Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Anuncis

Gracquiana

img_3875Hi ha un bosc. Hi ha una pista que el travessa. Hi ha un blocaus. Hi ha una guerra que no s’acaba de manifestar del tot. Hi ha un home que espera. I hi ha els sorolls del bosc, les estacions que se succeeixen, gent que passa per aquella pista, que viu a prop, que treballa. Hi ha la vida, que també espera.

I enmig d’aquesta espera comencem a veure tots els colors del bosc, de la grava, de la pols; comencem a sentir el degoteig de les branques colgades per la neu o molles de rosada, el regalim de les escorrenties i dels abeuradors; comencem a entendre fins a quin punt es pot arribar a desitjar la solitud, l’allunyament del món. Arriba un moment en què el temps s’atura mentre continuen corrent els segons, i l’espera esdevé una manera de viure.

Tot això pot ser molt avorrit. O tot això pot ser una novel·la de Julien Gracq. Tot això pot ser Un balcon en fôret (Jose Corti, 1958).

Indefectiblement, cadascú connecta més amb un tipus de literatura que amb un altre. Però per a qui li agradin els llibres marcats per una certa lentitud, per una trama prima, per la presència de ben pocs personatges, per un estil ben definit, Gracq pot ser un autor de referència.

En català tenim traduïdes tres de les seves obres: La ribera de les Sirtes, Al castell d’Argol i Les aigües estretes. Les dues primeres formen part de la literatura més onírica de Gracq, la que inventa mons situats en epòques i llocs indefinits, imprecisos; la tercera és un breu relat sobre un petit viatge. Una altra cosa és que es trobin o no a les llibreries. En canvi, no disposem de traduccions de dues obres imprescindibles —i dic “imprescindibles” perquè potser es tracta de les dues obres de ficció més rodones de Gracq—: el relat La presqu’île (“La península”) i la novel·la Un balcon en fôret (“Un balcó al bosc”). Sí que hi ha una traducció al castellà d’aquesta novel·la, però l’infame títol de Los ojos del bosque no en fa presagiar re de bo.

maxresdefaultLlegim poc Gracq. I no parlo només de les seves obres de ficció. També llegim poc els seus assajos, les seves reflexions sobre la literatura i l’estat de la cultura, que, tot i que parlen de França i d’autors francesos —i dels lectors francesos— de mitjan segle XX, descriuen un panorama en què ens podríem veure perfectament reflectits els catalans del segle XXI.

En una època d’incontinència publicadora i d’escoles d’escriptura que s’estenen per tot el país, caldria llegir més Gracq. Escrividors que volen publicar, lectors despistats, llibreters amb bona voluntat però que necessiten vendre, crítics bonifacis, tothom hauria de llegir els textos d’un dels escriptors més importants que ha donat la literatura francesa del segle XX. Perquè amb Gracq s’aprèn a llegir, s’aprèn a escriure, s’aprèn a tenir paciència. Què més és la vida?