No m’agrada la música

Qualsevol expert en comunicació us dirà que més val mirar de transmetre poques idees i que aquestes arribin clares a l’auditori que us escolta, que no pas dir moltes coses i que aquest mateix auditori no en retingui cap. Comencem l’apunt amb aquesta nota mental perquè el que direm ja ho vam insinuar en un apunt anterior del 31 de març de 2019, titulat «El col·lapse de la poesia». Esteu avisats: ens repetirem.

Fa molts anys —jo era encara un adolescent—, mentre fèiem una excursió per la muntanya, un amic de l’institut em va confessar que no li agradava la música. Ho va dir just quan érem en una pujada pronunciada, trepitjant l’argila resseca, el terra vermellós d’un turó vallesà. Vaig preguntar-li a quin estil de música es referia —amb un altre company de colla acabàvem de comentar l’aparició d’un nou LP d’Accept i, doncs, parlàvem de heavy—, i ell em va respondre: «No, no; no és una qüestió d’estil. No m’agrada la música en general. Diria que no la suporto.» Astorat, incrèdul, vaig replicar que això era impossible, que no hi havia ningú a qui no li agradés un o altre estil. Però era així: no li agradava el heavy, ni el rock, ni el blues, ni el pop, ni el jazz —per descomptat—, ni la música electrònica, ni la ballable o discotequera de l’època, ni la música clàssica, ni les ranxeres, ni les sardanes… Cap. Res.

No dubto que hi hagi més persones en la mateixa situació, però per força han de ser poques. Una cosa és que la música no t’interessi, com hi ha tantes coses a la vida que no ens interessen, però per afirmar que no t’agrada gens, que més aviat et molesta, cal que es doni —no ho sé veure d’una altra manera— alguna mena de trastorn, com el que fa que algunes persones no tolerin el gust del coriandre —sembla que hi ha un gen que els el fa avorrir—, mentre que d’altres no hi tenen cap problema.

Perquè el cert és que, llevat d’excepcions molt excepcionals, a tothom li agrada un tipus o altre de música. En tot cas, vaig perdre el contacte amb aquell company d’institut, però estic convençut que amb el pas dels anys devia arribar a poder apreciar algun estil musical, encara que fos per força, perquè la música és omnipresent a la nostra vida, de vegades d’una forma molt invasora —ara ve Nadal…—, i el millor que podem fer és acostumar-nos-hi.

Doncs bé, crec que el mateix es pot dir de la poesia: quan algú diu que no li agrada la poesia és perquè no ha trobat el poema que li digui alguna cosa, que li faci comprendre què és això que fa mil·lennis que anomenem poesia. Com passa amb la música, però veient-ho des del punt de vista contrari des d’on ho veia el meu amic, és impossible que ens agradi tota la poesia que es fa; de fet, no és ni desitjable que això passi. A mi mateix, que en llegeixo i n’escric i en parlo i en critico, més aviat m’agrada una part molt reduïda de la poesia que es conrea i es publica. Em faig un tip de llegir llibres de poemes que no em diuen res, si no és que directament em desagraden profundament.

Però, ah, quan ensopegues amb un poema que t’entra fins dins, o que simplement trobes bell, carregat d’una bellesa insòlita, o dur, d’una duresa amb la qual t’identifiques, o explícit, o inquietant, o enrevessat… Tant se val, cadascú pot trobar un poema que li agradi, una manera d’entendre la poesia —i d’escriure-la, i de llegir-la, sobretot de llegir-la— que li digui alguna cosa. I aquesta possibilitat em fa pensar de nou en els instituts, en els adolescents que hi van cada dia: quants es pensen que la poesia no els agrada senzillament perquè no saben què és, perquè no han trobat un poema que els interpel·li —he trigat 669 paraules a fer servir aquest verb, però al final no me n’he pogut estar—?

A mi em sembla que la pregunta que els hem de fer és aquesta: t’agrada la música? I, un cop hagin respost, els hem de preguntar: t’agrada tota la música? No, esclar, a ningú no li agrada tota la música que es fa, però hi ha un estil per a cadascú. El mateix passa amb la poesia. Tan sols cal que aquests adolescents —i els que no ho són tant— sentin uns versos que els cridin l’atenció —si els criden prou l’atenció, ja seran a temps d’escoltar-los, de tornar-hi. Un bon professor que llegeixi bé uns versos pot fer molta feina. Però han de ser versos ben triats, molt diversos, que mostrin tot el que té per oferir la poesia.

Aquest, doncs, podria ser un bon exercici: plantar-se davant d’una aula i llegir una selecció com aquesta que ve a continuació. En acabar podríem preguntar als assistents: us agrada la música?

 

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

 

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu,
sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

 

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

Més enllà del tombant del camí
hi ha potser un pou, i potser un castell,
o potser tan sols continua el camí.
No ho sé ni pregunto.
Mentre vagi pel camí abans del tombant
miraré només el camí que hi ha abans del tombant,
perquè només puc veure el camí que hi ha abans del tombant.
De res no em serviria mirar a un altre costat
i cap allò que no veig.
Ocupem-nos tan sols de l’indret on som.
Hi ha prou bellesa en el fet désser aquí i no pas en una altra banda.
Si hi ha algú enllà del tombant del camí,
aquells que s’inquieten pel que hi pugui haver enllà del tombant
del camí,
això és per a ells el camí.
Si nosaltres hi hem d’arribar, quan hi arribem ho sabrem.
Per ara només sabem que no hi som.
Aquí no hi ha sinó el camí d’abans del tombant, i abans del
tombant
hi ha camí sense tombant de cap mena.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

decreix
la lluna
el desig                           és un núvol
lent
que s’esbalça

Jordi Mas, El crit i l’eco

 

Madrigal

Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l’aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.

Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor

 

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

J. V. Foix, Sol, i de dol

 

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Francesc Vicent Garcia

 

Sac de gemecs

El lloc morrut, el bec del pic,
la terra que es pronuncia,
les tintes enasprades de la terra
que es pronuncia, que es reinfla,
la bretxa bufarella,
la collada de Tosses
amb la cornamusa al coll,
l’enserralada cornamusa,
el pic com un bec d’au
que s’obre, que es bada pel mig,
aquesta és la fascinació de muntanyes
com el Pedraforca o els Encantats:
la imatge d’un pic que va a dir-se.

Perejaume, Obreda

 

Codicil de poeta

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart, Vacances pagades

 

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Mireia Calafell, Tantes mudes

 

Els morts

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

Joan Margarit, Càlcul d’estructures

 

I
La Primavera té molta literatura
i és un tema assequible a totes les butxaques.
La Primavera puja per les parets de pressa.
La Primavera torna més esveltes les dones.
La Primavera deixa els arbres plens de fulles.
Hi ha carrers on arriba una llesca de sol.
Hi ha malalts que s’alegren darrere dels cristalls.
No hi ha ric que comprenga per què es queixen els pobres.
Els ocells creuen l’aire. Els poetes fan versos.
Els amants, en els marges, cullen les flors anònimes,
i en l’amor de l’abraç els cruixen les costelles.
Prospera una enyorança de vagues illes tendres,
de pecats adorables imperpetrables ja.
Des dels terrats, es veu com avança la mar.
Es troba un vers d’Horaci que fa joc amb l’instant.
I hi ha dones que planxen amb la finestra oberta.
Van revivint indústries aborígens, ingènues:
bunyols, aigua-civâ, campanetes de fang.
Cantem la Primavera agafant-nos pels muscles.
Formem un rotle càndid cantant la Primavera.
La Primavera corre, amostrant-nos les cuixes.
La Primavera toca en totes les anelles.
Toca tres i repic i se’n fuig i se’n riu.
La Primavera puja per totes les escales,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
La Primavera, plena de traques i de fum.
La Primavera, plena de banderes i dècimes.
La Primavera, plena de noms en les parets.
Cantem la Primavera o ens matem entre tots.

Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida

 

Les boies

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

Joan Vinyoli, Cercles 

 

Assaig de palla a l’urinari

Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol, Gralles al galliner

 

Una comèdia deliberada

En una filmografia tan extensa com la de Woody Allen hi ha de tot: algunes grans pel·lícules, d’altres de prou bones i unes quantes de francament mediocres. En totes assistim al desplegament —amb més o menys encert, amb més o menys gràcia o brillantor— dels recursos que fan d’Allen un director amb veu pròpia i distingible. Uns recursos que, òbviament, Allen posa a disposició de les seves dèries, de les seves fixacions, dels temes que inevitablement acaben apareixent en tots els seus films.

Com també és inevitable que certes situacions i, sobretot, certs tipus humans es vagin repetint en molts dels llargmetratges, senzillament perquè són els que permeten a Allen dir tot el que vol expressar. Ara bé, en veure tota la trajectòria d’Allen, un té la sensació que els anys en què el director va ser capaç de treure el millor de si han quedat ja molt enrere. Es tracta d’una època en què va rodar seguides un bon grapat de pel·lícules admirables, en què tot: personatges, situacions, diàlegs, escenaris…, tot estava perfectament conjuntat per donar com a resultat obres molt rodones. Allen s’hi mostra en plenitud de forces.

A partir d’un cert moment, la producció comença a decaure, comença a perdre qualitat, esdevé més irregular. Encara farà pel·lícules prou destacables, però de manera més ocasional. Les forces, la inspiració, ja no són les mateixes. A poc a poc, el discurs sembla que va quedant esgotat, que les idees ja han estat expressades abans, i davant la persistent sensació de déjà-vu un comença a preguntar-se si cal que Allen continuï allargant la trajectòria amb nous títols.

Fa de mal dir, esclar. Els incondicionals sempre en volen més. Els detractors mai no n’han volgut saber res. Entre uns i altres, hi ha els qui de tant en tant han sentit la curiositat d’arribar-se fins a un cinema per veure alguna pel·lícula d’Allen que algun amic o conegut els ha recomanat molt: si els ha agradat potser hi tornaran; si els ha decebut els costarà més donar-li una nova oportunitat.

Apreciacions, judicis de valor, impressions que queden en un pla excessivament subjectiu, ja ho sé. Perquè, des de quin punt de vista faig aquesta breu reflexió? No la faig com a incondicional que ha vist totes les pel·lícules d’Allen i les ha trobat totes estupendes, algunes, fins i tot, veritables obres mestres. Tampoc no la faig com a detractor que a penes n’ha vist cap però que, per raons que ell sabrà, sent una antipatia insuperable cap al cineasta i ha decidit que res del que ha fet paga la pena de veure. La faig des del punt de vista d’algú a qui li agrada el cinema, que ha vist la majoria de films del director i que en alguns hi ha sabut apreciar el talent, l’originalitat, el to, la capacitat de dir segons què i de dir-ho d’una manera molt determinada, però que se sent obligat a ser crític amb d’altres films que, en la seva modesta opinió d’espectador, no aporten res de nou i ni tan sols li permeten passar una bona estona al cinema.

Mònica Mir, darrera obra de Miquel de Palol (Angle Editorial, 2020) és un exemple perfecte del que vull dir. Si bé no deixa de plantejar algunes reflexions interessants, oportunament posades al dia, el conjunt de l’obra em confirma que les obsessions de l’autor ja han estat a bastament expressades anteriorment, i que situacions i personatges cauen en una redundància, una prolixitat i una superfluïtat que m’aboquen inevitablement al tedi, fins al punt que, quan a la pàg. 426 el narrador es pregunta: «per això la deliberada comèdia de la Mònica-llibre per prendre’ns el pèl a tots?», tan sols se m’acut respondre-li que, efectivament, ja és ben bé això.

Una basca de gaubança

«S’ha d’apuntar tot, absolutament, tot, sense manies ni complexos —va declarar, amb èmfasi, el doctor Hortensi Bori-Valeri—. Després ja garbellaran els altres.» Aquesta afirmació la trobem a la pàgina 950 de la novel·la de què ens proposem parlar, i tenint en compte que encara hem de recórrer un terç del llibre —l’obra té 1.412 pàgines de text massís, sense capítols ni seccions ni separacions amb dobles línies— el comentari es pot llegir com tota una declaració d’intencions.

La novel·la en qüestió duu per títol Calidoscopi informal i és obra del reconegut lingüista Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada, 2017). Insistirem una mica més en la llargada perquè aquest n’és un aspecte clau: si no és que hi ha alguna novel·la amagada que ho discuteixi i de la qual no tinguem notícia, aquesta és probablement l’obra més extensa de la literatura catalana moderna i contemporània. Sense anar gaire lluny, podem dir que és més extensa que la monumental El Troiacord, de Miquel de Palol, publicada el 2001 en cinc volums; fins i tot és més extensa que Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, de manera que haurem de remuntar-nos a Ramon Llull i al seu Libre de contemplació en Déu per trobar un llibre que superi en llargada el Calidoscopi de Jané.

Però, què és aquest lligall de 1.412 pàgines? A la contracoberta s’hi diu que es tracta de la primera novel·la d’Albert Jané, que l’autor va publicar als 87 anys —tot un exemple d’escriptor tardà! Si donem un cop d’ull a la definició de novel·la que ens proporciona el diccionari normatiu, comprovarem que aquesta denominació és ben possible:

«Gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable, que pot fer servir o integrar qualsevol procediment tècnic de composició i qualsevol modalitat expressiva, i presenta una temàtica que abraça de les aventures heroiques i fantàstiques a la representació realista de personatges i accions.»

És, aquesta, una definició molt oberta i, diria, posada al dia, de manera que poques obres de narrativa en poden quedar fora. Per cert, no puc evitar comparar-la amb la definició de novela que fa la RAE:

«Obra literaria en prosa en la que se narra una acción fingida en todo o en parte, y cuyo fin es causar placer estético a los lectores con la descripción o pintura de sucesos o lances interesantes, de caracteres, de pasiones y de costumbres.»

Obvio qualsevol comentari. Ara bé, aquells qui busquin en tota novel·la un fil argumental aquí no n’hi trobaran pas cap. A tot estirar, hi trobaran un marc, una mena d’escenari que donarà peu a tot el que anirà venint: tot just començar el llibre, el lector ensopega amb els senyors Horaci Salsufragi i Ulisses Pelamdeu, que es troben enmig d’una conversa; com si fossin en un aplec, desvagats, parlen de fets diversos i de persones que els venen al cap o que els passen pel davant. La conversa queda de seguida interrompuda per les intervencions del narrador, que tan aviat presenta nous personatges com inicia el relat de mil i una històries, facècies, anècdotes… Algunes d’aquestes històries ocupen una o dues frases; d’altres s’allarguen una, dues o més pàgines. N’hi ha que estan relacionades entre si, d’altres són del tot independents. Molts dels personatges els anirem retrobant, però sense que cap argument concret relligui l’acció. No, aquesta no és pas la intenció de l’autor.

I ja està? És això, el llibre: un seguit d’històries i anècdotes? No, de cap manera. Calidoscopi informal és molt més que això. De fet, és una tasca inabastable intentar definir l’obra o voler fer un inventari del que conté, de la mateixa manera que és impossible descriure totes les figures que ens pot arribar a oferir un calidoscopi perquè són il·limitades i varien cada cop que l’agitem. Això passa justament amb aquest llibre cada cop que passem de pàgina: hi trobem reflexions, pensaments, ocurrències, expressions, poemes, frases fetes, refranys, ratafia —molta ratafia— aforismes…, sí, una infinitud d’aforismes, fins al punt que un arriba a pensar que el que està llegint és un descomunal recull d’aforismes encastats, com petits joiells, en l’argamassa del text que els subjecta.

Em deixo alguna cosa… Ah, sí, i per damunt de tot, la llengua. Perquè Calidoscopi informal és, per començar, i abans de qualsevol altra consideració, una lliçó de llengua. Ho és pel repertori lèxic que atresora, no comparable al de qualsevol altra obra mai publicada en català, per la riquesa de solucions sintàctiques i gramaticals, pel volum d’expressions que exhibeix i per la gran quantitat d’aclariments i observacions sobre aspectes puntuals de la gramàtica que l’autor insereix ara aquí, ara allà, enmig de la narració. No cal dir que Jané, un dels grans lingüistes que ha tingut la llengua catalana, no defuig els aspectes controvertits i planta batalla sempre que ho creu convenient, si cal amanint-ho amb unes bones dosis d’humor o d’ironia, però sense estalviar-se de tant en tant la contundència o la mala bava, com quan parla de l’ús irracional que es fa avui del llenguatge no sexista, qüestió que el treu de polleguera: «Del llenguatge no sexista i políticament correcte ja en començo a tenir els claudàtors plens» (pag. 1.301). També s’ha de dir que, per bé que les observacions de Jané són sovint impagables —no totes, però—, no cal estar-hi sempre d’acord.

I alhora, mentre llegim, mentre coneixem tota aquesta gernació, aquesta multitud de personatges inventats o reals —o mig i mig, com l’escriptor Ramón Llull, autor d’obres d’encàrrec que escriu el seu nom erròniament amb accent—, passegem per tota la geografia que ens suggereixen els innombrables topònims que van apareixent, també reals o inventats, també mig i mig —Jané s’anticipa al famós Sant Esteve de les Roures, que inevitablement ve a la memòria, tot i que en aquest camp té força precursors.

Ara: qui pobla aquest calidoscopi, quines figures hi descobrim? Entre els centenars de personatges hi ha de tot: homes i dones —no pas nens…—, dimonis i diablesses en quantitats ingents, monges i mossens, marits que fan el salt a la dona, dones que posen les banyes al marit —tots aquests també en profusió—, i altres personatges o personificacions de tota mena: lampistes que no fan faltes d’ortografia, dissenyadors gràfics a sou d’òptics, ordinadors que fan el pelegrinatge a Terra Santa…, i sobretot —sobretot— dones de bandera, senyorasses de formes contundents, autèntiques belleses capaces d’enamorar qualsevol homenet que se’ls acosti. I aquí és on l’extensió del llibre esdevé, a banda de la seva característica més cridanera, un escull per al lector que pretengui fer un cap i arrel, perquè quedarà completament enfarfegat de turgències i pitram, de rosses de mirada felina i de vídues amb ganes de trempar i riure.

Cosa que ens porta a plantejar-nos quina mena de lector pot arribar a tenir aquest Calidoscopi informal… Però d’això en parlarem al final. Abans, no em puc estar de fer un tast d’alguns dels pensaments o de les ocurrències que hi trobaria aquest lector:

«Exalçar la pròpia singularitat no singularitza gaire. No singularitza gens; més aviat vulgaritza.» (pàg. 638)

«L’inconvenient dels avenços tècnics és que els cretins són els primers que se n’aprofiten.» (pàg. 819)

«Les paraules no són sinó les paraules, tant si es diuen al castell d’Elsinore com a la Salut de Sabadell.» (pàg. 908)

«Qui no vulgui pols, ha de fer alguna cosa més, que no anar a l’era.» (pàg. 1108)

«S’acaba tot i res no recomença, | i solament el buit omple el futur, | del que ha passat, ofensa o bé defensa, | potser només en queda un vers obscur.» (pàg. 1329)

«Una vegada, la imperativa reina mora de Siurana i la dolça fada Flordeneu de Mirmanda es van jugar, en una partida d’escacs, l’amor del jove cavaller Gentil de Valltendra. Va guanyar la reina mora, amb una espectacultar i impensada jugada de salt de cavall i, doncs, es va quedar el cavaller Gentil.» (pàg. 777)

S’ha dit que Albert Jané, amb Calidoscopi informal, ha escrit el seu Ulisses. Vejam: no. Entenc la comparació si ens limitem a fer-la tenint en compte certs aspectes formals. Joyce, per exemple, utilitza en alguns fragments d’Ulisses el recurs de l’enumeració, o més ben dit de l’acumulació, per produir un efecte determinat —com ara llargues llistes de mossens, d’herois, de sants i santes, de militars, etc. Jané fa servir aquest mateix recurs no pas de forma esporàdica, sinó convertit en un dels motors de la narració, en un tret estilístic fonamental de l’obra. A Ulisses trobem els coneguts canvis d’estil de cada capítol, i, ben sovint, dins d’un mateix capítol, així com models de llengua diferents. Jané no va tan lluny, però també modula la llengua segons el que s’està narrant i recorre en algun moment a imitacions de la llengua antiga i de llenguatges especialitzats. Tots dos autors utilitzen tota mena de recursos literaris i inclouen a les seves obres respectives una gran mostra de figures retòriques. Jané, fins i tot, redacta pàgines senceres per mitjà de versos heptasíl·labs o alexandrins.

Però les semblances entre les dues novel·les s’acaben aviat i no penetren més enllà de la forma. De fet, si Calidoscopi informal no és, al meu parer, una obra literària més reexida del que és i no pot ser considerada com una gran novel·la —per bé que sigui indiscutiblement una obra remarcable i, no cal dir, singularíssima—, això es deu al fet que no hi ha pràcticament cap personatge que inspiri cap mena de sentiment en el lector. N’hi apareixen centenars, alguns de ben recurrents, alguns de més ben dibuixats, però cap no té prou gruix, tots són figures d’un sol traç, meres siluetes que permeten anar teixint l’entramat d’històries, anècdotes i ocurrències que se succeeixen, figurants que mai no arriben a significar res per al lector. D’això, per descomptat, Jané n’és conscient; ni pretén fer veure una altra cosa ni pretén enganyar a ningú.

Calidoscpi informal s’acaba a la pàgina 1412, però podria haver-se perllongat indefinidament, com un riu que no para mai d’alimentar-se del cabal lèxic i cultural de Jané, de la seva ànsia d’escriure. El narrador ja ens avisa a la pàgina 534:

«Jo vull acabar la història que he començat. Si no, no valia la pena que l’hagués començada. Però he de lliurar un combat estrenu contra els incisos, contra l’exèrcit dels marges, contra l’escamot de les postil·les, contra l’esbart de les glosses, contra l’estol dels comentaris, els matisos i les precisions.»

I una mica més endavant (pàg. 595) ens sorprèn el que podria ser un comentari crític amb l’obra mateixa, dur, agre fins i tot, que va precedit d’una reflexió sobre la pròpia condició d’escriptor:

«Hi ha qui escriu per al públic, un públic potser teòric o hipotètic, però desitjat, hi ha qui escriu per a ell mateix, pel goig de llegir el que ha escrit, i hi ha, encara, l’escriptor que té una actitud més nua i despullada, el que escriu, pel simple goig d’escriure, uns textos que no llegirà mai ningú, ni ell mateix, i dels quals es desentendrà totalment un cop els haurà escrit. Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.»

«Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.» Déu-n’hi-do. El cert és que en aquests llibres monstruosos sol passar que les virtuts més destacades són alhora el mirall dels seus principals defectes. L’excés, per exemple. Si aquest és un llibre important, que ho és, això es deu en bona part a l’exageració que li dona forma, una desmesurada accentuada per la presència de repeticions de passatges i d’històries que un editor atent hauria mirat d’esporgar. Pel que fa al to i al contingut d’algunes facècies, em temo que converteixen aquesta novel·la en una obra extemporània. Són, aquests, dubtes que ens retornen a la qüestió que abans havia quedat sense respondre: quina mena de lector pot tenir Calidoscopi informal? I encara: com s’ha de llegir aquesta obra? El mateix Jané apunta una possible resposta:

«Els meus lectors em van abandonant. Se me’ls emporta Aquella, amb aquella alegria. I al darrere en venen molt pocs. Pràcticament, cap. De fet, ni un.» (pag. 1116)

Bé, potser aquí Jané en fa un gra massa. Però aquesta reflexió no està gens fora de lloc en un escriptor que publica la seva primera novel·la als 87 anys. El llibre és ,en aquest sentit, el seu llegat, una mena de testament literari, alhora que un plany pel temps transcorregut i per la imminència de la fi. I és que, tot i que l’humor i la joie de vivre, exemplificada en l’expressió «trempar i riure», són presents en cada pàgina, també hi ha lloc per a un to més crepuscular, per a l’enyorança del que queda enrere:

«Ningú no diu que tem l’aspra mort, | tothom, però, tem l’acte de morir, | i és un moment en què cal fê el cor fort, | i tot seguit emprendre un nou camí.» (pàg. 1358)

Quins lectors, doncs, pot tenir aquest llibre? No ho sabria dir: curiosos, lectors amb temps i no gaire pressa que vulguin anar descobrint tot el que pot oferir-los aquest aplec de tota cosa i que no se sentin obligats a llegir-lo de dalt a baix, sinó, impulsats pel cuc de tafanejar-hi, a saltar d’una pàgina qualsevol a qualsevol altra, a la recerca del que, en paraules del narrador, és la millor i més precisa definició del Calidoscopi: «una basca de gaubança» (pàg. 736).

El que de debò no sé, però, és si aquest serà un llibre amb gaires lectores. Són altres temps.

Qui té por de Miquel de Palol?

Si hi ha un autor dels nostres temps que destaca per la vastitud de la seva obra aquest és indiscutiblement Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Novel·lista, poeta, assagista, conreador en definitiva de la literatura des de la major part de gèneres i formes, Palol ha construït un corpus literari enorme que ha rebut tota mena de reconeixements. I malgrat això un té la sensació que no ha estat mai gaire llegit ni gaire comentat. És estrany.

De fet, tot el que envolta Palol respira aquesta estranyesa, com ara la constatació que, havent començat la seva trajectòria literària amb la publicació de diversos poemaris, fa la seva primera incursió en la narrativa amb una novel·la tan complexa i ambiciosa com El jardí dels set crepuscles. Aquest llibre colossal emmarca la producció novel·lística d’aquesta primera etapa: els temes i les situacions que s’hi plantegen aniran reapareixent en obres posteriors. Aquí podrem admirar també les principals virtuts de la prosa paloliana, al costat d’algun dels seus defectes.

Com a narrador, Palol és una màquina molt ben greixada: fluid, voraç, domina el ritme, controla l’acció, perfila bé els personatges, escampa fils argumentals fins a l’infinit però sense oblidar-se mai de reprendre’ls i dur-los fins al final. Teixeix amb vehemència i no deixa escapar cap punt: la seva fiabilitat és màxima. Ara, la seguretat amb què escriu probablement el duu a cometre, a parer meu, alguns pecats, com ara la desmesura i la reiteració excessiva —una desmesura i una reiteració que trobem a l’interior d’algunes de les seves novel·les i també al llarg de tota la seva producció narrativa en conjunt.

No tothom, esclar, deu considerar aquestes dues característiques com a pecats. Certament, hi una altra manera de veure-ho: l’obra de Palol és d’una coherència exemplar; els temes que li interessen apareixen en els seus llibres constantment, repetidament, a bastament. És normal, i més si tenim en compte que Palol sotmet la seva pròpia obra a una reflexió i a un replantejament constants. Pocs autors tenen un pla traçat de bell antuvi sobre el que escriuran, quins títols i quin format tindran les seves obres futures, sota quina perspectiva seran concebudes i escrites. És el que trobem, per exemple, amb les obres del repertori «Exercicis sobre el punt de vista», cicle que s’obre amb la novel·la Les concessions, que significa un gir estilístic transcendental respecte dels llibres anteriors.

Perquè a Les concessions Palol abandona la frase llarga i complexa que dominava la prosa dels seus llibres més ambiciosos, decebut potser per la recepció que havien tingut grans novel·les com l’esmentada El jardí dels set crespuscles, Ígur Neblí o la monumental El Troiacord. Palol sembla adonar-se que els lectors ja no volen heure-se-les amb frases extenses i complexes, amb oracions subordinades, hipotàctiques, sinó que es refugien en lectures més assequibles, obres on predominen les frases simples, curtes, paratàctiques. I és a partir d’aquesta reflexió que ell decideix fer tot un seguit de concessions i adaptar el seu estil als nous lectors i als nous temps.

El resultat d’aquesta aposta? Palol no enganya a ningú. A partir de Les concessions publica algunes novel·les de prosa àgil, amb molts diàlegs i frases breus. L’exercici, conscient, volgut, és interessant; les raons que el provoquen, tan certes com descoratjadores. Ara, els entusiastes de les seves primeres novel·les és probable que trobin a faltar l’audàcia i l’atreviment de la prosa amb què van ser escrits aquells monuments literaris, més o menys reexits, més o menys rodons, però marcats per una ambició descomunal.

A mig camí entre les dues obres més extenses de Palol, per mi Ígur Neblí és una bona mostra d’aquell moment i, alhora, l’obra més rodona de l’autor. A l’altra banda, en canvi, una novel·la com El testament d’Alcestis em provoca una sensació de déjà-vu, de prescindibilitat. Aquest és un dels riscos de ser un autor tan prolífic, però admeto que aquesta és una opinió molt discutible.

No he parlat aquí de la poesia de Palol, que alguns consideren genial, d’altres matussera, i que a mi em sembla totes dues coses alhora. Serà matèria d’un altre apunt al blog. El que no entenc, en tot cas, és que no se’n parli més, de Palol, que no sigui més llegit. Que agradi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Auxili!

«Només l’etern Efimov, l’etern diletant, té alguna cosa a dir, dins aquest món trist i ple d’impostura. Només qui, lluny del bram dels oceans de glòria, omple quaderns amb les extravagàncies i anomalies de l’animal tou amagat dins les valves de l’escopinya, i escriu per a ell, per mirar d’entendre, lluny de les regles i els usos del seu art, fora del gran mausoleu.» (Pàg. 792)

«Aquest text voldria ser, també, una d’aquestes pàgines, una més entre totes aquelles pells d’home escrites amb lletres infectades, supurants, del llibre de l’horror de viure.» (Pàg. 287)

«L’ambigüitat essencial de la meva escriptura. La seva bogeria irreductible. He estat en un món impossible de descriure i encara més impossible d’entendre si no és mitjançant aquesta escriptura, i això encara en la mesura de les possibilitats. Perquè una cosa és enregistrar els fets i una altra, molt diferent, el procés turmentós d’enginyeria inversa indispensable per entendre en profunditat. Tens davant els ulls un artefacte que ve d’un altre món, amb altres cels i altres déus (…). A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.» (Pàg. 763-764)

«Auxili!» (Pàg. 750)

Estem avisats. Esteu avisats. Cartarescu, per mitjà del protagonista innominat de Solenoide (Edicions del Periscopi, 2017), ens ho diu ben clar. Però, l’hem de creure? Som de debò lluny «de les regles i els usos» de l’art, de la literatura? Som davant d’un engranatge ple d’«extravagàncies i anomalies» que només l’autor pot entendre? Hem de cridar «auxili!»? On estàs a punt de ficar-te, lector?

Per començar, som a Bucarest, ciutat on va néixer Mircea Cartarescu un 1 de juny de 1956. Però, sobretot, ciutat que a partir d’ara quedarà per sempre més lligada a Cartarescu i a Solenoide com Dublín està lligada a James Joyce i a Ulisses, com Lió està lligada a Lucien Rebatet i Les deux étendards o com Barcelona està lligada a Miquel de Palol i El Troiacord. Perquè Solenoide és, entre altres coses, la història d’un professor de llengua i literatura romaneses que treballa a l’escola 86, situada en un barri qualsevol dels afores de Bucarest. Ell mateix ens explica la seva història, començant per on ha de començar: «He tornat a agafar polls.»

Aviat en sabrem més coses, d’aquest professor sense nom: que viu en una casa enmig d’un descampat, que escriu els seus diaris infatigablement, que quan era jove va tenir un desengany literari que el va fer desistir de voler dedicar-se a la literatura i que té molta curiositat pels insectes. I el veurem un cop i un altre caminant per Bucarest, travessant la ciutat —a peu i, sobretot, en tramvia— , i ell mateix ens la descriurà com segurament no ho ha fet mai ningú abans.

A Solenoide hi ha moltes coses més, esclar. I, per damunt de tot, hi ha uns límits: vagues, difusos, clars, traspassats, eixamplats: els límits de la literatura. No pot ser d’una altra manera en una obra monumental com aquesta: 850 pàgines d’escriptura torrencial, desfermada, fluida fins a l’exasperació, tan descomunal com la imaginació de l’autor per bastir aquest llibre sobre l’«horror de viure», com afirma ell mateix.

Cal admetre que la lectura de les primeres 300 pàgines de Solenoide és una aventura inoblidable; una aventura que té alguna mena de correlació amb la visió d’una pel·lícula com El cavall de Torí, de Béla Tarr: si després de veure aquest film costa saber si serem mai capaços de veure més cinema —o almenys cinema que vagi més enllà, i de fet el mateix director va afirmar que no rodaria mai més cap pel·lícula—, després d’aquestes pàgines costa imaginar què més es pot llegir —o escriure— a partir d’ara. Pocs llibres com aquests —Kafka sempre a banda, esclar— et fan ser tan conscient de la insignificança de l’existència humana, de la brevetat no ja de la vida, sinó de la presència de l’ésser humà damunt la Terra. Tot és fugaç, tot ha quedat enrere, qualsevol nanopartícula existent és més gran i més completa que el nostre propi cos i el nostre pensament i la nostra consciència de ser éssers vius.

Però parlo de les primeres 300 pàgines, i Solenoide en té moltes més… El llibre, com tots els grans monuments literaris, té un punt d’excessiu. No podria ser d’una altra manera: la desmesura forma part de la seva essència. Parlo d’obres colossals, imperfectes per naturalesa, desequilibrades. Ho és el Moby Dick de Melville, llibre monstruós com la balena mítica, deformat per tot un tractat d’oceanografia; ho és el Guerra i pau de Tolstoi, inflat, botit per un assaig de teoria de la història; ho és L’home sense qualitats de Musil, inacabat perquè no era acabable; ho és el 2666 de Bolaño, obsessiu i reiteratiu fins a l’extenuació. I ho és Solenoide, cosit d’històries i excursos i somnis i malsons i visions…

Hi ha, però, una diferència entre l’artefacte de Cartarescu i les altres obres que esmento o que podria esmentar: el pla, el propòsit. Si en els altres llibres és possible determinar un pla traçat per l’autor, un objectiu, Solenoide defuig amb força aquesta possibilitat. Potser perquè el propòsit de Solenoide és ell mateix, la seva pròpia existència —o almenys això sembla de vegades. I és que, com reconeix el narrador, Solenoide és fruit d’una «escriptura maníaca», extraordinàriament fluida, cosa que cal destacar com una de les principals virtuts de la novel·la —fins ara no m’he atrevit a dir-ne «novel·la»— (per cert, inevitablement una part no poc important d’aquesta virtut cal atribuir-la per força a l’excel·lent tasca de la traductora, Antònia Escandell i Tur).

Ara, aquesta virtut és alhora un dels grans perills d’una obra descomunal com aquesta, monstruosa pel seu egotisme: arriba un moment que l’important és que el doll no s’aturi, que cada pàgina n’alimenti deu més, que el llibre no pari de créixer, de multiplicar-se, de recobrir-se amb capes i més capes de text; arriba un moment que el relat té una importància relativa, que la dispersió o la reiteració o la distorsió d’idees, de temes i d’arguments no suposen aparentment cap problema, sinó que són l’essència mateixa de l’obra desencadenada, deixada anar. Té 850 pàgines, però en podria haver tingut 1.300. Això sí, com deia al principi, estem avisats: «A mesura que en veiem més detalls, l’anem entenent cada cop menys, perquè entendre vol dir arribar a la raó de ser d’aquest engranatge, al seu sentit, i aquest sentit viu només dins la ment que el va concebre.»

Si Solenoide no és una obra mestra, de més volada encara, és segurament perquè el seu propi pes és un llast que no li permet enlairar-se més amunt —que Déu n’hi do. Tot plegat, defectes i virtuts que el llibre comparteix amb els dos grans engendraments de Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles o El Troiacord, autor en qui l’obra de Cartarescu m’ha fet pensar tot sovint.

Per tot això, hi ha una última diferència entre les grans obres que he esmentat abans i la novel·la de Cartarescu: aquelles les recomanaria. La decisió de llegir Solenoide és un risc que ha de córrer cada lector.