Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

Un desacato

Feia temps que a L’Acció Paral·lela no teníem la gosadia de llegir una obra acabada de sortir al mercat i que fos la primera novel·la d’un autor dels nostres dies. I tanmateix és cert que ens havíem fet el propòsit de començar el 2020 llegint un libre d’aparició recent. Per això, quan circumstàncies diverses ens van dur a tenir a les mans la novel·la Gina, de Maria Climent (L’Altra Editorial, 2019), vam decidir no deixar per al gener el que podíem fer a les acaballes del 2019. Així doncs, l’hem llegit.

Si en general som poc de prendre riscos innecessaris a l’hora de triar lectures, Gina és la confirmació que fem ben fet. Tot el que tens por de trobar en una novel·la d’avui dia Maria Climent ens ho serveix a cabassos: picades d’ullet al lector perquè no es perdi, aclariments superflus per si aquest lector no entén alguna paraula o alguna broma, personatges sobrers, referències cinematogràfiques i musicals per crear ambient… i, per sobre de tot, una història que no transcendeix la mera peripècia personal de la protagonista.

Una història que ens pot interessar més o menys; aquest no és el problema. El problema és que a la base del relat no hi hagi l’ambició d’aconseguir que l’obra prengui una certa volada, més enllà d’explicar-nos els dubtes i els maldecaps d’una dona jove que decideix ser mare soltera i que té una malaltia crònica. El problema és que l’anècdota personal ho és tot, en aquest llibre, sense que se’ns ofereixi res de nou. Ben al contrari, la narració se serveix de tots els vells trucs amb què certs escriptors intenten guanyar-se l’atenció del lector. Però de quin lector parlem? Quan llegim un fragment com aquest, per exemple: «Va ser una setmana dura que, si en lloc de ser una setmana hagués sigut un partit de bàsquet, la Incertesa m’hauria guanyat de pallissa descomunal», ens assalta el dubte de si aquesta obra no hauria d’haver sortit en alguna col·lecció de literatura juvenil. La infantilització del lector, efectivament, és un dels trets característics de Gina.

La recepta del pastís és coneguda: dins el pot de la batedora hi posarem uns quants records d’infantesa, un pis d’estudiants, algun viatge a París, unes dosis d’amor lèsbic, quatre bromes per fer uns hihís-hahàs, un polsim de política i moltes ganes de tenir un fill. Ho batrem ben batut i, si cal, ho rectificarem amb unes quantes cartes fictícies i un grapat d’aclariments lingüístics. Ho abocarem en el motlle i, un cop refredat, amb una mànega pastissera hi dibuixarem al damunt la cara que feia Audrey Tautou a Amélie. I ja ho podrem servir. El pastís, lleuger, és menja d’un parell de tardes.

Compte: si més no, l’obra és prou fluida, sobretot després d’un inici una mica embrollat. Quan agafa embranzida, Climent narra amb facilitat i desimboltura, recolzant-se en la llengua que utilitza, desacomplexada pel que fa a la gramàtica i al lèxic, però acomplexada pel que fa a la variant ampostina en què escriu. I dic «acomplexada» perquè Climent de tant en tant té la necessitat de justificar la tria que fa o aclarir el significat de certs mots, com quan la mare de la protagonista li pregunta si el seu nòvio és un «desacato», i la narradora ens aclareix: «és a dir, un desastre de persona, algú que no s’aclareix amb la seua vida, en dialecte del Delta.» Del Delta i d’unes quantes comarques del voltant, hi afegiríem. Aquesta mena d’aclariments provoca dues coses: la primera, que el lector que parla una altra variant se senti tractat injustament de persona incapaç d’entendre el text; la segona, que el lector que comparteix la variant del llibre tingui la sensació que la novel·la no està escrita per a ell.

D’exemples d’aquests n’hi ha diversos, com també de la voluntat de l’autora de ser enginyosa en moltes de les frases —plenes de coachs i losers i coses per l’estil—, un dels pecats més estesos en la literatura dels nostres temps. L’altre és l’abús de referents que prescriuen amb rapidesa i que condemnen el llibre a tenir data de caducitat: si no es consumeix en el seu moment, perd tota la gràcia. Perquè un es pregunta si d’aquí a uns anys a un possible lector de Gina li dirà res la banda sonora de la protagonista, o els actors de què parla per fer certes comparacions, o el Nesquik, o la «mirada Terribas»…

Deixem, però, que el text parli per si mateix:

La vida la tracem a pinzellades i, quan se mos acaba, deixem un dibuix que va d’allò més bonic fins allò més horrorós. On, si fos per natros, només hi pintaríem margarides, semicorxeres, cavalls salvatges, fruites del bosc, onades del mar, iogurts de coco, coses així.

Des d’un segon pla, me miraven altres dones joves que anaven fent que sí amb el cap i mig somriure, i altra gent d’aquella que no es vol posar mai en embolics ni implicar-se en res, equidistants, me sembla que en diuen.

Hi havia passat per davant cada dia i cada dia havia pensat, abans d’anar-te’n, entra-hi. (Jo a mi em parlo de tu.)

Mai havia tingut l’amor de l’Elizabert, per tant, confiava que l’amor no em podria destruir, esta vegada. El que sí que havia tingut, o més aviat acumulat, era l’esperança, una cosa fins i tot més perillosa que l’amor, perquè quan l’esperança se’n va, no queda res més. I un altre detall, que no us penseu que em passava per alt: l’Elizabeth era una dona. Però, mira, què hi farem. Coses més difícils hai après a entendre. Has de ser molt mala persona per no estimar-te les dones, al cap i a la fi, no?

Encara podríem parlar de les obvietats que infesten el text amb voluntat alliçonadora («I qui té fills per solucionar la relació de parella que sàpiga que s’equivoca greument»), però allargaríem innecessàriament la ressenya.

És probable que tot plegat ho pogués haver polit bastant un editor dels d’abans, amb ganes de llegir el text amb sentit crític i sense manies a l’hora de proposar millores a l’autora. Perquè no neguem pas la possibilitat que hi hagi qui s’interessi per la història que se’ns explica, algú que fàcilment podria trobar al·licients en aquesta lectura si s’hi hagués fet una bona esporgada. I és que és en les primeres novel·les dels escriptors que cal tenir cura de la planta abans no es torci.

Però, esclar, quan als agraïments llegeixes: «a ma germana, que es va anar llegint el llibre a mesura que me l’inventava i tot me ho trobava guapíssim», entens que algú no ha fet la feina.

I quan no es fa la feina, es provoquen desacatos.