Ginzburg contra Pavese

Sagitari és una de les novel·les breus que va escriure l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. Va sortir publicada el 1957 i ara l’hem llegida en la versió al català que en va fer Marina Laboreo per a Edicions de la Ela Geminada (2018). Sagitari és, també, una obra que exemplifica molt bé una manera d’entendre la narrativa, d’entendre-la i de materialitzar-la en un text. Ens expliquem tot seguit: compte, venen revolts.

La novel·la narra un període concret de la vida d’un grup familiar encapçalat per la mare, una dona inquieta que va quedar vídua anys enrere i que no es conforma amb la vida que duu al petit poble on viu. Per això decideix comprar una casa a la ciutat i traslladar-s’hi amb una de les filles, el gendre, la serventa i alguna parenta més. En aquesta ciutat ja hi viuen una altra filla, que és estudiant i aspirant a escriptora —i que és justament la narradora que ens explica tota la història—, i un parell de germanes que regenten una botiga de porcellanes. Ben aviat coneixerem les vicissituds per què passen la mare i la resta de personatges que van apareixent a escena al llarg d’uns quants mesos. Ginzburg se centra a descriure les relacions que s’estableixen entre uns i altres, alhora que perfila un retrat de l’època: la Itàlia de la postguerra.

I ara comencen els revolts. Aquest llibre és un bon exemple d’un cert tipus de literatura —de bona literatura, cal dir— que només pot haver escrit una dona. Ginzburg parla d’un lloc, d’una època, d’uns fets; el context queda molt ben dibuixat amb un traç fi, sense necessitat de gaires pinzellades, i en aquest context veiem moure’s uns personatges que actuen a partir de com són, del que pensen, del que consideren que és important. Aquí no hi ha teoritzacions, no hi ha excursos; Ginzburg va directa al gra. Hi ha homes que també escriuen així; ho fa Cesare Pavese, per exemple, però en el seu cas sempre queda al descobert que qui escriu és un home que té moltes dificultats per relacionar-se amb les dones.

En l’obra de Ginzburg també hi veiem la petjada de la tradició, però d’aquesta tradició l’autora n’extreu el que vol aprofitar-ne d’una manera molt diferent de com ho faria un home. I és lògic que sigui així, ben mirat. És lògic que allò que escriuen moltes escriptores no pretengui inserir-se en aquesta mateixa tradició literària: és a dir, que les seves obres la reprenguin i continuïn, com una manera d’assegurar que puguin formar part del cànon universal al costat dels grans clàssics. Perquè potser moltes escriptores, tot i conèixer perfectament aquests clàssics, no se senten gaire interpel·lades per aquesta tradició, no tenen ganes de formar-ne part perquè hi veuen una història de domini masculí que les ha marginades i ocultades durant segles, que els ha impedit formar part de cap cànon. En aquest cas, semblarà lògic que avui, tot i coneixe’l com a lectores, en prescindeixin com a escriptores, segurament de forma natural, inconscient, no pas premeditada, simplement perquè no els interessen els mateixos temes ni la mateixa manera de tractar-los, perquè no tenen cap intenció de seguir el camí que han trobat fressat, sinó que volen obrir el seu propi, de camí. 

Cap a l’any 1000, al Japó, una dona va escriure una obra monumental com el relat de Genji, una gesta que llavors no semblava estar a l’abast de cap home. Murasaki Shikibu va poder escriure aquest llibre en una època de calma relativa en què la cultura va trobar una escletxa de llum que li permetés florir i les dones van jugar un paper en la vida social i cultural del vell país nipó. Aviat vindrien altres temps: els samurais obtindrien el poder, els guerrers dominarien el país amb la força i la violència, i les dones es veurien obligades a recloure’s a les cases i a cedir tot el terreny. Tal com ha passat a Occident. Tal com ha passat durant bona part de la història de la humanitat, sovint amb l’ajut i l’excusa de la religió.

Però és possible que tot sigui molt més senzill: simplement, a moltes escriptores potser no els diu res això de mirar enrere i seguir certes pautes, cenyir-se no se sap gaire a quins rituals. Els amoïna el present, estan preocupades per les circumstàncies que marquen i condicionen tot el que passa al món. L’ara és dur, complex i, doncs, prou interessant; demana prou atenció i prou capacitat d’observació per malgastar forces i esforços mirant cap a una altra banda o bastint segons quines teories. No tenen temps per fer passejades, una activitat que han cultivat molt els homes —el flâneur és per definició un home. Ah, les passejades! No busqueu una dona que escrigui com Sebald. Sebald, amb tota la seva sensibilitat, només podia ser un home. O és que us imagineu una dona recorrent a peu tota sola, durant setmanes, la costa est d’Anglaterra o qualsevol altre racó del planeta? Quines altres preocupacions no tindria, oi? I us imagineu una dona entretenint-se a parlar de la forma d’una fortalesa, del gruix de les parets, dels canvis ens els sistemes de defensa d’una ciutat. Esclar, sempre hi ha excepcions, sempre hi ha extrems que es toquen, zones grises on conflueixen maneres de fer, de ser, de pensar. Però les excepcions no faran res més que confirmat visions, estils, intencions diferents.

Un home teoritzarà en una novel·la sobre el concepte de Mitteleuropa. Una dona, en canvi, preferirà anar per feina i explicar què passava en aquesta Mitteleuropa; ho veiem fer a una escriptora com Marisa Madieri: quan escriu no s’entreté a donar voltes entorn de cap concepte, no s’hi recrea, sinó que va directa a les històries de les persones que han nascut i viscut en un espai i un temps concrets, ens n’explica les vicissituds, omple aquell espai amb vides, circumstàncies, fets, amb les sensacions experimentades i els sentiments de les persones de qui ens parla. Per això, el resultat d’aquesta diferent manera de relacionar-se amb la tradició, d’aquesta actitud que implica centrar-se en el present, són obres on predominen els sentiments, on s’analitzen els comportaments humans, les relacions; obres en què es busquen les causes d’allò que passa als protagonistes, s’hi temptegen aclariments, s’hi revelen conseqüències. Obres més directes. Així escrivien Simone de Beauvoir o Marguerite Duras, així escrivia Katherine Mansfield. Així escriu Natalia Ginzburg.

Tot això, esclar, són intuïcions, idees que demanarien més reflexió, més extensió, exemples…, en definitiva, l’espai que concediria un llarg assaig. Aquí ens limitem a apuntar-les sense pretendre tenir cap mena de raó, però sabent que de tant en tant formen part d’algunes converses, d’alguns debats de sobretaula.

Tampoc pretenem en cap moment afirmar que uns escriguin millor o pitjor que els altres —aquesta mena de judicis no tenen cap mena de sentit. I generalitzem, ho sabem. Però no passa res per afirmar que, en general, homes i dones escriuen de forma diferent. I com que avui qui més llegeix i més escriu són les dones, és innegable que seran elles les que fressaran el camí, les que de fet ja l’estan fressant des de fa anys amb la seva visió de la literatura —i de la vida—, amb les seves tries, amb els seus propis interessos, amb la manera que tenen de viure i viure la sexualitat, amb les preocupacions que les encalcen i els temes que les inciten a escriure. Ginzburg o Pavese, Madieri o Sebald: camins diferents per on transita la bona literatura.

A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Literatura d’alta volada

A França, quan un llibreter et recomana una novel·la que considera de molta qualitat, una mostra de bona literatura, sol dir-ne: «C’est très littéraire», donant a entendre que no totes les novel·les que es publiquen són exactament obres (prou) literàries. La distinció és magnífica, i terriblement útil per als amants de l’«alta literatura», sigui el que sigui el que això vulgui dir.

En els temps que corren, per a aquests gurmets de la bona literatura poques coses hi ha tan prometedores com una passejada per la geografia i la història de la Mitteleuropa, aquesta regió més conceptual que física del Vell Continent que tants fars ha donat a la cultura occidental. I si aquest passeig pren la forma d’un itinerari que ens portarà a conèixer espais de la memòria que es resisteixen a desaparèixer; a traspassar fronteres modificades un i altre cop, esborrades, tornades a alçar; a visitar paisatges escrits i guanyats per a la nostàlgia i el desarrelament, tot això acompanyats sempre, com el Dant de la Divina Còmèdia, per un Virgili que ara pren el nom de W. G. Sebald, ara de Walter Benjamin, o de Marisa Madieri, Claudio Magris, Kundera, Tarkovski, etc., llavors les expectatives amb què començarem aquest viatge no poden ser millors.

Aquesta és, a priori, la proposta que ens fa mossegar l’esquer que duu per títol Serem Atlàntida, la tercera novel·la de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019). Amb aquesta obra, Benesiu ha volgut bastir una reflexió molt àmplia en la qual conflueixen una quantitat ingent d’idees i conceptes: la recerca de la identitat individual i col·lectiva, el paper de l’individu davant dels fets històrics, la nostàlgia en totes les seves formes, la idea de frontera, els no-llocs, el turisme banal, el plagi i la imitació en la creació artística… L’ambició de Benesiu no té límits a l’hora d’obrir nous fils i encabir en la novel·la tot allò de què vol parlar.

Així doncs, ens introduïm en la lectura i, de sobte, sense saber com, ens adonem que som en una perruqueria. Perquè és en una perruqueria de París on ens situa el narrador des d’un bon començament, immers de ple en les seves cavil·lacions:

«De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys.»

Topem amb aquesta frase i salta la primera alarma. Què ha passat? On érem? A veure: mantinguem la calma, continuem llegint. El narrador surt de la perruqueria amb els cabells ben arranats i se’n va cap a l’aeroport; mentre consulta l’estat del vol a les pantalles, ens diu que «passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens». Uf! De nou salta l’alarma, i acabem de començar… Però fem el cor fort i tirem endavant. Al bar de l’aeroport el narrador entra en contacte amb Mirko Bevilacqua, de qui a partir d’ara seguirem les passes, tant en la seva persecució darrere de la Clara Bernat, a qui coneixerem tot seguit, com en els seus vagareigs a la recerca del seu passat, de les seves arrels familiars. Una recerca que ens permetrà ser testimonis dels fets més tràgics del segle XX europeu: el feixisme, la Segona Guerra Mundial, el nazisme o la guerra dels Balcans dels anys noranta.

Com dèiem abans, aquest serà un passeig per la Mitteleuropa al costat d’aquesta parella, en Mirko i la Clara, al llarg del qual coneixerem altres personatges que desfilaran davant nostre, per bé que la majoria sense pena ni glòria: hi són com podrien no haver-hi estat. La mateixa relació entre en Mirko i la Clara és absolutament plana, mancada de cap evolució visible o creïble. El narrador, per fer-nos adonar que la Clara és un personatge amb un aire misteriós, ens diu que té un aire misteriós, però res més no ens ho demostra, ni tan sols la seva bisexualitat.

En canvi, sí que ens adonem, a mesura que penetrem més en el relat, que el llibre té dos problemes de pes. El primer fa referència a l’objectiu de tot plegat: on vol anar a parar, Benesiu? Què ens vol dir? Ho intuïm, però costa de saber-ho del cert, perquè vol dir tantes coses, vol expressar tantes idees, que és impossible que la reflexió aprofundeixi en totes les vetes de pensament que queden al descobert. El relat es torna a voltes confús, apareix cosit d’excursos que no sempre saps quin objecte tenen. En certs passatges, la sensació de xerrameca buida és inevitable. La manca de claredat provoca que de vegades no es vegi per enlloc la utilitat de moltes de les citacions que es fan al llibre, per què hi apareixen tants escriptors, pensadors i artistes.

Un escriptor que té un pla clar i ben traçat per explicar una història utilitzarà tots els referents que vulgui i els encaixarà en la narració per fonamentar, exemplificar o ampliar el que vol dir. Tanmateix, sembla que Benesiu segueix el procediment contrari: sembla que ell vulgui parlar dels seus referents, de tot un seguit d’autors i d’obres, i que per fer-ho basteixi un fil narratiu que li permeti anar encabint tot aquest material que li és car. Que el fil s’aguanti més o menys no té gaire importància: és l’excusa per portar a col·lació aquestes obres i aquests autors.

Però, llavors, on és el seu, de discurs? Què és el que ell mateix té a dir-nos? Entenguem-nos: no caurem en l’aberració d’afirmar que Benesiu no té coses a dir, perquè és evident que en té. Però les reflexions de collita pròpia queden massa amagades. I és una llàstima, perquè quan s’esforça a explicar-se Benesiu demostra que pot treure suc de la narració per palesar les seves idees. El que passa és que ho fa poc. No es fa literatura d’alta volada farcint el relat de referències contínues a grans autors i grans obres. Es fa literatura d’alta volada quan s’és capaç d’inserir aquest pòsit de lectures a la base d’un discurs propi, ben travat, ben pensat.

El segon problema de pes és l’estil. Benesiu parla del plagi i la imitació, i de fet juga amb aquests termes. A Serem Atlàntida ara juga a escriure com Sebald, ara juga a escriure com Magris, a fer de Madieri… Juga a imitar, a plagiar, i a fer explícit el joc, sense adonar-se que fer-lo explícit no canvia res, no li atorga més originalitat. Davant de les imitacions, el lector «llegit» sempre es quedarà amb l’original.

Això s’agreuja pels defectes d’estil que esquitxen l’obra de dalt a baix: frases mal resoltes, poc precises, fragments que no s’entenen prou bé, repeticions absurdes, abús dels adverbis acabants en -ment, metàfores constants, frases ridícules més pròpies d’un autor adolescent —com ho són algunes de les situacions que planteja el relat, casualitats irrisòries, moments mancats d’un mínim de versemblança. Per reblar el clau, el lector percep constantment aquella sensació que el narrador li vol fer saber coses que encara no sap, com ara tota la informació detallada sobre el Bloomsday, l’Ulisses de Joyce, la data del 16 de juny, Trieste… Si t’adreces a un lector «llegit», és recomanable pressuposar que té un mínim de cultura general.

En el fons, potser el gran problema de Serem Atlàntida és que li falten moltes hores de cocció, de feina que no s’ha fet. No s’entenen, si no, que hi apareguin passatges com aquest:

Els partisans eren comunistes i nosaltres no, li explica lacònicament Miroslav. És cert, afegeix, Miroslav Vodopivec, que una forma de lluitar contra el que havia passat era… (p. 315)

Vet aquí la repetició absurda d’un nom. O com aquesta frase amb què s’inicia el capítol «Illes»:

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. (p. 37)

La puntuació és tal qual. Són tan sols un parell d’exemples. Al final un té la sensació que el llibre, tal com es va publicar, era un esborrany carregat de bones intencions i d’una ambició que es va quedar a mitges perquè l’obra es va donar per enllestida de forma prematura. Malauradament, el que podria haver estat una obra très littéraire, que diria una llibretera francesa, ha quedat en un mer intent. A París, és cert, tallen molt bé els cabells, però la literatura d’alta volada est ailleurs.

Sobre mons desapareguts

Europa, encara que els mapes oficials només ensenyin les coloraines diferents amb què es delimiten els estats, petits o grans, està plena d’enclavaments singulars que han tingut vida pròpia —la dels que hi han viscut. Són ciutats o comarques habitualment situades en zones frontereres, que han passat per tota mena de vicissituds històriques, unes vicissituds que han marcat d’una manera determinant la vida dels que hi han nascut.

Un d’aquests enclavaments és l’actual Rijeka croata, és a dir, l’antic estat lliure de Fiume, situat a la costa nord de la mar Adriàtica. La història d’aquest racó de món és atzarosa i plena de girs argumentals. En ple segle XX va viure mil i una situacions, va arribar a constituir-se en estat lliure, va ser annexionat per la Itàlia de Mussolini i, després de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a la República Federal de Iugoslàvia. Finalment, el 1992 va passar a formar part de l’actual Croàcia.

Tots aquests canvis van provocar la transformació demogràfica de Fiume arran de l’èxode forçós de la major part de la població d’origen italià, que havia estat majoritària durant molt de temps. Molts dels qui en van haver de marxar van anar a parar a Itàlia, on els van rebre no pas de bon grat i atorgant-los la condició de refugiats. Aquesta gent deixava enrere un tros de mon que havia estat casa seva la llarg de generacions, on es parlava la seva llengua i on es vivia d’una determinada manera.

Entre aquests refugiats hi havia una jove Marisa Madieri, que va viure en primera persona la precarietat i les dificultats dels qui són expulsats de casa seva i han de començar de zero en un país on no són benvinguts —quan ha estat benvinguda enlloc una horda de forasters? Aquesta peripècia vital és la que Madieri narra a Verd d’aigua (Editorial Minúscula, 2010, traducció de Marta Hernández Pibernat), un breu relat que pren la forma d’un dietari i al llarg del qual l’autora fa afluir els seus records sobre una joventut obsessivament dura, marcada per la pèrdua.

Madieri trena amb encert la seva circumstància personal amb els fets històrics i ens ofereix un bon retrat no només de l’època, sinó també d’unes figures humanes que li són properes i que condicionen la manera com aquella jove afronta tot el que li toca viure. A Verd d’aigua hi ha alguns trets que recorden el bildungsroman, ja que al llarg del dietari veiem com es forgen tant el caràcter com el futur de la protagonista. Alhora, és inevitable que ens vingui a la memòria un llibre com La llengua salvada, de Canetti, les pàgines del qual ressonen sovint en l’obra de Madieri. No en va, totes dues obres parlen d’uns mons que desapareixen per sempre, un cop queda completament transformat el component humà que els donava forma.

No obstant això, el punt de contacte entre Verd d’aigua i La llengua salvada no va gaire més enllà d’aquesta coincidència. Si aquest volum de les memòries de Canetti és considerada una obra mestra de la literatura del segle XX és perquè l’autor aconsegueix enlairar el relat molt per damunt de les anècdotes que configuren una trajectòria personal determinada, per molt singular que sigui. I això és així perquè Canetti sap fer sobresortir per sobre d’aquesta història personal el retrat d’un món quedarà esborrat, un pèrdua de la qual el lector esdevé testimoni —un testimoni tan implicat com impotent.

Madieri també ens descriu un món que s’esvaneix, però, a diferència de Canetti, el relat queda sempre massa llastat per la peripècia personal, per petites anècdotes que en alguns moments no són més que això: anècdotes. Per això Verd d’aigua no assoleix una volada literària major. Llegint-lo hi descobrim un món, una vida; gaudim d’una estona de bona lectura. No és poc. Un clàssic, però, és una altra cosa.