Jo ho confesso

Aquest agost passat el crític literari francès Juan Asensio va publicar al seu blog Stalker una entrada sobre Confiteor, la traducció francesa del Jo confesso de Jaume Cabré. El llibre, èxit de vendes a tot Europa i també a França, no surt gaire ben parat del comentari d’Asensio. Entre les expressions que el crític utilitza per parlar d’aquesta obra hi trobem «didactisme feixuc», «pseudocomplexitat», «simplicitat de llenguatge periodístic», «exemplaritat política», «frase naïf, si no ridículament escolar», i perles d’aquest estil.

En un dels paràgrafs, Asensio dispara: «Encore plus banalement, plus facilement, plus paresseusement, les moyens qu’utilise Jaume Cabré, sous une apparente complexité de trames narratives, de multiplication de personnages et de détails, sont d’une simplicité résolument journalistique», i acaba exclamant: «Dieu quelle lourdeur didactique».

No tothom està d’acord amb aquesta visió del crític francès. Més aviat, el consens va per una altra banda; per a molts, Jo confesso és una gran obra, una novel·la rodona, magna, immensa. Qui té raó? Aquesta pregunta, esclar, és absurda i no té resposta. Que cadascú pensi el que vulgui, que cadascú ho vegi com vulgui.

El que sol ser determinant és el posicionament inicial del lector: què vol? Vol una història ben narrada? Doncs llavors Jo confesso és la seva obra: capes i capes de trames ben cosides, amb un bon grapat de personatges, cadascun amb la seva vida i els seus pensaments, cadascun amb el seu món. Les veus del Pamano ja ens oferien tot això, però a Jo confesso la densitat i l’extensió pugen uns quants graons.

Recordo que en una visita que Jaume Cabré va fer a la biblioteca de Santa Coloma de Farners per parlar de Les veus del Pamano li vaig preguntar per què feia passar tantes vicissituds a la Tina Bros, la mestra que serveix per estirar el fil de la història. Ell em va contestar que volia que cada personatge tingués el seu món. Vaig entendre la seva justificació. A més, com a escriptor té tot el dret a concebre la història i el llibre com vulgui. Però la meva manera de ser lector m’allunya dels llibres tan rodons, tan perfectes —alguns de llibres així en diuen la «novel·la total»—. Jo necessito alguna aresta, alguna imperfecció que deixi lloc per a les meves pròpies elucubracions. Altrament, em sento excessivament conduït, agombolat. 

I m’acaba passant que començo a veure inecessàries tantes capes de trames i fils narratius, i em fa l’efecte que al final no n’hi ha per a tant, que el missatge és en el fons prou senzill; que tot estigui tan ben dit em fa pensar en la lourdeur didactique de què s’exclama Asensio. És per això que a mi sempre m’ha semblat que Les veus del Pamano i, sobretot, Jo confesso bestselleregen.

Hi ha molts autors capaços d’explicar bones històries. Però a mi m’agrada trobar-hi alguna cosa més: algun detall que m’incomodi, una dificultat que no sigui merament el nombre de pàgines, una singularitat en la forma o en el to…

Ho confesso: no puc evitar pensar que si algú exemplifica a la perfecció la distinció entre ser un bon escriptor i ser un gran escriptor aquest és Jaume Cabré. Tot són bones intencions, en Cabré, i la gran literatura sol estar carregada de males intencions.

Anuncis