L’enfant… pénible de les lletres franceses

Perquè de fet —permeteu-me que hagi esborrat tots els prolegòmens habituals—, Houellebecq no demostra a Soumission sinó que és un producte ben propi de la nostra època: vacu, prescindible, intranscendent. No m’estranyaria que aquesta novel·la guanyi en qualsevol versió traduïda —però poc, per força. Segur que Oriol Sánchez Vaqué va millorar-la poc o molt quan la va traduir al català. El cas és que el text original és d’una pobresa inimaginable en un autor que és considerat, si més no per una prou generosa multitud, el far de les lletres franceses dels nostres temps: és l’autor més cèlebre, més venut, més traduït, més polèmic, per a qui més es reclama el Nobel… Tot això no és sinó fum i mer seguidisme. A Soumission (Flammarions, 2015) Houellebecq demostra que a l’hora d’escriure no té cap mena d’estil —ni tan sols aquell estil sense estil que per a alguns ja és una senya d’identitat. No, la seva prosa es pot confondre amb la prosa de qualsevol. No és així perquè ho vulgui fer fàcil, no és que els ulls llisquin sobre el text amb lleugeresa perquè ens trobem davant d’un artefacte literari ben treballat, polit. No. La sintaxi i el lèxic d’Houellebecq són propis d’un alumne d’un primer curs de taller d’escriptura.

Si parlem del contingut i del sentit de l’obra, la cosa, lluny de millorar, empitjora. Això es deu a una raó molt senzilla: Houellebecq és gandul, vagarro, un mandrós a qui les idees se li moren als dits. Perquè això sí que cal reconèixer-ho: d’idees en tenia, el punt de partida d’una novel·la com Soumission era bo. Tanmateix, al cap d’unes poques pàgines un ja s’adona que l’autor no té gaires ganes de dedicar-hi més temps del compte, al relat, i a partir d’un cert moment la precipitació s’ho endú tot per endavant. Houellebecq sembla haver-se cansat del que estava escrivint i decideix tirar pel dret, fer que passin coses inversemblant, a deshora, sense cap mena de lògica.

I de què s’ha cansat? Doncs de narrar amb cura la història que té entre mans i de narrar bé les idees que en un primer moment sembla que vol desenvolupar, però que només potineja. A més, utilitza Huysmans com a argamassa per bastir l’edifici novel·lesc, però com passa en altres casos aquí queda massa al descobert la bastida amb què pretén sostenir l’obra, l’engranatge per fer-la avançar.

La cosa és: un professor universitari, que fa anys va dedicar la seva tesi doctoral a Huysmans, veu ara com la seva tirant a mediocre carrera universitària queda estroncada per l’arribada al poder del partit de la Fraternitat Musulmana. Mohammed Ben Abbes aconsegueix ser proclamat president de la República després de vèncer a la segona volta de les eleccions a la candidata del partit d’ultradreta, Marine Le Pen, gràcies als pactes a què ha arribat amb el Partit Socialista i la dreta tradicional —uns i altres disposats a pactar amb els musulmans per no perdre el poc pes polític que ja tenen. Ben Abbes fa diverses concessions però, entre altres mesures, imposa que l’ensenyament universitari sigui impartit únicament per professors de fe musulmana. Amb tots els matisos que calguin, la història va per aquí. Si en les primeres pàgines, quan arrenca la narració, mostra un mínim de gràcia a l’hora de descriure el panorama polític i l’ambient que es viu a França enmig d’unes eleccions que poden encimbellar o bé l’extrema dreta o bé el partit de la Fraternitat Musulmana, aviat Houellebecq sembla que s’avorreixi del que està explicant i decideix que els fets es precipitin d’una forma absurda.

Vet aquí, doncs, que tot d’un plegat se’ns dibuixa una estampa pròpia d’una França postapocalíptica: carreteres i autopistes buides, assalts pressentits, cadàvers estesos a les estacions de servei…, un panorama exagerat que no lliga gaire amb el que se’ns estava explicant ni amb els fets que vindran a continuació. A més, en pocs dies, en qüestió d’un parell de setmanes, tenen lloc canvis inversemblants, transformacions socials que per molt que governi un partit musulmà trigarien mesos, si no anys, a materialitzar-se. Trobem prohoms francesos que aprofitant la conjuntura s’han acollit de seguida a la poligàmia i ja tenen diverses dones: una de quaranta anys que porta la casa i s’encarrega de la cuina i una de quinze anys per al dormitori, com si no hi hagués cap llei, cap marc jurídic, social o mental que impedís o dificultés que un fet com aquest es pogués produir d’un dia per l’altre.

Les disfuncions en l’engranatge narratiu són nombroses. El que no canvia és la fixació del narrador a anar intercalant en el relat la descripció de les seves aventures sexuals, dels seus somnis eròtics, vinguin o no a tomb, fins al punt que el lector pot arribar a sospitar que aquestes interpel·lacions sostingudes al llarg de la història són de fet allò que Houellebecq té veritablement ganes d’explicar. Aquí s’hi deté, s’hi recrea, potser perquè s’imagina que els electors també hi deuen estar interessats, en les seves fantasies. Que al final el professor decideixi abraçar la fe musulmana per poder reprendre amb un sou desorbitat la feina a la universitat però, sobretot, per poder adjudicar-se com a esposa alguna noieta de quinze anys, confirma les sospites que teníem sobre la gràcia, l’interès i la necessitat de llegir aquesta novel·la. (Disculpeu l’espòiler —a L’Acció Paral·lela els evitem sempre que podem—, però estic segur que o ja heu llegit el llibre o no el voldreu pas llegir, o el llegireu per curiositat sense que us importi gaire de què va.)

«Però a Soumission també hi ha crítica», al·legareu. Crítica? Quina crítica? Respecte del món musulmà no n’hi ha pas. En tot cas, hi ha una certa voluntat de denunciar la decadència d’Occident, d’una civilització dessacralitzada, buidada de valors, incapaç de continuar transmetent cap mena de llegat, lliurada al nou liberalisme econòmic i a aquesta manera de viure d’avui dia, tothom tancat en el seu individualisme i a satisfer les necessitats més elementals, una bona manera d’obrir les portes de bat a bat al feixisme. En una de les poques frases destacables del llibre, ho expressa en aquests termes: 

Les fascismes me sont toujours apparus comme une tentative spectrale, cauchemardesque et fausse de redonner vie à des nations mortes; sans la chrétienté, les nations européennes n’étaient plus que des corps sans âme —des zombies. (Pàg. 255)

Davant d’aquesta societat descomposta, els musulmans aporten uns determinats valors a canvi de determinades concessions. Transmetre aquestes idees, però, desenvolupar aquesta possible crítica, demana una reflexió llarga, complexa, molta feina per part de l’autor, moltes més pàgines de les que té aquesta novel·la, que són ben poques si en traiem tota la palla que inclou. Una feina que l’escriptor francès no s’ha proposat seriosament. Ben mirat, tot just a l’inici de l’obra ja ens havia avisat, però no li hem volgut fer cas: 

Alors bien entendu, lorsqu’il est question de littérature, la beauté du style, la musicalité des phrases ont leur importance; la profondeur de la réflexion de l’auteur, l’originalité de ses pensées ne sont pas à degaigner; mais un auteur c’est avant tot un être humain, présent dans ses livres, qu’il écrive très bien ou très mal en définitive importe peu, l’essentiel est qu’il écrive et qu’il soit, effectivement, présent dans ses livres (…) (Pàg. 13)

A ell li importa mostrar-se com és. Escriure bé o no… Ens ha quedat ben clar. Houellebecq segurament no guanyarà mai el premi Nobel perquè durant molt de temps ha jugat a ser l’enfant terrible de les lletres franceses. I ves per on, després d’haver llegit Soumission no em sembla que hagi passat de ser un enfant pénible. Ara, la seva literatura és prou mediocre per fer-se mereixedora del guardó. Són els temps que corren.

La literatura fresca

Darrerament no tenim sort: la meitat de membres del consell de redacció de L’Acció Paral·lela s’ha llegit Soumission, de Michel Houellebecq, una novel·leta que no els ha agradat gens, mentre que l’altra meitat s’ha llegit Germà de gel, d’Alicia Kopf, amb resultats semblants. Per començar per alguna banda, el primer grup entrevista el segon arran d’aquesta lectura. Aquí teniu la transcripció de l’entrevista:

—Molt bé, comencem, doncs. En primer lloc ens agradaria saber com és que vau decidir llegir Germà de gel.

—A veure, de fet és culpa nostra; ningú no ens ho demanava. El cert és que, després que per motius diversos hàgim estat una temporada desconnectats de l’actualitat literària catalana, teníem ganes de llegir alguna obra acabada de publicar, que fos una bona representant de la mena de llibres que avui dia reben bones crítiques, guanyen premis i es venen bé, i que a més són escrits per gent més o menys jove. El propòsit no ens semblava escabellat. Però, esclar, per fer la tria vam haver de passar per alt com o per què s’atorguen els premis —no parlem, evidentment, dels remunerats, on la cosa s’agreuja—, quina mena de crítiques es publiquen —totes positives i elogioses—, com funciona, en definitiva, el sistema de recomanacions literàries. També vam passar per alt que a nosaltres no ens agrada la major part de literatura que es publica i es ven bé als nostres dies. És a dir, que vam passar per alt massa coses quan vam decidir llegir Germà de gel. La culpa, doncs, és nostra.

Amb aquesta prèvia ja podeu intuir que el llibre no ens ha fet el pes. Es tracta d’un mal llibre? Déumosenguard de dir una cosa així. De fet, més aviat pensem que Alicia Kopf, quan s’ho proposa de debò, no escriu malament i que en un futur pot arribar a escriure obres més ambicioses. Però Germà de gel és sens dubte un bon exemple d’una determinada manera d’entendre la narrativa que avui està molt en voga i que potser té els seu orígens en Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès, per bé que les dues obres que esmentem siguin molt diferents.

Per exemple, podem debatre tanta estona com vulgueu sobre les metàfores que apareixen en el llibre entorn del gel, però aquest debat no farà sinó amagar la realitat: que Germà de gel és un pastitx format per textos diversos lligats sota una aparença d’estructura —perquè d’estructura veritable no n’hi ha—, farcits d’idees que a vegades són òbvies, a vegades estan faltades de profunditat i només a vegades tenen força i originalitat. Es tracta d’aquesta mena de literatura que s’imposa, teixida a base de paràgrafs generalment breus que descriuen petites escenes, als quals s’afegeixen definicions de mots a manera de diccionari personal, citacions d’altres llibres, ocurrències, fragments de dietaris, tot plegat relligat en fals gràcies a certes recurrències que travessen tot el llibre, com si es tractés de donar aparença de complexitat a un relat que de fet és prou simple.

El cert és que unes dosis de Viquipèdia i de whatsapps sumades a unes quantes pàgines ben narrades no són suficients per fer un bon llibre, una obra seriosa, compacta. I és una llàstima, perquè quan, en comptes de copiar extractes de la bibliografia, Alicia Kopf es dedica a narrar, ho fa bé. Però això a Germà de gel no passa sovint, i quan passa el mal ja està fet perquè som ja en un moment molt avançat de l’obra, un cop superat el refregit de textos inicial.

En un moment donat, la narradora confessa que potser no és escriptora, “només una exploradora de les meves possibilitats textuals, que són limitades”. Ja es veu, doncs, quin és el problema: que aquestes exploracions, aquestes provatures, no les desa en un calaix, no les utilitza com a material per anar-hi treballant, sinó que les publica. Més endavant, l’autora parla del seu primer llibre en aquests termes: “Un projecte que va agradar per la manera fresca de traçar el tema de la precarietat juvenil en temps de crisi. Prou ‘fresc’ perquè fos per a tots els públics, almenys en la seva vessant gràfica, tot i que el vaig fer en un estat de desesperació.” Esclar: literatura fresca, fàcil, digerible, venal… Banal, diríem nosaltres.

I, ho repetim, és una llàstima, perquè quan Alicia Kopf es posa a escriure seriosament ho fa bé, i dius coses com aquesta: “És en les relacions, i no en els llocs, on descansem.” Nosaltres hi afegiríem: en les relacions i en els bons llibres, que tantes vegades desencadenen les grans converses.

En fi, un dia haurem d’encetar el debat que esmentàvem al començament: què agrada avui, on se situa el llistó del que és bona literatura i el que és una altra cosa, què es valora més o menys, què provoca adhesions i què no, i per què en literatura passa el que no passaria mai en altres camps, com ara la gastronomia: us imagineu que a ningú entès en la matèria se li acudís concedir tres estrelles Michelin a la rostisseria del vostre poble?

Quina és la següent pregunta?… Ah, ja estem?