Qui té por de Lucien Rebatet?

Afirmaria sense cap reticència que el paper dels escriptors avui dia és irrellevant. Si no ho faig és perquè a l’Estat espanyol —i en altres estats políticament insalubres com aquest— dir segons què et pot causar problemes. Un perill que no afecta tan sols els escriptors, sinó qualsevol mena d’artista i, de fet, qualsevol persona que no s’autocensuri i que faci públiques certes opinions. Ja hem vist què ha passat aquests darrers temps. Des de la «llei mordassa» fins als darrers judicis polítics, els poders fàctics han situat tan avall el llistó de la llibertat d’expressió que avui no la reconeix ningú. Tampoc no la reconeixeria algú com Pepe Rubianes, que no viuria aquests dies amb gaire alegria. D’aquí ve tanta autocensura en la forma que vulgueu, i d’aquí ve, doncs, la irrellevància dels escriptors, agreujada per altres motius, començant per la irrellevància que té la literatura i la cultura en general en el nostre món. Ara, m’agradaria imaginar que qui no s’autocensuri encara pot jugar un cert paper.

En altres èpoques bé l’han jugat, aquest paper, els escriptors; ha estat així sobretot quan les societats han travessat moments de crisis profundes. Que és el que estem vivint ara: un període greu, crític, que no sabem encara cap on ens durà, uns temps foscos que van començar molt abans que arribés la pandèmia del Covid-19. Com he dit abans, fa anys que es retallen les llibertats, que s’escurça el dogal que ens té lligats a la menjadora i a la pantalleta.

Però d’escriptors no n’hi ha només que callen o s’autocensuren; n’hi ha també que atorguen explícitament, que justifiquen el règim i el defensen. Sempre ha sigut així. Ho va ser a Catalunya durant la Guerra Civil. Ho va ser a França durant la Segona Guerra Mundial. Allà, després de l’ocupació nazi i amb la formació del govern de Vichy, els intel·lectuals van prendre posicions —tots, fins i tot els qui avui anomenaríem equidistants, perquè no prendre’n cap ja és prendre’n una—, posicions que en molts casos ja venien d’abans, del període d’entreguerres, quan cadascú s’alineava amb un o altre bàndol. Arran de la capitulació de 1940, a França els intel·lectuals es van dividir en col·laboracionistes, attentistes i resistents. Els primers solien ser feixistes declarats, antisemites, i veien en la victòria alemanya la possibilitat de reformar Europa alliberant-la de la presència jueva i del comunisme. Els segons…, els segons esperaven callats a veure com es desenvolupaven els esdeveniments, cap on s’inclinava la balança a mesura que se succeïen els mesos i la guerra anava evolucionant. Els últims, si tenien sort, podien optar entre la clandestinitat o l’exili; si no en tenien, entre la presó o la deportació.

Lucien Rebatet signant exemplars de “Les décombres”

La llista dels col·laboracionistes incloïa escriptors de la talla de Céline, Henry de Motherlant o Drieu la Rochelle. Un dels membres més destacats d’aquest grup va ser un autor que ja hem esmentat més d’una vegada a L’Acció Paral·lela: Lucien Rebatet, potser un dels més bel·ligerants en la defensa de Hitler i la seva política antisemita. Rebatet declarava obertament el seu odi envers els jueus i també envers la religió, i adreçava els seus atacs especialment cap a l’Església Catòlica, les democràcies occidentals i Anglaterra en particular.

Llegir l’obra d’un autor així demana un esforç molt concret per vèncer tot un seguit de reticències que entren de seguida en joc. Cal tenir la certesa que en els seus llibres hi trobarem alguna cosa que compensarà aquest esforç. En el cas de Rebatet, aquesta certesa queda confirmada amb escreix quan es llegeix la seva gran novel·la, Les deux étendards, segurament una de les novel·les més notables del segle XX.

Però, qui és Lucien Rebatet? Aquest prou desconegut escriptor va néixer el 1903 en un poblet situat al sud de Lió. A principis dels anys vint va marxar cap a París i va estudiar a la Sorbona. Ben aviat va entrar en contacte amb els intel·lectuals d’ideologia més dretana que s’agrupaven al voltant d’Action Française, fins que amb uns quants dels elements més radicals va fundar el diari d’extrema dreta Je suis partout. Comença així la seva carrera com a escriptor, periodista i, sobretot, crític musical i de cinema. En els anys previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial va mostrar la seva adhesió al nacionalsocialisme i la seva admiració per la figura de Hitler. Un cop França va haver estat ocupada, Rebatet va treballar activament des del bàndol dels col·laboracionistes, denunciant sempre la tebior amb què alguns treballaven per estrènyer els llaços amb l’Alemanya nazi. Va plasmar totes les seves idees en un llibre aparegut el 1942, que es va convertir en el best-seller d’aquell any: Les décombres.

En les més de sis-centes pàgines d’aquest volum, Rebatet traça el fil dels esdeveniments que van de la Gran Guerra a la desfeta francesa del 1940, un relat marcat, no cal dir,  pel seu pensament; així mateix, assenyala el camí que segons ell hauria de seguir França per poder tirar endavant, un camí que passava per refermar els lligams amb Alemanya, abolir la religió i la democràcia, derrotar completament Anglaterra i anorrear els jueus. Les referències que hi inclou a molts escriptors i intel·lectuals que no eren partidaris del col·laboracionisme, així com a persones que tenien un origen jueu, van donar com a resultat empresonaments i deportacions, ja que els nazis van fer servir el llibre com a font d’informació.

L’any 1944, però, els alemanys comencen a replegar-se i finalment han d’abandonar França sota la pressió de l’ofensiva aliada. Rebatet opta per fugir, però és arrestat el 1945 i acusat de greus càrrecs. Després de dos anys de judici, al costat d’alguns dels seus companys de Je suis partout, el 1947 és condemnat a mort. Curiosament, molts dels qui havien estat objecte de la ira de Rebatet i n’havien patit les conseqüències van intercedir a favor seu. Al final la pena li fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat. El 1952 va quedar en llibertat sota arrest domiciliari. Encara era a la presó quan el mateix 1952 va aparèixer publicada a Gallimard la novel·la Les deus étendards, obra en la qual havia estat treballant de forma interrompuda des del 1942, un cop enllestida la redacció de Les décombres. Hi va continuar treballant cap al final de la guerra, al llarg de la seva fugida, mentre va durar el judici i, finalment, a la presó, on la va acabar.

Tot el que he dit fins ara tan sols farà nosa a qui tenia una mínima intenció d’acostar-se a aquesta obra colossal, que George Steiner va qualificar com una de les obres mestres secretes de la literatura moderna. Li caldrà, doncs, vèncer unes quantes reticències. I farà ben fet.

Que aquesta sigui una obra amagada, maleïda, i per tant poc llegida, s’entén perfectament. Rebatet estava tan convençut del seu talent, que confiava que l’obra tindria molt d’èxit i el seu prestigi com a escriptor passaria al davant de tot. Quan va aparèixer publicada, però, va passar molt desapercebuda. La indiferència de la crítica i dels lectors era un càstig pel paper que havia jugat Rebatet durant una guerra que encara era massa recent. Amb tot i això, hi va haver qui va llegir la novel·la i no es va estar de lloar-la, com Albert Camus. A poc a poc el llibre es va anar obrint pas, si no entre el gran públic, almenys entre els amants de la bona literatura. Rebatet, que va morir amargat pel fracàs el 1972, no va ser a temps de recollir gaires lloances, ja que la majoria van arribar més tard. Tot un president de la Républica com François Mitterrand dividia el món entre els qui havien llegit Les deux étendards i els qui no l’havien llegit.

La novel·la és una enorme dissertació sobre tres grans temes: l’art, l’amor i la religió. Són justament els temes que monopolitzen les converses dels tres protagonistes: Michel Croz, Régis Lanthelme i Anne-Marie Villars. Michel —personatge en qui es projecta la figura del mateix Rebatet— i Régis havien estat companys d’escola a Lió. Michel acaba els estudis lluny de Lió i encabat es trasllada a París, on vol fer carrera com a escriptor i malviu impartint classes. Anys més tard, quan els dos amics es retroben, Régis li explica que viu una relació d’amor secreta amb una noia i que tots dos han decidit convertir-la en una relació d’amor místic, preservada en el pla espiritual, fins al punt que Régis vol dedicar-se a la vida religiosa i entrar a l’orde dels jesuïtes; per la seva banda, un cop acabi els estudis, Anne-Marie també entrarà en un convent. Ara bé, a fi que aquests projectes tirin endavant encara han de passar un parell d’anys, i Régis demana a Michel que els ajudi a dur-ho tot a terme. Quan Michel coneix Anne-Marie, però, se n’enamora perdudament. No pot fer res més que amagar els seus sentiments, perquè si els confessa sap que la perdrà per sempre. Un bon dia, Régis decideix complir els seus propòsits, posar-se hàbit i deixar de veure Anne-Marie, i demana novament a Michel que vetlli perquè ella sigui fidel a la seva promesa de seguir la vida religiosa un cop acabi els estudis. Michel i Anne-Marie tenen per endavant molts mesos de passejades i converses.

Al llarg de les més de 1.300 pàgines de la novel·la assistirem a la descripció de l’ambient cultural i social de la França dels anys vint —entre 1923 i 1927—, a cavall de París i Lió. L’obra és alhora un retrat molt punyent de la burgesia més xaruga del Lió d’aquella època, que Rebatet coneixia bé. I, per sobre de tot, és un estira-i-arronsa entre dues concepcions del món: la que té Michel com a representant —la visió més terrenal, sensual— i la que defensa Régis, basada en la dedicació a la vida mística i religiosa. I d’aquest estira-i-arronsa en surten inacabables reflexions entorn de la religiositat i l’amor, entorn de l’art i la creació artística. El bagatge més positiu de Rebatet aflora —i floreix— en forma de mil i un comentaris sobre literatura, pintura, música, que surten de la boca dels protagonistes, cadascun dels quals lluita per convertir l’altre a la seva causa, al seu estament, podríem dir. No en va, és fàcil que llegint Les deux étendards ens vingui al cap una obra com El roig i el negre, de Stendhal.

La novel·la, tanmateix, no es limita a aquests grans temes, per descomptat. Tampoc no és una obra perfecta —cap gran obra no ho és—; la desmesura va lligada inevitablement a la grandiositat de la novel·la. Rebatet s’estén en les meditacions que teixeixen els protagonistes, en les argumentacions i contraargumentacions, que van i tornen en un moviment continu cap endavant i cap endarrere. Les diverses relacions que s’estableixen entre uns i altres evolucionen lentament; res no passa de seguida, aquí. Però el talent de Rebatet és prou sòlid per bastir una obra que, si a voltes impacienta el lector, mai no l’avorreix.

Si hi ha un tema que queda fora del llibre, aquest és la política. Rebatet ja li havia dedicat prou temps, prou pàgines al llarg de la seva vida. Tant mieux, tenint en compte que mai no va renegar de les seves conviccions, del seu antisemitisme, de la seva admiració per dictadors com Hitler, Franco o Salazar.

Les coses són com són. En qualsevol cas, ens va deixar aquesta obra lluminosa i crepuscular alhora, excessiva i inesgotable, que presenta dues maneres d’entendre la vida, l’art i l’amor. En escriure-la, Rebatet s’erigeix ell mateix com a representant de dos mons molt diferents: el de l’intel·lectual compromès amb una causa —abjecta, en aquest cas—, que sap que té un pes i l’utilitza, i el de l’artista que busca la bellesa i la troba i ens l’ofereix perquè la resta de mortals en puguem fer un tast.

Sí, ell va viure en una època en què la paraula dels escriptors era una arma poderosa. El seu fanatisme malaltís va fer que la seva obra periodística i assagística sigui difícilment digerible, tot i el talent amb què està escrita. També va provocar que la seva obra literària i crítica no hagi rebut l’atenció que mereix. No sé quanta gent està avui disposada a donar-li una oportunitat. Com tot, entre els qui pensen lliurement i fan les seves tries, depèn de cadascú. Hi ha, però, un escull insuperable: qui traduirà Rabatet?

Un cert Pla

Indefectiblement…, Josep Pla és un dels autors de qui més es parla a casa nostra. Fa temps que és així, amb polèmiques pel mig o sense polèmiques entorn de la biografia de l’empordanenc. Els al·legats antiplanians han perdut vigoria i els addictes a tot el que dugui la signatura de Pla parlen més, escriuen més, piulen més i publiquen més que mai. Gairebé cada any surten llibres relacionats amb l’escriptor o reedicions d’obres seves, i del debat sobre el paper de Pla durant els anys foscos que va viure el país —un debat que sempre serà vigent i podrà donar fruits, més o menys esclaridors de l’epoca i del personatge— n’ha quedat cada cop més preservada la immensa obra que va produir.

Això de preservar l’obra de la biografia, els catalans sabem fer-ho amb autors d’altres literatures; és per això que gaudim d’una obra mestra com Viatge al fons de la nit, de Céline, un autor cabdal del segle XX que a França hi ha qui encara es mira amb recel. Això mateix passa amb Lucien Rebatet, autor d’una història de la música canònica i d’una novel·la grandiosa, Les deux étendards, intel·lectual refinadíssim i sensible que, tanmateix, va sucumbir a la temptació de l’antisemitisme i el feixisme. Avui a França el seu nom encara provoca arrufades de nas i ganyotes de fàstic. Però com escrivia!

No són els únics personatges que ens poden semblar execrables i que han produït obres genials. Rodin era un maltractador declarat; Musil, un envejós malaltís. I Pla…, Pla no era re de gaire bo, el maquillin com vulguin les biografies i els records pintorescos dels qui el van conèixer o n’han resseguit les passes. L’excel·lent llibre de Cristina Badosa Biografia del solitari —si us plau, llegiu-lo, no recorregueu a les còpies, als qui han plagiat aquest text i se n’han apropiat certes descobertes— ens dona pistes sobre aspectes nous que fan menys abominable el personatge, però sense que ens sigui presentat com una bellíssima persona, com a voltes se’ns vol fer creure.

Com sempre, el millor és anar directament als textos que ens va deixar, a la immensa obra que el situa com una figura majúscula de la literatura catalana. Ara bé, com passa amb qualsevol altre autor, cal llegir Pla críticament. Els 47 volums de l’obra completa estan plens de moments culminants, de pàgines genials, on Pla desplega totes les virtuts d’un estil inimitable. Pla de vegades és bo, de vegades és molt bo, i de tant en tant és un geni.

Però la seva obra, exagerada, és excessiva i està farcida de pàgines que no ens haurien d’haver arribat mai tal com s’han publicat. Quan en una mateixa pàgina apareix fins a set vegades l’adverbi indefectiblement, alguna cosa ens ha de fer veure que ningú no va revisar mai aquell fragment, que allò no passava d’esborrany. Pla cal triar-lo, garbellar-lo. Per això és lloable, i imprescindible, la tasca d’individualitzar les obres més destacables i fer-les accessibles per mitjà d’edicions crítiques, acurades, que les separin de l’obra completa, aquest oceà ingent de lletra on tot es barreja: les pàgines més reexides amb d’altres on Pla no es mostra sinó com una mera còpia dolenta d’ell mateix.

També caldrà acabar de treure a la llum algunes obres esparses que no van formar mai part de l’obra completa. Un d’aquests llibres és el volum Relacions, publicat l’any 1927. En aquesta època, Pla era ja un bon coneixedor de Joyce, i alguns estudiosos veuen l’ombra de Dublinesos damunt d’aquest llibre. Relacions, un dels pocs intents de Pla de fer veritable ficció, està format per un seguit de relats en què ens són presentats tot un seguit de personatges. En el pròleg que encapçala el llibre, Pla afirma que Relacions és «una obra destinada a presentar sense malícia unes quantes de les amistats que he fet anant pel món. És clar: això és una manera encara de presentar-se un mateix. Però és una manera acceptable, probablement, perquè és dissimulada.»

I, efectivament, Pla es presenta a si mateix, despullat, sense filtres, com veurem. Pels textos els coneixereu, va dir aquell… I és pels textos que penetrem en el veritable Pla, el Pla que fa amables i entranyables figures com Céline o Rebatet. Perquè si algun cosa és present a Relacions és aquesta malícia que diu que no hi ha. Els personatges que desfilen davant dels nostres ulls apareixen ridiculitzats, vulgaritzats, escarnits. Tots? Tots, però sempre hi ha en Pla un acarnissament afegit quan parla de segons qui. I, sí, amb aquest qui em refereixo a les dones.

Algú deu pensar que un comentari així només pot ser fruit d’una lectura anacrònica, descontextualitzada; que en els temps de Pla les coses eren com eren. Sí, és cert, com també és cert que algunes grans pel·lícules de l’era daurada de Hollywood se’ns fan avui difícils de pair pel masclisme, el racisme i altres -ismes que traspuen. Diria que això amb les obres mestres no passa mai.

Tot això ho dic arran d’una pàgina i mitja que conté Relacions, una pàgina que ens parla del moment en què va ser escrita, però que sobretot ens parla de Pla, d’aquesta figura sovint més odiada o admirada que no pas llegida. No hi afegiré cap comentari. Llegiu, doncs:

Maria Teresa anava pels disset anys i tenia a la cara aquell tel de romanticisme i de vaguetat que l’albúmina dóna de vegades a certes persones jovençanes. Aquells dies, el granet insidiós amb els lleugers insomnis que havia sofert li havien acabat de donar un aire ideal. Es trobava en aquell moment d’imprecisió de la primera metamòrfosi femenina i estava deliciosa. Tenia a les formes un aeri borrissol gairebé imperceptible i un punt de deixadesa lànguida. La seva gràcia lleugerament desencaixada per una mica d’excentricitat inconscient i de precipitació involuntària, encantava. Quan immòbil us mirava amb una concentració vaga tenia, en el cos, un plec antic d’una fabulosa elegància. Era alta, plena, de perfil incert, tenia la carn emmelada, lleugerament trèmula, d’una blancor tèbia i rosada, tivant i apretada. Els seus cabells eren d’un ros obscur, els ulls d’un blau-gris una mica enfarfegats, les faccions eren fines i sovint tenia la boca mullada. La feien anar, encara, vestida de criatura, però les formes es movien, sota la roba estreta, com un ocell agafat que vol bellugar les ales. Imaginar-li els genolls i les cuixes era una cosa inoblidable. Jo no em cansava de considerar amb filosòfic deteniment la venustat d’aquelles formes joves, que instruïen i elevaven.

Era la senyoreta ideal i la seva estupidesa era incommensurable. No sabia fer absolutament res, no tenia cap idea clara ni cap sentiment d’una certa profunditat. El col·legi de monges li havia donat aquella mica d’enveja, d’avarícia, de vanitat i de malícia que necessitava una noia per casar-se d’una manera honorable. La seva falta d’imaginació i de fantasia, de delicadesa i d’emoció, espantaven. Tenia aquell gust ordinari fet de pretensions i de reserves, d’hàbits encastats i de minsos clixés que hom judica necessaris per demostrar l’honradesa i l’honorabilitat. Tenia disset anys i semblava que en tenia quaranta. En el fons no li agradava res i tota la seva vitalitat l’emprava per fer la llepafils educada. Tenia una facilitat sorprenent per ofegar les poques coses agradables que li presentaven i per fer impossible la vida de la gent que la rodejava. Ventura que la gent del seu voltant no tenia cap mena de vida i no aspirava més que a una menuda quietud amarga. Vaig pensar diverses vegades amb tristesa que Maria Teresa no servia per res més que per ésser violada. Era bonica però! La seva vida purament vegetativa i animal li acabava d’arrodonir el cos adorable.

(Relacions, Edicions Diana, Barcelona, 1927, pàg. 72-74)

Auxili!

«Només l’etern Efimov, l’etern diletant, té alguna cosa a dir, dins aquest món trist i ple d’impostura. Només qui, lluny del bram dels oceans de glòria, omple quaderns amb les extravagàncies i anomalies de l’animal tou amagat dins les valves de l’escopinya, i escriu per a ell, per mirar d’entendre, lluny de les regles i els usos del seu art, fora del gran mausoleu.» (Pàg. 792)

«Aquest text voldria ser, també, una d’aquestes pàgines, una més entre totes aquelles pells d’home escrites amb lletres infectades, supurants, del llibre de l’horror de viure.» (Pàg. 287)

«L’ambigüitat essencial de la meva escriptura. La seva bogeria irreductible. He estat en un món impossible de descriure i encara més impossible d’entendre si no és mitjançant aquesta escriptura, i això encara en la mesura de les possibilitats. Perquè una cosa és enregistrar els fets i una altra, molt diferent, el procés turmentós d’enginyeria inversa indispensable per entendre en profunditat. Tens davant els ulls un artefacte que ve d’un altre món, amb altres cels i altres déus (…). A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.» (Pàg. 763-764)

«Auxili!» (Pàg. 750)

Estem avisats. Esteu avisats. Cartarescu, per mitjà del protagonista innominat de Solenoide (Edicions del Periscopi, 2017), ens ho diu ben clar. Però, l’hem de creure? Som de debò lluny «de les regles i els usos» de l’art, de la literatura? Som davant d’un engranatge ple d’«extravagàncies i anomalies» que només l’autor pot entendre? Hem de cridar «auxili!»? On estàs a punt de ficar-te, lector?

Per començar, som a Bucarest, ciutat on va néixer Mircea Cartarescu un 1 de juny de 1956. Però, sobretot, ciutat que a partir d’ara quedarà per sempre més lligada a Cartarescu i a Solenoide com Dublín està lligada a James Joyce i a Ulisses, com Lió està lligada a Lucien Rebatet i Les deux étendards o com Barcelona està lligada a Miquel de Palol i El Troiacord. Perquè Solenoide és, entre altres coses, la història d’un professor de llengua i literatura romaneses que treballa a l’escola 86, situada en un barri qualsevol dels afores de Bucarest. Ell mateix ens explica la seva història, començant per on ha de començar: «He tornat a agafar polls.»

Aviat en sabrem més coses, d’aquest professor sense nom: que viu en una casa enmig d’un descampat, que escriu els seus diaris infatigablement, que quan era jove va tenir un desengany literari que el va fer desistir de voler dedicar-se a la literatura i que té molta curiositat pels insectes. I el veurem un cop i un altre caminant per Bucarest, travessant la ciutat —a peu i, sobretot, en tramvia— , i ell mateix ens la descriurà com segurament no ho ha fet mai ningú abans.

A Solenoide hi ha moltes coses més, esclar. I, per damunt de tot, hi ha uns límits: vagues, difusos, clars, traspassats, eixamplats: els límits de la literatura. No pot ser d’una altra manera en una obra monumental com aquesta: 850 pàgines d’escriptura torrencial, desfermada, fluida fins a l’exasperació, tan descomunal com la imaginació de l’autor per bastir aquest llibre sobre l’«horror de viure», com afirma ell mateix.

Cal admetre que la lectura de les primeres 300 pàgines de Solenoide és una aventura inoblidable; una aventura que té alguna mena de correlació amb la visió d’una pel·lícula com El cavall de Torí, de Béla Tarr: si després de veure aquest film costa saber si serem mai capaços de veure més cinema —o almenys cinema que vagi més enllà, i de fet el mateix director va afirmar que no rodaria mai més cap pel·lícula—, després d’aquestes pàgines costa imaginar què més es pot llegir —o escriure— a partir d’ara. Pocs llibres com aquests —Kafka sempre a banda, esclar— et fan ser tan conscient de la insignificança de l’existència humana, de la brevetat no ja de la vida, sinó de la presència de l’ésser humà damunt la Terra. Tot és fugaç, tot ha quedat enrere, qualsevol nanopartícula existent és més gran i més completa que el nostre propi cos i el nostre pensament i la nostra consciència de ser éssers vius.

Però parlo de les primeres 300 pàgines, i Solenoide en té moltes més… El llibre, com tots els grans monuments literaris, té un punt d’excessiu. No podria ser d’una altra manera: la desmesura forma part de la seva essència. Parlo d’obres colossals, imperfectes per naturalesa, desequilibrades. Ho és el Moby Dick de Melville, llibre monstruós com la balena mítica, deformat per tot un tractat d’oceanografia; ho és el Guerra i pau de Tolstoi, inflat, botit per un assaig de teoria de la història; ho és L’home sense qualitats de Musil, inacabat perquè no era acabable; ho és el 2666 de Bolaño, obsessiu i reiteratiu fins a l’extenuació. I ho és Solenoide, cosit d’històries i excursos i somnis i malsons i visions…

Hi ha, però, una diferència entre l’artefacte de Cartarescu i les altres obres que esmento o que podria esmentar: el pla, el propòsit. Si en els altres llibres és possible determinar un pla traçat per l’autor, un objectiu, Solenoide defuig amb força aquesta possibilitat. Potser perquè el propòsit de Solenoide és ell mateix, la seva pròpia existència —o almenys això sembla de vegades. I és que, com reconeix el narrador, Solenoide és fruit d’una «escriptura maníaca», extraordinàriament fluida, cosa que cal destacar com una de les principals virtuts de la novel·la —fins ara no m’he atrevit a dir-ne «novel·la»— (per cert, inevitablement una part no poc important d’aquesta virtut cal atribuir-la per força a l’excel·lent tasca de la traductora, Antònia Escandell i Tur).

Ara, aquesta virtut és alhora un dels grans perills d’una obra descomunal com aquesta, monstruosa pel seu egotisme: arriba un moment que l’important és que el doll no s’aturi, que cada pàgina n’alimenti deu més, que el llibre no pari de créixer, de multiplicar-se, de recobrir-se amb capes i més capes de text; arriba un moment que el relat té una importància relativa, que la dispersió o la reiteració o la distorsió d’idees, de temes i d’arguments no suposen aparentment cap problema, sinó que són l’essència mateixa de l’obra desencadenada, deixada anar. Té 850 pàgines, però en podria haver tingut 1.300. Això sí, com deia al principi, estem avisats: «A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.»

Si Solenoide no és una obra mestra, de més volada encara, és segurament perquè el seu propi pes és un llast que no li permet enlairar-se més amunt —que Déu n’hi do. Tot plegat, defectes i virtuts que el llibre comparteix amb els dos grans engendraments de Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles o El Troiacord, autor en qui l’obra de Cartarescu m’ha fet pensar tot sovint.

Per tot això, hi ha una última diferència entre les grans obres que he esmentat abans i la novel·la de Cartarescu: aquelles les recomanaria. La decisió de llegir Solenoide és un risc que ha de córrer cada lector.

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.