El sacrifici més gran

Si la narrativa es va dotar del concepte de «novel·la total» per referir-se a un selecte grup d’obres enormement ambicioses, que enclouen en elles mateixes tot un món —sense limitar-s’hi— i que abasten una infinitat de temes, d’idees, de personatges i de situacions, el gènere memorialístic també hauria de disposar d’un terme com «llibre de memòries total» per parlar d’algunes obres que són inexhauribles per les mateixes raons que ho són aquelles novel·les. És fàcil que vinguin al cap títols com El món d’ahir, de Stefan Zweig, o la trilogia d’Elias Canetti encapçalada per La llengua salvada, totes dues considerades grans obres canòniques de la literatura universal.

Cap d’aquestes no em sembla superior en ambició, envergadura, profunditat i mestria literària a les memòries que ens va deixar Nadejda Mandelstam, la vídua del gran poeta rus, publicades el 1970 amb el títol Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012, traducció de Jaume Creus). «La vídua del gran poeta rus»… La denominació és exacta, però té el problema que relega Nadejda al paper de cònjuge, de consort, i això és una gran injustícia perquè Contra tota esperança és un monument literari impressionant que converteix l’autora en una de les escriptores més brillants del segle XX.

Cal reconèixer que el volum comença bé, amb un prolèg imprescindible de Joseph Brodsky que fa d’obertura perfecta per a l’espectacle que ens espera. Brodsky s’admira que Nadejda, una dona petita, prima, d’aspecte fràgil, que, un cop mort Mandelstam, va deambular durant dècades per tota la Unió Soviètica, sense un domicili fix i, en tot cas, allotjada habitualment en habitacions minses i mal acondiciades, sense un espai privatiu per a ella, passant tota mena de penúries, hagués conservat no sols la memòria del seu company, sinó també la seva poesia, que va memoritzar perquè no es perdés en uns temps en què no tenia cap opció d’aparèixer publicada, ja que més aviat comportava un greu perill per a qualsevol persona que en conservés fragments copiats en qualsevol tros de paper. Però Nadejda no va fer només això —és a dir, sobreviure, escapar un i altre cop a una detenció que hauria estat fatal, conservar l’obra d’un dels més grans poetes russos i lluitar perquè tard o d’hora acabés veient la llum—, sinó que amb seixanta-cinc, malgrat tot el que havia viscut, va treure forces d’on semblava impossible que n’hi pogués haver per escriure unes memòries que són un cim literari del segle XX.

Brodsky mateix afirma que aquestes memòries «són alguna cosa més que un testimoni del seu temps; són una visió de la història a la llum de la consciència i de la cultura». Cert. De cap manera no són un mer relat de la vida de l’autora i dels principals fets que la van marcar, ni una crònica de l’època estalinista, per bé que tot això també hi és. Hi és perquè aquí hi és tot. Evidentment, les vicissituds que Nadejada i Óssip Mandelstam van viure mentre van estar junts formen el nucli central del llibre. La seva relació arrenca el 1919 i acaba amb la mort del poeta en un cam de trànsit, a Sibèria, en una data indefinida entre el 1938 i el 1939. Hi ha un tercer personatge clau que és present en tota l’obra: la poeta Anna Akhmàtova, gran amiga d’Óssip, amb qui va compartir filiació entre el reduït grup dels poetes acmeistes, però també de Nadejda, amb qui va mantenir l’amistat i el contacte al llarg de tota la vida. Algunes de les pàgines més brillants de les memòries són justament les que Nadejda dedica a descriure la relació entre tots dos escriptors i a analitzar amb molta perspicàcia i profunditat la mena de poetes que eren, com escrivien, com concebien l’acte mateix de la creació poètica.

El llibre s’obre amb el poema que Mandelstam va dedicar a Stalin, escrit el novembre de 1933, que va ser la causa directa de la seva primera detenció el 1934 i, al capdavall, de la seva condemna definitiva. Mandelstam solia ironitzar respecte de la sort que podien córrer els escriptors de l’època; per a ell era una mostra del poder immens que tenia la poesia: el poder de matar —de matar els mateixos autors que n’escrivien, esclar. El llibre és ple d’anècdotes que ajuden a entendre el personatge —òbviament, des de la perspectiva personal de qui va ser la seva parella durant prop de dues dècades— i l’època en què va viure. De les innombrables vetllades que Óssip i Nadejda van compartir amb Anna Akhmàtova, l’autora de les memòries n’extreu els moments més significatius. Les hores més dures, en què uns i altres es consumien de fam, immersos en la misèria i en unes condicions de vida pèssimes, tot agreujat per la por constant a una detenció, alternen amb estones de bon humor, hores de converses inacabables, discussions literàries al final de les quals solien fer broma sobre els anys de condemna a Sibèria que s’havien guanyat amb tot el que havien dit al llarg d’una nit.

Actualment, la meva capacitat de control i d’autodisciplina s’ha afeblit i escric aquestes pàgines, malgrat que em diguin que aquells anys han de ser recordats amb molt de tacte. L’única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme i sap distingir entre el que realment compta —el nostre objectiu— i el que és accessori —la pròpia vida mutilada i trepitjada. (Pàg. 462)

Com no podia ser d’altra manera, quan van aparèixer publicades l’any 1970, aquestes memòries van disgustar molta gent, especialment un gran nombre d’escriptors i intel·lectuals de renom que no hi sortien gaire ben parats. Nadejda va explicar-ho tot: les dificultats amb què Óssip i ella es van haver d’enfrontar en mil i una ocasions, les traves que alguns els van posar, les enveges i els odis, les actuacions dels qui s’adherien plenament al règim estalinista, les dels qui optaven per callar i simular que no veien res o que hi podien fer menys. En l’època de les grans purgues, quan centenars de milers de russos van ser deportats als camps de treballs forçats, on els esperava una mort gairebé segura, la por justificava moltes actituds. I, tanmateix, al cap dels anys, les misèries de molts individus van quedar al descobert perquè una doneta insignificant com Nadejda va decidir narrar-les sense pèls a la llengua.

Però Nadejda no es conforma a explicar la seva visió del que va passar; també reflexiona, intenta comprendre el perquè de certs comportaments, i és així que les seves disquisicions converteixen alguns capítols en petits tractats sobre el feixisme, l’antisemitisme, el comportament de la massa davant d’un poder totalitari —una massa abocada a sostenir el règim que la reprimeix—, la vida als camps de treballs forçats o als pobles i petites ciutats on van a parar els deportats que no tenen permís per residir en cap gran ciutat i on malviuen enmig de grans dificultats econòmiques. La seva narració de les corrupteles, la xarxa d’informadors i delators o els petits dictadors que ocupen càrrecs en totes les escales de l’Administració, per bé que crua, no està exempta a voltes d’un cert sentit de l’humor tan fi… com despietat.

Blok ja parlava de la fi d’una civilització que havia substituït la cultura, i comparava la nostra època amb la caiguda de Roma. Segons Blok, la civilització individualista, mancada d’integritat, havia quedat destruïda, i havia arrossegat al mateix temps en la caiguda l’humanisme i els valors ètics. A ocupar el seu lloc venien masses de bàrbars, no tocats per la civilització, que conservaven l’«esperit de la música» i eren portadors d’una cultura nova. És interessant fer notar que per a Blok aquestes masses havien de ser germàniques o eslaves, com si ja el 1918 pressentís el feixisme… (Pàg. 406)

En altres moments s’entreté en petits detalls de la vida en comú amb Óssip, de la intimitat d’altres famílies amb qui van tenir relació. El relat pren llavors un to més intimista, i Nadejda ens parla de la felicitat, del pensament de la mort i l’instint de supervivència, de la idea del suïcidi, o del petit plaer d’un àpat frugal improvisat. Totes les anècdotes i històries, tots els records, estan cosits per mitjà d’una narració precisa, enriquida per tota sort de matisacions, sovint per les mateixes interpretacions que fa l’autora dels fets explicats, de manera que el text resultant guanya profunditat, interès, i també bellesa.

A la guerra, als camps de treball i en el període de terror la gent pensa molt menys en la mort i encara menys en el suïcidi que en la vida normal i corrent. Quan a la terra es formen concentracions de terror letal i munts de problemes absolutament insolubles, les qüestions de caràcter general passen a un segon terme. ¿Per què hem de témer les forces de la natura i les lleis eternes de l’existència si la por ja adopta entre nosaltres una forma social plenament tangible? Per molt estrany que sembli, en això consisteix justament no tan sols l’horror, sinó també la riquesa de la nostra vida. ¿Qui sap què és, això de la felicitat? La plenitud i la intensitat de la vida són conceptes més concrets que la tan celebrada felicitat. (Pàg. 424)

Nadejda Mandelstam va tenir un objectiu a la seva vida —més enllà de conservar-la, cosa que va exigir bona part de les seves forces i la concurrència d’unes quantes casualitats—: preservar la memòria d’Óssip Mandelstam i els poemes que aquest va escriure durant un llarg període de temps sense poder-los publicar. Gràcies a ela podem avui llegir l’obra d’un dels poetes russos més grans. Per assolir els seus fins, Nadejda va haver de fer tota mena de sacrificis, però del més gran tan sols en prenem consciència un cop llegides aquestes memòries: va sacrificar la seva pròpia vida com a escriptora. I ara sabem de què hauria estat capaç. Llegim-la almenys, retem-li aquest homenatge, gaudim del seu talent.

Contra els poemes breus

Ho admeto d’entrada: soc encara —i aquest «encara» no té cap sentit— sota l’influx de la lectura de les Elegies de Duino. Però també cal que deixi clar que tot el que diré ara ja ho pensava abans de llegir els versos de Rilke. Si m’he decidit a posar per escrit aquests pensaments és perquè la lectura d’uns quants poemaris acabats de publicar m’ha confirmat la idoneïtat d’anotar en alguna banda un seguit d’idees que fa temps que em volten pel cap.

Avui, molts dels poemaris que s’escriuen i es publiquen són un recull de composicions breus o molt breus, de pocs versos i sovint també curts de síl·labes. Aquestes composicions, malgrat el que ens vulguin fer creure, solen ser ràpides d’escriure i, esclar, fàcils de llegir. De fet, molts poemaris d’avui dia es llegeixen en un quart d’hora. Ja ho sé: la poesia no es llegeix ni ràpidament ni de bursada, i a més demana la relectura, la reflexió, la païda… Però el fet és que molts poemaris es poden llegir en deu o quinze minuts, i alguns, no cal dir, ens demanaran poques relectures.

Aquestes composicions breus, dèiem, són ràpides d’escriure: tan sols cal perdre una estona davant del full en blanc —una estona no gaire llarga— i deixar que ens il·lumini una sensació, un sentiment, un record. Si aquesta és una situació en la qual la persona que escriu mira de col·locar-se sovint —davant del full en blanc, amb l’estri per escriure a la mà, buscant un mot o un vers inicial—, li serà més senzill treure aquest primer vers i estirar a continuació la resta del poema. Li serà més fàcil perquè tindrà l’hàbit, tindrà entrenats la membrana que li farà venir al cap una idea i el múscul que li permetrà donar-li forma de vers tot seguit, amb resultats més o menys reeixits. Si en aquest procés demostra tenir-hi una certa gràcia, en qüestió de pocs dies o poques setmanes podrà reunir un bon grapat d’aquestes composicions, que sovint seran el retrat d’un instant, la descripció d’una imatge, la fixació d’un estat d’ànim o d’una impressió causada per un fet, per una visió, per un record o per res en concret, és a dir, per les meres ganes d’escriure alguna cosa, de sentir-se algú que escriu.

Tots aquests poemes són fàcilment etiquetables: poesia instantània, poetuits —efectivament, molts caben en una piulada, i ja es tracta d’això—, ocurrències, eslògans lírics, titulars poètics, poepublicitat… En definitiva, parlem de versos d’elaboració precipitada, digestió ràpida i evacuació rabent. És això poesia? Resposta immediata: pot ser-ho si la composició té prou qualitat. És això la poesia? Aquesta pregunta ja no té una resposta tan immediata; cal entrar en matisos. Però d’entrada diem: no.

Tot, avui, afavoreix el conreu de la poesia breu i dificulta que algú concentri els seus esforços de manera perllongada en la creació d’una obra poètica extensa, complexa i ben travada. Aquesta dificultat prové del gran nombre d’estímuls destorbadors —i pertorbadors, també— que rep qualsevol persona que vol escriure: a les hores dedicades a la feina —en el cas dels qui en tenen—, a les tasques domèstiques i quotidianes, a les obligacions que emanen de la convivència familiar —en el cas dels qui comparteixen la vida amb algú—, cal afegir-hi les hores dedicades als aparells mòbils dotats de pantalla —les xarxes, Google, el que sigui—, les altres aficions o ocupacions —la cuina, el gimnàs, la bicicleta, la cabina del tatuador, el passeig amb el gos i la consegüent recollida de femtes, el canvi de sorra del jaç del gat…—, i finalment les hores dedicades a la lectura, per bé que aquestes, si estan ben invertides, poden comptabilitzar-se al costat de les hores dedicades a escriure, que com veiem seran per força ben poques; ho seran si no comences a sacrificar feina, tasques, aficions i convivència.

Per aquest motiu, molts dels qui escriuen versos es veuen abocats —si no s’hi aboquen ells mateixos— a produir les composicions breus de què parlàvem abans. I això és un problema, perquè els poemes breus donen de si el que donen de si. Per descomptat que de poemes breus se n’han escrit sempre, ja des dels temps de Safo, i més recentment tenim el conreu del haiku o a la tanka, fruit de la influència de la poesia oriental. Però la mitjana de versos —i seria encara més dramàtic si parléssim de síl·labes— que contenen els poemes dels llibres publicats no ha parat de disminuir els darrers anys. No crec que m’equivoqui si afirmo que és un fenomen prou recent.

Poques idees, poques reflexions hi ha en la major part d’aquests poemaris que avui omplen els prestatges de les llibreries i els magatzems de les editorials, i que sentim dir als recitals que s’organitzen per tot el país. Perquè les idees i la reflexió exigeixen un mínim d’espai, de recorregut. No tota la poesia ha de ser concebuda com a transmissora d’idees, em rebatrà algú. Per descomptat. Però és que avui ens hem situat a l’extrem contrari: l’absència d’idees és absoluta, amb les excepcions que vulgueu. La tradició no apareix per enlloc, oblidada, negligida, directament desconeguda per molts dels qui escriuen versos, o a tot estirar relegada a les pàgines inicials dels llibres o als encapçalaments dels poemes en forma de citacions omnipresents i imprescindibles, que pretenen donar gruix, establir connexions, però que no enganyen a ningú. Quantes vegades aquestes citacions no són la mica de poesia de debò que contenen alguns d’aquests volums.

La brevetat dels poemes dels nostres dies també té molt a veure amb la preponderància aclaparadora de la literatura del jo. Sí, la poesia ha donat peu a parlar molt més directament del jo que la prosa, sense necessitat de recórrer a personatges inventats, als alter ego que apareixen a les obres de ficció. De fet, parlar d’un mateix és habitual, i no comporta d’entrada cap problema. El problema ve del fet que, en la major part de casos, tenim molt poc a dir de nosaltres mateixos; d’aquí la brevetat de les obres. Molts dels qui fan versos només estan interessats —o capacitats— a descriure un instant breu, una imatge que els sembla bella, que els suggereix alguna cosa, sense plantejar-se que no cal que tot sigui publicat, que és ben possible que aquells versos no suposin cap mena d’aportació a la poesia com a gènere i sí molt de soroll afegit. Si això a ells tant els fa, que és molt probable, almenys sí que hauria de preocupar els editors i els lectors més o menys experimentats, i els quatre crítics que parlen de poesia, i les persones que assisteixen als recitals, a qui un cop i un altre els ofereixen gat per llebre i que s’empassen versos que no són versos, sinó un amanit de gràcia passatgera que no deixa pòsit ni rastre de cap mena.

Cal que siguem més exigents, tots plegats. No és fàcil, perquè vol dir anar contra corrent. L’exigència no viu el seu millor moment. Estem massa avesats a veure com s’abaixa el llistó en tots els àmbits de l’activitat humana, i sobretot els que es relacionen amb el coneixement, com ara una certa concepció de la poesia. Pantalles i sistemes operatius coneixen per nosaltres. A més, no podem ignorar que els poemes breus tenen un bon grapat d’al·licients, algun dels quals ja hem esmentat: són fàcils de llegir i de rellegir, senzills de recordar, de ser dits en veu alta i de ser retinguts i gaudits pel públic. I és innegable que un bon poema breu pot esdevenir una composició exquisida, sobretot quan l’autor aconsegueix conjuntar la forma —el ritme, la sonoritat…— i el contingut, un contingut concís, expressat amb les paraules justes per transmetre una idea precisa.

Però la poesia, i tornem ara la pregunta que hem deixar més amunt sense respondre, no són només els poemes breus, no és només una ocurrència ben expressada; també són idees, també és discurs. El que passa és que travar un discurs demana hores, esforç, capacitat i solitud. Les Elegies de Duino de Rilke són un bon exemple del que volem dir. N’hi ha molts d’altres. Brodsky, per exemple. «Aparentment el món està ocupat per vius», fa un vers seu del poema «Epíleg». Demostrem-ho, demostrem que estem vius, que no ens conformem amb qualsevol cosa. Siguem molt més exigents amb la poesia que llegim i escrivim. O deixem-ho córrer.