, aquells que no són mera especulació intel·lectual o filosòfica. Gustos, ves. Això no vol dir que no pugui reconèixer la bellesa en uns versos que s’allunyin d’aquesta concepció. També hi ha qui concep la poesia com un joc. A mi el joc m’agrada fins a un cert punt; quan tot és joc m’avorreixo, potser perquè la gràcia del joc és la sorpresa, i després d’una primera lectura ja no em solen quedar ganes de tornar a certs poemes.

Però les raons i els arguments, com deia al començament, de vegades no serveixen per a res. Al capdavall, obrim un llibre i aviat comencem a detectar si el que llegim ens arriba o no, si ens pertorba o no, si ens delecta o no —si «plorarà o no plorarà», que deia Dolors Miquel en una entrevista recent. Dos dels últims llibres de poesia que he rellegit amb una certa assiduïtat són dos reculls que no tenen res a veure l’un amb l’altre: Tantes mudes, de Mireia Calafell (Perifèric Edicions, 2014) i Morir com un riu, de Josep M. Fulquet (Editorial Proa, 2016).

Efectivament, són dos volums molt diferents en tots els sentits: per concepció, per la manera d’entendre la poesia, pels temes que hi apareixen; una dissemblança que per si sola ja tira per terra qualsevol intent meu d’explicar què m’agrada, quina mena de versos m’atreuen. Són dos autors de generacions ben diferents, i això també es nota, esclar.

Tantes mudes és un recull de poemes ben travat des del títol mateix, fins al punt que una lectura sovintejada et permet anar quedant atrapat en la xarxa d’accepcions de muda que la poeta teixeix per donar forma a les seves il·luminacions entorn del fet amorós, la mateixa creació poètica, l’angoixa vital, el silenci… I dic “il·luminacions” perquè aquesta és la impressió que em produeixen molts dels poemes del llibre: són petits relats que il·luminen o revelen un instant concret de vida viscuda, com podem veure en una de les composicions centrals:

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.

No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Morir com un riu conté catorze poemes força llargs en què el poeta reflexiona sobre el pas del temps i la memòria amb uns objectius determinats: fer balanç, passar comptes, reflexionar sobre tot plegat. De fet, el que tenim al davant són textos en prosa amb les línies retallades en forma de versos; així és com el mateix autor els descriu. Tenint en compte el que vol expressar Fulquet, aquesta qüestió formal no veig que tingui cap importància. En aquestes elegies —així són anunciats aquests textos a l’edició— hi ha poesia, hi ha idees, hi ha bellesa, com podem comprovar en aquest fragment:

VIII (fragment)

¿On és aquella tardor que arribava amb un regust
fred d’aram, on l’espurneig de la llum en l’aigua negra
confirma la brevetat del dia, el trànsit pacient
cap al refredament i el tedi? Què fa el lent novembre
traginant encara l’apoteosi de l’estiu, amb vents càlids
del sud, quan les hores brillen com diamants extrems?
Cristalls de glaç procedents de la boira
es dipositen als camps, a les rases, els fruits
de flors groguenques esclaten damunt la pedra llisa
i el verdet cobreix parets de basses, cursos lents d’aigües, miralls.
Avui, cops de destral al fons del bosc, o, de lluny,
una campana que sembla que plora la llum que es mor,
són arguments prou sòlids per renovar les brases
de l’espera, aquest sol breu en l’hora obscura del temps.
Vivim, dia rere dia, enfrontats a la declinació,
a fines línies de fractura tot just insinuades,
a esquerdes que acaben desfigurant el paisatge
sense possibilitat de reparació, escindits entre la pietat
i la ira, l’aflicció i el consol, entre el remordiment
per les paraules no dites i la inacció essencial,
embolicats en una llum final, vespertina, sense retorn.

Si fugim d’elogis desmesurats, si ens limitem a llegir aquests dos volums amb ganes de descobrir-hi què s’hi amaga, segur que hi trobarem alguna cosa de valor, com ara versos que voldrem rellegir. Són dos llibres incomparables, cert, però en tots dos jo hi he trobat poesia.