Som el que no hem llegit

Diu un vell proverbi català que les persones som el que llegim. És impossible estar-hi d’acord al cent per cent; és impossible estar-hi en desacord en la mateixa mesura. Un altre proverbi, aquest mitteleuropeu, diu que les persones som les nostres llacunes literàries. Segurament tampoc és del tot cert… ni del tot mentida. En tot cas, és aquest segon proverbi, no pas el primer, el que va aparèixer gravat a mà en una prestatgeria de la biblioteca que tenien a casa seva una parella d’avis dels quals se n’ha perdut el nom. Tan sols se sap que vivien a ca la Dorila, una vella mansió que habitaven des de feia dècades i de la qual feia anys que a penes sortien. Havien renunciat al món, gest d’altra banda ben comprensible i gens extraordinari, ja que en aquella època el món tenia poca cosa a oferir-los.

La descoberta de la inscripció va ser fortuïta, com solen ser la major part de desobertes. L’home, que malgrat l’edat avançada mostrava una certa temeritat que li venia de l’adolescència, va decidir un bon dia enfilar-se dalt d’una cadira per abastar un volum de W. G. Sebald que havia llegit molts anys enrere. En estirar-lo va perdre momentàniament l’equilibri i va estar a punt de caure. Amb l’estrebada van caure els volums que hi havia al costat del de Sebald. Va ser llavors que va quedar visible la inscripció: mitja frase pujava pel plafó lateral de la llibreria i fins aquell moment havia estat amagada rere el llibre L’enciclopèdia dels morts, d’un tal Danilo Kiš, que ara havia quedat tombat sobre el prestatge. En sentir el terrabastall, una dona prima i vigorosa, amb els cabells curts, ben blancs, es va plantar al llindar de la cambra. L’home li va ensenyar aquell volum: «D’on surt aquest llibre? No l’havia vist mai.» «Ah, així ja l’has trobat», va respondre ella abans de dir-li que fes el favor de baixar. «I has vist això que hi ha escrit aquí?», va continuar ell. Mentre la dona recollia els set o vuit llibres que havien caigut, tots pertanyents a una extensa col·lecció de més de tres mil títols d’una editorial llegendària, l’home va anar a buscar una escala i va poder llegir sencera la inscripció sencera. «Les persones som les nostres llacunes literàries», va repetir en veu alta. La dona no l’havia esperat; havia deixat els llibres sobre una tauleta i havia tornat a la galeria, on s’havia enfonsat en una butaca, amb una manta sobre les cames. Des d’allí contemplava el petit jardí que s’estenia al davant i es repetia: «Per fi l’ha trobat, per fi l’ha trobat», mentre la guanyava una dolça passió de son.

L’home va seure en un butaca que hi havia a la biblioteca i va començar a llegir L’enciclopèdia dels morts. De seguida el van sorprendre les ressonàncies que hi trobada. Tan aviat li semblava estar llegint un relat de Jorge Luis Borges com creia endinsar-se en una passejada de Sebald, o fins i tot introduir-se en un paisatge nocturn que podria haver descrit Maurice Blanchot. En cada relat hi havia una fusió d’erudició, fantasia i realitat que servia per trenar la història i crear una ambientació molt determinada. Tot el que llegia, però, li semblava mantenir una pàtina distintiva; l’autor, després d’haver acumulat un gran pòsit d’experiències i de lectures, devia haver sentit la necessitat de donar-li sortida en forma d’una lenta però inaturable colada de sediments que lliscava davant dels ulls del lector i li modificaven l’ànim com si aquesta colada desprengués, en comptes de gasos, grans quantitats de significació, de sentits, d’ecos.

«Qui era Danilo Kiš?», es va preguntar. Aquest escriptor nascut a Subotica el 1935, un poble del llavors Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, és a dir, la futura —però ja antiga— Iugoslàvia, i mort el 1989 a París, devia tenir els peus ben assentats en una mena de centre del món que se situava en un punt difícil de determinar, però que en tot cas era prou equidistant entre l’Orient i l’Occident, entre l’Àrtic i la Mediterrània. Al vell lector li va semblar que aquella colada de mots sintetitzava materials procedents de tots els punts cardinals que podia indicar la brúixola, però també materials que havien sorgit en èpoques molt diverses, des de l’origen dels temps històrics fins al moment mateix que eren expulsats en forma de regueró de tinta. Reis, apòstols, mags, xarlatans, homes i dones de lletres, filòsofs, pares i fills, persones corrents i no tan corrents…, tota mena d’éssers poblaven aquelles històries, cadascun amb la seva idiosincràcia, cadascun distint dels altres, com ho eren els relats entre si, que malgrat tot apareixien relligats per un mateix fil: la idea que el mal, la mentida i el dolor sempre volen vèncer; a voltes se’n surten, a voltes també. La mort, però, sempre arriba per a tothom.

Quan va haver arribat al final, va anar cap a la galeria. La dona s’havia adormit —quantes hores havien transcorregut?—, però es va desvetllar de seguida en sentir el grinyol de la porta. «Ja estàs?», va preguntar tan bon punt l’home va arribar al seu costat. «Sí…, però per què no me n’havies parlat mai, d’aquest llibre? Com és que m’havia passat per alt fins ara? I qui va gravar aquella inscripció en el moble?» «Ai, fill, si no vas ser tu, jo tampoc. Vine, seu. No ho vulguis saber tot. Seu i parla-me’n, del llibre.» L’home va atansar una cadira i es va instal·lar a prop de la dona. Llavors va començar a parlar. 

«L’enciclòpedia dels morts, no sé si ho recordes, inclou nou relats i un post-scriptum on el mateix autor apunta algunes claus del llibre. La religió i la metafísica són presents a la major part de narracions, uns textos on l’aparença històrica dels fets que s’expliquen sovint es barreja amb elements fantàstics -amb la mort sobrevolant-ho tot. Aquest procediment permet a Kiš crear una atmosfera determinada que embolcalla el lector mentre aquest assisteix a les vicissituds d’uns personatges assetjats a voltes per l’atzar, a voltes per les conseqüències de les seves pròpies decisions, i ben sovint pel mal, aquest component indestriable de l’ànima humana. Un mal que Kiš associa al poder i, per tant, a aquells qui l’exerceixen: els règims totalitaris i els seus líders i servidors són examinats per l’autor amb un bisturí ben posat a punt. Almenys a mi m’ha fet aquest efecte. Un dels relats més destacats és sens dubte el que dona títol al volum. Explica el viatge d’una dona a Suècia per visitar la biblioteca que acull una colossal enciclopèdia on hi ha recopilada la vida sencera de totes les persones que han viscut al món de manera anònima des del principi dels temps. Hi va per trobar informació sobre el seu pare, que acaba de morir fa poc, i al llarg d’una nit llegeix tot el que se’n diu, que de fet és tot: qui va ser, que va fer, què va pensar, què va prendre tal dia en una taverna, quines persones va conèixer, quines va estimar, en quins carrers va viure, quins records va tenir, les circumstàncies que van envoltar una determinada acció… L’acumulació de dades és monumental, absoluta, com si es tractés d’analitzar científicament allò que aquella persona va ser i va fer. Diria que la filla compara aquestes dades amb el record que té del pare per intentar fer-se una idea més precisa de com va ser la seva vida. Però en el llibre hi ha moltes més coses… Mira, te’n llegeixo un fragment:»

Els seus miracles són una mentida. Menteixen perquè el seu Déu és una mentida, el Déu en què creuen. Menteixen sempre i, com que s’han embolicat amb un garbuix tan enorme de mentides, ja no saben ni ells mateixos que estan mentint. Allí on tothom menteix, ningú no menteix. Allí on tot és mentida, res no és mentida. El regne del cel, el regne de la justícia és una mentida. Cadascun dels atributs del seu Déu és una mentida. Que sigui just, mentida. Que estimi la veritat, mentida. Que sigui l’únic, mentida. Que sigui immortal, mentida. I els seus llibres també són una mentida perquè prometen una mentida. Prometen el paradís i el paradís és una mentida perquè és a les seves mans. Ells són els guardians de la porta del paradís, els seus àngels armats amb espases de foc i els seus jutges amb una balança trucada. (Pàg. 16-7)

L’home va continuar el seu comentari sobre la lectura, i així, parlant de l’Enciclopèdia, van deixar que la nit arribés a poc a poc sense encendre cap llum. Com si fossin dins una caverna, van adormir-se l’un al costat de l’altre. Si féssim cas del vell proverbi català, podríem arribar a la conclusió que Danilo Kiš era en bona part el que llegia, almenys quan escrivia, i devia llegir molt Borges, i segurament també Bruno Schulz, i la Bíblia i tantes i tantes altres obres. Nosaltres ara també som una mica Danilo Kiš. I mentrestant continuem cercant quines llacunes literàries ens identifiquen, com ho va fer aquella parella d’avis fins a la fi dels seus dies.

(L’enciclopèdia dels morts, Danilo Kiš. Editorial Flâneur, 2021. Traducció de Simona Škrabec.)

Fugint de la zona de confort

A cadascú li agraden els llibres que li agraden. El temps i una canya —i una certa voluntat de no llegir sempre la mateixa mena de llibres— ens ajuden a trencar determinades barreres, sovint autoimposades, que limiten el que creiem que ens pot agradar o, encara més, el que ens sembla que som capaços de llegir.

Sigui com sigui, arriba un moment que un aprèn, si més no, a saber determinar prou bé què és el que ja no té ganes de continuar llegint, en quina mena de llibres ja no pensa esmerçar més temps. A mi, traspassada la cinquantena, em passa el següent: ja no m’interessen els llibres que es limiten a explicar una bona història personal, la circumstància íntima —fets, reflexions i cabòries— d’uns personatges, encara que aquesta història estigui allò que en diuen ben escrita. No en faig prou que sigui una narració ben travada, que tingui una llengua poètica, etc., si no és que puc trobar-hi alguna cosa més que aquella circumstància personal —dels personatges o, com passa tant avui dia, del mateix autor.

Els llibres de totes les èpoques són plens de personatges a qui se’ls ha mort una persona estimada, que pateixen una malaltia, que han estat abandonats per la seva parella, que recorden la infantesa, a qui els agrada fer una vida normal o extravagant…, i molts d’aquests llibres estan ben escrits. Però si la història no transcendeix aquesta anècdota a mi no em crea l’interès suficient per continuar-ne la lectura. I això darrerament em passa sovint. Tinc la sensació que la major part de llibres que s’escriuen avui són d’aquesta mena. Admeto sense reserves que el problema deu ser meu, que no sé adaptar-me als temps que corren, però la vida és curta i meva és l’opció de trobar alternatives per evitar l’avorriment que em provoquen certes lectures.

Perquè hi ha alternatives. A El menyspreu Alberto Moravia ens presenta una parella que, a causa d’un gest a priori insignificant, acaben malament. Però El menyspreu no és una novel·la sobre els problemes de parella; és una obra que aprofundeix en els misteris insondables de la condició humana i ens hi arrossega per terrenys poc explorats. De fet, ens arrossega fora de la zona de confort que els lectors tenim massa tendència a proporcionar-nos.

Una altra cosa que no em convenç de moltes de les novel·les que s’escriuen avui és que la idea que estan més o menys ben escrites recolza sovint en l’existència d’un engranatge ben articulat que sustenta el relat i que els dona aquesta aparença d’obra ben construïda, encara que aquest engranatge quedi excessivament al descobert. No m’agrada veure la bastida que aguanta una història, de la mateixa manera que no m’agrada que es vegin massa les ganes d’agradar, com passa de manera flagrant en un llibre com Sortir a robar cavalls, de Per Petterson.

Per això és inevitable que les tries que faig defugin cada cop més les obres coetànies, que només de tant en tant ens arrosseguen fora de la zona de confort —una excepció evident i excelsa seria La pell de la frontera, de Francesc Serés— o amaguen la bastida que les sosté —com els relats d’Eliza Eliza, d’Ilse Aichinger.

Justament aquests dies he enllestit la lectura d’un llibre que porta totes dues premisses fins a l’extrem: Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot (Editorial Flâneur, 2018, tot i que, de fet, 2019). Publicat per primera vegada el 1941, però reescrit posteriorment i publicat en una nova versió el 1950, aquest és un relat movedís, inestable, ple de miratges i de contradiccions, imatges tramposes que no són el que sembla o no semblen el que són, éssers que moren més d’un cop, silencis eixordadors, absències, nits i deliris, i tot alhora.

El lector no trobarà aquí, per molt que la busqui, una bastida on agafar-se; ha d’avançar a les palpentes, seguint el seu instint, les seves impressions contínuament posades a prova. Sí, a Thomas l’Obscur, com deia, tot és movedís, i, com en altres obres que ja hem esmentat en aquest blog, la mateixa intel·ligibilitat del text està posada en risc, al servei d’una experiència determinada: la de l’heroi protagonista. L’únic que pot fer el lector és bastir la seva, d’experiència, tot seguint les anades i vingudes d’aquest Thomas que trobem al començament banyant-se al mar —acció que alguns interpreten com un baptisme— i que veiem al final sentint la vergonya del qui és expulsat del paradís, en el que és un dels innombrables recorreguts a la inversa que travessen l’obra.

Pel mig, trobem de tot —i de res: passejades nocturnes, una lluita aferrissada entre Thomas i els mots, l’amor i la mort d’Anne, somnis, el jo convertit en ell, desdoblaments, la mort en formes diverses, la consciència en formes encara més diverses, temptacions, revelacions, la calma fins i tot…

Intentar descriure Thomas l’Obscur és una empresa destinada a l’embrollament. Al final, però, al lector li queda clara una impressió: aquesta no és una d’aquelles obres que des de la primera frase intenten captar-ne la benevolència; no. És autònoma, independent del qui la llegirà, lliure. Més aviat sembla que cridi: «Lector, no et tinc en compte per a res.» En tot cas, no comet cap dels pecats que he esmentat més amunt i que, a parer meu, empetiteixen les obres.

El llibre ha aparegut en una edició bilingüe ben pensada: primer hi ha la traducció al català a càrrec d’Arnau Pons, que ha dut a terme una bona feina, i a continuació hi ha el text original en francès (cadascuna de les versions té un centenar de pàgines aproximadament). Em sembla molt millor aquesta solució que no pas haver posat les versions l’una al costat de l’altra. L’única objecció són les diferents errades de picatge que esquitxen el text francès. Una llàstima. Esperem que l’edició sigui un èxit i que els editors hagin de treure’n al carrer una segona fornada oportunament revisada. En els temps que corren, els hem d’agrair la valentia de publicar una obra com aquesta, que ens permet, si així ho volem, deixar de banda el confort que no ens duu enlloc.