Temps de silenci

Avui, no sé per què, m’ha vingut al cap una novel·la esplèndida que vaig llegir fa dos-cents anys, quan feia COU, i que posteriorment vaig rellegir amb avidesa. Parlo de Tiempo de silencio, de Luis Martín-Santos, obra apareguda el 1961, a les beceroles, doncs, del règim franquista que es va instaurar el 1939 i que avui dia ja fa vuitanta anys que perdura.

O potser sí que sé per què m’ha vingut al cap. Vivim uns temps foscos. Els bàrbars, que sempre estan en camí, són ja ben a prop. És cert, ja els hi sabíem, ocults entre els matolls, a l’aguait. Volíem creure que no gosarien deixar de ser  ombres, però aquí els tenim, disposats a arrasar-ho tot. Empunyen tota mena d’armes —la incultura, el totalitarisme, la mentida, la mentida, la mentida— i campen desfermats. Vivim instal·lats en una edat mitjana permanent.

Hem, doncs, de ser més forts que ells. Hem de plantar cara. En una època com aquesta un sent l’obligació de triar molt bé les lectures. Ho imposa el moment, greu. Hi ha lloc per a tot: per al coneixement, per al gaudi, per al lleure i la diversió. Per a la diversió n’hi ha d’haver sempre, de lloc. L’humor hauria de formar part de la programació de futures lectures de qualsevol persona mínimament culta i conscient, perquè la manca d’humor és un dels principals signes d’identitat de la barbàrie. L’únic que no ens podem permetre és la frivolitat. Tampoc a l’hora de triar un llibre.

És sumit en aquesta mena de raonaments que m’ha vingut al cap la novel·la Tiempo de silencio, no pas una obra que destaqui per l’humor que destil·la, però sí una novel·la fosca i lluminosa al mateix temps. Fosca per l’època que retrata, pels llocs que ens fa visitar, pels personatges que ens dona a conèixer. Lluminosa per l’ambició que traspua, per l’atreviment formal, pel regust que deixa en el lector que gosa penetrar-hi.

Ara no és temps de silenci. Ara és temps de fer-nos sentir, de combatre els bàrbars. I, tanmateix, no puc evitar pensar que, si m’ha vingut al cap aquest títol de Martín-Santos, és perquè una mica de silenci és també el que desitjo. Hi ha tant de soroll, tanta estridència. Són sorollosos els bàrbars, però també ho és el món en general. Tot crida, tot xiscla. Tot és opinió eixordadora. Lluny és el temps de la reflexió reposada i silenciosa. Abans de pensar —abans, si més no, de tenir prou elements per començar la reflexió sobre el que sigui—, ja cridem, ja segreguem punts de vista, la major part de vegades infundats i, sovint, irrenunciables.

He tornat a rellegir molts fragments de Tiempo de silencio, paràgrafs sencers que m’han fet recordar per què m’havia agradat tant. L’admiració de Martín-Santos per l’obra joyceana hi deu tenir alguna cosa a veure. «Hay que leer el Ulysses», arriba a dir Pedro, el protagonista, en un dels monòlegs interiors que trobem al llarg del llibre. Al costat de Pedro, un metge que fa recerca sobre el càncer amb rates enmig de la misèria i la sordidesa dels baixos fons del Madrid dels anys quaranta, trobem personatges que se’ns quedaran gravats molt de temps: Amador, el Muecas, Florita, Cartucho…

La història és senzilla, suficient, una excusa perfecta perquè Martín-Santos revolucioni la novel·la espanyola. Un toc d’atenció per fer-nos veure que a prop que estem de vegades d’aquells anys quaranta.

Anuncis