GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.

 

 

Anuncis