Kafka

Kafka, diguem-ho d’entrada, és el més gran. Flanquejat per Joyce i Proust, s’eleva per damunt de tots dos i de tota la producció literària del segle XX… i fins als nostres dies. Joyce va obrir nous camins per a la novel·la, camins que una infinitud d’autors han fressat, refet, de vegades tan sols intentat transitar. Proust va obrir i tancar la seva pròpia via, intransitable per a ningú que no fos ell mateix. Tant l’un com l’altre van alçar uns monuments literaris que són fites de la cultura occidental.

Kafka no va obrir camins per a ningú tot i que també hi ha hagut qui ha provat de seguir el seu deixant—: Kafka va redefinir el món, la nostra concepció del món. No és pas que en creés un de nou, sinó que va precisar l’existent, ens en va oferir una imatge més acurada, tan nítida i ben enfocada que els nostres ulls a penes poden sostenir la mirada davant del que se’ls mostra, davant del que llegeixen. Per això els seus textos se’ns fan a voltes difícils, tot i la prosa senzilla, tot i la inexistència de grans recursos narratius i d’innovacions espaterrants.

És com si Kafka hagués col·locat miralls al llarg del camí que ja coneixem, el de la nostra pròpia existència, cadascun dels quals capaç de projectar una imatge afinada i profunda d’un aspecte de la nostra vida.

L’ésser humà és, en la nostra tradició judeocristiana, un ésser marcat per la culpa, i per tant mereixedor de tota mena de càstigs. Uns càstigs, per començar, que patim en el cercle més íntim, el de la família, i que ens infligeixen amb fredor i severitat els nostres pares. Però ells no són els únics a culpabilitzar-nos i a castigar-nos: també ho fa el pare Estat, totpoderós, que ens domina i ens sotmet i ens refrena i ens reprimeix per mitjà de totes les seves armes, essent les més evidents la llei i la burocràcia; ho fa un Deú que ens vol punir tothora, i ho fem nosaltres mateixos, que sovint ens autocastiguem per mitjà de les relacions que establim amb altres persones.

La culpa ve del que som: és en el fonament mateix de la nostra existència i arrela en els nostres pensaments, en la nostra condició d’éssers sexuats. Però en allò que som també hi pesen l’art, la cultura, els somnis… La grandesa de Kafka ve de la seva capacitat de mostrar el patiment subjacent en la nostra condició d’éssers humans sense caure en el dramatisme. Ben al contrari, quan veiem les imatges que reflecteixen els miralls de Kafka —les pors, els dubtes, la culpa, els desitjos—, de vegades no podem evitar un somriure, perquè en moltes pàgines hi podem detectar, si llegim atentament, unes dosis d’humor que desdramatitzen el relat i fan que guanyi pes i altura.

El procés i La metamorfosi són dos dels cims de l’obra kafkiana i, doncs, de la nostra cultura. Són obres que amb cada lectura ofereixen noves cares, noves possibilitats d’interpretació, i sobretot més gaudi. Obres que hom rellegeix. Dir això, esclar, és no dir res. Però que es pot dir d’un llibre que comença així?:

Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo.

Pocs, ben pocs inicis hi ha com aquest a la història de la literatura. Els relats breus són mostres concentrades de la mateixa literatura, bells exemples del que trobarem a les grans obres. El castell, el llibre menys amable per al lector, i Amèrica, suposadament més accessible però igual de malintencionat, reblen el clau de la visió kafkiana del món. Però això no s’acaba aquí: la Carta al pare o els Diaris són peces literàries finíssimes i, alhora, documents esplèndids per conèixer l’escriptor i entendre l’obra, per molt que Kafka no hagués volgut que arribessin fins a nosaltres. Com les cartes que va escriure al llarg de la seva vida, sempre interessants, no sempre imprescindibles, mel per als més tafaners.

Podem o no llegir Kafka, podem o no apreciar-lo. El que no podem fer és menystenir-lo. Qui no es vegi amb cor de penetrar la closca de l’escarabat farà bé de guardar silenci. Però per als més ben disposats el moment és òptim: a poc a poc s’acosta el centenari de la seva mort, una bona excusa per començar a (re)llegir-lo.

En ple 2019, ningú no és tan modern, tan actual ni tan universal com Kafka.

Anuncis

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari que ningú no està obligat a llegir.

Els somnàmbuls

Tot el que vivim avui, tot el que veiem que passa amb relació a l’auge de l’extrema dreta no parlo d’un partit, parlo de la manera de fer i de ser, d’actuar i de pensar d’un determinat tipus de persones a l’Estat espanyol i a molts països d’Europa i de fora d’Europa, del planeta sencer, té unes causes, unes arrels, que podem llegir en diferents obres escrites al segle XX, però poques vegades amb una clarividència tan dolorosa com la que trobem en la trilogia Els somnàmbuls, de Hermann Broch.

Aquesta és una d’aquelles obres que podem considerar una anomalia, una deformitat, al costat de títols tan diversos com Moby Dick o L’home sense atributs. I ho és sobretot a causa de la tercera novel·la de la trilogia. La primera, Pasenow o el romanticismo malauradament no tenim versió en català d’aquesta trilogia—, és la més ortodoxa des del punt de vista estilístic. Potser perquè l’acció que s’hi explica arrenca l’any 1888, la narració de Broch flueix amb la facilitat que ho feien les grans novel·les del segle XIX. El protagonista és Joachim von Pasenow, un jove militar carregat dels dubtes propis del fill que acaba de sortir de la casa paterna; també en coneixerem els prejudicis, les passes insegures del somnàmbul, més que no pas del somiador, i el veurem com un ésser mancat de cap tret rellevant i, encara menys, positiu.

Esclar que al costat d’Esch, l’«heroi» de la segona part —Esch o la anarquía—, Pasenow pot arribar a semblar-nos un ésser prou arreglat, per bé que no pugui entendrir-nos de cap manera. Han passat quinze anys, som al 1903, i la civilització progressa —Broch ja ens convencerà que no pas adequadament. Esch és un personatge sense escrúpols, que mira d’adaptar-se a un món cada cop més hostil, i que té encara un somni: fugir cap a Amèrica, somni que no durà mai a terme. Si en aquesta segona part la narració es manté constreta per un estil més o menys lligat a la tradició narrativa del segle anterior, en el tercer llibre, Huguenau o el realismo, Broch fa una proposta formal força més arriscada, que avança en part el que trobarem en La mort de Virgili. Ara la narració en prosa alterna amb alguns passatges en vers; alguna escena pren la forma d’una obra de teatre, i també hi trobem assaig i mostres d’altres gèneres. Sovint el relat queda interromput per llargues disquisicions filosòfiques que complementen el discurs, però que també eleven el grau d’exigència: el lector ha de fer un esforç suplementari, potser no sempre del tot compensat.

Aquesta tercera part és tan llarga com les altres dues juntes. L’acció se situa a l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Huguenau, des de les primeres ratlles, farà bons Esch i Pasenow. La degradació de l’ésser humà és imparable, i Broch no està disposat que al lector li quedi cap dubte sobre aquest fet. Huguenau o el realismo és el monstre que deforma la trilogia, però per a Broch aquesta anomalia era imprescindible, tenint en compte l’ambició màxima a partir de la qual va concebre l’obra. La cotilla de la novel·la clàssica no li servia per expressar tot el que volia dir, o almenys ell no va trobar la manera d’encabir les reflexions dins la narració. Per motius diferents, aquesta cotilla ja havia fet nosa a autors com Joyce o Proust. Com ells, l’escriptor austríac va decidir també explorar nous camins.

Perquè Broch no pretén només retratar una època convulsa, la que va del darrer quart del segle XIX als anys vint del segle passat, sinó que mira d’explicar-se —i d’explicar-nos— les causes de la degradació que patia la civilització, l’origen del desastre que acabaria arribant uns anys més tard. Com tots els intel·lectuals veritablement lúcids, Broch intuïa el que havia de venir, i a principis dels anys trenta, quan Alemanya encara no ha sucumbit del tot al nazisme però ja s’encamina a l’ensulsiada, escriu una obra cabdal per entendre el context que permet la profileració d’una certa mena d’individus i, per tant, de l’autoritarisme que s’acaba imposant. 

A Ulisses, Joyce retrata l’home modern, contemporani. Bloom té virtuts i defectes, però viu encara d’acord amb un sistema de valors que es manté ferm. Els protagonistes de Broch se situen en un corrent de la història dominat per la degradació constant, imparable, d’aquests valors. Huguenau evidencia que la catàstrofe és inevitable.

Els somnàmbuls no és una lectura agradable i amena. Quan narra, Broch és fluid, concís, i les descripcions dels personatges i dels ambients són brillants. Però Broch no fa concessions: si creu que ha de recórrer a l’assaig filosòfic, ho fa sense manies. Aquests excursos imperfeccionen l’obra, fan que guanyi aridesa, però també pes i profunditat. El que no es pot negar és que aquesta trilogia és una de les grans obres del segle XX, absolutament vigent. Els herois somnàmbuls són models que continuen vius, que avui veiem pertot, proliferant de nou, amb una sola diferència: avui ja no són somnàmbuls, són més aviat zombis.

Els amants dels grans reptes tenen en aquest llibre una fita fonamental. I mentre no n’aparegui una traducció al català, les editorials del país estaran en deute amb nosaltres, els lectors.

El moment oportú per a cada llibre

A tots ens ha passat haver començat un llibre en una època determinada i haver-lo deixat perquè no era el moment per a aquella lectura; i, en canvi, haver-ho intentat més endavant i haver gaudit com mai. La primera vegada que em va passar això va ser amb l’Ulisses. Jo era un adolescent amb ganes d’aventures i vaig topar amb tres bergants que no acabaven mai d’esmorzar tancats en una torre lúgubre; no entenia res, però aquell text em va inocular alguna mena de verí que m’hi va fer tornar anys després i que em va transformar completament com a lector.

Ja a la facultat, vaig fracassar estrepitosament en l’intent de llegir Els quaderns de Malte, de Rilke, segurament per culpa de les expectatives que m’hi havia fet posar un professor de literatura que avui parla de tietes i d’un Empordà que no existeix enlloc. Van haver de passar també uns quants anys, però quan vaig tornar als Quaderns vaig descobrir que no em costava gens connectar amb el món que descrivia aquest llibre estrany i a voltes abstrús.

Més dura va ser l’experiència amb la Recherche de Proust, de la qual ja he parlat a L’Acció Paral·lela, on em confesso i em retracto.

Però també ens ha passat l’experiència contrària: encertar de ple el moment idoni per llegir una obra determinada. Encertar-lo sense saber per què, senzillament perquè s’havien alineat els astres en el moment oportú, perquè teníem una disposició d’ànim favorable, o perquè una circumstància completament aliena a nosaltres feia aquella lectura del tot escaient.

És el que m’ha passat aquests dies amb Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana. No és cosa meva que enguany se celebri el 125è aniversari de l’autora, que l’editorial :Rata_ acabi de treure al carrer una nova edició d’aquesta obra i que visquem uns temps convulsos que aconsellin de tant en tant, ni que sigui per un grapat d’hores, l’evasió cap a paradisos allunyats. És una manera d’agafar aire, de recuperar les forces, de preparar-se per al proper combat.

I n’és una de bona, de manera. Perquè el volum de :Rata_ està impecablement editat i proporciona unes bones estones de plaer i desconnexió. La mateixa Aurora Bertrana reconeix a les memòries que havia escrit aquest llibre amb «una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d’aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobre candor i entusiasme.» I acaba reconeixent que és una mena d’obra escrita des de l’adolescència.

Res d’això trobo que faci mal al llibre. Fins i tot diria que aquesta ingenuïtat és un dels encants de Paradisos oceànics. La mirada de l’autora sobre els paisatges i les persones que va conèixer a finals dels anys vint a la Polinèsia francesa desprèn una autenticitat veritable que m’ha convençut fins i tot a mi, gens amant dels tròpics ni dels llocs exòtics ni de les virtuts del turisme.

Com a lector, aquests dies buscava pau i bellesa, una certa calma. I aquí les he trobat amb escreix.

Qüestionant Proust (2)

la-et-jc-happy-birthday-marcel-proust-20140709«Per a un lector superficial de l’obra de Proust —cosa més aviat contradictòria, perquè un lector superficial s’avorrirà tant, s’ofegarà tant en els seus propis badalls, que no acabarà el llibre—, per a un lector inexpert, diguem-ho així, pot semblar que el narrador tan sols es preocupa d’explorar les ramificacions i aliances entre diverses cases de la noblesa i que experimenta una estranya complaença quan descobreix que un personatge que ha estat considerat un modest home de negocis resulta pertànyer al grand monde, o que un important matrimoni emparenta dues famílies d’una forma que ell no imaginava possible. El lector realista acabarà pensant probablement que l’acció principal del llibre consisteix en una sèrie de reunions: per exemple, un sopar ocupa cent cinquanta pàgines; una vetllada, mig volum.»

Descobert. Delatat. Despullat. Així em sento després d’haver llegit aquesta reflexió que fa Vladímir Nabòkov a l’inici de la lliçó que dedica a Proust en el seu Curs de literatura europea. I aquí podria donar per acabada aquesta entrada del blog.

Però m’he d’explicar. Al gener d’aquest 2016 vaig confessar en aquest mateix blog que, després d’haver llegit un terç de l’obra, mortalment avorrit, abandonava la lectura d’À la recherche du temps perdu. Ja no ho suportava més, no podia continuar. I em justificava adduint una sèrie de raons que en part sortien de la meva (in)experiència com a lector de Proust i en part feien referència a qüestions extraliteràries. Aquestes darreres les continuo defensant avui, com ara el poder de les grans cultures per dictar el cànon sense haver-lo de llegir.

Però les que que feien referència a Proust, no. Ara i aquí mateix, em retracto del que vaig dir. Perquè la lectura que feia de la Recherche era superficial, de lector inexpert. Per això m’avorria. Per això em veia amb cor de qüestionar Proust.

Per sort es va mantenir dins meu una espurna de dubte, la mateixa que em feia dir en aquella entrada del blog que continuaria buscant els meus límits com a lector. Perquè va ser aquesta recerca la que em va dur poques setmanes més tard a reprendre la lectura de la Recherche des de la pàgina on m’havia aturat. Fins a arribar al final. Perquè no és fins a les pàgines finals que aquesta obra colossal es mostra al lector perseverant com el que realment és; no és fins als darrers paràgrafs que prenen sentit totes les pàgines dedicades a parlar de sopars, de vetllades, d’éssers anodins i sense cap transcendència. És llavors que un s’adona que no pot fer res més que reconèixer que tot havia de ser-hi, que potser no hi sobra cap pàgina.

3305581Això no vol dir que mentre llegia no em sentís defallir en certs moments, però en el meu defalliment hi tenia a veure un nou error que cometia com a lector: no ser capaç de veure la comicitat amb què Proust impregna tot el que ens explica el narrador. D’aquesta comicitat en parla Walter Benjamin en un assaig escrit l’any 1929, poc temps després que acabés d’aparèixer publicat el darrer volum de la Recherche. En aquest text Benjamin parla de «la capacitat explosiva de la crítica social proustiana», i en diu això: «El que la distingeix no és l’humor, sinó la comicitat; no supera el món amb la rialla, sinó que l’ensorra amb la rialla, malgrat el perill que es faci a trossos, davant els quals ell és l’únic que vessa llàgrimes. I es fan a trossos: la unitat de la família i de la personalitat, de la moral sexual i de la dignitat de casta. Les pretensions de la burgesia es fan a trossos amb la rialla.»

Més endavant Benjamin diu encara que «aquest autor té al seu centre una solitud que xucla el món cap al seu remolí amb la força del maëlstrom. La xerrameca massa sorollosa i inconcebiblement buida que emergeix de les novel·les de Proust és el so amb el qual la societat es precipita a l’abisme d’aquesta solitud.»

Tot és, esclar, premeditat. Proust volia que m’avorrís. Aquest era el seu pla, un pla magníficament dissenyat que exigeix “només” que el lector no abandoni i arribi fins al final. Pel camí queden altres impressions: la impossibilitat de sentir cap simpatia per cap personatge, tret potser d’Albertine; l’horror que de vegades s’arriba a experimentar davant del narrador, del Marcel que ens explica la història. La literatura francesa és plena de personatges principals que arriben a provocar repulsió en el lector, com Julien Sorel, Emma Bovary o Frédéric Moreau. Però en el cas de Proust és sorprenent veure fins a quin punt arriba a ser desagradable, repulsiu, aquest Marcel fred, dèspota, repel·lent, pederasta, incapaç d’estimar de debò…

Que, en l’època en què ho va fer, Proust creés un personatge així de malalt i el situés en una societat també malalta era una premonició que anunciava no ja la Primera Guerra Mundial, que apareix a la Recherche, sinó tot el que va venir després.

Acabo. Proust és un cim. À la recherche du temps perdu és un cim. I tanmateix mai no recomanaré a ningú que llegeixi aquesta obra. Seria una recomanació absurda. I en això, segurament, l’amic i llibreter Pierre Landry estaria d’acord amb mi.

Qüestionant Proust

Imaginem un lector que, seguint un pla establert per ell mateix quan era jove, hagi llegit —i fins i tot rellegit— els grans clàssics, des d’Homer i Virgili fins al Dant, Llull, Joanot Martorell o Cervantes, i que hagi gaudit amb les ocurrències de Tristram Shandy o les peripècies del Club Pickwick; un lector que hagi acompanyat Bloom en el seu passeig per Dublín mitja dotzena de vegades, gairebé les mateixes que ha seguit els maldecaps de Josef K. a El Procés.

51DBbuk0UCL._SX337_BO1,204,203,200_Imaginem que el seu pla l’hagi dut encara a llegir les grans obres mestres de Tolstoi o Dostoievski, o L’home sense atributs, de Musil, o que hagi fet un parell de cops l’ascensió a La muntanya màgica, de Mann, que hagi patit amb La mort de Virgili, de Broch, i que hagi conegut de prop la família Sutpen tal com la presenta Faulkner a Absalom, Absalom!, o la figura de Juli Soleràs, d’Incerta glòria, o la del Protomorphus-Anamorphus-Metamorphus que Ventura Ametller descriu a Summa kaòtica, entre tantes altres. Un lector així fàcilment admetríem que no deuria ser la manca de capacitat allò que el fes decidir, després d’haver-ne llegit més de 800 pàgines, un terç del total, a no continuar la lectura d’À la recherche du temps perdu.

D’acord, sóc aquest lector: he abandonat Proust. I, com que aquest no és un abandó qualsevol, me l’he volgut explicar a mi mateix, he volgut esbrinar-ne les causes, perquè fins ara mai la dificultat d’un llibre havia estat el motiu que n’aturés la lectura. Si em sentís dir això algun dels amics francesos que he conegut darrerament és probable que em digués: “Tu te la pètes!” Però no és per vanar-me de res que dic tot això, és per saber per què he fracassat.

El fet és que aquests últims anys, per motius que no vénen al cas, m’he immergit intensivament en la literatura francesa, i això m’ha permès cobrir alguns buits que tenia en el meu carnet de lector. Després de descobrir les obres de Julien Gracq, he xalat amb Nathalie Sarraute o Simone de Beauvoir, i he culminat un dels cims de la meva aventura lectora: Les deux étendards, de Lucien Rebatet, novel·la descomunal en tots els sentits, obra mestra poc coneguda, que havia de ser un trampolí immillorable per fer el salt cap a Proust. Doncs bé, a mig salt m’he fet enrere. Potser perquè el que em proposava era massa difícil? No ho crec. Ras i curt: m’he avorrit mortalment.

Pierre Landry, amic i gran llibreter, ja jubilat, de la petita ciutat llemosina de Tulle, em va dir fa poques setmanes que és més fàcil apreciar Proust quan s’és més gran, quan es té una certa edat. Sé que si ho diu un lector tan extraordinari com ell deu haver de tenir una bona part de raó. Amb tot i això, no em puc treure del cap una sospita: que Proust no sigui tan gran.

Parlem-ne. Una sospita així té, d’entrada, un fonament en una constatació d’àmbit més general: les grans cultures tenen un poder immens per situar en el cànon obres i autors que en el seu moment es va dir que eren grans sense que pràcticament mai més ningú s’hagi qüestionat si eren tan grans o si ho continuen essent. Això ja ho denunciava el mateix Gracq a mitjan segle XX amb el punyent assaig La littérature à l’estomac, on venia a dir que els seus contemporanis llegien molt poc o gens les obres dels grans noms de la literatura francesa i es conformaven a afirmar que eren, efectivament, molt grans.

I és que els francesos són uns especialistes a intentar fer resplendir sempre la seva grandeur fins i tot en hores baixes de la seva història, donant per fet que allò que és francès és el bo i millor. Però, de la mateixa manera que entre la quantitat ingent de vi que es produeix a França n’hi ha de molt bo i de molt dolent, la literatura francesa aplega autors esplèndids amb plomes molt mediocres. El problema és que saben fer passar bou per bèstia grossa.

El mateix llibreter de Tulle, quan Patrick Modiano va guanyar el Nobel de literatura el 2014, a una pregunta meva sobre si era de debò un bon escriptor, va respondre “Modiano? Un bon garçon.” “Però cal llegir-lo?, és tan bo com això?”, vaig insistir, i ell va repetir, tranquil·lament, descoratjadament: “Un bon garçon.” Ara ja sé, almenys, que Modiano és un bon noi, i també sé que una editorial com Gallimard té prou poder per aconseguir que autors que figuren en el seu catàleg guanyin premis Nobel amb una certa assiduïtat.

En canvi, quan un autor no interessa, és oblidat, expulsat, expel·lit de tota vida pública, tret de circulació. Això és el que va passar amb Céline o amb el mateix Rebatet, antisemites declarats, col·laboracionistes, proscrits. Eren personatges francament desagradables dels quals un no voldria ser amic, però escrivien com els àngels (caiguts).

Abans de tornar a Proust, he de confessar que vaig patir una decepció prèvia: André Gide, la literatura del qual em va semblar d’una carrincloneria inaguantable. Vet aquí un altre nom per a la posteritat que jo faria caure del pedestal.

Proust, ho reconec, m’ha avorrit. I a voltes també m’ha semblat carrincló, cursi. La descripció interminable de les vetllades i sopars i anades i vingudes en els diferents estatges parisencs em sembla pròpia de la literatura més insulsa del segle XIX, i els mecanismes que utilitza Proust per explicar-ho tot amb pèls i senyals —o, dit d’una altra manera, les excuses que es poden adduir: el descabdellament del fil del pensament humà, l’exhumació del record— al meu parer no justifiquen l’acumulació de tirallongues de pàgines dedicades a determinades nimietats ni aporten la dosi de modernitat que es podria esperar d’una obra tan ambiciosa. Veig més modernitat en les catàstrofes provocades per Bouvard i Pécuchet, els immortals personatges Flaubert, o en l’endropiment de l’eternament cansat Oblómov, de Gontxarov.

D’altra banda, si bé es poden desenterrar records —i en aquesta tasca penso que és on més reïx Proust—, veig més difícil intentar reflectir el flux de la ment humana. No crec que Proust se’n sortís. En l’atapeïment amorf que defineix la seva prosa, en aquella acumulació d’idees sobreposades les unes a les altres, hi vegi un intent, no pas un assoliment, potser perquè no és possible tenir èxit en una tasca tan àrdua. Joyce ho va provar d’una altra manera, sense buscar la reproducció completa del pensament, sinó deixant-ne entreveure fragments, pessics, i va excel·lir en la temptativa.

En un altre assaig, Gracq, que es posa al costat dels qui consideren que Proust és molt gran, arriba a esbossar una crítica velada a la Recherche quan admet que la precisió miraculosa del record, que aflueix de pertot per animar els personatges, donar-los l’expressivitat del detall veritable amb el qual cap imaginació no pot rivalitzar, els priva al mateix temps del que ell anomena, potser seguint Breton, tremblement du futur. Efectivament, el que passarà, el que ha de venir al llarg de les pàgines que segueixen, no té cap importància ni cap secret. En Proust el que importa és sempre el com, i, com he dit, aquest “com” no em sembla reeixit. No sé si Gracq pensava el mateix; havia de ser difícil per a ell ser excessivament crític amb Proust, però el cert és que en els seus assajos les lloances a la Recherche van sempre acompanyades de breus judicis que semblen dir entre línies allò que no podia ser dit alegrement per un escriptor.

En el meu cas, si a més de no atraure’m gaire el què, resulta que he perdut l’interès en el com, és comprensible que no hi tingui res a fer i hagi d’abandonar el llibre. Generacions de crítics i lectors (potser no tantes com sembla) han reverenciat Proust. Jo no sóc ningú per qüestionar-lo, tan sols un lector amb el seu criteri, amb un criteri. Només puc preguntar-me per què no he sabut o no he volgut continuar amb la lectura d’À la recherche du temps perdu. És ben possible que Pierre Landry en tingui la resposta: d’aquí a uns quants anys potser sabré apreciar millor Proust, encara que lectors més joves que jo ho hagin sabut fer abans.

No sóc ningú per qüestionar Proust. Només em puc qüestionar a mi mateix com a lector. Mentrestant, però, continuaré amb la recerca dels meus límits.