El fil

En llegir les obres dels grans escriptors, inserides com estan en la tradició, en aquell fil que ve d’Homer i que arriba fins als nostres dies —per molt que algun lletraferit xaruc afirmi de tant en tant que aquest fil es va tallar amb la Segona Guerra Mundial—, al lector li solen venir al cap tota mena de connexions, de referències i de ressons. 

A El doble, la segona novel·la que va publicar Dostoievski, i que hem llegit en la traducció de Xènia Dyakonova (Quid Pro Quod Edicions, 2021), trobem un funcionari de rang modest que no és gaire feliç amb la seva vida malgrat que les coses no li vagin malament del tot. És una mena d’inadaptat a qui li costa seguir les convencions de la vida en societat, cosa que li provoca ensurts a la feina i fora de la feina. Fins al dia que anant pel carrer li passa pel costat un home que és idèntic a ell mateix i que es diu exactament igual: Iàkov Petróvitx Goliadkin. Es tracta d’una semblança física, perquè aquest doble es comporta ben altrament que el protagonista: és algú que sap adaptar-se a tot, a la gent i a les circumstàncies; algú que sap adoptar el posat que calgui i seguir les convencions, tot amb la finalitat d’aconseguir els seus propòsits. El conflicte, doncs, està servit. Al llarg de la novel·la assistirem a totes les trifulgues per què passa el protagonista en el seu intent de contrarestar les accions del seu doble, que sembla voler suplantar-lo. Dostoievski descriu una rere l’altra escenes incòmodes, situacions incomprensibles, peripècies desesperants patides o protagonitzades per Goliadkin.

Però qui és aquest doble? És una al·lucinació de Goliadkin? Una imatge en qui ell projecta totes les seves ànsies i frustracions? Una argúcia dels seus suposats amics per desestabilitzar-lo? Un personatge inventat que reuneix moltes de les característiques menys agradoses de la condició humana, en general, i funcionarial, en concret? El lector ha de treure les seves pròpies conclusions. En qualsevol cas, El doble és una obra típicament dostoievskiana, que avança alguns trets del que seran les seves obres posteriors i on el geni rus ja assaja de dotar la narració d’un clima angoixant, amb personatges cap als quals és complicat sentir cap mena d’empatia. És en aquest sentit una obra molt moderna, que beu d’un altre autor modern i avançat a la seva època com és Gógol, i que avança elements que retrobarem més endavant a l’obra d’un altre geni, Kafka.

Per això parlàvem de connexions i de ressons. Perquè si la vida i les vicissituds d’un funcionari o fins i tot d’un simple ciutadà enfrontat amb l’aparell de l’Estat, amb la maquinària burocràtica, ens fan pensar en Gógol i Kafka, les anades i vingudes del protagonista pels carrers de Petersburg ens fan remuntar fins als viatges d’Ulisses, aquell heroi mític que es veia sempre embolicat en situacions complicades, lligat a éssers i persones que no el deixaven avançar en la seva aventura vital. Passejades per la ciutat que retrobarem en obres posteriors, ja en ple segle XX, d’autors com Robert Walser o fins i tot Joseph Roth, sovint tenyides amb les mateixes dosis de desesperació que són presents a El doble. En canvi, quan Goliadkin es troba en la situació d’haver de fer una cosa que no li ve de gust, deixa anar un «m’estimaria més…» que ens recorda de seguida la cèlebre determinació de l’escrivent de Melville, l’inoblidable Bartleby.

Encara hauríem de parlar del criat de Goliadkin, en Petruixka, que se suma a la llista de criats inimitables que poblen les novel·les russes, al costat del més impressionant de tots, en Zakhar, el fidel servidor de l’Oblómov de Gontxarov. Aquests personatges, però, mereixen un capítol a part de la història de la literatura.

Una cosa és certa: ja des d’un bon començament en la seva carrera com a escriptor, amb a penes 25 anys, Dostoievski demostra que no està disposat a fer cap concessió. Aquesta obra rocosa, a voltes frenètica, a voltes desesperant, és tota una declaració d’intencions. I sortosament la podem llegir en una molt bona edició gràcies a la bona gent de Quid Pro Quod. Una bona manera, ara sí, de començar l’any.

L’ànima

Havíem llegit La llegenda del sant bevedor fa uns deu anys, i ara hi hem tornat aprofitant l’ocasió que ens brinda l’Editorial Flâneur, que aquesta tardor ha tret al carrer una nova traducció, aquesta a càrrec de Pilar Estelrich, del darrer relat que va escriure Joseph Roth abans de morir.

En una època en que tot sembla tendir a la complicació, a l’excés i a l’exageració, un llibret com La llegenda del sant bevedor és un glop de senzillesa i brevetat que ve molt de gust. El relat narra la peripècia d’un vagabund que viu sota els ponts de París i que tot d’una és envestit per un home que li ofereix una generosa almoina de dos-cents francs. Andreas, que és el nom del vagabund, primer es mostra reticent a acceptar els diners perquè és un «home d’honor» i sap que no els podrà tornar, i si no els ha de poder tornar tampoc no els ha d’acceptar. El benefactor li respon que no els hi ha pas de tornar, que en tot cas, si mai es troba en la situació de poder tornar-los, els ha d’oferir a la petita santa Thérèse de la capella de Sainte Marie de Batignolles. A partir d’aquí assistim a totes les aventures i trobades amb què topa el vagabund fins al desenllaç final. En el seu vagareig diari per la ciutat, retroba la seva exdona, algun antic amic, personatges diversos, i l’atzar o les circumstàncies li proporcionen l’ocasió de tenir de nou diners a la butxaca, que sempre acaben fonent-se per una o altra raó, sovint relacionades amb les visites a les innombrables tavernes on sol anar a parar. Perquè Andreas és un bevedor confés.

Si la història és senzilla, la manera com ens l’explica Roth la fa encara més diàfana. L’autor no recorre a cap artifici engavanyador; narra els volts d’aquest rodamon per la gran ciutat per mitjà d’una prosa fluida —que en la versió d’Estelrich ens arriba a més molt polida—, deslliurada de tot el que pugui ser considerat sobrer. El lector, però, sap intuir que rere aquesta senzillesa no s’amaga la simplicitat. Aquest beverri erra pel món com un exiliat, sense un lloc fix on viure, sense recursos econòmics estables, lliurat als embats de l’atzar i perseguit per fets i gent que constitueixen el seu passat. La seva vida depèn d’aquestes casualitats que apareixen a la vida de qualsevol persona però que són especialment recurrents quan el dia a dia no segueix una pauta determinada ni recolza en la seguretat que dona una adreça, una feina, una família concretes. No només l’atzar condiciona la vida d’aquest rodamon, d’aquest exiliat de la societat; també la condicionen les pròpies decisions —i més encara, les indecisions—, i una addicció que li marca ben sovint la ruta a seguir, una addicció que ara l’allunya dels seus propòsits, ara l’acosta de nou a un cert abisme.

No patiu, però: Roth defuig tot dramatisme. Ell explica els fets amb la seguretat d’algú que sap de què parla —si diàfana és la història, límpid és també el lligam d’aquesta amb la pròpia aventura vital de Roth—. A tot estirar estén sobre la narració una pàtina d’entranyabilitat que penetra en el lector a mesura que llegeix, mentre transcorren les dues hores de lectura plàcida que demana La llegenda del sant bevedor. Una d’aquelles ocasions en què queda ben clar que menys és més, que una petita dosi de bona literatura dona per molt. Tant com l’ànima de Flâneur.

El món d’abans-d’ahir

Ah, el món d’ahir! Què se n’ha fet! Que recurrent que és aquest pensament en els dies que ens toca viure. Fins a quin punt s’ha arribat a intensificar i a fer present arran de la pandèmia! Però el fet és que el plany ve de lluny. Fa anys que trobem a faltar xarxes que parin el cop si ens estimbem, agafadors segurs cap on estirar els braços en cas de perill: un sostre decent, una feina prou estable, un país que sembli que funcioni, uns poders econòmics mantinguts a ratlla, criteri, valors, ànsies de descoberta i llibertat de debò… Ens estranya i tot que encara siguem capaços de surar en les aigües pantanoses en què s’han convertit els temps líquids dels nostres dies. El món d’ahir se n’ha anat per sempre… de nou.

Perquè ja se n’havia anat, ja s’havia esvaït per als qui cap al primer terç del segle XX miraven enrere i buscaven, entre les cendres, un passat brillant, esplendorós i, sobretot, segur i estable. Quants escriptors no van aturar-se a contemplar una imatge que ja tan sols existia en el seu record! Des de l’imponent exercici de memòria de Proust, fins al nostàlgic àlbum de fotos de Zweig —sovint trucades, com ja deixava palès Klaus Mann i, més recentment, Antoni Martí Monterde—, són molts els qui van veure’s impel·lits a escodrinyar els records i plasmar el que veien, a voltes amb la intenció de trobar en aquell passat gloriós les causes d’un present depriment i d’un futur que, a les portes de la Segona Guerra Mundial, s’anunciava infaust.

Aquell és per a nosaltres el món d’abans-d’ahir, ja. Però en ple segle XXI estem en disposició d’entendre prou bé què devien sentir tots aquells escriptors i intel·lectuals. Un dels més destacats va ser Joseph Roth, de qui L’Avenç acaba de reeditar la seva obra més destacada: La marxa Radetzky (traducció de Jaume Creus). El ritme de la reaccionària i exaltadora marxa que Johann Strauss va compondre el 1848 per honorar un victoriós militar austríac, i que és la tradicional cloenda del concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena, presideix la trajectòria de tres generacions de la família Trotta. Les arrels de la nissaga s’enfonsen en la pagesia eslovena, però un incident a la batalla de Solferino fa de Joseph Trotta un heroi que rebrà el favor de l’emperador Francesc Josep I per haver-li salvat la vida. A partir d’aquí, la vida dels Trotta queda marcada per aquest fet i correrà paral·lela a la sort de l’emperador, que allargarà el regnat durant set dècades, fins a la seva mort el 1916, en plena Gran Guerra.

La novel·la ens narra sobretot la trajectòria de Carl Joseph Trotta, net de l’heroi de Solferino, personatge indecís, tocat per un fastig vital que el duu a no fer res de bo i a fer sempre tries desencertades. El seu pare, un cap de districte rigorós en el tracte i en la feina, de costums sòlids i ben arrelats en una tradició de la qual és un ferm mantenidor, es desesperarà amb la indolència del fill, un tinent que no sap ben bé què hi fa a l’exèrcit. Tant per a l’un com per a l’altre, però, i per a la resta de personatges que desfilaran davant dels nostres ulls, el que s’acosta és l’ensulsiada definitiva, una catàstrofe inimaginable per a la majoria d’ells que s’endurà per endavant el vell món, i, amb ell, les tradicions, l’honor militar, l’emperador, l’Imperi i les velles maneres de viure, mentre l’orquestra continua interpretant als carrers la triomfal marxa Radetzky.

Aquesta és una gran novel·la, indiscutiblement. La prosa de Roth —sota la batuta de Jaume Creus— és fluida, lluminosa, sovint brillant. Roth no és d’aquells autors que es limiten explicar una història; sempre hi trobem alguna cosa més, un pensament camuflat que ens fa somriure, un comentari afilat que es clava a la diana. I això que el relat queda circumscrit a uns personatges i a una esfera molt determinats: els Trotta i l’ambient militar. És un món petit, resclosit, que de vegades ens pot provocar una certa sensació de déjà-vu: oficials que juguen a cartes i perden grans quantitats de diners, que beuen massa i es barallen per qüestions d’honor. Però Roth té molt clar el món que ens vol mostrar, que encara que sigui xaró i conservador dona marge a un punt de despreocupació i banalitat, cosa que ja no passarà amb el nou món que arriba.

A la contrada va ser la primera vaga. Les autoritats polítiques es van espantar. Estaven acostumades des de feia desenes d’anys a organitzar tranquils censos de població, a festejar l’aniversari de l’emperador, a participar en l’allistament anual de reclutes i a enviar a governació informes calcats. De tant en tant, detenien ucraïnesos russòfils, un popa ortodox, jueus capturats fent contraban de tabac, i espies. Des de feia dècades en aquella contrada es netejaven crins que s’enviaven a Moràvia, Bohèmia, Silèsia, a les fàbriques de raspalls, i d’allà retornaven els raspalls acabats. Feia anys que els obrers tossien, escopien sang, emmalaltien i morien als hospitals. Però no feien vagues. (Pàg. 225)

En el fons, Carl Joseph Trotta no és sinó un d’aquells somnàmbuls que trobem a la trilogia de Hermann Broch, un personatge que podria aparèixer a la primera part: Pasenow o el romanticisme. Les obres de Roth i Broch tenen certament força punts de contacte. Ara, en Broch l’ambició és descomunal, superior, i les dues segones parts de la trilogia acaben configurant un retrat de l’època més complex i profund, més dur i aclaridor.

En qualsevol cas, La marxa Radetzky és un clàssic que ens parla avui del món d’abans-d’ahir, potser per oferir-nos el trist consol de comprovar que el món fa molt de temps que se’n va en orris. Tan sols hauríem esperat que en aquesta nova traducció que ens ofereix L’Avenç no hi haguéssim trobat certes errades de llengua o de picatge. Però corren aquests temps, ves.