Llegint escrivint en la penombra

Julien Gracq és una classe d’escriptor del qual se’n comença a perdre la mena. Nascut el 1910 i desaparegut el 2007, Gracq és un personatge del segle XX que avui se sentiria com peix fora de l’aigua en aquest món dels nostres dies. Solitari, taciturn, poc amant del soroll, les palestres i el vertigen, no sabria com moure’s entre les xarxes ni com vendre figura i obra, i acabaria amagant-se, més del que ja feia, a la seva habitació amb vistes al Loira, d’on tan sols en sortiria per fer alguna passejada matinal pels camins que voregen el gran riu o algun dels rierols que hi van a parar. No en va, a la seva època va rebutjar el premi Goncourt, que li va ser concedit per l’obra La ribera de les Sirtes (1951), un gest amb el qual volia preservar la seva llibertat per crear i exercir la crítica, i de passada defugir prendre part en cap espectacle mediàtic. Ell preferia allunyar-se dels focus i concentrar-se en la seva obra narrativa i també de crítica literària (el 1950 el seu assaig La Littérature à l’estomac havia provocat uns quants èczemes en el panorama literari francès).

Malgrat preservar-se allunyat de l’atenció del públic i els mitjans, dedicat plenament a escriure, la producció novel·lística de Gracq no és pas extensíssima: quatre novel·les i alguns llibres de relats. La resta de la seva obra la formen els volums de crítica literària, una obra de teatre, quaderns d’impressions sobre lectures i viatges i altres textos. Pòstumament, el 2014, va aparèixer la novel·la Les Terres du couchant, una obra que havia començat a escriure el 1953 i que, després de diverses interrupcions, va acabar deixant inacabada —sortosament, podem dir avui, perquè la novel·la insistia en temes i situacions que ja havia tractat en les obres anteriors sense que aquesta aportés gaire re de nou. En canvi, va centrar-se a escriure la seva darrera gran novel·la, Un balcon en forêt, que apareixeria publicada el 1958, un dels llibres fonamentals de l’escriptor.

Doncs bé, aquest 2021 ha aparegut un nou títol pòstum: Noeuds de vie, sempre a Éditions José Corti (Gracq, després que Gallimard rebutgés el seu primer llibre, va ser ben rebut per Corti i ja no va voler mai que cap llibre seu aparegués en cap altra editorial ni en cap edició de butxaca). Noeuds de vie és un recull de textos breus entre els quals hi ha descripcions de rutes i llocs, apunts sobre fets i moments, comentaris de lectures i impressions diverses sobre la literatura i la creació artística. Són textos escrits en èpoques diferents, però bàsicament a finals dels setanta, els vuitanta i fins i tot els noranta. Hi veiem les reflexions d’un home d’edat molt avançada que mostra la seva incredulitat i el seu astorament davant els canvis que pateix el món. En alguns aflora encara la finor poètica amb què Gracq era capaç de descriure un paisatge i vestir-lo amb les idees que li despertava una determinada visió. En d’altres retrobem l’agudesa del bon lector i del crític astut i afuat.

El llibre també inclou passatges prescindibles, fragments repetitius, mals que pateixen tantes obres pòstumes que els autors no han pogut revisar. Ho vam veure amb Les Terres du couchant. Ho hem vist recentment amb un llibre de Thomas Bernhard. El debat, irresoluble, es manté viu: mai no ens posarem d’acord a decidir si cal o no publicar les obres a les quals els autors no van poden donar el vistiplau. Massa exemples demostren que sí que cal, amb Kafka al capdavant; massa exemples demostren que potser no, que l’únic que hi ha darrere de certes publicacions és l’avarícia d’un editor. Ara bé, com també dèiem a propòsit de Bernhard, per a nosaltres una mica de Gracq sovint ja conté prou mateiral per al gaudi. I el Gracq que trobem a Noeuds de vie és un home gran, reclòs a casa, un pèl renegaire, amb ganes encara de provocar el lector, de fer-lo emprenyar per veure si així reacciona i comprèn que no ha de deixar-se endur pel corrent —que tranquils, per cert, quasi estancats, són els corrents de què ens sol parlar als seus llibres. Aquest Gracq és ben capaç d’enlluernar-nos amb la seva lucidesa, amb l’acuïtat d’unes idees que ens faran rumiar, breus apunts que prenen la forma de l’aforisme o fins i tot de l’epifania joyceana i amb els quals no cal que estiguem al cent per cent d’acord. I segurament no hi estarem en un primer moment, però la saviesa d’aquest escriptor pot inocular-nos dubtes que potser ja no ens veurem amb cor d’esvair. Per això el llegim. Per això el continuarem llegint. Vegem-ne algun exemple.

La corba de les nostres relacions afectives amb un llibre reprodueix, si l’estirem i l’aplanem, la corba ordinària de les relacions amoroses, i les dues acaben confluint en el mateix punt terminal de manera apoteòsica: Tendre de Desig, a continuació Tendre d’Estimació, i per acabar Tendre d’Abstenció. De vegades em sembla que la música s’escapa d’aquesta erosió. (Pàg. 86-87)

Rellegir una novel·la. Importa poc al capdavall saber per endavant cap on condueix la intriga, i per quins camins. Si la novel·la té qualitat, és en la navegació en què ella m’embarca, i no en els ports i les contrades que visita, on hi ha el viatge: el text d’una ficció és fort de dalt a baix, i autosuficient. Es tracta tan sols que la potència del moviment sigui prou forta per anul·lar tota idea de destinació. (Pàg. 100)

«El que no ha estat mai dit ‘així’ no ha estat mai dit»: aquest és l’axioma secret al qual es refereix sense discussió el veritable home de lletres. (Pàg.136) 

Per què no confessem que la poesia més encisadora, la més segura del seu poder, no sacseja l’ànim dels seus amants… sinó un cop molt de tant en tant? (Pàg. 96)

Poesia pura: seria l’estat mental pel qual tots els substantius sense excepció es trobarien units per l’indicatiu present del verb «ser» (ex.: Carles V és un rellotge) i del verb «fer» (ex.: L’electricitat fa una becaina). Amb una definció com aquesta n’hi ha ben bé prou per establir el valor poètic absolut del somni respecte a la vida «real». Queda per resoldre una qüestió greu, que és «la» qüestió per excel·lència en matèria de poesia pràctica: per què l’esperit reconeix immediatament com a «poètiques» i legitima només un petit nombre de desviacions fetes per sobre de les fronteres lògiques, mentre que en rebutja la majoria perquè creu que no tenen cap valor? Per què «Estiu, roca d’aire pur» és poètic i «La meva ànima és un infant vestit de gala» és apoètic? (Pàg. 97-98)

La poesia no té definició, només té símptomes, com una causa que es resol del tot en els efectes. Objecte de pur diagnòstic. I com més purament clínic sigui el diagnòstic, millor serà, més segur. (Pàg. 144)

Com es pot confiar que el flux novel·lesc continuarà d’una forma natural d’una sessió de treball a una altra, si a cada represa l’operació d’empalmar el raïl nou a l’últim que havíem col·locat ens provoca els pitjors maldecaps per ajustar-lo bé. (Pàg. 143)

Un text escrit conforme a la llengua, que podia vantar-se fins fa ben poc de «desafiar encara el pas dels segles» sense fer el ridícul d’una forma gaire accentuada, s’assegura avui, atès que el suport lingüístic sobre el qual es recolza es corromp a ulls veients, a tot estirar una esperança de vida de trenta a quaranta anys, i després de mi (i fins i tot abans de mi) el diluvi deu ser en 1975 la perspectiva sense il·lusió de cada escriptor —com a mínim de cada escriptor no traduïble. (Pàg. 137)

Contemplo el turó de Mesnil, el meandre del Loira, la muralla verda dels pollancres de l’illa, darrera la qual s’alcen i es desborden amb lentitud els cúmuls cotonosos d’aquesta primera tarda d’octubre. No m’arriba cap snesació de calma, ni tampoc el sentiment tranquil·litzador d’una certa permanència, sinó més aviat el malestar neguitós que ens venç davant una mola d’arbres destinats a la tala, d’una construcció familiar que està a punt de ser enderrocada; la Terra ha perdut solidesa, base, aquest turó avui pot ser arrasat a voluntat, podem deixar sec aquest riu, desfer aquests núvols. S’acosta el moment en què l’home no tindrà seriosament al davant ningú més que ell mateix, un món refet del tot per la seva mà segons la seva idea, i jo dubto que en aquell moment pugui reposar per gaudir de la seva obra, i jutjar que aquesta obra era bona. (Pàg. 46-47)

Gracq és un bon autor —per a nosaltres, un molt bon autor—, un escriptor amb una obra singular, molt notable, potser no tant per dir que és un dels noms cabdals del segle XX. Però aquí no som gaire amants dels rànquings, i en fem prou de saber que alguns dels llibres de Gracq són una aportació majúscula a la literatura universal, tant des del punt de vista de la creació com de la crítica. Qui hagi llegit els seus llibres més reeixits de crítica i narrativa pot estalviar-se la lectura de Noeuds de vie. Esclar que és ben probable que siguin aquests lectors els qui no puguin estar-se de donar un cop d’ull a aquesta obra pòstuma. En aquest cas, com diria el gran, citadíssim i poc llegit Oscar Wilde, la millor manera de defugir les temptacions és caure-hi. Però això ja ho sabeu.

(Fragments traduïts per Roger Vilà Padró)

Un balcó al bosc

Un cop el tren va haver deixat enrere els suburbis i els fumerols de Charleville, a l’alferes Grange li va semblar que la lletjor del món es dissipava: s’adonà que ja no hi havia a la vista ni una sola casa. El tren, que resseguia el curs lent del riu, s’havia endinsat primer entre els modestos contraforts de turons coberts de falgueres i d’argelagues. Després, la vall s’havia anat fent més fonda amb cada colze del riu, mentre el terrabastall del tren rebotia enmig de la solitud contra els espadats i un vent cru, prou tallant a la fi d’un vespre de tardor, li esbandia la cara quan treia el cap per la portella. La via canviava de riba capriciosament, travessava el Mosa sobre ponts fets d’un sol empostissat de bigues de ferro, s’endinsava uns moments en un curt túnel a través de l’engorjat d’un meandre. Cada vegada que la vall reapareixia, amb els trèmols espurnejants sota la llum daurada, el congost s’aprofundia entre els dos llenços de bosc, cada vegada el Mosa semblava més lent i més fosc, com si llisqués sobre un llit de fullam descompost. El tren anava buit; hauríeu dit que feia el servei entre aquestes solituds pel sol plaer de córrer cap a la frescor del vespre, entre vessants de boscos engroguits que mossegaven cada cop més amunt el blau puríssim de l’horabaixa d’octubre; al costat del riu, els arbres deixaven espai només per a una estreta llenca de prats, tan pulcra com un camp de gespa anglès. «És un tren que porta al Domini d’Arnheim», va pensar l’alferes, gran lector d’Edgar Poe, i, encenent una cigarreta, va tombar el cap contra el capçal de sarja per seguir amb la mirada, molt per damunt seu, la cresta esborrifada dels espadats, que es perfilaven en tota la seva esplendor contra el sol baix. En la perspectiva de les gorges afluents, les llunyanies frondoses es perdien rere el blau cendrós del fum de cigar; se sentia com la terra aquí s’encrespava sota aquest bosc espès i nuós amb tanta naturalitat com el cap d’un negre. Amb tot, la lletjor no es deixava oblidar completament: de tant en tant, el tren s’aturava a les petites estacions rònegues, del color del mineral de ferro, que s’arrapaven al terraplè situat entre el riu i el penya-segat; contra el blau de guerra dels vidres, ja descolorit, soldats de caqui dormitaven asseguts, cama aquí cama allà, sobre els carretons de correus —tot seguit, la vall verda esdevenia sòrdida per un instant: es passava per davant de cases llòbregues, esgroguïdes, retallades en l’ocre, que semblaven espolsar tot al voltant, sobre la verdor, el polsim de les pedreres de guix—, i quan l’ull desencantat tornava cap al Mosa descobria de tant en tant les petites casamates, acabades d’aixecar, de maó i formigó, pobrement acabades, i, al llarg del ribàs, els reixats de filferro, on una crescuda havia penjat tiges d’herba arrencada: abans fins i tot de la primera canonada, el rovell, el filferro espinós de la guerra, l’olor de terra esventrada, l’abandó propi d’un erm degradaven ja aquest racó encara intacte de la Gàl·lia escabellada.

Quan baixà a l’estació de Moriarmé, l’ombra de l’enorme cinglera ja enfosquia la petita vila; de sobte feia fred; una sirena li engegà a boca de canó el seu bramul i li encastà un segon entre les espatlles un parrac moll, però era una sirena de fàbrica que tan sols va fer lliscar sobre la placeta un ensopit ramat de nord-africans. Va recordar que a les nits de les vacances de vegades parava l’orella a la sirena dels bombers: un toc volia dir foc en una xemeneia; dos tocs, un incendi al poble; tres tocs, foc en una granja llunyana. El tercer toc feia córrer al llarg de les cruïlles inquietes un sospir d’alleujament. «Aquí serà al contrari», va pensar: «un toc per la pau, tres tocs per les bombes; es tracta de saber-ho distingir.» En aquesta guerra tot s’obria pas de manera estranya. Va demanar a l’oficial de l’estació que li indiqués on era el quarter general del regiment. Deambulava ara per un carrer míser i gris que anava a parar al Mosa; l’apressat crepuscle d’octubre el buidava bruscament de vianants civils, però, pertot, de les façanes engroguides traspuava la remor soldadesca: la dringadissa de cascs i de carmanyoles, el xoc de les soles clavetejades contra el terra; a l’oïda, va pensar Grange, els exèrcits moderns ressonen encara amb les armadures de la Guerra dels Cent Anys.

El Quarter General del Regiment era un pavelló de pedra molera que vorejava el Mosa, suburbial i trist, separat del moll per una reixa i una platabanda famèlica, malmesa ja pel trepig dels militars, on les motocicletes es recolzaven contra el tronc nu dels lilàs: com el forat massa estret d’un rusc, dos mesos d’acantonament havien desgastat fins a l’os, a l’altura d’un home, el trespol, els sòcols i els murs del passadís. Grange va esperar una bona estona en una habitació polsegosa on una màquina d’escriure espetegava en la penombra dels porticons mig ajustats; de tant en tant, sense alçar el cap, el furrier aixafava una burilla a la punta de la taula de dibuix: el pavelló devia haver allotjat un enginyer de foneria. Rere l’escletxa dels porticons, la muralla d’arbres semblava estar enganxada a la finestra fins al sostre, per sobre del Mosa, ara ben ombrívol tot al llarg del marge de cagaferro; alguns crits d’infants arribaven a estones des del carrer, esmorteïts per l’aire pesat de la guerra, insignificants com l’esgüell dels conills. Quan va fer petar els talons al despatx encara força clar del coronel, a Grange el va colpir la mirada dels ulls gris marí i la boca sense llavis sota el raspall dur del bigoti: el coronel s’assemblava a Moltke. Hi havia un impuls de vida brusc i punyent en aquella mirada; llavors, tot d’un plegat un tel velava els ulls i aquests es replegaven sota el pes de la parpella; l’expressió es tenyia de fatiga, però d’una fatiga astuta, estalviadora: darrere d’aquesta immobilitat de falcó encaputxat, es podia pressentir l’urpa llesta.

Grange va lliurar l’ordre de missió del seu destí; el coronel verificà l’horari del viatge. Hi havia davant seu uns quants fulls que rebregà distretament amb el dit. Grange va sentir que aquella paperassa el concernia; devia haver-hi un expedient sobre ell a la seguretat militar.

—El destino a la casa fortificada d’Hautes Falizes —digué el coronel al cap d’un moment, amb el to neutre del servei; tot i així, la frase deixava entreveure una intenció secreta per tal com els ulls se li empetitiren durament un instant—. Hi pujarà demà al matí amb el capità Vignaud. Per avui, estarà sota la dependència de la companyia cuirassada.

La idea de sopar a la companyia cuirassada no entusiasmava gaire Grange; embarcat en aquesta guerra que feia via discretament, com si estigués en un punt mort, no pensava pas fer mala cara a la feina que pogués sorgir, però tampoc no hi participava; instintivament, sempre que podia tirava pel seu costat i mantenia les distàncies. Quan va haver fet carregar la seva maleta a la camioneta que l’havia de dur a les Falizes, va demanar uns ous amb pernil en un pobre cafè obrer del carrer Baix on ja tancaven els porticons; més tard, a través de carrers que aviat quedarien barrats, en què ressonaven els passos de les patrulles, va fer cap a la seva habitació.

La cambra era una mansarda força estreta les finestres de la qual donaven al Mosa; en el racó oposat al llit de ferro hi havia fruites posades a assecar, esteses sobre fulls vells de diari que entapissaven una calaixera guerxa: la fortor obsessiva i ensucrada de les pomes infal·libles era tan agressiva que va sentir basques. Va obrir les finestres de bat a bat i es va asseure en un bagul, completament pansit. Els llençols, les flassades, feien olor de pomes podrides com si fos en un vell trull; va arrossegar el llit cap a una finestra oberta. La flama de l’espelma vacil·là amb el suau corrent d’aire que venia del riu; entre els cairats del sostre s’entreveien les pesades lloses d’esquist del Mosa, d’un estrany color malva. Es va desvestir en un estat d’ànim ombriu; aquell llogarró de foneries, aquells carrerons del color del carbó, el coronel, les pomes, tot en aquesta presa de contacte amb la vida de l’acantonament li desagradava. «Una casa fortificada», pensava, «què deu ser?» Va furgar en els seus records ja llunyans sobre el reglament per a l’ús de les fortificacions de campanya. No, decididament no hi va trobar res. Devia tenir a veure més aviat amb el codi de justícia militar; trobava en l’expressió alguna cosa poc tranquil·litzadora, que feia pensar alhora en un centre penitenciari i en la Force, que també era una presó. Quan va haver bufat l’espelma, tot va canviar. Ajagut de costat, la seva mirada s’enfonsava en el Mosa; la lluna s’havia alçat per sobre del penya-segat. Se sentia només la remor somorta de l’aigua que lliscava per damunt la cresta d’una resclosa submergida, i els esgarips de les òlibes enfilades, ben a prop, als arbres de l’altra riba. La petita vila s’havia dissolt amb els seus fumerols; la flaire dels grans boscos lliscava pels espadats amb la boira i la cobria fins al fons dels carrerons de fàbriques; no hi havia res més que la nit estelada i, al voltant, llegües i llegües de bosc. L’encís de la tarda retornava. Grange va pensar que la meitat de la seva vida li seria restituïda: a la guerra, la nit és habitada «al ras», va imaginar, i pensava confusament en estretes carreteres blanques sota la lluna, entre els bassals negres de pomers arrodonits, en campaments dins de boscos plens de bèsties i de sorpreses. S’adormí amb la mà que li penjava del llit sobre el Mosa com des de la borda d’una barca: l’endemà era ja ben lluny.

(Un balcon en forêt, Julien Gracq. Traducció de Roger Vilà Padró)

Temps d’espera

Hi ha obres que es resisteixen a mostrar-se, que es mantenen a l’ombra, com si volguessin passar desapercebudes. Obres i autors, de fet. Un no sap si es parapeten rere una modèstia injustificada o si, senzillament, han sofert algun cop de mala sort. El cas és que, quan un lector encuriosit les descobreix, aquestes obres esdevenen una sorpresa en tota regla. Dino Buzzati (1906-1972) és un d’aquests autors de nom poc conegut, molt menys que no pas noms com Cesare Pavese, Alberto Moravia o Elsa Morante, figures amb les quals va compartir època. I potser tampoc no ens dirà gaire res un títol com El desert dels Tàrtars, novel·la publicada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, i que ara hem llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Edicions 62, 2016).

El desert dels Tàrtars ens explica la senzillíssima història de Giovanni Drago, un jove tinent que té com a primera destinació la fortalesa Bastiani, un reducte situat en terra de frontera, perdut entre muntanyes i aïllat del món, sense cap valor estratègic, des d’on uns quants soldats vigilen que pel desert inhòspit que tenen al davant no arribi cap exèrcit enemic. Mai, de fet, no s’ha produït cap invasió, o, si més no, no se’n té el record. L’esperança, però, dels qui estan destinats en aquella fortalesa és descobrir un bon dia que pel desert s’acosta un exèrcit enemic i que, per tant, la seva presència en aquell reducte pren per fi tot el sentit. Mentre això no passa, Drago, com altres soldats més veterans han fet abans que ell, haurà de vèncer les ganes prematures de marxar d’aquell enclavament isolat i absurd i aprendre a viure esperant el que potser s’esdevindrà més endavant, un dia qualsevol. Però el que s’acaba esdevenint és l’arribada d’aquella que mai no falta a la cita.

Abans he parlat de modèstia. La novel·la de Buzzati és modesta en tots els sentits: ho és per les dimensions; ho és per la trama, prima, simplíssima, sense històries ni fils paral·lels, sense gaires personatges; ho és per la forma, una narració lineal de concepció clàssica. En efecte, es tracta d’una obra sense complicacions formals, fàcil de llegir, que a penes oculta gaire la capa de sota, la que condensa la interpretació dels fets que se’ns expliquen, el sentit de la peripècia del protagonista i la resta de personatges que l’envolten. Tot hi és prou diàfan; i, tanmateix, el lector es veu arrossegat a una lectura continuada, gairebé ininterrompuda, impel·lit per l’interès que el relat aconsegueix suscitar. Aquesta és la clau que fa gran aquesta novel·la: que amb una història mínima, amb pocs fets i pocs personatges i pràcticament una sola localització, amb un gran estalvi de recursos, des d’una simplicitat atorditora, aconsegueixi no tal sols captar l’interès del lector, sinó embolcallar-lo en un estat d’ànim molt concret i dur-lo a reflexionar sobre temes tan universals com el sentit de la vida, l’inexorable pas del temps, les il·lusions de joventut…

Tampoc podem oblidar que aquest llibre va aparèixer en un moment molt concret de la història d’Itàlia, quan Mussolini es debatia entre la política de la no-bel·ligerància o la possibilitat de donar suport a Hitler davant dels èxits que aquest estava obtenint en els primers mesos de guerra. Ja sabem què va triar finalment, el líder feixista italià, i les conseqüències de la seva tria. Amb El desert dels Tàrtars queda ben clar que Buzzati era partidari de seguir la via antibel·licista, però diria que no és possible forçar la interpretació de l’obra per anar més enllà.

Se sol dir que aquesta és una de les novel·les més importants del segle XX; aquest és una mena d’epítet que acompanya el títol en moltes ressenyes i comentaris, un epítet que no necessita ni li fa cap favor. És indiscutiblement una molt bona novel·la, i amb això ja en fa prou. Ho demostra el fet que, com sol passar en aquests casos, l’obra, llegida avui, sembla escrita per als nostres temps de pandèmia i reclusió. Els soldats de la fortalesa Bastiani són homes confinats que esperen alguna cosa, joves amb un futur prometedor que pensen que han de jugar un paper en el món, que han de protagonitzar alguna gesta heroica. Però els temps no són propicis per als heroismes i l’únic que els envaeix és un buit vital mentre comproven que el temps passa inexorablement, que les il·usions es marfonen, que res del que s’havia d’acomplir acaba d’arribar mai.

Ara en Giovanni Drogo dorm dins del tercer reducte. Somia i somriu. És una de les últimes vegades que se li apareixen a la nit imatges dolces d’un món totalment feliç. Déu nos en guard que es pogués veure ell mateix com serà un dia allà on la ruta s’acaba, dret a la vora d’aquell mar de plom, sota un cel gris i uniforme, i al seu voltant ni una casa, ni un home, ni un arbre, ni tan sols un bri d’herba, tot així, des d’un temps immemorial. (Pàg.64)

Buit és el paisatge que s’entén davant de la fortalesa; buits són els crepuscles que se succeeixen, els hiverns que venen i se’n van sense que res mai no canviï. Tot plegat fa d’aquesta una obra melancòlica, l’eco de la qual ressona en una novel·la com La ribera de les Sirtes, que Julien Gracq va publicar el 1951, o fins i tot en Un balcon en forêt, del mateix autor. Tot i tenir un plantejament divers, en totes aquesta obres s’hi parla de confinament, d’enemics a l’aguait per bé que improbables, d’un temps d’espera que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Però no és cert, esclar, el temps d’espera sempre troba un final.

Mentrestant, vivim, llegim.

Passar, parlar

«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.

Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres». 

La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113). 

Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).

Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).

Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:

Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)

Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):

Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!

Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):

Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.

No hi sabria afegir res més.

Sweet – safe – Houses

Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.

Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.

Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.

Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.

Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.

Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.

Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:

Sweet — safe — Houses —

Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —

Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —

No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —

Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —

 

Cases — adorables — segures —

Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —

Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —

Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —

Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir

(Traducció: Roger Vilà Padró)

Imprevisible

Vivim en l’era de la immediatesa, les emocions fortes i la manca de temps —i la imatge, esclar, però aquesta ja la donem per descomptada. Tot ha de ser ara, breu i intens, i el que no compleix aquesta premissa no té gaires opcions de rebre cap mena d’atenció. En el panorama literari actual, si una obra, a més de ser ara, breu i intensa, és original, s’erigeix en un producte poc menys cobejat que la quadratura del cercle. Però l’originalitat, com adverteix Albert Jané al seu Calidoscopi informal, no sempre la troben els qui la busquen; ben al contrari, sovint els qui malden més per ser originals cauen en la més absoluta manca de singularitat.

La prova la tenim en bona part de la narrativa curta que es conrea avui dia. Quants autors no persegueixen que la seva veu soni distinta i singular enmig de la immensa producció que inunda les llibreries? Quantes vegades aquests intents es demostren vans tan sols llegint la primera pàgina d’un d’aquests reculls de relats? Perquè, per molt que tot hi sigui ara, breu i intens, l’originalitat no compareix per enlloc. Més aviat, l’element que cohesiona molts d’aquests volums és la previsibilitat: la previsibilitat en el to que tindran els relats, en el ritme que l’autor imprimirà a la narració, en els temes que s’hi desgranaran, en la presència del cop d’efecte que tancarà cada conte, etc. Un i altre cop llegim històries sobre relacions de parella desastroses, frustracions, desfetes personals, on el sexe i les drogues tenen una presència predominant, tot ben matisat amb les dosis oportunes d’humor, causticitat o mala bava.

Quan parlem de literatura, no cal dir que cadascú se sent atret per uns centres d’interès determinats que funcionen com un imant que tant l’arrossega cap a certes lectures com l’allunya d’altres. Però a voltes, molt de tant en tant, es produeix el rar fenomen de ser repel·lit i alhora atret per un llibre. La repulsió sol ser provocada per les expectatives del mateix lector i pels prejudicis que té cap a una determinada mena de llibres. L’atracció sols la pot suscitar allò que hi troba des d’un bon començament si decideix tirar endavant amb la lectura.

Això és el que m’ha passat amb El que dura un cigarro, del reusenc Ferran March (Godall Edicions, 2019), un recull de quinze contes que, a priori, pels temes que s’hi tracten i per la major part de situacions que s’hi plantegen, formaria part del grup de llibres pels quals em costa sentir atracció. I això no vol dir res més que el que vol dir: que prefereixo narracions de recorregut més llarg i caracteritzades per un to més reposat —més gracquià, si voleu.

Però tots aquests apriorismes queden esvanits quan llegeixo el primer relat d’El que dura un cigarro, justament el conte que dona nom al volum. De cop m’adono que March, que aparentment no fa cap esforç per ser original, adopta un punt de vista singular per narrar la petita seqüència que passa per davant dels nostres ulls. De cop m’adono que la història m’interessa perquè m’interessa com l’explica, perquè no som allà mateix on sembla que ens hagin de dur molts dels relats que es publiquen avui. I, doncs, continuo llegint.

Ara trobo una parella que es barallen, ara una família derrotada, ara un desgraciat que viu a la seva furgoneta atrotinada… La vida és un repositori ple de situacions semblants; és d’on March treu les trames per als seus relats. La gràcia està en el punt de vista, en els detalls on focalitza l’atenció, en la mestria amb què mou les peces i dirigeix els actors. I en els desenllaços. Que importants que són els desenllaços en la narrativa breu. La narrativa de March pren volada sobretot quan l’autor no busca en excés el cop d’efecte final —allò que dèiem de la previsibilitat: és un cop que ja esperem—, quan deixa que el relat acabi amb un desenllaç més obert o pràcticament inexistent. Aquesta mena de finals no solen ser els que preveu el lector. Torna a ser cosa de preferències, esclar.

En tot cas, March demostra que es mou còmodament en la distància curta que tenen aquests contes, que sap què vol fer i com ho vol fer. Quan convé, mostra contenció, sap evitar excessos. Si cal, alenteix el ritme; de sobte, l’acció es precipita. En les escenes que descriu hi ha la tensió justa, els elements imprescindibles perquè el lector pugui fer-se càrrec de la situació i se la imagini amb tota claredat. Abans he dit que dirigeix bé els actors; efectivament, en molts dels relats he tingut la sensació de ser un espectador situat enmig de l’escenari on passa l’acció, una mena d’intrús, i això es deu a la capacitat de March de fer versemblant cada escena, cada instant.

De tot el que he dit fins ara ja es pot deduir que els contes que he trobat menys singulars són els que acaben amb el tradicional cop d’efecte, per bé que aquesta és una apreciació molt personal. En conjunt, el recull em sembla un molt bon inici per a un autor que obre al seu davant força expectatives. El seguirem de prop.

Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut —de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Gracquiana

Hi ha un bosc. Hi ha una pista que el travessa. Hi ha un blocaus. Hi ha una guerra que no s’acaba de manifestar del tot. Hi ha un home que espera. I hi ha els sorolls del bosc, les estacions que se succeeixen, gent que passa per aquella pista, que viu a prop, que treballa. Hi ha la vida, que també espera.

I enmig d’aquesta espera comencem a veure tots els colors del bosc, de la grava, de la pols; comencem a sentir el degoteig de les branques colgades per la neu o molles de rosada, el regalim de les escorrenties i dels abeuradors; comencem a entendre fins a quin punt es pot arribar a desitjar la solitud, l’allunyament del món. Arriba un moment en què el temps s’atura mentre continuen corrent els segons, i l’espera esdevé una manera de viure.

Tot això pot ser molt avorrit. O tot això pot ser una novel·la de Julien Gracq. Tot això pot ser Un balcon en fôret (Jose Corti, 1958).

Indefectiblement, cadascú connecta més amb un tipus de literatura que amb un altre. Però per a qui li agradin els llibres marcats per una certa lentitud, per una trama prima, per la presència de ben pocs personatges, per un estil ben definit, Gracq pot ser un autor de referència.

En català tenim traduïdes tres de les seves obres: La ribera de les Sirtes, Al castell d’Argol i Les aigües estretes. Les dues primeres formen part de la literatura més onírica de Gracq, la que inventa mons situats en epòques i llocs indefinits, imprecisos; la tercera és un breu relat sobre un petit viatge. Una altra cosa és que es trobin o no a les llibreries. En canvi, no disposem de traduccions de dues obres imprescindibles —i dic “imprescindibles” perquè potser es tracta de les dues obres de ficció més rodones de Gracq—: el relat La presqu’île (“La península”) i la novel·la Un balcon en fôret (“Un balcó al bosc”). Sí que hi ha una traducció al castellà d’aquesta novel·la, però l’infame títol de Los ojos del bosque no en fa presagiar re de bo.

Llegim poc Gracq. I no parlo només de les seves obres de ficció. També llegim poc els seus assajos, les seves reflexions sobre la literatura i l’estat de la cultura, que, tot i que parlen de França i d’autors francesos —i dels lectors francesos— de mitjan segle XX, descriuen un panorama en què ens podríem veure perfectament reflectits els catalans del segle XXI.

En una època d’incontinència publicadora i d’escoles d’escriptura que s’estenen per tot el país, caldria llegir més Gracq. Escrividors que volen publicar, lectors despistats, llibreters amb bona voluntat però que necessiten vendre, crítics bonifacis, tothom hauria de llegir els textos d’un dels escriptors més importants que ha donat la literatura francesa del segle XX. Perquè amb Gracq s’aprèn a llegir, s’aprèn a escriure, s’aprèn a tenir paciència. Què més és la vida?