El nou paradigma

Fa setmanes que sobre el quarter general de L’Acció Paral·lela plana un dubte sorgit arran de la lectura del Bootes de Miquel de Palol. És un dubte molt concret que es resoldrà tot sol al llarg dels propers mesos: quantes dones llegiran aquesta novel·la, quantes en parlaran o en faran una ressenya?

No volem fer trampes: una novel·la extensa com aquesta demana temps; temps per llegir-la, fins i tot per trobar el moment de posar-s’hi; temps per pair-la i dir-ne coses. Les xarxes no ho mostren tot, tan sols el que volen, però no deixa de ser revelador el fet que fins ara pràcticament cap lectora no hagi publicat cap piulada per dir que l’està llegint. A tot estirar, alguna col·laboradora d’algun mitjà va cobrir l’acte de presentació de la novel·la, però no hem vist que cap dona n’hagi dit res més. Tampoc gaires homes, per descomptat. Tot arribarà: ja hem dit que és una obra llarga que no es llegeix d’un dia per l’altre.

El cert és que no creiem que siguin gaires les dones que se sentin atretes per un llibre com aquest. Aquesta afirmació pot semblar frívola, poc fonamentada… Ja ho veurem. El cas és que en ple 2023 ens sembla innegable que ja s’ha produït un canvi de paradigma en l’àmbit de la lectura —i la cultura en general—, un canvi que afecta tant la producció de les obres com els gustos dels qui s’acosten a aquestes obres. Fa molts anys que les dones llegeixen i escriuen més que els homes; entren més a les llibreries; són majoria a les biblioteques i als clubs de lectura; dominen les platees dels teatres, dels auditoris i de les sales on tenen lloc recitals, conferències, debats, i van prenent posicions en les diferents palestres des de les quals s’informa i es fan ressenyes sobre llibres i actes culturals. Això darrer no els ha estat fàcil: accedir a aquestes palestres —escasses— només és possible si els homes que les ocupen comencen a deixar pas, i com que això passa poc, o massa lentament, moltes dones han optat per obrir-se camí d’una altra manera, per exemple, per mitjà d’un canal a Youtube per parlar de llibres o del que vulguin.

De fet, sorprèn que avui la major part dels pocs espais de crítica literària que existeixen en mitjans més o menys ben establerts encara els ocupin homes. Fins i tot és encara poc habitual trobar dones que facin crítica literària per mitjà de blogs. Segurament la preponderància de les dones en tots els àmbits relacionats amb la literatura ha coincidit amb el descens progressiu de la popularitat dels blogs, malgrat que aquests es resisteixin a desaparèixer i aguantin més del que es podia preveure. El resultat, sigui com sigui, és que la proporció major de dones —en comparació amb els homes— que llegeixen, escriuen i participen de l’activitat literària en totes les seves formes no es veu corresposta en la mateixa mesura en el camp de la crítica. I si les dones no fan prou crítica, llavors com poden prescriure? Bé, ho fan per mitjà de les xarxes. La literatura que es difon gràcies als innombrables tuits que parlen de versos, de novel·les, d’obres de tota mena, està escrita majoritàriament per dones. Només cal veure les piulades de gent que llegeix el que escriu o que treballa en editorials, llibreries, biblioteques… És normal que sigui així. Això, progressivament, conduirà a la configuració d’un nou cànon —més o menys explícit. Hi haurà obres fins ara considerades clàssiques que quedaran arraconades; d’altres ocuparan el seu lloc gràcies a l’impuls que rebran d’una infinitat de lectores.

Fins ara s’ha insistit molt que no hi ha literatura escrita per homes i literatura escrita per dones, que només hi ha literatura bona o dolenta, independentment de qui l’escrigui. Aquesta afirmació és ben certa, però també és parcial, perquè amaga una part de la realitat. La realitat és que homes i dones, amb totes les excepcions que calgui adduir, no necessàriament escriuen de la mateixa manera ni se senten interessats pels mateixos temes, o en tot cas no s’hi encaren igual. Hi ha els grans temes universals, per descomptat; però, al costat d’aquests, homes i dones han tingut preocupacions diferents al llarg de la història. I ara les dones, que ja són majoria a l’hora de llegir i escriure, no en fan prou defensant que escriuen tan bé com ho poden fer els homes; ara es llancen a parlar del que volen i de la manera com volen fer-ho, i és així que sorgeix una poesia diferent —perquè són diferents les inquietuds que les duen a escriure—, una forma de narrar pròpia, que no segueix els patrons de la narrativa que han conreat els homes durant segles. Una narrativa que elles coneixen i llegeixen. Tanmateix, no dubten a rescatar i treure a la llum del dia les obres escrites per dones d’altres èpoques que havien quedat en un segon terme, si no menystingudes, amagades per un cànon bàsicament masculí.

Així, per moltes raons, avui ningú no gosarà afirmar que les dones no escriuen com els homes —frase que molts trobarien ofensiva. Però, i si la girem, la frase?: podem dir que els homes no escriuen com les dones? Potser aquesta sentència no toparà amb tantes reticències, potser hi haurà qui arribi a admetre aquesta afirmació, a admetre que els homes no escriuen com Eva Baltasar o que les dones no escriuen com Miquel de Palol, per bé que hi hagi un munt d’obres que, llegides a cegues, ens posarien en dificultats a l’hora d’esbrinar qui les ha escrites.

Tot es mou a gran velocitat, les transformacions de tota mena són enormes. I, ben mirat, aquesta dicotomia que dibuixem d’escriptor-escriptora és ja obsoleta. El futur de la literatura s’està escrivint en aquests precisos instants, i serà el que hagi de ser. Però no costa gaire afirmar que hi ha llibres escrits per dones que mai no hauria pogut escriure un home. I que una novel·la com Bootes, en canvi, només la pot haver escrit un home. En parlaran, les dones, d’aquest llibre? Ja ho veurem.

«I què?»

I finalment Miquel de Palol ha publicat Bootes. Enllestida l’any 2016, aquesta novel·la de 1.273 pàgines ha hagut d’esperar pacientment desada al calaix que algun editor es decidís a publicar-la, un pas que ha fet Navona aquest gener de 2023. Bootes tanca el cicle «Exercicis des del punt de vista», iniciat el 2004 amb Les concessions i que inclou altres títols destacats, com Contes en forma de L o El Testament d’Alcestis, i arriba amb l’aurèola de ser una de les obres més extenses de Palol, al costat d’El jardí dels set crepuscles o El Troiacord. Per a qualsevol autor, una obra com Bootes seria la peça culminant i més ambiciosa de tota la seva trajectòria; per a Palol, el grafòman per antonomàsia de les lletres catalanes dels nostres dies, és gairebé una gran novel·la més, important, això sí, perquè no només tanca el cicle esmentat, sinó que també clou la sèrie d’obres dedicades al Joc de la Fragmentació.

A Bootes Palol ens ofereix la seva visió sobre el món en què vivim i sobre el desenllaç cap al qual aquest món s’encamina a marxes forçades, i ho fa amb la clarividència i l’agudesa que podem esperar d’un dels intel·lectuals més lúcids i punyents que tenim. Tota la seva producció és una enorme reflexió sobre la nostra època, sobre el destí de la condició humana, sobre l’evolució de la civilització que va néixer amb els grecs i que sembla haver arribat en aquests temps nostres a un estat lamentable de decadència i putrefacció. Què més ha de venir? Bootes és una mena de resposta a aquesta pregunta: una resposta —en clau de present— devastadora i —en clau de futur— ineluctablement apocalíptica. 

L’acció conté tots els elements propis dels grans artefactes narratius de Palol, sobretot els que parlen del Joc de la Fragmentació: un grup d’escollits ha de penetrar en un espai determinat i resoldre un enigma, un problema plantejat; pel camí hauran de superar un seguit de proves, esquivar els defensors o adversaris que trobin, fins a ser capaços d’arribar a la resolució final. El lector habitual de Palol pot tenir, doncs, una inevitable sensació de déjà-lu en encarar les primeres pàgines de Bootes. «I què?» La pregunta que es fa cap al final del llibre l’Artur (p. 1088) és la mateixa que es formularà aquest lector incondicional, per a qui aquesta sensació no ha estat mai un obstacle per tornar a Palol. En aquesta ocasió, la narració comença amb les tribulacions de l’Artur, el protagonista principal, per entrar a l’Arxicenotafi o Illa dels Morts, una ciutat o megaconstrucció o edifici màquina on ha estat reclamat per dur a terme una reparació de la qual en desconeix la natura. Les contrarietats que pateix per accedir-hi i poder parlar amb qui l’ha contractat es descriuen al llarg de les primeres cent pàgines de la novel·la. Són dificultats de tota mena —fer cues interminables, superar punts de control diversos, patir l’assetjament dels guàrdies, aconseguir la documentació necessària per mitjà de màquines expenedores—, traves que el lector d’avui associarà ràpidament amb els entrebancs que suposa haver de fer cap tràmit davant de qualsevol gran ens o corporació —a casa nostra, Endesa, Naturgy, Seguretat Social, etc.— Al lector també li vindran al cap les grans epopeies kafkianes: El procés o El castell, referents ineludibles quan es tracta de descriure una societat burocratitzada fins a l’extrem, despietada, individualitzadora i, alhora, capaç d’anorrear l’individu desprevingut. No cal dir que les referències no s’acaben aquí: tot el llibre és una caixa de ressonància del pòsit cultural que una ment com la de Palol ha anat acumulant al llarg de tota la seva vida: lectures, música, ciència, arts, pensament… Tot hi acaba sortint d’una o altra manera.

L’Artur aconsegueix ser rebut pels qui l’han contractat, que l’incorporen a un grup de set persones: l’Egrègor, és a dir, l’equip que haurà d’esbrinar les causes d’un incident que ha provocat centenars de víctimes dins de la Casa Mare, l’altre nom amb què és conegut l’Arxicenotafi. A partir d’aquí arrenca la recerca per aclarir els fets, comença el joc. Com a El Troiacord, la geometria tindrà un paper essencial en aquesta recerca i en el desenvolupament de l’acció i de les deliberacions que duen a terme els personatges protagonistes d’aquest joc, que són set, com són set les cares del políedre de Szilassi, l’element clau de la partida que es juga a Bootes. El joc, tractant-se d’una obra del cicle sobre els punts de vista, passa per descomptat pels canvis que es produeixen en la veu narrativa: la narració arrenca en tercera persona; a partir d’un cert moment es produeix el canvi a la primera persona en la veu de l’Artur, i més endavant, consecutivament, en la dels diferents membres que formen l’Egrègor. Palol en estat pur. Qui ha llegit les seves altres grans novel·les ja intueix el que vindrà: llargues sessions de conversa i discussió entre els protagonistes, excursos sobre tota mena de temes, descripcions i reflexions, expedicions per indrets que podrien haver dissenyat Escher o Piranesi, lluites amb escenes de sang i fetge, i, per descomptat, la dosi habitual de passatges lúbrics, pornogràfics, de sexe sàdic i desenfrenat.

Bootes vol ser una al·legoria sobre la societat postmoderna, deshumanitzada, que avança ràpidament cap a la destrucció. L’Arxicenotafi ve a ser el sistema, el capitalisme ultraliberal que regeix les nostres vides per sobre de qualsevol empara que puguin proporcionar els poders polítics o judicials. En la lluita pel domini absolut que es descriu, el poder econòmic exerceix la seva omnipotència: ningú pot oposar-s’hi, i qui gosa fer-ho o és «aniquilat» o és «integrat en el sistema». En un moment donat sembla que el poder acaba diluint-se, com si no es pogués saber qui el reté, però tot és una il·lusió perquè en veritat mai no canvia de mans, o si més no de bàndol —«els diners són domini de l’extrema dreta» (p. 508)—. Els individus, irònicament cada cop més aïllats en una societat hiperinterconnectada, esdevenen meres peces del tauler de joc dels grans poders: peces prescindibles, eliminables, tan sols útils fins a un cert punt com a consumidors per alimentar un sistema que cada cop en necessita menys, d’individus. Aquests, com que a més no saben qui té realment el poder, tampoc no poden accedir-hi, mirar de revoltar-s’hi. El panorama és desolador. La realitat és la que és.

La fragmentació de les classes socials, els encreuaments d’interessos, les coincidències i discordances no volgudes de discursos amb fílies i fòbies envitricollades abonen la confusió i dificulten respostes coherents, articulades, efectives a l’innegable espoli de la minoria detentora del poder, en el sentit tradicional dels conceptes. Planificat o producte de la complexitat del món modern? Precisar-ho fixaria els trets de la nova despotia il·lustrada: ja no són possibles revolucions com les de 1789 i 1917 —les de 1848, 1968 i Berkeley van ser més de saló—, perquè no hi ha una majoria homogènia en greuges i interessos a través de la qual vehicular-la. No s’ha sabut ni pogut mai adjudicar a l’Estat una funció contrària a aquella per la qual va ser concebut —protegir la gran propietat. La precarietat de la realització de l’objectiu és el drama perpetu de l’esquerra, perquè l’Estat benefactor de la ciutadania sempre ha estat un fiasco. Obrers feixistes, científics servils, funcionaris corruptes i poetes abdicats —i tampoc tan novells — no són dissonàncies, sinó harmonies fundacionals i fonamentals d’un nou ordre. (Pàg. 1088-1089)

Aquestes idees, i moltes altres, fan de Bootes una obra molt ambiciosa, complexa i… excessiva, esclar. Perquè aquí la mida importa: l’extensió forma part del contingut —i de la gràcia—. Palol és prolix, primer, perquè vol ser-ho i, segon, perquè té moltes coses a dir. Les dues raons són importants. A El procés Kafka també parla de la burocràcia, descriu una societat decadent, situa l’individu indefens davant del poder, s’esplaia en les aventures amoroses del protagonista, i ho fa en poc més de tres-centes pàgines. (D’acord, les semblances s’acaben aquí.) L’extensió permet a Palol dotar el llibre d’un caràcter polièdric; les múltiples cares de què consta gairebé podrien correspondre’s amb els diversos patrons i gèneres literaris que hi trobem: novel·la d’idees, novel·la d’aventures, relat de ciència-ficció, còmic pornogràfic, recull d’aforismes, poemari, tractat de geometria, estudi sobre música, etc. La carcassa exterior té l’aparença clara d’una distopia, amb elements que fàcilment ens remeten a una saga cinematogràfica com Matrix (a Bootes també hi ha una ciutat màquina amb edificis cilíndrics interconnectats, hi apareix la figura de l’elegit o de l’oracle, hi trobem policies i agents malèvols), o fins i tot a Star Wars (Palol ens parla d’ordes religiosos o militars antics, gairebé extingits, una mena de jedis —els fonòctons—; el magisterpraedi vindria a ser l’equivalent del malèfic emperador Palpatine, i una figura com la Fonòctona Reina ens fa pensar clarament en Jabba El Hutt). Per a les escenes de sexe, no sé si recorrent a una punta de sentit de l’humor podríem referir-nos a un clàssic dels anys setanta, Flesh Gordon, en què podem veure els efectes que els sex ray tenen sobre els qui els reben: ganes sobtades de despullar-se, desig sexual irrefrenable…

En aquesta obra, esclar, els diàlegs són importants, fins i tot quan provoquen la sensació de repetició, de bucle que no necessàriament porta enlloc. Tot això és volgut per l’autor: els bucles, els laberints dialogats, tot ajuda a donar forma a l’edifici narratiu, un edifici immens, colossal, per on ens endinsem i del qual anem recorrent totes les estances, totes les plantes, on arreu ressonen ecos de converses, retalls d’idees que han quedat suspeses en l’aire, però que a mi m’acaba generant una frustrant impressió de buidor, de no-n’hi-ha-per-tant. Ves per on, més enllà dels excessos, per mi Palol excel·leix en la distància curta, en l’aforisme concís, punyent. Bootes n’és ple. Són il·luminacions breus que tenen la capacitat de comunicar molt en molt poc espai, contradient la necessitat de fer d’aquesta novel·la una obra tan extensa. A voltes més que aforismes, són afirmacions clares i contundents sobre el nostre món. Vegem-ne uns quants exemples:

Poques coses depenen tant de l’oferta i la demanda com l’ordre públic i la justícia. (Pàg. 10)

La consciència crítica de l’espècie va trigar segles a articular-se entre els homínids, i ara en tindrem prou amb dues o tres generacions per liquidar-la. (Pàg. 235)

El qui s’enfronta al sistema amb la intenció de canviar-ne l’essència, amb plans reformadors a fons i de debò, només té dues sortides: ser destruït o acabar integrat. (Pàg. 508)

Del món de fa trenta-cinc anys, o sigui de [fa] mitja vida, només es reconeixen intactes els criminals, els pallassos i la policia. (Pàg. 645)

Què és madurar, sinó aprendre a compensar l’educació no rebuda. (Pàg. 884)

L’art és més poderós que el coneixement, perquè vol la vida, i el coneixement aconsegueix com a última meta —només— l’aniquilació. (Pàg. 976)

Les ignoràncies no són com els signes de multiplicacions. La seqüència de dues no genera coneixement. (Pàg. 1086)

També trobem paràgrafs magnífics amb reflexions ben travades, noves o recurrents, que són el múscul del llibre. Però no puc negar que per arribar a la pàgina 1273 també cal travessar els àrids paratges de molts excursos que semblen mers castells de focs, fanfàrria, farda…, les típiques pàgines en què l’autor no dissimula gens que s’agrada massa i té ganes de frapar el lector, d’épater le bourgeois, de lluir la brillantor del xapat. I aquí hi veig dos problemes. El primer és la constatació que, inevitablement, els excessos s’acaben pagant. Bootes és un llibre desmesurat que abusa de la reiteració. Una reiteració que no és pròpia només d’aquesta obra, sinó de tota la producció de Palol. Tot l’espai dedicat a les disquisicions sobre geometria, per exemple, sembla una gran broma, i el lector que s’ho prengui així no anirà lluny d’osques. Palol es protegeix d’entrada amb una de les frases que encapçalen el llibre, la suposada citació que hi havia davant del temple de les Muses, a l’Acadèmia de Plató: «Que no entri el qui no sàpiga geometria.» I es defensa cap al final del relat posant en boca de l’Artur la pregunta que des de fa un miler de pàgines es formula el mateix lector: «De què han servit les disquisicions geomètriques?» (p. 1203), tot i que prèviament el nostre heroi ja havia afirmat referint-se al Joc: «No tinc la més petita aspiració a entendre de què va perquè se me’n refot.» Qui som nosaltres per contradir-lo, oi?

Després hi ha el sexe, esclar. Si a El jardí dels set crepuscles, publicada a finals dels vuitanta, ja trobàvem dones esplèndides, de cos magnífic, màquines sexuals a qui vèiem actuar i prendre part en les orgies i bacanals més sàdiques i animalitzades, darrere de les quals corrien homes que no semblaven tenir cap més objectiu a la vida que endur-se-les al llit, a Bootes hem de tornar a empassar-nos els mateixos clixés, els mateixos estereotips tronats, i comprovar que en els personatges de Palol no hi ha hagut cap evolució, i que aquests homes i dones continuen semblant, tres dècades i mitja més tard, extrets de qualsevol còmic vulgar de Marvel. En part, això s’entén: el sexe és un dels grans eixos temàtics de la producció paloliana, un dels centres d’atenció a l’entorn dels quals gira la seva obra, fins al punt que a Bootes trobem una escena que per mi és el punt central, culminant, del llibre i, alhora, de tota l’obra de l’autor: el colossal, ciclopi, repulsivament pantagruèlic coit de la Fonòctona Reina. En aquesta escena assistim a l’espectacle de veure com la vulva insaciable de la reina ho xucla tot enmig d’un coit orgiàstic que esdevé una metàfora sobre el sistema, sobre l’ultracapitalisme liberal que s’empassa els ciutadans consumidors de què s’alimenta enmig d’un maremàgnum de plaer, dolor, sadisme i bogeria sexual. I dic que aquesta podria ser l’escena central de l’obra paloliana perquè és la constatació que el sexe es fa present en els seus llibres com un forat negre que devora tota la resta de temes, l’engolidor on acaben anant a parar totes les reflexions, totes les idees. El sexe com a origen, com a punt de partida, el sexe com a final i conclusió de tot.

A això s’hi afegeix el fet que, al capdavall, amb tantes aventures, anades i vingudes, coves i passadissos secrets, proves a superar, vampirs…, un acaba tenint la sensació que certes parts de Bootes podrien ser el guió d’una pel·lícula de James Bond: pels llocs i l’ambientació —no hi falten bases de submarins i illes refugi—, pels diàlegs i els cops de timó en el guió, per la presència de bons i dolents, tots sospitosos de ser intercanviables, i per la insistència en una parafernalia filosoficomoral a voltes massa de cartró pedra. A mi em fa l’efecte que aquests elements els comparteix amb una certa literatura de gènere. Vaig tenir una sensació semblant en llegir una obra també ambiciosa i que té força punts de contacte amb Bootes: em refereixo a Solenoide, de Cartarescu, llibre també excessiu, esplèndid a voltes, però per mi irregular. Les diverses pàgines protagonitzades pel crit d’«Auxili!» tenen el seu mirall a Bootes en forma de decimals del número auri. Arribaran mai a ser considerades uns clàssics de la literatura, aquestes novel·les? Tinc les meves sospites que hi ha una resposta clara, però deixem que el temps contesti a aquesta pregunta.

He dit abans que veia dos problemes en Bootes. Doncs bé, el segon problema és la qualitat de l’edició. El volum que tenim a les mans gaudeix de l’avantatge de dues bones tries: el paper i la tipografia. Però Bootes no ha passat per les mans de cap corrector, i el resultat és catastròfic. Entenc que aquesta és una decisió de l’autor. Tothom qui ha llegit algun llibre de Miquel de Palol sap que haurà d’empassar-se un bon gripau d’entrada: el de la descura en l’edició, marcada sempre per la presència d’una gran quantitat d’errades de tota mena, de picatge, d’ortografia, de gramàtica, de puntuació. El desgavell afecta tot l’espectre ortotipogràfic; és a dir, en el text hi trobarem manca de coherència pel que fa a l’ús de guionets, majúscules i minúscules, els signes de puntuació, etc. I queda encara l’apartat de lèxic, ple de castellanismes no sempre fàcils de justificar. Tot plegat deixa clar que Palol té una aversió fenomenal contra els correctors, i que prefereix treure al mercat un llibre mal editat que no pas haver de bregar amb cap discussió amb el corrector de torn. El problema s’agreuja quan les errades afecten la redacció d’alguna frase i, per tant, la comprensió del text. D’altra banda, Palol ha afirmat que va treballar simultàniament en la versió catalana i castellana del text, i malauradament això es nota i es tradueix en l’aparició de castellanades o de mots directament en castellà, com ara «está» (p. 163) «poco» (p. 610) «oenegés» (p. 628), «peste» (p. 1021), indicis clars que certes frases es van escriure originàriament en castellà i després es van enganxar en el text en català sense que es revisés tot bé. No m’agrada parlar per parlar; per tant, no tinc més remei que demostrar el que dic amb una tria d’exemples. A fi de no entorpir la ressenya, els indicaré al final de tot. Tan sols afegiré que aquest llibre no hauria hagut d’arribar mai així a les llibreries.

Acabo. Per a alguns —els lectors més fidels de Palol—, Bootes serà la culminació de la seva producció novel·lística. Per a uns altres, serà una presa de pèl —no en va, l’Artur afirma «tot és una broma» (p. 1104)—, tot i que dubto que els qui podrien arribar a pensar això llegeixin la novel·la. A mi no em sembla cap presa de pèl, però tampoc una obra culminant. Més aviat, Bootes és una novel·la que exemplifica perfectament, a parer meu, els límits a què pot arribar una certa manera d’entendre la narrativa. Com he dit, aquí la mida importa, l’excés és el moll de l’os de l’obra: permet que l’obra avanci, que les idees es vagin desplegant; és per mitjà de l’excés que el lector se sent atret o repel·lit per la història que llegeix, que aconsegueix endinsar-se en la trama, en l’ambientació, en un estat d’ànim determinat, que es deixa atrapar per la xarxa teixida per l’autor. Però l’excés també vol dir superfluïtat, redundàcia, palla, si tot no queda prou justificat d’una o altra manera. Hi ha pocs llibres més excessius que A la recerca del temps perdut, Ulisses, L’home sense qualitats o fins i tot 2666, però aquestes obres aconsegueixen interpel·lar-me, fer-me rumiar com a membre de l’espècie humana —com a persona que viu en un temps determinat, en una època, que sent que la seva vida està emmarcada per un estat de les coses, per unes idees, per una història i una civilització— d’una manera que no aconsegueix fer-ho Bootes, potser perquè aquí en l’excés es dilueix massa la substància, el pa amaga molt el formatge, la geometria dels arbres ens obnubila a l’hora de veure el bosc. «I què?», exclamarà Palol mentre nosaltres, pobres, humils lectors, li mirarem el dit just quan ens assenyali la lluna. «Sí, i què?», respondrem.

Sobre l’edició

Bootes no ha passat per cap procés de correcció, i és una llàstima perquè l’edició queda enlletgida per centenars d’errors de tota mena. Un fet com aquest fa un flac favor al prestigi de l’edició en català: una obra a priori important com aquesta d’un autor tan destacable hauria de sortir perfectament revisada, i això no vol dir que no es pugui respectar el criteri propi de l’autor en moltes qüestions. Els problemes es concentren sobretot en els dos primers terços del llibre. Després, tot i que les errades no desapareixen, el text millora sensiblement. El més greu és que alguns d’aquests problemes afecten la puntuació i, per tant, la redacció. Així doncs, no parlo tan sols de qüestions ortogràfiques que fan lleig i prou. La manca de revisió fa que no hi hagi un criteri unificat a l’hora d’escriure certes paraules (trobem, per exemple, «catana», «katana» i «katana», o un absurd «bat-i-bull» al costat de «batibull»). Palol té el seu propi criteri en determinades qüestions. Així, prescindeix del tot de la preposició per a, una decisió que sempre he pensat que deu fer que el text sembli poc «proper» als lectors de les varietats occidentals del domini lingüístic. També prescindeix de cadascun, que redueix a cadascú en tots els casos. A més, introdueix molts castellanismes, com apreci, atronador, atinar, desaigüe, empotrar, subsanar…). Aquí hi ha poc a dir-hi: és la seva tria, tot i que alguns semblen badades, atès que de vegades bé apareixen en la forma catalana normativa (aminorar per minorar, càmera per cambra) i d’altres provoquen una estranyesa sospitosa de no ser volguda (frunzeix els morros p. 46, mai més en la vida p. 304).

Les errades de picatge i d’ortografia són innombrables. Recullo a continuació exemples procedents dels dos primers capítols (no els amplio per no allargar innecessàriament aquest apunt ja massa extens). Entre parèntesis indico la forma adequada normativament:

malesentesos (malentesos) p. 9
profesional (professional) p. 11
embemàtiques (emblemàtiques) p. 17
troços (trossos) p. 19
s’excel·lència (sa excel·lència) p. 22
petrecols (patracols) p. 22
negre nit (negra nit) p. 22
incapaç de d’agafar p. 23
reconèixe’ns (reconeix’ns) p. 25
del fets p. 27
arrenglarats (arrenglerats) p. 30
assèpticament (asèpticament) p. 30
desaprenssius (desaprensius) p. 51
moquetat (emmoquetat) p. 53
trencacoll (trencacolls) p. 55
acompanyi-ns (acompanyi’ns) p. 68
sobre tot (sobretot) p. 78
ribetats (enrivetats) p. 78
quines els semblaven (pel context, quines li semblaven) p. 93
haverles (haver-les) p. 93
darere (darrere) p. 103
ambígües (ambigües) p. 113
gincama (gimcana) p. 115
fluïds (fluids) p. 125
pluridisciplinar (pluridisciplinària) p. 127
corresponent (pel context, corresponen) p. 128
explossives (explosives) p. 132
móns (mons) p. 132
amb el altres p. 134
discusió (discussió) p. 136
comprometeran (comprometran) p. 137
heu provar (heu provat) p. 137
verastilitat (versatilitat) p. 139
imagineu-s’ho (imagineu’s-ho) p. 140
accesos (accessos) p. 142
llòbregs (llòbrecs)  p. 144
espategant (espetegant) p.144
entussiasme (entusiasme) p. 152
está (pel context, està) p. 163
els nombre p. 167
poguem (puguem) p. 180
descompresió (descompressió) p. 183
convoi (comboi) p. 185
nitrògen (nitrogen) p. 187
excesiva (excessiva) p. 187
alèrgica (al·lèrgica) p. 191
conseqüents (pel context, consegüents) p. 193
li (pel context, l’hi) p. 196
s’entrebalteix (s’entreabalteix) p. 203
ex-alumna (exalumna) p. 203
en hi hem de (ens hi hem de) p. 208
al quinze que (als quinze que) p. 210
la encarnació (l’encarnació) p. 219
respondre el gran cub (respondre al gran cub) p.  219
no hi cap aresta (no hi ha cap aresta) p. 221
vet quí (vet aquí) p. 221
dimenisó (dimensió) p. 225
anar a parar els llocs (anar a parar als llocs) p. 227
Rufus d’Èfes (Rufus d’Efes) p. 229
uns quantes llibres (uns quants llibres)p. 233
el crèdits p. 236 
el contrari (pel context, al contrari) p. 243

De frases mal lligades en menor o major mesura n’hi ha moltes. A la pàgina 300, trobem aquest fragment: «A l’altre extrem, alguns s’han separat encara més, però qui pot estar pels altres.» Segurament aquest estar ha de ser està, tot i que també hi podria anar un interrogant al final. A la pàgina 919, «els canvis d’impressions amb l’Artur solien anar acompanyades d’una altra mena de filosofia» hauria hagut de ser: «els canvis d’impressions amb l’Artur solien anar acompanyats…»

La confusió entre si no i sinó és constant, la conjunció malgrat que sol reduir-se gairebé sempre a malgrat, l’ús espuri del gerundi també sovinteja. En fi, crec que no cal que m’estengui més. Això és una mostra del que vull dir, i em sembla que ja n’hi ha prou. Qui vulgui sempre podrà arribar a la mateixa conclusió: «I què?»

Un llangardaix que s’enfuig

«Sí», la clau de volta en forma de paraula que tanca el monòleg de la Molly Bloom, és la paraula que pronuncia també el protagonista de Gli esordi al final de cadascuna de les tres parts en què està dividida aquesta novel·la de l’escriptor italià Antonio Moresco (Màntua, 1947). I de la mateixa manera que el «sí» de la Molly és en bona part contradit pels seus actes, el «sí» del protagonista de Gli esordi és contradit pels fets que es narren a continuació. I és que el món n’és ple de contradiccions, i de contrasentits, de paradoxes… Benvinguts a l’univers moresquià!

Moresco és un d’aquells autors que sovint duen l’epítet «de culte». Va començar a publicar de forma tardana i avui és considerat un dels grans escriptors italians dels nostres dies. Gli esordi, que fins ara no ha estat traduïda al català —tampoc al castellà—, va ser publicada el 1998. És la primera part d’una trilogia, «Els jocs de l’eternitat», que continua amb Canti del caos (2009) i Gli ioncreati (2015). N’hem llegit la traducció al francès de Laurent Lombard publicada per Verdier amb el títol Les ouvertures, una versió que incorpora alguns canvis respecte de l’original proposats pel mateix Moresco.

El lector que decideix endinsar-se en una obra com Gli esordi s’adona de seguida que aquesta serà una lectura diferent, que l’univers literari que se li obre al davant és nou. Les primeres pàgines el fan estar expectant: on som?, cap on anirà tot plegat?, quines intencions se’ns amaguen? Aquestes són preguntes que el ronden i per a les quals no necessàriament trobarà resposta a mesura que avanci en la lectura. La xarxa que teixeix Moresco és subtil, d’aquelles que et permeten anar entrant en el cau però que no et deixen fàcilment fer marxa enrere.

Com deia al principi, Gli esordi està dividia en tres parts: «Escena del silenci», «Escena de la història» i «Escena de la festa». La primera ens situa aproximadament a principis dels anys seixanta. El protagonista és un noi que ha entrat al seminari i que comparteix el seu dia a dia amb la resta de seminaristes. Ha fet vot de silenci, tot i que no sembla que ningú se n’adoni. Des d’allà narra el que veu, el que passa al seu voltant: la vida ordinària en una comunitat religiosa, les celebracions litúrgiques, els àpats, les hores de lleure… Però aviat comprovem que la seva mirada, fruit d’una sensibilitat molt afinada i peculiar, s’atura en detalls menys ordinaris, de manera que la narració, d’entrada plena de realisme, comença a tenyir-se amb matisos onírics o surrealistes. Aquesta sensació s’accentua quan el jove seminarista és enviat a Ducale, una gran vil·la, a l’espera de ser circumcidat. Tant al seminari com a Ducale aniran apareixent personatges diversos, que coneixerem a partir de la mirada singular del protagonista. Alguns reapareixeran al llarg de l’obra i hi jugaran un pes important. Aquest part acaba amb el retorn al seminari i amb la pregunta del pare prior al protagonista de si està segur d’haver sentit la crida al sacerdoci. La resposta és «sí», la paraula amb què aquest trenca finalment el vot de silenci.

«Fins a quin punt es pot perfeccionar la capacitat de callar?, em preguntava. No parlar més i no sentir més parlar de tu, simplement esmunyir-se cap a un altre lloc, però cap a un altre lloc que ja no es pugui anomenar un-altre-lloc, i deixar enrere un no-res que algú podria prendre per la cua d’un llangardaix que s’enfuig…» (Pàg. 199)

En aquest punt, el lector ja sospita que el relat no és tan ingenu com sembla, que hi ha elements ocults que poden explotar en qualsevol moment (un cert erotisme, una atracció per la sordidesa, una violència latent). El que se’ns explica sembla una història ben real, però hi ha peces que no acaben d’encaixar. A la segona part, «Escena de la història», el seminarista s’ha transformat en un militant d’una organització política que duu a terme la seva tasca als anys setanta. El «sí» amb què acaba la primera part ha quedat en no res. El veiem organitzant mítings, penjant cartells, intentant reclutar nous afiliats i activistes. Més aviat, de fet, bàsicament segueix ordres —per estranyes i absurdes que semblin—, creu, actua a partir del que li diuen que ha de fer. De nou, el realisme i la sensació d’irrealitat conviuen constantment. Assistim a moltes anades i vingudes que no sembla que tinguin cap mena de sentit. La repetició absurda d’accions és un dels motors que fa avançar la narració. Cada vegada guanyen més pes les situacions kafkianes, la sordidesa, la brutícia… Al final, el suposat líder de l’organització pregunta a l’antic seminarista si està llest per esdevenir un «guerrer», i ell òbviament respon que sí.

Però de la mateixa manera que abandonarà la seva vocació religiosa, tampoc no es convertirà en guerrer, en terrorista: a la tercera part el trobem volent esdevenir un escriptor. Som als anys vuitanta, a Milà. Un editor ha quedat meravellat pel manuscrit d’una novel·la seva que considera una obra mestra. L’hi publicarà? Podem imaginar-nos que les coses no seran tan simples. Acabarà sent un escriptor? La resposta no la trobarem en aquesta novel·la; caldria continuar llegint la trilogia…

La lectura de Gli esordi sumeix el lector en un estat d’ànim molt particular. La barreja d’elements reals i onírics, la deriva kafkiana d’algunes escenes, l’atracció que la lletjor exerceix sobre el narrador, la capacitat que aquest mateix mostra a l’hora de copsar la bellesa i la càrrega poètica de certes imatges, la desorientació que provoquen els actes i les reaccions dels diferents personatges, tot plegat contribueix a desconcertar el lector sense obligar-lo mai a abandonar la lectura (cosa que no sé si passa amb la segona part de la trilogia, Canti del caos). I això és així perquè Moresco sap el que es fa. No ensenya totes les cartes, no diu al lector ni què ha de pensar ni què ha de sentir; simplement, traça un camí per on cadascú transitarà a la seva manera. Un camí que ve carregat de ressonàncies i que alhora és nou, prou nou per considerar-lo una descoberta.

Havent llegit Gli esordi, entenc que alguns lectors emparetin Antonio Moresco amb autors com Mircea Cărtărescu o Miquel de Palol. Aquesta és una d’aquelles novel·les que no despatxes dient «m’ha agradat», «no m’ha agradat»; aquí hi ha literatura, hi ha ofici, hi ha intenció, hi ha novetat, hi ha males intencions. I això bé justifica una traducció.

No m’agrada la música

Qualsevol expert en comunicació us dirà que més val mirar de transmetre poques idees i que aquestes arribin clares a l’auditori que us escolta, que no pas dir moltes coses i que aquest mateix auditori no en retingui cap. Comencem l’apunt amb aquesta nota mental perquè el que direm ja ho vam insinuar en un apunt anterior del 31 de març de 2019, titulat «El col·lapse de la poesia». Esteu avisats: ens repetirem.

Fa molts anys —jo era encara un adolescent—, mentre fèiem una excursió per la muntanya, un amic de l’institut em va confessar que no li agradava la música. Ho va dir just quan érem en una pujada pronunciada, trepitjant l’argila resseca, el terra vermellós d’un turó vallesà. Vaig preguntar-li a quin estil de música es referia —amb un altre company de colla acabàvem de comentar l’aparició d’un nou LP d’Accept i, doncs, parlàvem de heavy—, i ell em va respondre: «No, no; no és una qüestió d’estil. No m’agrada la música en general. Diria que no la suporto.» Astorat, incrèdul, vaig replicar que això era impossible, que no hi havia ningú a qui no li agradés un o altre estil. Però era així: no li agradava el heavy, ni el rock, ni el blues, ni el pop, ni el jazz —per descomptat—, ni la música electrònica, ni la ballable o discotequera de l’època, ni la música clàssica, ni les ranxeres, ni les sardanes… Cap. Res.

No dubto que hi hagi més persones en la mateixa situació, però per força han de ser poques. Una cosa és que la música no t’interessi, com hi ha tantes coses a la vida que no ens interessen, però per afirmar que no t’agrada gens, que més aviat et molesta, cal que es doni —no ho sé veure d’una altra manera— alguna mena de trastorn, com el que fa que algunes persones no tolerin el gust del coriandre —sembla que hi ha un gen que els el fa avorrir—, mentre que d’altres no hi tenen cap problema.

Perquè el cert és que, llevat d’excepcions molt excepcionals, a tothom li agrada un tipus o altre de música. En tot cas, vaig perdre el contacte amb aquell company d’institut, però estic convençut que amb el pas dels anys devia arribar a poder apreciar algun estil musical, encara que fos per força, perquè la música és omnipresent a la nostra vida, de vegades d’una forma molt invasora —ara ve Nadal…—, i el millor que podem fer és acostumar-nos-hi.

Doncs bé, crec que el mateix es pot dir de la poesia: quan algú diu que no li agrada la poesia és perquè no ha trobat el poema que li digui alguna cosa, que li faci comprendre què és això que fa mil·lennis que anomenem poesia. Com passa amb la música, però veient-ho des del punt de vista contrari des d’on ho veia el meu amic, és impossible que ens agradi tota la poesia que es fa; de fet, no és ni desitjable que això passi. A mi mateix, que en llegeixo i n’escric i en parlo i en critico, més aviat m’agrada una part molt reduïda de la poesia que es conrea i es publica. Em faig un tip de llegir llibres de poemes que no em diuen res, si no és que directament em desagraden profundament.

Però, ah, quan ensopegues amb un poema que t’entra fins dins, o que simplement trobes bell, carregat d’una bellesa insòlita, o dur, d’una duresa amb la qual t’identifiques, o explícit, o inquietant, o enrevessat… Tant se val, cadascú pot trobar un poema que li agradi, una manera d’entendre la poesia —i d’escriure-la, i de llegir-la, sobretot de llegir-la— que li digui alguna cosa. I aquesta possibilitat em fa pensar de nou en els instituts, en els adolescents que hi van cada dia: quants es pensen que la poesia no els agrada senzillament perquè no saben què és, perquè no han trobat un poema que els interpel·li —he trigat 669 paraules a fer servir aquest verb, però al final no me n’he pogut estar—?

A mi em sembla que la pregunta que els hem de fer és aquesta: t’agrada la música? I, un cop hagin respost, els hem de preguntar: t’agrada tota la música? No, esclar, a ningú no li agrada tota la música que es fa, però hi ha un estil per a cadascú. El mateix passa amb la poesia. Tan sols cal que aquests adolescents —i els que no ho són tant— sentin uns versos que els cridin l’atenció —si els criden prou l’atenció, ja seran a temps d’escoltar-los, de tornar-hi. Un bon professor que llegeixi bé uns versos pot fer molta feina. Però han de ser versos ben triats, molt diversos, que mostrin tot el que té per oferir la poesia.

Aquest, doncs, podria ser un bon exercici: plantar-se davant d’una aula i llegir una selecció com aquesta que ve a continuació. En acabar podríem preguntar als assistents: us agrada la música?

 

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

 

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu,
sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

 

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

Més enllà del tombant del camí
hi ha potser un pou, i potser un castell,
o potser tan sols continua el camí.
No ho sé ni pregunto.
Mentre vagi pel camí abans del tombant
miraré només el camí que hi ha abans del tombant,
perquè només puc veure el camí que hi ha abans del tombant.
De res no em serviria mirar a un altre costat
i cap allò que no veig.
Ocupem-nos tan sols de l’indret on som.
Hi ha prou bellesa en el fet désser aquí i no pas en una altra banda.
Si hi ha algú enllà del tombant del camí,
aquells que s’inquieten pel que hi pugui haver enllà del tombant
del camí,
això és per a ells el camí.
Si nosaltres hi hem d’arribar, quan hi arribem ho sabrem.
Per ara només sabem que no hi som.
Aquí no hi ha sinó el camí d’abans del tombant, i abans del
tombant
hi ha camí sense tombant de cap mena.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

decreix
la lluna
el desig                           és un núvol
lent
que s’esbalça

Jordi Mas, El crit i l’eco

 

Madrigal

Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l’aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.

Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor

 

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

J. V. Foix, Sol, i de dol

 

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Francesc Vicent Garcia

 

Sac de gemecs

El lloc morrut, el bec del pic,
la terra que es pronuncia,
les tintes enasprades de la terra
que es pronuncia, que es reinfla,
la bretxa bufarella,
la collada de Tosses
amb la cornamusa al coll,
l’enserralada cornamusa,
el pic com un bec d’au
que s’obre, que es bada pel mig,
aquesta és la fascinació de muntanyes
com el Pedraforca o els Encantats:
la imatge d’un pic que va a dir-se.

Perejaume, Obreda

 

Codicil de poeta

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart, Vacances pagades

 

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Mireia Calafell, Tantes mudes

 

Els morts

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

Joan Margarit, Càlcul d’estructures

 

I
La Primavera té molta literatura
i és un tema assequible a totes les butxaques.
La Primavera puja per les parets de pressa.
La Primavera torna més esveltes les dones.
La Primavera deixa els arbres plens de fulles.
Hi ha carrers on arriba una llesca de sol.
Hi ha malalts que s’alegren darrere dels cristalls.
No hi ha ric que comprenga per què es queixen els pobres.
Els ocells creuen l’aire. Els poetes fan versos.
Els amants, en els marges, cullen les flors anònimes,
i en l’amor de l’abraç els cruixen les costelles.
Prospera una enyorança de vagues illes tendres,
de pecats adorables imperpetrables ja.
Des dels terrats, es veu com avança la mar.
Es troba un vers d’Horaci que fa joc amb l’instant.
I hi ha dones que planxen amb la finestra oberta.
Van revivint indústries aborígens, ingènues:
bunyols, aigua-civâ, campanetes de fang.
Cantem la Primavera agafant-nos pels muscles.
Formem un rotle càndid cantant la Primavera.
La Primavera corre, amostrant-nos les cuixes.
La Primavera toca en totes les anelles.
Toca tres i repic i se’n fuig i se’n riu.
La Primavera puja per totes les escales,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
La Primavera, plena de traques i de fum.
La Primavera, plena de banderes i dècimes.
La Primavera, plena de noms en les parets.
Cantem la Primavera o ens matem entre tots.

Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida

 

Les boies

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

Joan Vinyoli, Cercles 

 

Assaig de palla a l’urinari

Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol, Gralles al galliner

 

Una comèdia deliberada

En una filmografia tan extensa com la de Woody Allen hi ha de tot: algunes grans pel·lícules, d’altres de prou bones i unes quantes de francament mediocres. En totes assistim al desplegament —amb més o menys encert, amb més o menys gràcia o brillantor— dels recursos que fan d’Allen un director amb veu pròpia i distingible. Uns recursos que, òbviament, Allen posa a disposició de les seves dèries, de les seves fixacions, dels temes que inevitablement acaben apareixent en tots els seus films.

Com també és inevitable que certes situacions i, sobretot, certs tipus humans es vagin repetint en molts dels llargmetratges, senzillament perquè són els que permeten a Allen dir tot el que vol expressar. Ara bé, en veure tota la trajectòria d’Allen, un té la sensació que els anys en què el director va ser capaç de treure el millor de si han quedat ja molt enrere. Es tracta d’una època en què va rodar seguides un bon grapat de pel·lícules admirables, en què tot: personatges, situacions, diàlegs, escenaris…, tot estava perfectament conjuntat per donar com a resultat obres molt rodones. Allen s’hi mostra en plenitud de forces.

A partir d’un cert moment, la producció comença a decaure, comença a perdre qualitat, esdevé més irregular. Encara farà pel·lícules prou destacables, però de manera més ocasional. Les forces, la inspiració, ja no són les mateixes. A poc a poc, el discurs sembla que va quedant esgotat, que les idees ja han estat expressades abans, i davant la persistent sensació de déjà-vu un comença a preguntar-se si cal que Allen continuï allargant la trajectòria amb nous títols.

Fa de mal dir, esclar. Els incondicionals sempre en volen més. Els detractors mai no n’han volgut saber res. Entre uns i altres, hi ha els qui de tant en tant han sentit la curiositat d’arribar-se fins a un cinema per veure alguna pel·lícula d’Allen que algun amic o conegut els ha recomanat molt: si els ha agradat potser hi tornaran; si els ha decebut els costarà més donar-li una nova oportunitat.

Apreciacions, judicis de valor, impressions que queden en un pla excessivament subjectiu, ja ho sé. Perquè, des de quin punt de vista faig aquesta breu reflexió? No la faig com a incondicional que ha vist totes les pel·lícules d’Allen i les ha trobat totes estupendes, algunes, fins i tot, veritables obres mestres. Tampoc no la faig com a detractor que a penes n’ha vist cap però que, per raons que ell sabrà, sent una antipatia insuperable cap al cineasta i ha decidit que res del que ha fet paga la pena de veure. La faig des del punt de vista d’algú a qui li agrada el cinema, que ha vist la majoria de films del director i que en alguns hi ha sabut apreciar el talent, l’originalitat, el to, la capacitat de dir segons què i de dir-ho d’una manera molt determinada, però que se sent obligat a ser crític amb d’altres films que, en la seva modesta opinió d’espectador, no aporten res de nou i ni tan sols li permeten passar una bona estona al cinema.

Mònica Mir, darrera obra de Miquel de Palol (Angle Editorial, 2020) és un exemple perfecte del que vull dir. Si bé no deixa de plantejar algunes reflexions interessants, oportunament posades al dia, el conjunt de l’obra em confirma que les obsessions de l’autor ja han estat a bastament expressades anteriorment, i que situacions i personatges cauen en una redundància, una prolixitat i una superfluïtat que m’aboquen inevitablement al tedi, fins al punt que, quan a la pàg. 426 el narrador es pregunta: «per això la deliberada comèdia de la Mònica-llibre per prendre’ns el pèl a tots?», tan sols se m’acut respondre-li que, efectivament, ja és ben bé això.

Una basca de gaubança

«S’ha d’apuntar tot, absolutament, tot, sense manies ni complexos —va declarar, amb èmfasi, el doctor Hortensi Bori-Valeri—. Després ja garbellaran els altres.» Aquesta afirmació la trobem a la pàgina 950 de la novel·la de què ens proposem parlar, i tenint en compte que encara hem de recórrer un terç del llibre —l’obra té 1.412 pàgines de text massís, sense capítols ni seccions ni separacions amb dobles línies— el comentari es pot llegir com tota una declaració d’intencions.

La novel·la en qüestió duu per títol Calidoscopi informal i és obra del reconegut lingüista Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada, 2017). Insistirem una mica més en la llargada perquè aquest n’és un aspecte clau: si no és que hi ha alguna novel·la amagada que ho discuteixi i de la qual no tinguem notícia, aquesta és probablement l’obra més extensa de la literatura catalana moderna i contemporània. Sense anar gaire lluny, podem dir que és més extensa que la monumental El Troiacord, de Miquel de Palol, publicada el 2001 en cinc volums; fins i tot és més extensa que Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, de manera que haurem de remuntar-nos a Ramon Llull i al seu Libre de contemplació en Déu per trobar un llibre que superi en llargada el Calidoscopi de Jané.

Però, què és aquest lligall de 1.412 pàgines? A la contracoberta s’hi diu que es tracta de la primera novel·la d’Albert Jané, que l’autor va publicar als 87 anys —tot un exemple d’escriptor tardà! Si donem un cop d’ull a la definició de novel·la que ens proporciona el diccionari normatiu, comprovarem que aquesta denominació és ben possible:

«Gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable, que pot fer servir o integrar qualsevol procediment tècnic de composició i qualsevol modalitat expressiva, i presenta una temàtica que abraça de les aventures heroiques i fantàstiques a la representació realista de personatges i accions.»

És, aquesta, una definició molt oberta i, diria, posada al dia, de manera que poques obres de narrativa en poden quedar fora. Per cert, no puc evitar comparar-la amb la definició de novela que fa la RAE:

«Obra literaria en prosa en la que se narra una acción fingida en todo o en parte, y cuyo fin es causar placer estético a los lectores con la descripción o pintura de sucesos o lances interesantes, de caracteres, de pasiones y de costumbres.»

Obvio qualsevol comentari. Ara bé, aquells qui busquin en tota novel·la un fil argumental aquí no n’hi trobaran pas cap. A tot estirar, hi trobaran un marc, una mena d’escenari que donarà peu a tot el que anirà venint: tot just començar el llibre, el lector ensopega amb els senyors Horaci Salsufragi i Ulisses Pelamdeu, que es troben enmig d’una conversa; com si fossin en un aplec, desvagats, parlen de fets diversos i de persones que els venen al cap o que els passen pel davant. La conversa queda de seguida interrompuda per les intervencions del narrador, que tan aviat presenta nous personatges com inicia el relat de mil i una històries, facècies, anècdotes… Algunes d’aquestes històries ocupen una o dues frases; d’altres s’allarguen una, dues o més pàgines. N’hi ha que estan relacionades entre si, d’altres són del tot independents. Molts dels personatges els anirem retrobant, però sense que cap argument concret relligui l’acció. No, aquesta no és pas la intenció de l’autor.

I ja està? És això, el llibre: un seguit d’històries i anècdotes? No, de cap manera. Calidoscopi informal és molt més que això. De fet, és una tasca inabastable intentar definir l’obra o voler fer un inventari del que conté, de la mateixa manera que és impossible descriure totes les figures que ens pot arribar a oferir un calidoscopi perquè són il·limitades i varien cada cop que l’agitem. Això passa justament amb aquest llibre cada cop que passem de pàgina: hi trobem reflexions, pensaments, ocurrències, expressions, poemes, frases fetes, refranys, ratafia —molta ratafia— aforismes…, sí, una infinitud d’aforismes, fins al punt que un arriba a pensar que el que està llegint és un descomunal recull d’aforismes encastats, com petits joiells, en l’argamassa del text que els subjecta.

Em deixo alguna cosa… Ah, sí, i per damunt de tot, la llengua. Perquè Calidoscopi informal és, per començar, i abans de qualsevol altra consideració, una lliçó de llengua. Ho és pel repertori lèxic que atresora, no comparable al de qualsevol altra obra mai publicada en català, per la riquesa de solucions sintàctiques i gramaticals, pel volum d’expressions que exhibeix i per la gran quantitat d’aclariments i observacions sobre aspectes puntuals de la gramàtica que l’autor insereix ara aquí, ara allà, enmig de la narració. No cal dir que Jané, un dels grans lingüistes que ha tingut la llengua catalana, no defuig els aspectes controvertits i planta batalla sempre que ho creu convenient, si cal amanint-ho amb unes bones dosis d’humor o d’ironia, però sense estalviar-se de tant en tant la contundència o la mala bava, com quan parla de l’ús irracional que es fa avui del llenguatge no sexista, qüestió que el treu de polleguera: «Del llenguatge no sexista i políticament correcte ja en començo a tenir els claudàtors plens» (pag. 1.301). També s’ha de dir que, per bé que les observacions de Jané són sovint impagables —no totes, però—, no cal estar-hi sempre d’acord.

I alhora, mentre llegim, mentre coneixem tota aquesta gernació, aquesta multitud de personatges inventats o reals —o mig i mig, com l’escriptor Ramón Llull, autor d’obres d’encàrrec que escriu el seu nom erròniament amb accent—, passegem per tota la geografia que ens suggereixen els innombrables topònims que van apareixent, també reals o inventats, també mig i mig —Jané s’anticipa al famós Sant Esteve de les Roures, que inevitablement ve a la memòria, tot i que en aquest camp té força precursors.

Ara: qui pobla aquest calidoscopi, quines figures hi descobrim? Entre els centenars de personatges hi ha de tot: homes i dones —no pas nens…—, dimonis i diablesses en quantitats ingents, monges i mossens, marits que fan el salt a la dona, dones que posen les banyes al marit —tots aquests també en profusió—, i altres personatges o personificacions de tota mena: lampistes que no fan faltes d’ortografia, dissenyadors gràfics a sou d’òptics, ordinadors que fan el pelegrinatge a Terra Santa…, i sobretot —sobretot— dones de bandera, senyorasses de formes contundents, autèntiques belleses capaces d’enamorar qualsevol homenet que se’ls acosti. I aquí és on l’extensió del llibre esdevé, a banda de la seva característica més cridanera, un escull per al lector que pretengui fer un cap i arrel, perquè quedarà completament enfarfegat de turgències i pitram, de rosses de mirada felina i de vídues amb ganes de trempar i riure.

Cosa que ens porta a plantejar-nos quina mena de lector pot arribar a tenir aquest Calidoscopi informal… Però d’això en parlarem al final. Abans, no em puc estar de fer un tast d’alguns dels pensaments o de les ocurrències que hi trobaria aquest lector:

«Exalçar la pròpia singularitat no singularitza gaire. No singularitza gens; més aviat vulgaritza.» (pàg. 638)

«L’inconvenient dels avenços tècnics és que els cretins són els primers que se n’aprofiten.» (pàg. 819)

«Les paraules no són sinó les paraules, tant si es diuen al castell d’Elsinore com a la Salut de Sabadell.» (pàg. 908)

«Qui no vulgui pols, ha de fer alguna cosa més, que no anar a l’era.» (pàg. 1108)

«S’acaba tot i res no recomença, | i solament el buit omple el futur, | del que ha passat, ofensa o bé defensa, | potser només en queda un vers obscur.» (pàg. 1329)

«Una vegada, la imperativa reina mora de Siurana i la dolça fada Flordeneu de Mirmanda es van jugar, en una partida d’escacs, l’amor del jove cavaller Gentil de Valltendra. Va guanyar la reina mora, amb una espectacultar i impensada jugada de salt de cavall i, doncs, es va quedar el cavaller Gentil.» (pàg. 777)

S’ha dit que Albert Jané, amb Calidoscopi informal, ha escrit el seu Ulisses. Vejam: no. Entenc la comparació si ens limitem a fer-la tenint en compte certs aspectes formals. Joyce, per exemple, utilitza en alguns fragments d’Ulisses el recurs de l’enumeració, o més ben dit de l’acumulació, per produir un efecte determinat —com ara llargues llistes de mossens, d’herois, de sants i santes, de militars, etc. Jané fa servir aquest mateix recurs no pas de forma esporàdica, sinó convertit en un dels motors de la narració, en un tret estilístic fonamental de l’obra. A Ulisses trobem els coneguts canvis d’estil de cada capítol, i, ben sovint, dins d’un mateix capítol, així com models de llengua diferents. Jané no va tan lluny, però també modula la llengua segons el que s’està narrant i recorre en algun moment a imitacions de la llengua antiga i de llenguatges especialitzats. Tots dos autors utilitzen tota mena de recursos literaris i inclouen a les seves obres respectives una gran mostra de figures retòriques. Jané, fins i tot, redacta pàgines senceres per mitjà de versos heptasíl·labs o alexandrins.

Però les semblances entre les dues novel·les s’acaben aviat i no penetren més enllà de la forma. De fet, si Calidoscopi informal no és, al meu parer, una obra literària més reexida del que és i no pot ser considerada com una gran novel·la —per bé que sigui indiscutiblement una obra remarcable i, no cal dir, singularíssima—, això es deu al fet que no hi ha pràcticament cap personatge que inspiri cap mena de sentiment en el lector. N’hi apareixen centenars, alguns de ben recurrents, alguns de més ben dibuixats, però cap no té prou gruix, tots són figures d’un sol traç, meres siluetes que permeten anar teixint l’entramat d’històries, anècdotes i ocurrències que se succeeixen, figurants que mai no arriben a significar res per al lector. D’això, per descomptat, Jané n’és conscient; ni pretén fer veure una altra cosa ni pretén enganyar a ningú.

Calidoscpi informal s’acaba a la pàgina 1412, però podria haver-se perllongat indefinidament, com un riu que no para mai d’alimentar-se del cabal lèxic i cultural de Jané, de la seva ànsia d’escriure. El narrador ja ens avisa a la pàgina 534:

«Jo vull acabar la història que he començat. Si no, no valia la pena que l’hagués començada. Però he de lliurar un combat estrenu contra els incisos, contra l’exèrcit dels marges, contra l’escamot de les postil·les, contra l’esbart de les glosses, contra l’estol dels comentaris, els matisos i les precisions.»

I una mica més endavant (pàg. 595) ens sorprèn el que podria ser un comentari crític amb l’obra mateixa, dur, agre fins i tot, que va precedit d’una reflexió sobre la pròpia condició d’escriptor:

«Hi ha qui escriu per al públic, un públic potser teòric o hipotètic, però desitjat, hi ha qui escriu per a ell mateix, pel goig de llegir el que ha escrit, i hi ha, encara, l’escriptor que té una actitud més nua i despullada, el que escriu, pel simple goig d’escriure, uns textos que no llegirà mai ningú, ni ell mateix, i dels quals es desentendrà totalment un cop els haurà escrit. Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.»

«Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.» Déu-n’hi-do. El cert és que en aquests llibres monstruosos sol passar que les virtuts més destacades són alhora el mirall dels seus principals defectes. L’excés, per exemple. Si aquest és un llibre important, que ho és, això es deu en bona part a l’exageració que li dona forma, una desmesurada accentuada per la presència de repeticions de passatges i d’històries que un editor atent hauria mirat d’esporgar. Pel que fa al to i al contingut d’algunes facècies, em temo que converteixen aquesta novel·la en una obra extemporània. Són, aquests, dubtes que ens retornen a la qüestió que abans havia quedat sense respondre: quina mena de lector pot tenir Calidoscopi informal? I encara: com s’ha de llegir aquesta obra? El mateix Jané apunta una possible resposta:

«Els meus lectors em van abandonant. Se me’ls emporta Aquella, amb aquella alegria. I al darrere en venen molt pocs. Pràcticament, cap. De fet, ni un.» (pag. 1116)

Bé, potser aquí Jané en fa un gra massa. Però aquesta reflexió no està gens fora de lloc en un escriptor que publica la seva primera novel·la als 87 anys. El llibre és ,en aquest sentit, el seu llegat, una mena de testament literari, alhora que un plany pel temps transcorregut i per la imminència de la fi. I és que, tot i que l’humor i la joie de vivre, exemplificada en l’expressió «trempar i riure», són presents en cada pàgina, també hi ha lloc per a un to més crepuscular, per a l’enyorança del que queda enrere:

«Ningú no diu que tem l’aspra mort, | tothom, però, tem l’acte de morir, | i és un moment en què cal fê el cor fort, | i tot seguit emprendre un nou camí.» (pàg. 1358)

Quins lectors, doncs, pot tenir aquest llibre? No ho sabria dir: curiosos, lectors amb temps i no gaire pressa que vulguin anar descobrint tot el que pot oferir-los aquest aplec de tota cosa i que no se sentin obligats a llegir-lo de dalt a baix, sinó, impulsats pel cuc de tafanejar-hi, a saltar d’una pàgina qualsevol a qualsevol altra, a la recerca del que, en paraules del narrador, és la millor i més precisa definició del Calidoscopi: «una basca de gaubança» (pàg. 736).

El que de debò no sé, però, és si aquest serà un llibre amb gaires lectores. Són altres temps.

Qui té por de Miquel de Palol?

Si hi ha un autor dels nostres temps que destaca per la vastitud de la seva obra aquest és indiscutiblement Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Novel·lista, poeta, assagista, conreador en definitiva de la literatura des de la major part de gèneres i formes, Palol ha construït un corpus literari enorme que ha rebut tota mena de reconeixements. I malgrat això un té la sensació que no ha estat mai gaire llegit ni gaire comentat. És estrany.

De fet, tot el que envolta Palol respira aquesta estranyesa, com ara la constatació que, havent començat la seva trajectòria literària amb la publicació de diversos poemaris, fa la seva primera incursió en la narrativa amb una novel·la tan complexa i ambiciosa com El jardí dels set crepuscles. Aquest llibre colossal emmarca la producció novel·lística d’aquesta primera etapa: els temes i les situacions que s’hi plantegen aniran reapareixent en obres posteriors. Aquí podrem admirar també les principals virtuts de la prosa paloliana, al costat d’algun dels seus defectes.

Com a narrador, Palol és una màquina molt ben greixada: fluid, voraç, domina el ritme, controla l’acció, perfila bé els personatges, escampa fils argumentals fins a l’infinit però sense oblidar-se mai de reprendre’ls i dur-los fins al final. Teixeix amb vehemència i no deixa escapar cap punt: la seva fiabilitat és màxima. Ara, la seguretat amb què escriu probablement el duu a cometre, a parer meu, alguns pecats, com ara la desmesura i la reiteració excessiva —una desmesura i una reiteració que trobem a l’interior d’algunes de les seves novel·les i també al llarg de tota la seva producció narrativa en conjunt.

No tothom, esclar, deu considerar aquestes dues característiques com a pecats. Certament, hi una altra manera de veure-ho: l’obra de Palol és d’una coherència exemplar; els temes que li interessen apareixen en els seus llibres constantment, repetidament, a bastament. És normal, i més si tenim en compte que Palol sotmet la seva pròpia obra a una reflexió i a un replantejament constants. Pocs autors tenen un pla traçat de bell antuvi sobre el que escriuran, quins títols i quin format tindran les seves obres futures, sota quina perspectiva seran concebudes i escrites. És el que trobem, per exemple, amb les obres del repertori «Exercicis sobre el punt de vista», cicle que s’obre amb la novel·la Les concessions, que significa un gir estilístic transcendental respecte dels llibres anteriors.

Perquè a Les concessions Palol abandona la frase llarga i complexa que dominava la prosa dels seus llibres més ambiciosos, decebut potser per la recepció que havien tingut grans novel·les com l’esmentada El jardí dels set crespuscles, Ígur Neblí o la monumental El Troiacord. Palol sembla adonar-se que els lectors ja no volen heure-se-les amb frases extenses i complexes, amb oracions subordinades, hipotàctiques, sinó que es refugien en lectures més assequibles, obres on predominen les frases simples, curtes, paratàctiques. I és a partir d’aquesta reflexió que ell decideix fer tot un seguit de concessions i adaptar el seu estil als nous lectors i als nous temps.

El resultat d’aquesta aposta? Palol no enganya a ningú. A partir de Les concessions publica algunes novel·les de prosa àgil, amb molts diàlegs i frases breus. L’exercici, conscient, volgut, és interessant; les raons que el provoquen, tan certes com descoratjadores. Ara, els entusiastes de les seves primeres novel·les és probable que trobin a faltar l’audàcia i l’atreviment de la prosa amb què van ser escrits aquells monuments literaris, més o menys reexits, més o menys rodons, però marcats per una ambició descomunal.

A mig camí entre les dues obres més extenses de Palol, per mi Ígur Neblí és una bona mostra d’aquell moment i, alhora, l’obra més rodona de l’autor. A l’altra banda, en canvi, una novel·la com El testament d’Alcestis em provoca una sensació de déjà-vu, de prescindibilitat. Aquest és un dels riscos de ser un autor tan prolífic, però admeto que aquesta és una opinió molt discutible.

No he parlat aquí de la poesia de Palol, que alguns consideren genial, d’altres matussera, i que a mi em sembla totes dues coses alhora. Serà matèria d’un altre apunt al blog. El que no entenc, en tot cas, és que no se’n parli més, de Palol, que no sigui més llegit. Que agradi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Auxili!

«Només l’etern Efimov, l’etern diletant, té alguna cosa a dir, dins aquest món trist i ple d’impostura. Només qui, lluny del bram dels oceans de glòria, omple quaderns amb les extravagàncies i anomalies de l’animal tou amagat dins les valves de l’escopinya, i escriu per a ell, per mirar d’entendre, lluny de les regles i els usos del seu art, fora del gran mausoleu.» (Pàg. 792)

«Aquest text voldria ser, també, una d’aquestes pàgines, una més entre totes aquelles pells d’home escrites amb lletres infectades, supurants, del llibre de l’horror de viure.» (Pàg. 287)

«L’ambigüitat essencial de la meva escriptura. La seva bogeria irreductible. He estat en un món impossible de descriure i encara més impossible d’entendre si no és mitjançant aquesta escriptura, i això encara en la mesura de les possibilitats. Perquè una cosa és enregistrar els fets i una altra, molt diferent, el procés turmentós d’enginyeria inversa indispensable per entendre en profunditat. Tens davant els ulls un artefacte que ve d’un altre món, amb altres cels i altres déus (…). A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.» (Pàg. 763-764)

«Auxili!» (Pàg. 750)

Estem avisats. Esteu avisats. Cartarescu, per mitjà del protagonista innominat de Solenoide (Edicions del Periscopi, 2017), ens ho diu ben clar. Però, l’hem de creure? Som de debò lluny «de les regles i els usos» de l’art, de la literatura? Som davant d’un engranatge ple d’«extravagàncies i anomalies» que només l’autor pot entendre? Hem de cridar «auxili!»? On estàs a punt de ficar-te, lector?

Per començar, som a Bucarest, ciutat on va néixer Mircea Cartarescu un 1 de juny de 1956. Però, sobretot, ciutat que a partir d’ara quedarà per sempre més lligada a Cartarescu i a Solenoide com Dublín està lligada a James Joyce i a Ulisses, com Lió està lligada a Lucien Rebatet i Les deux étendards o com Barcelona està lligada a Miquel de Palol i El Troiacord. Perquè Solenoide és, entre altres coses, la història d’un professor de llengua i literatura romaneses que treballa a l’escola 86, situada en un barri qualsevol dels afores de Bucarest. Ell mateix ens explica la seva història, començant per on ha de començar: «He tornat a agafar polls.»

Aviat en sabrem més coses, d’aquest professor sense nom: que viu en una casa enmig d’un descampat, que escriu els seus diaris infatigablement, que quan era jove va tenir un desengany literari que el va fer desistir de voler dedicar-se a la literatura i que té molta curiositat pels insectes. I el veurem un cop i un altre caminant per Bucarest, travessant la ciutat —a peu i, sobretot, en tramvia— , i ell mateix ens la descriurà com segurament no ho ha fet mai ningú abans.

A Solenoide hi ha moltes coses més, esclar. I, per damunt de tot, hi ha uns límits: vagues, difusos, clars, traspassats, eixamplats: els límits de la literatura. No pot ser d’una altra manera en una obra monumental com aquesta: 850 pàgines d’escriptura torrencial, desfermada, fluida fins a l’exasperació, tan descomunal com la imaginació de l’autor per bastir aquest llibre sobre l’«horror de viure», com afirma ell mateix.

Cal admetre que la lectura de les primeres 300 pàgines de Solenoide és una aventura inoblidable; una aventura que té alguna mena de correlació amb la visió d’una pel·lícula com El cavall de Torí, de Béla Tarr: si després de veure aquest film costa saber si serem mai capaços de veure més cinema —o almenys cinema que vagi més enllà, i de fet el mateix director va afirmar que no rodaria mai més cap pel·lícula—, després d’aquestes pàgines costa imaginar què més es pot llegir —o escriure— a partir d’ara. Pocs llibres com aquests —Kafka sempre a banda, esclar— et fan ser tan conscient de la insignificança de l’existència humana, de la brevetat no ja de la vida, sinó de la presència de l’ésser humà damunt la Terra. Tot és fugaç, tot ha quedat enrere, qualsevol nanopartícula existent és més gran i més completa que el nostre propi cos i el nostre pensament i la nostra consciència de ser éssers vius.

Però parlo de les primeres 300 pàgines, i Solenoide en té moltes més… El llibre, com tots els grans monuments literaris, té un punt d’excessiu. No podria ser d’una altra manera: la desmesura forma part de la seva essència. Parlo d’obres colossals, imperfectes per naturalesa, desequilibrades. Ho és el Moby Dick de Melville, llibre monstruós com la balena mítica, deformat per tot un tractat d’oceanografia; ho és el Guerra i pau de Tolstoi, inflat, botit per un assaig de teoria de la història; ho és L’home sense qualitats de Musil, inacabat perquè no era acabable; ho és el 2666 de Bolaño, obsessiu i reiteratiu fins a l’extenuació. I ho és Solenoide, cosit d’històries i excursos i somnis i malsons i visions…

Hi ha, però, una diferència entre l’artefacte de Cartarescu i les altres obres que esmento o que podria esmentar: el pla, el propòsit. Si en els altres llibres és possible determinar un pla traçat per l’autor, un objectiu, Solenoide defuig amb força aquesta possibilitat. Potser perquè el propòsit de Solenoide és ell mateix, la seva pròpia existència —o almenys això sembla de vegades. I és que, com reconeix el narrador, Solenoide és fruit d’una «escriptura maníaca», extraordinàriament fluida, cosa que cal destacar com una de les principals virtuts de la novel·la —fins ara no m’he atrevit a dir-ne «novel·la»— (per cert, inevitablement una part no poc important d’aquesta virtut cal atribuir-la per força a l’excel·lent tasca de la traductora, Antònia Escandell i Tur).

Ara, aquesta virtut és alhora un dels grans perills d’una obra descomunal com aquesta, monstruosa pel seu egotisme: arriba un moment que l’important és que el doll no s’aturi, que cada pàgina n’alimenti deu més, que el llibre no pari de créixer, de multiplicar-se, de recobrir-se amb capes i més capes de text; arriba un moment que el relat té una importància relativa, que la dispersió o la reiteració o la distorsió d’idees, de temes i d’arguments no suposen aparentment cap problema, sinó que són l’essència mateixa de l’obra desencadenada, deixada anar. Té 850 pàgines, però en podria haver tingut 1.300. Això sí, com deia al principi, estem avisats: «A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.»

Si Solenoide no és una obra mestra, de més volada encara, és segurament perquè el seu propi pes és un llast que no li permet enlairar-se més amunt —que Déu n’hi do. Tot plegat, defectes i virtuts que el llibre comparteix amb els dos grans engendraments de Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles o El Troiacord, autor en qui l’obra de Cartarescu m’ha fet pensar tot sovint.

Per tot això, hi ha una última diferència entre les grans obres que he esmentat abans i la novel·la de Cartarescu: aquelles les recomanaria. La decisió de llegir Solenoide és un risc que ha de córrer cada lector.